Sens dia i nit

 "SENS DIA I NIT"

Quan l'amic Rossinyol t'espera

no se li pot dir que no. 

Com a la merla matinera

que porta cada dia la claror. 

Tots dos refilen el seu cant. 

Un de nit l'altre de dia. 

Tots dos ens van cantant:

sens dia i nit no hi ha cap dia. 

Francesc Marcé i Puig 

29 d'abril de 2023

Rossinyols

 "ROSSINYOLS" 

La lírica dels rossinyols

esmicola la quietud

de forma dolça i punyent,

dissociant suaument la nit.

Avui primerencs els he sentit.

Feia temps que eren absents

de les meves latituds

on cohabitaven amb mussols.

L’esperança

sempre pot vèncer

a la recança. 

Si la sap convèncer. 

Francesc Marcé i Puig

25 d'abril de 2023

Tothom té el que es mereix?

 TOTHOM TÉ EL QUE ES MEREIX?

Si no fóssim qui som

seríem poca cosa.

També els faríem nosa.

Manarien un progrom.

Mirades d'odi

solquen el món.

Líders dalt del podi

encomanen la son.

Potser algun dia

algú es preguntarà

com ens van anorrear

quan fèiem via.

Tothom té el que es mereix

o això és la cantarella,

conte de la vella,

dels que ens volen peix.

Mai diguis mai més.

Tard o d'hora tot torna

en un món circular

de nins sense bolquers.

La paciència s'esgota

quan manca menys per la fí.

Cal fer bullir l'olla

abans no mori el llumí.

Danseu maleïts,

amb peus de fang.

Ves que la sang

no us escorxi els pits.

Francesc Marcé i Puig

20 d’abril de 2023.

La nit

 "LA NIT"

La nit tranquil·la respira

sens ni una gota de vent.

Silenci absolut que embolcalla,

esgarrinxat per la remor

d'una carretera distant,

que viola com una dalla

aquest magnífic instant.

Tot en la nit conspira

per lliurar-se al corrent,

per emular l'ou com balla,

per rendir-se a la clamor

de la sequera constant,

fugint de tota batalla,

deixant-se endur per un bell cant.

Llum de lluna que il·lumina

alhora que ens va vetllant.

Francesc Marcé i Puig 

11 d'abril de 2023

Avui em permeto la nostàlgia

 "AVUI EM PERMETO LA NOSTÀLGIA" 

Em permeto la nostàlgia
del que pogué ser i no fou,
enterrat tristament a l'oblit
pels que viuen de l’al·lèrgia,
encauant el passat en un pou
i mirant-se’l amb despit. 

Em permeto la nostàlgia 
del que podria ser i no és, 
doncs preferim ser enterradors, 
que no pas fer apologia 
de les portes d’accés 
cap a temps millors. 

Em permeto la nostàlgia 
i deixo rajar lliure el plor, 
que brolla de molt endins, 
per veure si atia
amb la seva lleu remor
els capolls dels nous jardins. 

Francesc Marcé i Puig 

2 d’abril de 2023