Ocells, ocellots i altres tarambanes

 "OCELLS, OCELLOTS I ALTRES TARAMBANES"

El gaig, la merla i la puput, 

ocupes del jardí molt benvinguts, 

s'hi mouen com a casa seva, 

cercant-hi cucs per fer el vermut, 

no són pas serfs de la gleva.

Conviuen ben tranquil·lament 

amb un pica-soques despistat 

que se'ls mira des de dalt del pi, 

com si fos el seu terrat, 

des d'on potser no té res a dir. 

El pit-roig deu haver marxat 

a fer una mica de turisme, 

es deu sentir atabalat 

amb tot aquest proïsme 

que l'ha mig foragitat.

El rossinyol canta més lluny, 

sempre esquerp,  ben emboscat, 

no el veuràs mai, sempre s’esmuny; 

sembla ser d’una altra casta, 

d’un tarannà més iconoclasta. 

Els estornells i els seus xiulets 

deuen ser a altres indrets, 

fa temps que ja no se’ls sent, 

ves a saber si els ha espantat 

un barri tan gentrificat.

Un dia fins vam poder sentir, 

allà lluny cap el barranc, 

un bon grup d’abellerols, 

volant tots junts en estol, 

colors de l’arc de Sant Martí. 

I enmig d’aquest veïnat tan divers 

no hi pot faltar el mal intrús, 

com la tórtora otomana, 

que a tothom fa perdre els papers, 

amb el seu uh, uh de mala gana. 

I encara me’n deixo un fotimer; 

no vull exhaurir el paper, 

ni la paciència del lector, 

amb el meu afany  d’espectador 

enamorat de tant d’ésser volador. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de maig del 2026.