Barcelona m'esborrona. Catalunya em fa patir.

Justificacions


Si... justificacions. Una amiga em va criticar del bloc que tenia massa tendència a justificar-me. Doncs bé, m'ho he pensat i he arribat a la conclusió de què faig bé. En aquest país ningú sent la necessitat de justificar els seus actes i actituds, i així ens va a tots plegats amb personatges d'aquesta mena dominant i manipulant la nostra vida.

Deixeu-me començar amb un plagi de la cançó dels Pets, doncs la cultura d'aquest país te molt d'escatològica i, a més a més, sembla que sovint som força afeccionats a rebolcar-nos en la pròpia merda. Carall!. En Francesc, tant seriós ha dit "merda" i "carall" en un article. De més fortes en sentireu.

Avui em saltaré el "fair play" que em caracteritza, perquè la ràbia s'ha d'expressar i esplaiar sense eufemismes, ni "bona educació", ni altres lacres socials i individuals tant pròpies. Avui s'ha acabat l'hora del seny. Ara toca rauxa (que també és pròpia però ningú se'n recorda). L'agost escalfa el cap, quan ja t'has tret la gorra de "guiri" per anar de viatge. Llavors fa falta recórrer a la teràpia de xoc. La que el conductisme anomenava teràpia d'implosió.

Vaig sortir entusiasmat i il.lusionat d'una mala època de la meva vida. Però, a mesura que he tornat a copsar de prop i a fons la realitat del món en què visc i del meu país, cada dia estic més del cantó de la ràbia, que m'expressava sentir un bon amic, davant del panorama que ens envolta: No tenim remei. Avui no vull amagar-me, en conseqüència, sota un suposat intent d'objectivitat. Vull ser descaradament subjectiu. I, com diuen, a qui no li agradi que s'hi posi fulles, o que tanqui aquest bloc abans de continuar, si no vol que li xiulin les orelles. Avui jugarem al sarcasme. Avui passarem del Patufet a l'Esquella de la Torratxa.

Anava a titular l'article "Bologna m'esborrona i Catalunya em fa patir", pensant en el mal anomenat pla Bologna, que marca el nou funcionament de les Universitats catalanes. Ara bé Bologna és quasi irrellevant. És sols un símptoma més de tot plegat i la majoria no sabrien ni de què parlo. He preferit optar pel títol de "Barcelona..." perquè aquesta si que representa el gresol on, tots els mals que abomino en aquest text, es mostren i es concentren en el seu estat més pur. És el mirall del país, i ja farem referència a alguns que en són específics, però tots s'hi troben reflectits. En els fons la resta de poblacions no deixen de ser, o aspirar a ser, petites Barcelones, encara més Kitsch, fills i filles bastardes d'aquest gran monstre encantador de serps. I mira que n'és de bonica malgrat tot el que li fan...

Per altre banda el títol és reversible: tant m'esborrona Barcelona i em fa patir Catalunya, com m'esborrona Catalunya i Barcelona em fa patir. I que ningú confongui això amb l'auto odi de quatre desgraciats, sinó amb el fruit de la ràbia i la impotència, davant de tanta ignomínia (inclosos aquests quatre).

Ja estic fart de victimisme, fins del propi, i de somniar truites. Espero no ofendre ningú (no és que em preocupi gaire) sinó ajudar a fer reflexionar i qui s'ofengui que s'apliqui allò de "cua de palla s'encén".


Entre el panxacontentisme i el despotisme desil.lustrat


En aquest país regeix la llei del pèndol. Després de més de vint anys de victimisme convergent; d'escopinades a l'aire; de magnífiques lleis de paper mullat a favor de la pàtria (normalització lingüística, per posar un exemple); d'immersió lingüística que ha aconseguit que els nostres fills considerin d'allò més normal l'ús habitual del castellà a la vida quotidiana; d'amagar el cap sota l'ala i resar a la Moreneta; ves per on, va arribar l'anomenada esquerra. Ara si que tot seria diferent. I ho és. Ara vivim del cofoisme socialista (els altres només son comparses, no ens enganyem). Hem canviat un Estatut miserable per un altre de pa sucat amb oli, i ni aquest ens admeten a Madrid (on manen els mateixos), tot i que els andalusos se l'han copiat i ningú els diu res. Pel que fa al país doncs, alguna cosa ha canviat perquè tot quedi igual (o pitjor). El comte de Lampedussa no entrava en aquests matisos.

Ara fixem-nos en la societat catalana. El govern ja no escup a l'aire, ara ho fa directament a la cara dels ciutadans i tots abaixem el cap avergonyits, com bons nens que som. Sembla que mai deixarem de ser nens. Abans érem nens malcriats i ara som nens dolents per definició. Aquí tothom és culpable fins que no es demostri el contrari. Però no us preocupeu que els polítics i tots aquells que els fan la gara gara i en treuen profit ens salvaran de l'infern. Tot ho fan pel nostre bé, com han fet tradicionalment els pares amb els seus fills. Això si aquells ( la dreta) i aquests tenen una cosa en comú: tot ho fan en nom de la modernitat (afortunadament la postmodernitat ja no està de moda), i del progrés, els dos tòpics més barroers de la història de la humanitat, que serveixen per tot i per tothom. No s'han adonat que no escollim els polítics perquè ens salvin de nosaltres mateixos, sinó perquè ens representin.

En aquest país doncs l'esquerra, deixant de banda la seva preocupació social, que seria la principal diferència amb la dreta, i que fa temps que s'ha quedat en simple xerrameca electoral, a l'hora de la veritat encara és pitjor que la dreta "civilitzada". De "l'esquerra" només n'hi ha quedat el més nefast: la tendència stalinista. I hi incloc tant el PSOE -el PSC no existeix fa temps-, els Iniciatius, i els seus lacais i companys de viatge, o "tontos" útils, segons els idiolectes d'esquerra i dreta de fa unes dècades.

Estan obsessionats pel CONTROL, així en majúscules. No pas la marca de condoms, tot i que no seria una mala metàfora parlar de condoms socials. S'ha de controlar tot, menys els polítics mateixos, o ampliant l'espectre, menys els controladors mateixos. Perquè, qui els controlaria? i qui controlaria als qui controlin als controladors? i...així fins l'infinit. S'ha de controlar els ciutadans, fins el més remot dels racons de la seva vida. En termes psicològics la obsessió pel control no és res més que un símptoma de la propia inseguretat. Ens volen convertir a tots en centreeuropeus, sens tenir en compte que som llatins, i els llatins som més aviat àcrates per pròpia naturalesa. No oblidem que la única revolució anarquista de la història va produir-se fonamentalment a Catalunya. Aquest no és el moment de valorar els pros i contres del fet històric en si mateix.

Des de l'eixelebrament esquerranós de l'època franquista es deia: "Hi ha un policia per cada 400 habitants. Agafa els teus 400 i mata el teu policia". Avui hi ha 400 policies per cada ciutadà, o més aviat ens volen convertir a tots en policies: mossos, municipals, guardes de seguretat, mestres, professors, i cada veí és un possible infractor a qui cal denunciar pel bé de la comunitat, de la salut, del medi ambient, de les bones costums.... I després diuen de Cuba!. També en parlarem.

Ara si que pot venir a to el cas de Bologna. Allò que aquí s'entén per pla Bologna, respecte a l'actual reforma universitària, (res a veure amb el pla autèntic i menys amb l'original), s'acaba concretant en convertir l'espontaneïtat, llibertat i creativitat pròpies de la Universitat, en la rigidesa de la producció d'una fàbrica de xoriços (literals i metafòrics), barrejada amb la infantilització d'un col.legi de primària: professors idiotitzats actuant com els bens en un ramat, i alumnes idiotitzats, tots controlats fins la paranoia col.lectiva, i amb certificat de qualitat emès per la Generalitat i el Ministeri, que són el mateix. Només ens faltarà demanar un permís i omplir un formulari per anar a pixar, però no us preocupeu que, ara que els he donat la idea segur que l'apliquen. Aquí es te un gran respecte pels experts, especialment si ho son en aplicar la ciència o la tecnologia al servei del poder, i tenim tot un reguitzell de pedagogs i informàtics molt ben predisposats.

