Spleen
Rius salats brollen dels meus ulls.
El meu esperit és mort,
però el meu cor batega massa fort.
No vull morir però m'ha traït la vida.
Ja no puc superar més esculls.
El temps fugisser m'ha apunyalat el pit.
Un mon capgirat pugna per engolir-me.
No hi ha estrelles a la nit.
Ni llueix el sol durant el dia.
Totes les flors s'han marcit.
Només conec el gust amarg.
Totes les portes s'han tancat.
No em resta ni el recurs de la fugida.
El meu jardí s'ha pansit.
Els fruits podrits cauen dels arbres.
Tots els ocells han emmudit.
Cada instant se'm clava dolorós.
L'alè s'esmuny per cada ferida.
Totes les portes s'han tancat.
No em queden forces ni per cercar la sortida.
El meu cos em tortura cada nit
i el cervell em flagel.la cada dia.
Ja ni vull, ni desitjo, ni espero res.
Continuar ja no te sentit.
Tan sols fantasmes poblen el meu destí.
Ja no importa a ningú aquesta despulla.
Tots aparten la vista indiferents o esporuguits.
Ni els bells records del passat son reals.
No em resta ni el recurs de la melangia.
Si encara queda una espurna de pietat.
I als cavalls els maten com deia la pel.lícula.
Que algú s'apiadi d'aquest cadàver vivent
i, en un acte de valentia,
posi fi al seu patiment.
Francesc Marcé i Puig
24 de març de 2010
Abans de començar a llegir Baudelaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada