dijous, 25 de juny del 2009

A l'Estiu Poemes: El meu jardí

AL MEU JARDÍ


Al meu Jardí és quan sóc a casa.
Al meu jardí s'hi mouen eriçons.
Al meu jardí hi creixen herbes sense fi.
Al meu jardí hi neixen ocells de tota mena.
Al meu jardí hi viuen en pau amb el seu cant.
Al meu jardí hi troben fruits del paradís.
Al meu jardí les plantes hi creixen com volen.
Al meu jardí la intervenció mínima per no morir.
Al meu jardí s'hi pot tocar la terra.
Al meu jardí la terra mullada fa olor de vi.
Al meu jardí hi creixen plantes tropicals.
Al meu jardí un pit roig em visita i canta per mi.
Al meu jardí les mallerengues es gronxen de pi en pi.
Al meu jardí algun gaig caça un ocellet.
Al meu jardí l'oriol ve a provar les figues de bon matí.
Al meu jardí quan plou baixa l'aigua en cataracta.
El meu jardí mor i viu cada any de nou sense fi.
El meu jardí és casa meva.
Jo sóc una part més del meu jardí.

Francesc Marcé i Puig. Castellar. Matinada del 25 de juny de 2009.

dimecres, 24 de juny del 2009

A l'Estiu Poemes: Llorenç Moyà Gilabert

Amor, amor, quin principi
per a l'home i quin final:
pa i lletuga, sucre i sal,
trémols de pit, llagrimal.
No planyis que no t'atipi
el «hachís» d'amor, oh hippie.



I Tanmateix Pallasso. Llorenç Moyà Gilabert. Il.lustracions Soler-Jové. Llibres Cavall Verd. 1978







ROSA OBERTA

L'alè del cor no és distint
entre els seixanta anys i els vint:
rosa oberta cada dia...
Perquè estimo em vaig morint,
si no amàs em moriria.
.

dimecres, 17 de juny del 2009

NO ENS MEREIXEM AQUESTS POLITICS

Avui la mesa del Parlament de Catalunya s'ha cobert de glòria i ha rebutjat l'admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular demanant un referendum d'autodeterminació, recolzada per més de deu mil persones.

Porto un cert temps escrivint al bloc, sovint de temes catalans i sempre he procurat ser respectuós, tot i que les crítiques fossin radicals. No és una qüestió de ser políticament correcte, sinó simplement de "fair play". De democràcia.

Avui estic senzillament emprenyat. Molt emprenyat. Ho he vist tafanejant al facebook i no m’ho creia. Digueu-me ingenu doncs tots sabíem que difícilment arribaria a bon port. Però com em deia un company de la UB, també molt emprenyat amb la política d’aquest país: n’hi ha molts que han perdut la vergonya.

No se si com diu l'Enric Canela tot plegat quedava fora de la constitució i de l’estatut. No se de lleis però si de sentit comú. Encara que fos així, en darrer terme com a mínim hauria d’haver estat en un debat parlamentari i amb tot l’assessorament jurídic necessari on s’hauria hagut de decidir. Sinó, com és possible que el parlament votés el dret a l’autodeterminació?. A més a més, discutir un tema (dret d’expressió) mai pot quedar fora de la llei en un estat democràtic. Una altra cosa és la viabilitat posterior, i tant la constitució com l’estatut son reformables, si així ho demana el poble. Sinó estem en una dictadura.

Però anant a com s’ha portat, és on ja l'emprenyamenta se’m converteix en ràbia. Aquests polítics son uns botiflers, no representen qui els ha votat. S’han desqualificat ells mateixos. Evidentment que els partits son els responsables, però si els senyors Benach, Coromines, Castellà i Miralles, tinguessin un mínim de dignitat, davant una situació impossible com aquesta haurien hagut de dimitir. I sinó ho han de fer ara, doncs un botiflerisme, una manca de coherència i la desvergonyia amb que han actuat, els inhabilita pel lloc que ocupen. Ni tan sols que sigui per incompetència: no tenien més remei que donar una resposta positiva al clam popular i en canvi han tractat al seu el.lectorat mateix (en soc part i per tant directament implicat), com si fóssim una colla d’imbècils.