Però Bologna només és un cas concret i n'hi ha molts de més propers a tothom: El trànsit. Un radar per cada ciutadà. Aviat ens els implantaran al cervell perquè no correm en baixar les escales. Si vols mantenir els límits variables de velocitat no pots apartar els ulls del marcador i te la fots (si no te la foten), però en canvi el mòbil ens distreu (fumar al cotxe es veu que no). El tabac i les drogues. L'alcohol sembla ser que no és una droga i la cocaina se n'inflen fins les orelles els que manen i els dirigents de les empreses.


L'avaluació de la qualitat i la consecució de "l'excel.lència" (sona tant bé!), s'han convertit en els fetitxes moderns. L'ISO 9000. Això que es va inventar per assegurar l' adequació de bens i serveis als usuaris, ara resulta que s'aplica a les persones. Fa temps que tots hem deixat de ser ciutadans amb drets per esdevenir productes de consum. Suposo que ens marcaran com a les vaques perquè tots sàpiguen que ja hem assolit l'ISO. Cal avaluar tothom. Als professors ens avaluen la pròpia universitat, la conselleria i el ministeri, com indicava abans, i fins i tot els alumnes, pobrets (que em perdonin) que no tenen ni punyetera idea del que han d'avaluar. Als metges: els pacients. Aquells ho tenen clar: han d'acabar fent el que anomenen medecina de complaença, i els professors igual. Ara allò més important és veure qui sap vendre millor la seva imatge. L'absurd arriba fins el punt que el conseller d'interior vol que els detinguts avaluïn els mossos que els detenen. o sigui els seus enemics per definició.


Que els mossos avaluïn al conseller, els professors la universitat, la conselleria i el ministeri, els metges igual, i així successivament, sembla que a ningú dels que tallen el bacallà se li ha acudit. Deu nos en guard.


Mentrestant, doncs, als polítics no els avalua ningú. No em digueu que a les eleccions, doncs cap individu disposa del seu aparell de propaganda per tergiversar els resultats de l'avaluació i, que jo sàpiga, aquí no hi ha, ni hi haurà mai, llistes obertes. Però és que els dispensadors de bens i serveis campen alegrement pel seus respectes: Les companyies elèctriques donen un subministrament penós (quan el donen). Les telefòniques, fixes o mòbils, estafen a tothom. I quan et vols queixar ho fas a un sud-americà, empleat d'una concessionària situada a Salamanca, a qui se n'hi en refot i no entén el català. Això si, ho fàs trucant a un 902, que costa una picossada. Els 900 gratuïts han desaparegut del mapa. Però d'això no se n'escapa ni la Generalitat (momes faltaria), doncs el famós 012, per queixar-se d'aquests abusos, o demanar ajuda si t'estàs morint, val 0,55 euros 3 minuts o fracció. Els hipermercats estafen a pagesos i consumidors; venen porqueria mal envasada, o productes "made in China", que a més d'estar produïts a base de l'explotació de nens i adults, no funcionen ni el primer dia. Les empreses d'aquí, si encara en queden, al país pioner del Disseny, ens endossen productes que serveixen per tot menys pel que han de servir, i això si, aquests triguen a espatllar-se fins el tercer dia. I les de fora igual. Però sembla que en aquests casos la ISO no preocupa a ningú.


Veient a qui afecta, ara ja sabem al servei de qui i de què està la obsessió pel control. Sense comentaris.




Ciutats, pobles i ajuntaments




Només faltaria. També son bons aprenents de bruixot. Petits Grans Germans. No és casualitat que els polítics hi comencin la carrera amb els ulls posats a la Generalitat o el Govern de Madrid, com a fita a assolir (la universitat també és un bon planter en aquest sentit). Així doncs no es queden curts.


Els ajuntaments convergents, si més no fa un cert temps, com es deia vulgarment, passaven de tot, menys d'obres monumentals inútils (tot s'encomana). Els altres els embarga la mateixa obsessió controladora. Ah! I aquí han descobert un filó: les ordenances municipals, que fins fa quatre dies els importaven una bleda. Quina font de recaptació! ( a més a més d'altres inconfessables). Perquè deixem-nos de punyetes, darrera de tot plegat, la clau de volta rau en la recaptació. Això si, pagant els de sempre. La dita amb més fortuna (copseu la subtilesa) d'aquest país es la de "cornut i pagar el beure".


Si senyor, les ordenances municipals (cada dia n'inventen de noves), que ells mateixos es passen pel forro dels collons, son la gallina dels ous d'or. Als veïns se'ls colla per totes bandes: Zones blaves, verdes, grogues i de tots colors per l'aparcament fins als pobles més inhòspits. Ordenances retroactives, que obliguen a destrossar vegetacions existents vint anys abans de les normes, sota l'amenaça de multes mileuristes, amb l'excusa de facilitar el pas per voreres d'un pam d'amplada, als carrers d'urbanitzacions per on no passa ningú. Ai les pobres "urbanitzacions". En aquest país n'hi ha centenes de milers, nascudes del fruit de l'especulació més barroera, davant els ulls clucs dels ajuntaments (els democràtics també). Especulació monetària i especulació amb les il.lusions de pobres ciutadans que aspiraven a la caseta i l'hortet que una vegada els va prometre l'avi Macià. On s'han enterrat els estalvis de generacions senceres. On fins fa quatre dies comptats no hi arribaven els serveis més bàsics i quan hi han arribat, en les pitjors condicions, ha sigut obligant els veïns a pagar-los amb els diners que no tenien, a fi de que els consistoris es dignessin fer-se'n càrrec. Maleït el dia. Ordenances surrealistes, que prohibeixen al veí ignorant que va plantar un avet a la costa, tallar-lo, en nom de l'ecologia. Bé, si no té permís municipal i no paga el que no pot pagar. I encara tenen la barra de fer creure que son els barris dels rics.


Però quan arribem al cap i casal tot plegat ja toca sostre. Ara a la Ciutat Comtal estan preocupadíssims perquè hi ha gent que va amb samarreta pel carrer. Noi quina mala imatge. Ja torna a aparèixer la "imatge", aquí sempre tant pendents de coses profundes. Però si fa no res Barcelona es vantava de què de tant lliberal no hi era prohibit ni anar despullat. Mira tu que ara hauran de prohibir els paletes i les seves samarretes imperi.


A BCN es tanquen alegrement bars de "solatge" amb pocs recursos, que reunien a "undergrounds", aus en extinció poc recomanables (ai quin fàstic aquests residus de "progre") i turistes de motxilla. No us penseu pas que és mala fe. És que en excavacions recents han desenterrat ordenances oblidades de fa segles, segons les quals els mancava un centímetre d'alçada i això és intolerable i cal fer valer l'autoritat amb aquests pocavergonyes. La tasca i el teixit social d'anys que allotjaven s'ha de destruir a favor dels bars "De Disseny", buits de forma i contingut, més adequats per "guiris" amb la butxaca plena i gent "de pro". I el mateix s'aplica als pocs locals de música "fresca" i en viu que quedaven, sovint coincidents amb els altres.


Aquest s'ha convertit en un país per gent benpensant. Ara se'n diu políticament correctes. Aquí sempre tant americans (del nord, és clar). Aquesta gent que es miren el melic i, molt democràticament, van eliminant tot allò i aquells que ni son ni pensen com ells. Abans d'això se'n deia feixisme, però és que els temps estan canviant (pobre Bob Dylan).




I què passa amb tots nosaltres?




Diuen que cada poble té el que es mereix. O sigui que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra. O bé us pensàveu que m'acontentaria amb els polítics, els manefles i les institucions?.

Què podem dir d'un poble que ha escollit un president amb pinta d'excapellà o exseminarista acomplexat. Mig país masculí d'aquesta edat ho és. L'ombra nefasta de l'Església amb els seus tabús i paranoies és allargada i, com em deia el meu fill en un atac de lucidesa, ens costarà tres cents anys de laïcisme treure'ns-la de sobre. L'ha escollit després de tenir-ne un altre il.luminat per la Moreneta i que ara diu que no anirem enlloc ni amb independència ni sense (potser si que finalment l'ha il.luminat). I un altre que anava d'eixelebrat (tant de bo ho hagués estat de veritat), però les seves malifetes no passaven de dir "caca, cul i merda", amb mirada picarona, com els nens petits de l'època dels dinosaures.

