El divendres 18 El Confidencial donava la noticia (o intoxicació) de que el govern espanyol havia mantingut contactes, aquesta setmana de intensa revolta popular sostinguda contra la sentència de 100 anys per sedició i de repressió brutal, amb consellers del nostre govern, en concret amb el vicepresident Aragonès per tal d'aillar a Torra. Aragonès no ho ha desmentit. Fet que ja sorprèn quan tothom coneix els intents reiterats del president Torra per contactar amb Sánchez per carta i per telèfon sens obtenir resposta.
Encara sorprèn més que en canvi sigui el govern espanyol precisament, no se sap amb quin objectiu, qui per boca de la ministra de presidencia Carmen Calvo confirmi que hi ha hagut contactes entre ambdos i Aragonès de moment segueix sense donar explicacions. Només que hi hagués hagut els contactes al marge del President i prou ja suposaria una deslleialtat intolerable. Encara que no existís lo conxorxa, sospita que el govern espanyol sembla voler alimentar així, ja sigui per dividir o perquè realment existeix.
Però es que "curiosament" alhora l'Audiència Nacional investiga Boye per blanqueig de capitals i registra casa seva just ara un cop reactivada l'euro ordre, en un intent evident, denunciat per associacions de l'advocacia, de desprestigiar-lo, intentant influenciar negativament en la defensa de Puigdemont. Segurament pensant que això ajudaria a la justícia belga, com deia la mateixa Carmen Calvo, aquest cop a "estar a la altura y entregarnos a Puigdemont", fent pales el seu menysteniment de la separació de poders. Tampoc sap que el delicte de sedició només existeix a Espanya.
Per altra banda és de domini públic que fa temps que corren rumors, certs o no, d'un pacte amb Junqueras per aïllar Puigdemont i retornar a un autonomisme en mans d'ERC. Sigui cert o no el que si és cert és que s'han seguit, ja des del 21D declaracions de dirigents d'ERC en el sentit de què potser caldria prescindir-ne, a part de clares actuacions en aquest sentit, tot i la contradicció de formar part del Consell per la República i reivindicar en públic el llegat de l'1oct.
De fet Ramón Grosfoguel de la universitat de Berkeley parla en l'anàlisi, més acurat i menys maniqueu, que fa de la situació actual, de dos corrents en aquest moment dins l'independentisme que, atenent a les posicions de tots dos líders, bateja com a junquerisme (més claudicant i de renúncia) i cuixartisme (que defensa la necessitat de la desobediència civil continuada). No cau en el parany fàcil d'acusar a ERC, sinó que les titlla de corrents transversals presents en major o menor mesura a tots els partits, equiparant el primer al neopujolisme i el retorn al peix al cove i l'autonomisme, sigui per sempre o a la suposada espera indefinida de temps millors per la independencia.
En la darrera anàlisi respecte els fets d'aquesta setmana, un cop coneguda la sentència, precisament parlava de rebel·lió catalana i que semblava que s'havia imposat, veient la contundent massiva i sostinguda reacció popular, el cuixartisme i la desobediència civil.
Però i si els pactes secrets son certs i, com sembla indicar l'assetjament a Boye, en realitat qui està "guanyant" es el junquerisme amb un arraconament de Torra i Puigdemont (indicis pel que fa a aquest darrer ja hem comentat que per part d'ERC fa temps que n'hi ha), a canvi d'aturar la repressió més bèstia i assegurar un control del neoautonomisme?.
Ja fa temps que es diu per totes bandes que els partits no están a l'alçada. Només ens quedaria el poble actualment representat sobretot per la iniciativa del Tsunami Democratic, sens menystenir el paper dels CDR l'ANC i Òmnium cadascú al seu nivell. Però quan de temps pot aguantar?.
La resposta està sobretot en la capacitat, voluntat i perseverança dels joves, doncs els vells seguirem donant tot el nostre recolzament i fent el que estigui en les nostres mans i capacitats segons cadascú però molts ja no som capaços de mantenir una "guerrilla pacífica" com l'anomena Grosfoguel, que a través de la resistència pacifica continuada seria l'única manera de seguir mantenint en escac l'Estat com s'ha aconseguit aquesta setmana, fins forçat-lo a negociar, com han demostrat tots els moviments reivindicatius, amb exemples recents com els "gillets jaunes" o el moviment de Hong Kong.
Un bri d'esperança o d'il·lusió en aquest sentit ens el pot donar que justament el moviment pro democracia de Hong Kong, altament bregat en una situació paral·lela, s'ha fixat en nosaltres i la nostra lluita i acaba de convocar per dijous que vé una manifestació de solidaritat amb Catalunya. Precisament ells a qui defensa la UE i mig món són els que han de reivindicar el caire just del nostre moviment.
Serà curiós veure la reacció del parlament europeu, davant l'actitud del moviment de Hong Kong, quan ens ignora i acaba de votar contra una moció dels verts per debatre el conflicte català, gràcies als vots de populars, lliberals i socialistes (quina casualitat), en trobar-se amb aquesta paradoxa.
Sembla que a aquestes tres famílies polítiques els preocupen els DDHH i els Drets Civils a Polònia, Hongria, Turquia i Hong Kong, però no els preocupen gens a Espanya. Deuen obeir als mateixos amos a Espanya i Europa, perquè no crec que els deguin tant als seus membres espanyols. Vaja que ja podem parlar d'un trifatxito espanyol i d'un d'europeu.
No cal tenir doncs gaire imaginació pel que fa a alguna reacció del parlament de la UE si per postres encara segueix sense fer res per solucionar "l'anomalia" de què 2 milions de catalans no hi siguem representats. Vergonya d'Europa!.