Recorrent el Google, la xarxa de Biblioteques REBIUN i les biblioteques catalanes he descobert que almenys 2 dels meus 5 llibres són a les biblioteques de la UB gràcies a donacions del Dr. Caparrós. T'he d'agrair doncs benvolgut Antonio encara una cosa més.
Crec que la primera imatge que conservo de tu, Antonio, és d'un dia dels anys 70, passejant a la vora del Govern Civil, amb més gent que fèiem com si fóssim simples vianants desconeguts, pendents de la convocatòria d'una manifestació antifranquista. Ja no recordo el motiu concret, doncs n'hi havia tants i de forma tant continuada, que se'm fa difícil. Llavors jo estava acabant la carrera i tu eres un professor jove i recent estrenat. Uns anys després (pocs) un amic comú ens va posar en contacte personal, perquè em dirigissis la meva Tesina. Crec que aquí va començar una amistat de la que em sento orgullós.
Poc després em vaig adreçar a tu per la direcció de la meva Tesi. No recordo com va anar l'entrellat, ni és un aspecte massa rellevant. El cas és que el meu director de Tesi va acabar essent el Dr. Miquel Siguán. És difícil parlar de tu o de Psicologia sens deixar de banda el Dr. Siguán. A la pràctica ell va acabar quasi delegant-ne en tu la direcció o tutoria. Espero que no s'ofengui Dr. Siguán, si llegeix aquestes línies. Soc conscient de què la gent amb tanta empenta com vostè, no pot abastar directament tot el que te entre mans, i es veu obligat a delegar. L'Antonio en realitat va fer de mitjancer entre tots dos.
Per altra banda tots li devem el seu esforç continuat per arribar a tenir una Facultat de Psicologia, i fer possible que la Psicologia ocupés el lloc que li corresponia a la societat actual. Malgrat que, als anys setanta, els alumnes i fins professors joves com el mateix Antonio, li poséssim difícil amb les nostres postures més radicals però que, en el fons, apuntaven cap a una mateixa fita i la varem assolir. La darrera vegada que ens varem veure va ser precisament a l'enterrament de l'Antonio.
En aquella època, Antonio, recordo que tu anaves bastant atabalat i distant. Se t'havia de perseguir pels passadissos de la Facultat, al teu pas, mentre parlàvem de la Tesi. No varen ser moltes ocasions (les necessàries), doncs llavors tots erem molt més autodidactes i, a les Tesis no anàvem agafadets de la ma del tutor o director, com passa ara molt sovint.
Puc presumir de l'honor de tenir-te com a president del tribunal de Tesi, juntament amb altres companys de diverses Facultats, professors, "mestres", molt més savis que jo en la matèria. No puc deixar d'esmentar-los, doncs et dec a tu, Antonio, el privilegi d'haver tingut un tribunal "de luxe" com aquest: Antonio Caparrós, Miquel de Moragas, Carles Riba, Tomás Ibàñez i Sebastià Serrano. Gràcies a tots per les crítiques que em veu fer.
Vas ser Degà de la Facultat de Psicologia i vas arribar a Rector. No se si és una impressió subjectiva meva,però estic convençut que ets de les poques persones a qui els ha assentat be ocupar un lloc de poder com aquest. No et va pujar al cap sinó tot el contrari. Tu ja eres una persona "charmand", però aquesta virtut teva es va posar en primer terme en assolir aquesta responsabilitat. Vas ser un Rector proper als companys i sempre obert a tothom. Se't veia gaudir d'alegria (i la transmeties) cada vegada que ens trobàvem amb tu, ja fos per casualitat o per feina i feia un cert temps que no ens vèiem. Encara recordo la teva joia, poc temps abans de morir, una vegada que ens varem creuar pels passadissos de l'edifici central, la teva abraçada i la teva pregunta pertinent: Què, com et va amb la Teoria de Sistemes?". Tenies la virtut de tenir sempre present a tothom i les seves inquietuds.
Vas patir amb nosaltres una forta crisi de Belles Arts, però això no es mereix quasi ni esmentar-ho. Només és un mal record. Eres una gran persona. Se que se't va criticar per la teva política, però jo en aquell moment "no estava prou per la labor", com per poder jutjar-la. No se si vas posar les bases per aquest perill de privatització que ens preocupa ara mateix, encara que sigui a una minoria. Però estic convençut que si vas actuar d'una manera, va ser perquè et semblava que era la forma correcte d'actuar en aquell moment.
Admiro la teva honestedat, present fins en petits gestos que t'honoren.. Vas venir d'Aragó, però no vas fer com fan molts hipòcritament, de traduir-te el nom al català (quan vas ser Rector te li van posar, però per a tots seguies sent l'Antonio). El teu nom era part de la teva identitat . Sempre seràs L'Antonio. El President Montilla ha fet igual i jo em seguiria dient Francesc encara que anés a viure a Madrid, Euzkadi o Brussel.les, com ja he experimentat.
Ja fa quasi 8 anys que ens vas deixar abandonats. Només amb 63 anys i sense avisar. Potser en el moment de més plenitud de la teva vida. Vas morir quan ja estaves acabant la teva feina de Rector, "amb les botes posades" i la feina encarrilada. Vas forçar massa la màquina i ens vas deixar orfes i esbeleïts. Ningú s'esperava la teva desaparició de les nostres vides.