Que podem dir d'un poble que les seves relacions socials es caracteritzen des de temps immemorials per la més pura hipocresia. La xafarderia és l'esport nacional, tradicionalment de les dones. Suposo que perquè estaven "desocupades" -no vull ser masclista- doncs els homes ociosos fan igual. Sempre hem dit mal dels altres, quan acaben de sortir per la porta, sens que haguem tingut temps d'esborrar el fals somriure dels nostres llavis. Dels cunyats i cunyades, germans i germanes, cosins o cosines, nores, pares, amics i coneguts. Tots ho hem viscut i qui digui que no, menteix descaradament.

Som especialistes en rentar la cara amb un drap brut. En la desqualificació continua de tots els que ens envolten, com més propers millor i això es trasllada a dins de la feina, les institucions, i respecte a les persones de vàlua del país: sempre menyspreades, molestes i oblidades. Només es fa cas dels "pallassos" (no dels de veritat que em mereixen tot el respecte), dels "venedors de motos", dels bons constructors de cortines de fum, o tigres de paper (com deien els xinesos abans de convertir-se'n ells mateixos). Aquest és un país de vaques sagrades amb peus de fang i milions de persones sumides en el menyspreu i la humiliació. Un país ple de "savis" que s'ho creuen i tots els diem amén.

Alguns d'aquests fets i sobretot la hipocresia implícita que els caracteritza, és cert que els compartim amb la cultura occidental americana (del nord) i europea (judeocristiana en general); però això es queda en allò de què qui no es consola és perquè no vol. Us remeto al meu article d'aquest bloc "Vivim en una societat asexuada".

Som un poble de punyalades a l'esquena (esport directament derivat de l'anterior). La majoria n'hem rebut tantes a la nostra vida, per part de suposats amics o companys, parents, coneguts i desconeguts, que el sol, quan ens toca, fa una ombra com la dels falsos umbracles de la Plaça dels Països Catalans de Barcelona, i tants altres que els imiten.


Mare meva quin país!


Un país al que ja no li queden partits polítics a qui votar, doncs els suposats representants de partits polítics autodeterministes, prefereixen erigir-se en tribunal constitucional espanyol i decidir que ni podem discutir al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular per un referèndum d'autodeterminació amb un recolzament massiu. Això si uns d'ells diuen, com sempre, que és que ara no toca. Altres diuen que fan actes de sobirania cada dia. I un altre surt per TV3 afirmant que a un món sense injustícies hi haurà una Catalunya Sobirana.

Un país que és de les poques "autonomies" del magnífic Estat Espanyol, que encara manté un impost de successions, que fa que els pobres desgraciats, que hem estalviat tota la vida i ens hem hipotecat fins a les celles (animats pels poders públics), haguem d'acabar llençant el piset a les escombraries i deixant els nostres fills al carrer.

Un país al que la Generalitat enganya amb estadístiques que parlen d'un 55% d'autodeterministes. Deuen ser-ho pel que fa a la platja i el restaurant a escollir els diumenges. Perquè de sobiranistes en som potser (i ves a saber) els deu mil esforçats que varem anar a fer turisme a Brussel.les, i que realment vulgui canviar el país i les rèmores que arrossega la seva gent ja no queda ningú.

O potser si que queda algun eixelebrat anglès (aquest de debò -eixelebrat-), de bona fe, que no s'ha adonat que aquí som tan falsos com els seus compatriotes (que els preguntin sobre Escòcia, o al Financial Times sobre Catalunya), i que ens ha confós amb caribenys, només perquè aquí fa més calor.

Dic això de "caribenys" doncs aquest estiu he estat a Cuba i allà, malgrat passar-les magres des de fa una eternitat, encara conserven la dignitat que aquí fa temps que hem perdut i estan orgullosos de la seva sobirania. Tenen la plaça antiimperialista al costat de l'ambaixada dels EEUU, plena de banderes negres en record dels morts per atemptats de la CIA. Ai senyor, ara si que m'he posat en camisa d'onze bares. M'oblidava d'una altra afecció nacional: la de criticar constantment la dictadura explícita cubana sens adonar-nos de la dictatova de casa nostra. Si allí disposessin dels instruments de control que criticàvem al principi, els que manen serien feliços. Però és que també som especialistes en abominar de les dictadures de pacotilla, que no ens poden oferir res cobejable, i en riure les gràcies de genocides yankees, xinesos, russos, israelians i d'altres amb els que podem fer bons negocis. Per no parlar d'un dels pitjors genocidis endèmics que ningú ni tan sols coneix, i del que com espanyols que encara som, en som directament còmplices: el que es porta a terme a Guinea des de la descolonització.

Deuen tenir raó aquells que ens desqualifiquen amb aquella frase que ja tenim assumida com a tòpic de "la pela és la pela", que fins ens resulta simpàtica, i et diuen també com una broma festosa, quan et passeges pels zocos de Tunísia o Turquia i et veuen pinta de català. El problema és que no ens queda ni la "pela": se les han endut totes a Madrid.


Conclusions (esperem que provisionals)


Si la Catalunya que acabo de retratar ha de ser la Catalunya Independent, no m'interessa ni l'una ni l'altra. Però no hi ha perill. Aquí només sabem plorar i pidolar per estatuts i estatutets, que son cosa pròpia de bancs, caixes d'estalvis (tots tant nostrats), universitats i societats anònimes, i no pas dels països de veritat. Aquests es doten de Constitucions. Per cert, el nostre país va tenir-ne la primera de la història d'Europa, però fa tant de temps que ningú se'n recorda.

I que ningú tingui la temptació d'acusar-me de fer el joc, amb aquesta crítica furibunda, a la dreta o a l'Estat Espanyol. Ni l'una ni l'altra em mereixen ni un sol comentari: es desqualifiquen sols. La que m'emprenya i em fa mal al cor és l'esquerra, que hauria d'estar pel canvi del país i el seu alliberament i contràriament només sap fer-li la feina bruta a la dreta recalcitrant i a l'Estat opressor.

Soc conscient de pertànyer a una espècie en extinció i els ecologistes no em mereixen cap confiança en aquest sentit. L'espècie dels pocs que no es conformen amb el "soma" del mon feliç de Huxley, amb què ens volen fer combregar a tots (aquest és un país molt religiós). Digueu-me derrotista si voleu. Fa un temps això dins del partit comunista hauria suposat el Gulag i dins la societat catòlica l'excomunió. Encara estem massa prenyats d'ambdues coses.

En un poema en aquest bloc venia a dir que moriria feliç al meu país independent. Avui cada dia estic menys convençut de morir feliç, ni al meu país i encara menys de la seva independència. A Espanya són Talibans, o un règim islàmic fonamentalista qualsevol, aquí no arribem ni a república bananera.

Si Espanya no ens donés pel sac, a qui atribuiríem la culpa dels resultats de la nostra incompetència, del nostre babauisme, la nostra manca de dignitat, el nostre m'enfutisma i els nostres "qui dia passa any empeny", "amagar el cap sota l'ala" -pardalets-, "anar pel bon camí", "aixecar la camisa" (deixar-se-la aixecar)?. El problema és que ens hauria de "caure la cara de vergonya" i fa temps que l'hem perduda. Això si, s'ha de reconèixer que tenim una col.lecció molt rica de frases fetes.

Maleït País!. És que potser el nostre és un altre amor impossible?.
Sort que a Arenys de Munt encara espurneja una petita flama que il.lumina el Principat i els Països Catalans. D'aquests tampoc se'n recorda ningú.

Avui dormiré tranquil. Quin descans!.

P.D. Noticia d'última hora: El Govern de la Corona Espanyola, amb el senyor Zapatero al capdavant (en català es diria Sabater, coincidint amb un galdós personatge), s'està plantejant prohibir el referèndum d'Arenys, no fos cas que s'encomanés. Com diuen ells "ladran, luego cabalgamos".