Orquestra Simfònica del Vallès, Cor Jove de l'Orfeó Català, Alicia Amo (soprano), Beñat Egiarte (tenor), Toni Marsol (baríton). Pau Casan i Josep Surinyac (pianos). A la Faràndula de Sabadell.
2) I Primo Vere
Intèrprets magnífics. La Simfònica del Vallès, res a envejar a la Berliner Philharmoniker, o a la Simfònica de la ràdio de Leipzig, que és la versió que tinc del 1966. Els cors, tots/totes literalment molt joves, no és cap tòpic dir que sonaven com els àngels. Existeixen: avui els he vist. He de dir que no sóc entusiasta de la música coral en general i menys de l'òpera, de la que m'agraden bàsicament les arias. Avui però he gaudit com un boig sentint-los i he de dir que jo, que no distingia un tenor d'un baríton, m'he quedat fascinat sentint a Toni Marsol (baríton) fent meravelles amb la veu i que quasi ens fa un streaptease a la taberna. Ho veureu al tercer video. Tot un personatge.
En realitat, no els havia sentit mai en directe, tot i que era una cantata que m'encantava i cal fer-ho, per descobrir el paper de cada intèrpret i el motiu de que hagi estat una obra que et fascina. Els he escoltat a casa abans d'anar-hi i ara mentre escric i ja no és el mateix. Ho entenc tot. Entenc perquè és i se la considera una obra mestra, tot i la seva senzillesa. Entenc perquè vaig dir a l'últim article d'aquest bloc que Carl Orff era dels pocs músics "clàssics" realment bons del SXX. Podria dir, lligant amb el que deia llavors, que una altra música Simfònica de qualitat del SXX és la de Alan Parsons (que escoltava al cotxe al anar i tornar) o la de Pink Floyd.
Als Carmina Burana, conflueixen una serie de factors molt especials. Una fusió i contrapunt perfecte entre tots els diferents "actors", cors, orquestra i solistes. Un contrast constant, amb continus canvis sobtats entre tons suaus i ritmes trepidants. Qui ha dit que la "marxa" sols és cosa del swing, el rock o la salsa?. Es un perfecte equilibri entre melodia i ritme, entre seny i rauxa. Orff hauria hagut de ser català en comptes d'alemany.
Però hi ha un factor que ho acaba de rematar. 24 poemes dels monjos desertors de Beuron, autèntics bohemis o contraculturals del SXIII. Satírics o reflexius, de taberna i amatoris, cantant a la fortuna, la primavera, els plaers del vi i el joc o l'amor i la sensualitat. La majoria en llatí i alguns en alemany. Que bé que sona el llatí cantat. Em recorda els temps de batxillerat. Potser hauríem de recuperar-lo com a llengua franca de totes les llengües romàniques i s'acabarien les picabaralles lingüístiques i la dependència del món anglòfon.
Normalment dels poemes se'n troba una traducció literal, però n'he trobat una bona traducció en català del que obra i tanca la cantata - Oh fortuna-, que us poso l'enllaç a baix. Té 700 anys i he pensat que el podria haver escrit jo. També us poso tres fragments de la interpretació que ha captivat a l'auditori, aplaudint-nos drets músics i públic i amb un bis final. Gaudiu-ne.
Aquí teniu "Oh Fortuna", el primer poema, traduït per Gabriel Sampol. Enllaç:
1) O Fortuna
3) In Taberna: Estuans Interius (Toni Barsol, baríton)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada