"CA L'AVI"
Avui em ve de gust descriure
aquella casa atrotinada.
Segur que no ho sabré pas escriure
com ja ho va fer món pare
als versos de sa casa pairal.
Però ma memòria és meva
d'aquell entorn tan amical.
Tot just arribar et trobaves
aquella entrada per mi gegant
-amb la tia darrera els vidres-
curulla de sacs de patates,
de mongetes, o d’enciams lligats,
a un racó les bicicletes penjades,
amb què l'avi i l'oncle anaven al camp,
i les gibrelles que amb ma cosina
tastàvem de tant en tant.
Aquell bufet del menjador,
d’estil recargolat,
i la taula de marbre
on l’avi triava mongetes,
que engolia després d’haver cuinat.
Al fons la vidriera
i aquell vell seient tronat,
on l’oncle escoltava els clàssics,
llegint llibres d’art molt ben il·lustrats.
La cuina petita i estreta
i algun gat que feia marrameu,
tot sortint per la finestreta,
que s’obria a l’eixida, el seu feu.
A fora, el safareig i un estanyol
amb algun peix de colors
i encara molt més de verdet,
i un xiprer que tocava el sol.
A la dreta la comuna
i un passadís llarg i estret,
on t’hi trobaves, tot d’una,
a una banda el galliner,
a l’altra un exorbitant llenyer,
que abastia, quan feien fornada,
els dos forns del vell taller.
Però, tornant a l’habitatge,
una fosca escala s’enfilava
fins les estances de dalt,
tres cambres sense porta.
Al tinell, encara més alt,
s’hi entaforava tota andròmina,
potser alguna esperança morta.
D’aquell món no en resta res.
Ara hi ha un munt de pisos
a la vella casa de pagès.
Deu ser que abolir antics compromisos
és el que s’anomena progrés.
Francesc Marcé i Puig
11 de setembre de 2025.