El senyor Benach, amb aquest aire de bonhomia, ressaltada per la panxeta que li ha proporcionat la presidència. Aquí mateix us dic senyors d'Esquerra que ja podeu descomptar el meu vot de les vostres llistes. El senyor Coromines, ex-alcalde del meu poble (Castellar), sempre escalant dins del partit, i pel que sembla, tant lluny de la sensibilitat de molts dels seus militants. El senyor Castellà ni se qui és (no es pot saber tot) i no cauré en el mal gust de fer acudits amb el seu cognom. I el senyor Miralles de EUA, aquella mena de soci estrany dins d'Iiniciativa, sempre mig amagat darrera de'n Saura somrient i sens dir res, com un fantasma. També us havia votat i vaig deixar de fer-ho quan al vostre aliat senyor Anguita se n'hi va anar la olla. Bé que no ens queda a qui votar. I encara es queixaran de la "desafecció política".

Ni el senyor Zapatero va ser tan barroer amb el nyap impresentable de la discussió del pla Ibarretxe a les corts espanyoles. Com a mínim va fer la comèdia de fer veure que deixava que es debatés. Al final resultarà que fins i tot els espanyols ens passen la ma per la cara encara que sigui en democràcia formal. Als socialistes i als populars ja no els cal ni fer de dolents: els polítics d'aquí ja els fan la feina bruta i de franc. Aquí no ens calen genocidis, ens suicidem en massa com els lemmings d'escandinàvia, llençant-se al mar, per la manca d'espai vital.

Si Enric, el dia 27 hauríem de multiplicar per deu o per mil, els que érem a Brussel•les, aquí no cal agafar l’avió. Fem sentir la nostra veu davant del Parlament.

dimarts, 16 de juny del 2009

Poema Igualadí

Poema Igualadí
Sal i sucre.
Cafè i tallat.
Punt i coma.
Cosit i planxat
Francesc Marcé i Sanabra
Nota de "l'editor": Els versos del poema corresponen a noms de botigues d'Igualada.

dimarts, 2 de juny del 2009

Tots som Nelson Mandela

La nostra por més profunda no és que siguem inadequats.

La nostra por més profunda és que som poderosos sense límits.

Es la nostra llum, no la nostra foscor allò que ens espanta.

Ens preguntem: Qui soc jo per ser brillant, preciós, saberut i fabulós?

En realitat, Qui ets tu per no ser-ho?.

Ets fill/a de l’Univers.

El fet de jugar a ser petit no serveix al món.

No hi ha res d’il·luminador a encongir-se perquè les altres persones que t’envolten no se sentin insegures.

Naixem per fer manifesta la glòria de l’Univers que és dins nostre.

No tan sols dins d’alguns de nosaltres: és dins de tots i cadascú.

I mentre anem deixant lluir la nostra pròpia llum, inconscientment donem permís a d’altres persones per fer el mateix.

I en alliberar-nos......De la nostra pròpia por,
La nostra presència automàticament, allibera als altres.

NELSON MANDELA





Aquest revelador poema de Nelson Mandela me l'ha fet arribar la meva bona amiga Salut Balart. Jo m'he permès traduir la versió castellana al català. Ella em deia, que li havia servit força i esperava que a mi em servís una mica. Jo espero que us serveixi a tots vosaltres.

dilluns, 1 de juny del 2009

El Periódico: El 68% consideren l'autonomia insuficient.

El Periódico digital de 25 de maig titula: "La desafecció creix i genera un degoteig de grups independentistes".

L'ultim sondeig del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat, detecta un 20,9% de catalans que volen un Estat propi.

El 35% vol un Estat dins d'una Espanya Federal.

Així doncs en aquest moment hi ha una majoria autodeterminista d'un 55,9%.

Només un 34,9%, està a favor de continuar sent una comunitat autònoma espanyola.

El Periódico, no és precisament, un diari sospitós d'independentisme. A la Generalitat tampoc hi ha una majoria autodeterminista. Cal pensar doncs que les enquestes son objectives. La Mesa del Parlament i el Parlament mateix, reflecteixen una majoria de diputats pertanyents a partits, que recolzen un referendum d'autodeterminació (Esquerra republicana; CiU; ICV).

Ara, benvolgut President Zapatero, te doncs de primera mà les dades, confirmades estadísticament, a que li feia esment en la "Carta Oberta", que li vaig dirigir des d'aquest mateix bloc.

Com pot veure la situació està més que madura, i la fruita és a punt de caure de l'arbre.


Filosofia del Decreixement i el Conte del Pescador Mexicà

Hola Francesc, els llibres introductoris sobre la filosofia del decreixement crec que poden ser els següents:

Serge Latouche. Sobrevivir al desarrollo. De la descolonización del imaginario económico a la construcción de una sociedad alternativa. Icaria, Más Madera,Barcelona 2007.

Serge Latouche. Petit tractat del decreixement serè. 3i4. València 2008 (aquest encara no l'he llegit però sé que és una continuació de l'anterior)

Nicolas Ridoux. Menos es más. Los libros del lince. Barcelona, 2009.

Carlos Taibo. En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis ybarbarie. Los libros de la catarata. Madrid, 2009.

El conte sobre el pescador mexicà està citat a més d'un d'aquests llibres. La que segueix és la versió de Carlos Taibo, a la pàg. 45 del llibre citat més amunt:


" Más allá de todo lo señalado, el crecimiento en los paises del norte -y a menudo también en los del sur- propicia el asentamiento de un modo de vida esclavo que hace pensar que cuantas más horas se trabaje, más dinero se gane y, sobre todo, más se consiga consumir, mayor será la felicidad. Retratemos la condición de ese modo de vida esclavo de la mano de una anécdota omnipresente en la literatura que contesta las virtudes del crecimiento.

"En un pequeño pueblo de la costa mexicana un norteamericano se acerca a un pescador que está a punto de echar su siesta y le pregunta: '¿Por qué no dedica usted más tiempo a pescar en el mar?' El mexicano responde que su trabajo cotidiano le permite atender de manera suficiente a las necesidades de su familia.
El norteamericano pregunta entonces: '¿Qué hace usted el resto del tiempo?'
' Me levanto tarde, pesco un poco, juego con mis hijos, echo la siesta con mi mujer, por la tarde quedo con mis amigos. Bebemos vino y tocamos la guitarra. Tengo una vida plena'.
El norteamericano le interrumpe: 'Siga mi consejo: dedique más tiempo a la pesca. Con los beneficios, podrá comprar un barco más grande y abrir su propia factoría. Se trasladará a la ciudad de México y luego a Nueva York, desde donde dirigirá sus negocios'.
'¿Y después?, pregunta el mexicano'.
'Después su empresa cotizará en bolsa y usted ganará mucho dinero'.
'¿Y después?, replica el pescador'.
'Después podrá jubilarse, vivir en un pequeño pueblo de la costa, levantarse tarde, jugar con sus hijos, pescar un poco, echar la siesta con su mujer y pasar la tarde con los amigos, bebiendo vino y tocando la guitarra'

".Permítasenos agregar que, aunque parece claro qué es lo que retrata esta anécdota, deja sin cubrir un flanco importante, en la medida en que no da cuenta del número de horas que trabajaba la esposa del mexicano protagonista....."(Carlos Taibo. En defensa del decrecimiento. Los libros de la catarata. Madrid, 2009. Pag. 45)

Nota: El meu company Josep Maria Martí Font, m'ha enviat, a petició meva, aquesta bibliografia sobre la filosofia del decreixement, que sembla un nou plantejament si més no interessant. Un anar més enllà del fins ara omnipresent concepte de sostenibilitat. Tan bon punt em va ensenyar el conte del pescador mexicà, que per altra banda no em resultava estrany del tot, vaig pensar que deia moltes coses, partint d'una anecdota i que era un material que mereixia ser penjat al bloc. Doncs be, aqui el teniu.

Francesc Marcé i Puig