Adéu amic. Fins sempre
Crec que la primera imatge que conservo de tu, Antonio, és d'un dia dels anys 70, passejant a la vora del Govern Civil, amb més gent que fèiem com si fóssim simples vianants desconeguts, pendents de la convocatòria d'una manifestació antifranquista. Ja no recordo el motiu concret, doncs n'hi havia tants i de forma tant continuada, que se'm fa difícil. Llavors jo estava acabant la carrera i tu eres un professor jove i recent estrenat. Uns anys després (pocs) un amic comú ens va posar en contacte personal, perquè em dirigissis la meva Tesina. Crec que aquí va començar una amistat de la que em sento orgullós.
Poc després em vaig adreçar a tu per la direcció de la meva Tesi. No recordo com va anar l'entrellat, ni és un aspecte massa rellevant. El cas és que el meu director de Tesi va acabar essent el Dr. Miquel Siguán. És difícil parlar de tu o de Psicologia sens deixar de banda el Dr. Siguán. A la pràctica ell va acabar quasi delegant-ne en tu la direcció o tutoria. Espero que no s'ofengui Dr. Siguán, si llegeix aquestes línies. Soc conscient de què la gent amb tanta empenta com vostè, no pot abastar directament tot el que te entre mans, i es veu obligat a delegar. L'Antonio en realitat va fer de mitjancer entre tots dos.
Per altra banda tots li devem el seu esforç continuat per arribar a tenir una Facultat de Psicologia, i fer possible que la Psicologia ocupés el lloc que li corresponia a la societat actual. Malgrat que, als anys setanta, els alumnes i fins professors joves com el mateix Antonio, li poséssim difícil amb les nostres postures més radicals però que, en el fons, apuntaven cap a una mateixa fita i la varem assolir. La darrera vegada que ens varem veure va ser precisament a l'enterrament de l'Antonio.
En aquella època, Antonio, recordo que tu anaves bastant atabalat i distant. Se t'havia de perseguir pels passadissos de la Facultat, al teu pas, mentre parlàvem de la Tesi. No varen ser moltes ocasions (les necessàries), doncs llavors tots erem molt més autodidactes i, a les Tesis no anàvem agafadets de la ma del tutor o director, com passa ara molt sovint.
Puc presumir de l'honor de tenir-te com a president del tribunal de Tesi, juntament amb altres companys de diverses Facultats, professors, "mestres", molt més savis que jo en la matèria. No puc deixar d'esmentar-los, doncs et dec a tu, Antonio, el privilegi d'haver tingut un tribunal "de luxe" com aquest: Antonio Caparrós, Miquel de Moragas, Carles Riba, Tomás Ibàñez i Sebastià Serrano. Gràcies a tots per les crítiques que em veu fer.
Vas ser Degà de la Facultat de Psicologia i vas arribar a Rector. No se si és una impressió subjectiva meva,però estic convençut que ets de les poques persones a qui els ha assentat be ocupar un lloc de poder com aquest. No et va pujar al cap sinó tot el contrari. Tu ja eres una persona "charmand", però aquesta virtut teva es va posar en primer terme en assolir aquesta responsabilitat. Vas ser un Rector proper als companys i sempre obert a tothom. Se't veia gaudir d'alegria (i la transmeties) cada vegada que ens trobàvem amb tu, ja fos per casualitat o per feina i feia un cert temps que no ens vèiem. Encara recordo la teva joia, poc temps abans de morir, una vegada que ens varem creuar pels passadissos de l'edifici central, la teva abraçada i la teva pregunta pertinent: Què, com et va amb la Teoria de Sistemes?". Tenies la virtut de tenir sempre present a tothom i les seves inquietuds.
Vas patir amb nosaltres una forta crisi de Belles Arts, però això no es mereix quasi ni esmentar-ho. Només és un mal record. Eres una gran persona. Se que se't va criticar per la teva política, però jo en aquell moment "no estava prou per la labor", com per poder jutjar-la. No se si vas posar les bases per aquest perill de privatització que ens preocupa ara mateix, encara que sigui a una minoria. Però estic convençut que si vas actuar d'una manera, va ser perquè et semblava que era la forma correcte d'actuar en aquell moment.
Admiro la teva honestedat, present fins en petits gestos que t'honoren.. Vas venir d'Aragó, però no vas fer com fan molts hipòcritament, de traduir-te el nom al català (quan vas ser Rector te li van posar, però per a tots seguies sent l'Antonio). El teu nom era part de la teva identitat . Sempre seràs L'Antonio. El President Montilla ha fet igual i jo em seguiria dient Francesc encara que anés a viure a Madrid, Euzkadi o Brussel.les, com ja he experimentat.
Ja fa quasi 8 anys que ens vas deixar abandonats. Només amb 63 anys i sense avisar. Potser en el moment de més plenitud de la teva vida. Vas morir quan ja estaves acabant la teva feina de Rector, "amb les botes posades" i la feina encarrilada. Vas forçar massa la màquina i ens vas deixar orfes i esbeleïts. Ningú s'esperava la teva desaparició de les nostres vides.
Adéu amic. Fins sempre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada