dijous, 27 de gener del 2011

La Colonització del Temps

Tota la xarxa institucional de control sobre l'individu, dirigida a retallar qualsevol de les seves possibilitatts d'autonomia, es pot concentrar en una fórmula sintètica: la colonització del seu temps. Un ventall de formalitzacions pre-establertes del devenir, li és imposada, aconseguint que sigui viscut per un temps que no li pertany i impedint-li la elaboració del propi temps.

Li és imposat un temps uniforme, seqüencial, linial, unidireccional, exterior, aliè, com a condició de la pròpia supervivència dins del sistema. és una temporalització que s'apareix com ineludible: primerament sota l'amenaça del buit i la inseguretat fora de les seves estructures; després sota l'amenaça de l'ostracisme; finalment sota l'amenaça de la pura violència , disfressada de bona acció.

És el temps de la familia , el temps de la producció, el temps d'un drama social que ens devora. Un temps que ens nega tot dret a l'experimentació de la soledat. Perquè la soledat i la seva vivència, suposen la posssibilitat de començar a descobrir el propi ritme, la propia cadència. Suposen la possibilitat de començar a auto-organitzar el propi viatge pe l'existència. Suposen la possibilitat de descobrir que no hi ha un temps ùnic, sagrat, tancat i omnipotent, sinó una proliferació de temps privats molt diferents. Suposen la possibilitat de descobrir que el millor  favor que podem fer als altres és respectar-los-hi  el seu temps.

La impossibilitat de crear i descobrir el propi temps suposa un acte constant de violència a què de manera masoquista ens sotmetem nosaltres mateixos, amb una manca total de control sobre les forces que ens hi aboquen. Una situació d'aquest tipus, tard o d'hora, ha d'acabar esclatant per alguna banda. I és precisament quan la situació ens desborda, quan tenim més necessitat de disposar del nostre propi temps, de descobrir-lo, a través de la recuperació de la consciència de de la propìa soledat. I és precisament quan la situació es desborda, quan el sistema social pretén reduir encara més el tamany de la cel.la que ens pertoca. El sistema no perdona a aquells que no respecten el poder del TEMPS absolut, però els atorga en canvi la mercè d'escollir entre tres opcions: morir asssassinats, de fam, o per propia mà; éssser empresonats, o embogir.

FMP en alguna data de finals dels setanta o principis dels vuitanta.

Comentari:
Més endavant vaig descobrir el llibre de E.T Hall "Més enllà de la cultura", on parla per exemple de cultures i persones policróniques (tenen la capacitat de participar en múltiples activitats amb diverses persones simuntàniament) i monocròniques (se senten més còmodes si es poden ocupar d'una sola cosa en cada moment). Si no recordo malament titlla de policrònics als mediterranis i monocrònics els nordics. He de fer constar que jo soc monocrònic i mediterrani. Per una persona monocrònica esser forçada a un comportament policrònic te els mateixos efectes de la superpoblació: estrés i desorganització. A la inversa suposo que els policrònics es beuen abocats a l'avorriment per la manca d'estimuls que despertin el seu interès, i a la inquietud (el buit). Com assenyalava Castilla del Pino a "La incomunicación", l'aburriment no és fora, sinó dins d'un mateix (un estat dànim): la incapacitat de tolerar la manca d'acció, que ens fa conscients de la solitud no asumida. Ja no sabem fruir del "dolce far niente".
Per acabar faré menció a un moviment internacional, autoanomenat SLOW. Comença en el camp de la cuina, oposant a les consequències nefastes del fast food el slow food. El "mangiare bene" dels italians, però també el sexe slow o tàntric, el treball slow, l'escola slow i la vida slow: en definitiva aprendre a viure fugint da l'acceleració constant que ens imposa la nostre societat, del culte nefast a la velocitat en tots els aspectes, que fa per exemple que als paisos avançats la primera causa d'absentisme laboral sigui l'estrés. "L'Elogi de la lentitud" de Carl Honoré en fa una bona exposició.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada