"CADÀVER EMPOLAINAT"
La nostra llengua és morta.
Entre tots l'hem estossinat,
mentre obriem la porta
a qualsevol veïnat.
El gran germà s'ho mira,
feliçment i espaterrat,
doncs li hem fet la feina,
aplaudint entusiasmats.
Ens han furtat consciència
i el cervell colonitzat.
Creiem honrar els orígens
quan ni resta identitat.
No és multiculturalisme
deixar-se donar pel sac.
Esclaus aplaudint l'amo
que els ha anorreat.
Llengua i pensament
son una sola corrent.
Sols és pot estimar
a qui t'ha sabut respectar.
No hi ha solidaritat
entre pobres masovers
i rics apoderats,
entre coloms i esparvers.
Ja repiquen a morts
quan esglaien els propis mots,
quan sembla estrafolària
la parla que fou grandària,
quan és de prestigi adoptar
l’estil de qui no és germà,
avergonyint-se del propi
com si fos cosa de cronopis,
quan es creu que per segons què
la parla mare no fa el pes,
quan es pensa que fa bona manera
injectar mots de llengua estrangera.
Sobretot quan el pensament
ja no és com el dels pares,
sols simple afusellament
del de qui branda les vares.
Quan s’ha esgarriat gramàtica,
convertida en simulacre,
mentre es titlla de fanàtica
la que és objecte de massacre.
Celebrem grans festes,
però assistim a un funeral,
el de les nostres restes
i sembla que tant se val.
A ningú li estranya
dels lèmmings el suïcidi.
El món aplaudeix
el darrer genocidi.
Perquè hauria de sorprendre
que una llengua ja no hi sigui?
Francesc Marcé i Puig
24 de juny de 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada