"La validesa depèn de les creences". Gregory Bateson.
dissabte, 24 d’abril del 2010
L' Amona
L’ Aia, una nena d’uns tretze anys, estava molt il•lusionada perquè l’institut per fi s'acabava i començaven les esperades vacances de Setmana Santa. Ella i la seva família se n’anaven sempre de viatge a un poblet a prop de San Sebastian a veure el seu tiet i la seva amona, que és com es diu àvia en basc. Aquest viatge el feien cada any però sempre era molt esperat per la família encara que a l’Aia li costava separar-se de les seves amigues. Així que aquell dia en acabar l’última classe d’institut, se’n va anar cap a casa a començar a fer la maleta. El dia següent feien el gran viatge i volia tenir-ho tot preparat. Quan ja ho tenien tot a punt, van anar a dormir.
-Aia, desperta’t...
-Aia, va, si us plau... –va dir la mare.
Ella seguia adormida quan la seva mare li va dir:
-Aia, he de donar-te una mala notícia!
-Què, què? –va dir de sobte.
-Aia, l’amona s’ha mort!
-Què, què dius? No, no pot ser... NOOO!
I així va estar una hora, plorant, cridant, sense entendre res, no ho podia creure. Després la mare va dir a la resta de la família que l’amona s’havia mort i tots es van posar a plorar al sofà, consolant-se com podien. L’Aia volia ajudar a la seva mare, sentia que ella era la que necessitava més recolzament però encara que ho intentava, no podia. No sabia que dir-li, si ni tan sols ella estava bé, no es sentia capaç d’ajudar a ningú.
Van passar més de dues hores quan la mare es va plantejar viatjar, és clar, ja ho tenien tot preparat, pensaven marxar just aquell dia. Així que van haver d’avisar a tothom i després van agafar el cotxe i es van posar en marxa. Tots estaven callats, sense saber que dir. La mare plorava i repetia lo dur que seria viure sense la seva mare. L’Aia tenia una sensació de buit, tenia un nus a l’estómac que ningú li podia treure, una ferida oberta que no sabia com tancar-la.
Finalment van arribar al poblet, a la casa de l’amona, i van veure un munt de gent. Tots venien a donar suport a la família i no parava de vindre gent i més gent... L’Aia i el seu germà, en Toni, van pujar les escales i van anar a la cuina, aquell lloc tan especial, aquell lloc on la seva àvia va passar tantes hores i va fer de l’amona una excel•lent cuinera. Es van asseure i no van poder parar de plorar, la seva amona, la que sempre els ajudava en tot se n’havia anat. Aleshores l’Aia va veure llum a l’habitació on dormien ella i la seva àvia.
-Qui hi ha allà? –va preguntar.
-L’amona –va dir en Toni.
Sense poder més, van posar-se a plorar altre cop i van anar a veure-la. Estava estirada, tapada, semblava que dormís. L’Aia tenia l’esperança que de cop, tot hagués esdevingut un mal son, i es despertés d’aquell son tan profund. No ho podia assimilar, el dia anterior havia parlat amb ella per telèfon i estava perfecta.
Més tard la gent va agafar els cotxes i van anar cap al tanatori. Allà van posar la seva àvia a una sala on els familiars i els amics la podien veure. L’Aia, com sabia que a la seva amona li agradaven molt les flors, va sortir als jardins que envoltaven el tanatori a agafar flors silvestres, aquelles petites margarides que surten a la gespa i poc després, les persones del tanatori li van posar les flors a les mans de l’àvia.
Tots estaven molt dolguts i tristos, però l’Aia a part d’això, estava molt sorpresa, ja que era la primera vegada a la seva vida que se li moria algú i no sabia de quina manera s’actuava en aquells moments tan durs. Per ella cada vegada que parlaven de la seva àvia era burxar la ferida perquè el sol fet de parlar d’ella en passat la destrossava. No podia suportar-ho.
Família i coneguts no paraven d’entrar i ella no en coneixia ni a la meitat. Tot eren presentacions i salutacions a persones desconegudes per ella. Persones que no significaven res per ella, moltes d’elles grans, i que per un moment va pensar , haurien pogut morir-se totes abans que la seva amona, encara que es va penedir de pensar-ho.
Cap a les vuit de la tarda, la família se’n va anar cap a casa. Van dormir amb dificultat i el dia següent van anar cap al cementiri. La cosa no millorava, per l’Aia, cada cop tot era més dur, deixar a l’amona en aquell lloc va ser molt difícil. A més a més la sensació d’irrealitat encara li perdurava i no sabia com, però quan ja estava a casa, encara sentia sorolls a la cuina, com si la seva amona estigués cuinant.
Primer el cotxe fúnebre seguit de la família, van arribar al cementiri. L’Aia pensava que això només es feia en les pel•lícules però ja va veure que no. Va recordar que varies vegades li havia dit a la seva mare que volia venir al cementiri a portar flors al seu avi però mai hauria imaginat que la primera vegada que hi aniria seria per enterrar a la seva àvia. No volia creure-ho. No podia imaginar el fred que tindria ella sola allà. Plovent i amb un peluix que li havia regalat la seva àvia, l’Aia va acomiadar-se d’ella.
El dinar es va fer en un restaurant anomenat “Juanito Kojua” que la seva amona i el seu avi sempre hi anaven quan eren joves. L’Aia, recordant la seva amona, va menjar dos plats que la seva amona feia molt bé. A la tarda es va celebrar el funeral i encara que l’Aia i la seva família no era gaire religiosa van respectar la celebració a l’església. L’Aia i en Toni no sabien quan es s`havien d’aixecar, per això sempre miraven al seu voltant i intentaven cantar les cançons típiques encara que no se les sabien.
El dia es va acabar i un altre cop els va costar molt adormir-se perquè no paraven de recordar l’amona. L’Aia va pensar que no valia la pena tornar a fer aquell viatge tan divertit per ella, perquè ja no hi havia el motiu pel que hi anaven, no hi seria l’amona.
Els dies següents van transcórrer sense cap fet important però l’Aia i la seva mare van haver de buidar els armaris i calaixos que contenien coses de la seva àvia. Tota una vida en uns calaixos, records entranyables.
Això va ser molt i molt dur perquè era com si li robessin la seva intimitat, les seves coses personals. En els armaris van trobar roba, sabates, joies i bufandes però també van trobar fotos, postals, llibretes i testaments dels seus pares, un bisó dissecat portat del Canadà i diners antics dels temps de la guerra. Aquest temps que s’hi van dedicar va ser molt dolorós perquè moltes coses les van haver de llençar i totes li recordaven molt a l’amona. Aquells dies l’Aia no podia treure’s del cap la seva àvia, sobretot quan estava a casa i li venia a la memòria quan ella cuinava, quan jugaven a cartes, quan li llegia contes... Aquells dies van ser els dies més horribles de la seva vida. A l’Aia li havia desaparegut l’àvia, com per art de màgia, l’havia perdut. Li havien tret una part d’ella, li havien robat un mur que la sostenia dreta.
El dia anterior de començar de nou l’institut, ella i la seva família van emprendre el viatge de tornada. Van acomiadar-se de la seva àvia, l’anima de la qual sabien que s’havia quedat impregnant la casa , però tant solitari sense ella... Van agafar el cotxe i van sortir del poblet plorant, fins i tot el cel, per la seva amona. I així, plovent, van marxar cap a casa.
L’Aia encara pensava que tot allò podia ser un mal son i es pessigava de tant en tant, però era impossible que la seva amona es despertés d’aquell son tan profund.
Ainhoa Marcé i Ormaza
Primer premi Concurs literari de Sant Jordi
Primer cicle de ESO, IES Castellar.
Saps Ainhoa? Sovint pensem que el què ens donen de bo els que ens estimen és aliment, aixopluc i tendresa. Això es així, sens dubte. Però hi ha quelcom que ens donen que és millor encara: són bocins de veritat. Vull dir bocins d'aquell saber que ens serveix per fer la nostra, per ser el millor que podem ser, per aprofitar tot el què podem ser. De vegades ens ho ensenyen els mestres, però sovint ho fan els amics i les amigues, les mares i els pares, els avis i les avies. Estic segur que amona t'ha donat, durant molts anys, aixopluc, aliment i tendresa, però també molts bocins de veritat, fins i tot en aquest darrer moment. Fes del seu son profund el bocí de veritat que et servirà per ser tot el què pots ser que, pel què aquí escrius, segur que és molt i molt.
ResponEliminaMIQUEL (un amic del teu pare)
M´ha agradat molt, et felicito Ainhoa per la redacció, pero sobre tot, per transmitir com t´estimaves a l´Amona.
ResponEliminaFins aviat.
Marga