Quan la mare feia la bugada

Tinc el plaer de presentar-vos el segon dels dos relats de JOSEP BABILONI SESMA. El primer es centrava en el record del pare. Aquest d'avui és dedicat a la figura de la mare. Josep Babiloni és un magnífic dissenyador gràfic (recordeu la portadella de l'anterior text i delecteu-vos amb la d'aquest), que amb aquestes narracions entendridores aconsegueix emocionar-nos i transmetre a l'hora una crònica precisa d'un moment de la seva vida i per tant d'una època molt concreta d'aquest país, revelant-se també doncs com un magnífic escriptor.

Publicació en paper: Edicions Efímeres. Diposit legal B-46.373-2008.

Carme Sesma Viladoms

IN MEMORIAM

Barcelona, 28 de maig de 1917 - 22 d’abril de 2008

Temps era temps que la mare rentava la roba a mà. Això passava quan els tres germans –la Carme, en Jordi i jo– érem petits, però que molt petits. Recordo, molt vagament, que la mare anava a un safareig públic que era al carrer de Watt, a tocar de la carretera de Sants. Tinc unes imatges molt borroses d’aleshores. Era com viure a ruralia. Allà hi anaven moltes veïnes del barri, carregades amb grans coves de vímet plens de roba i amb les pales de fusta.

Però un dia, al cap de pocs anys, el meu pare va entrar a treballar a l’empresa Bru, una firma especialitzada en la fabricació de rentadores. Era d’aquelles empreses modèliques i modernes en una època industrialització
incipient. Al cap d’un l’any d’estar-hi treballant el pare va aconseguir, com tots els treballadors de l’empresa, comprar una rentadora a un preu especial. No recordo quan ni com va arribar la rentadora a casa, però em sembla que un dia, a la tornada de l’escola, me la vaig trobar instal·lada al fons del passadís, al costat de l’habitació de ma germana. Ràpidament va venir la veïna del primer primera a fer-la petar. Les visites veïnals, en aquells temps, eren molt normals, sobre tot quan hi havia esdeveniments importants com ara aniversaris, malalties, enterraments i casoris. En aquelles congregacions es produïen situacions i converses pròpies del cinema neorealista italià.
«Apa, Carmeta –comentava la Teresina, la veïna–, ara ja no haureu de fregar tant la roba.» La meva mare, fent un posat de modèstia impostada, contestava «No ho sé, noia, ja t’ho diré. Aquestes màquines no sé si netegen tan bé la roba com quan la fregues a mà.» La mare, en vida, mai s’havia refiat dels progressos tecnològics, ni tampoc era partidària de la modernitat. De fet s’havia quedat aturada –jo diria que congelada– en el temps. La guerra li va marcar un abans i un després. Sempre que parlava d’una cosa o un fet, ho comparava, inconscientment, amb els seus temps pretèrits. Tan cert era això que, quan volia comentar-nos una cosa i posava la boca de pinyonet i els ulls vidriosos de nostàlgia, els fills, que ja ens la vèiem venir, li dèiem a l’uníson «Sííí, en temps de la dictadura de Primo de Rivera…» No sé d’on li venia
aquella fixació per referenciar constantment aquella època tan nefasta que, segons ella, va ser tan bona. Suposo, per les coses que explicava, que va viure una infantesa feliç; limitada i senzilla, però feliç. Per altra banda, el seu pare, oriünd d’Alfaro, la Rioja, va ser un republicà radical i un anticlerical recalcitrant. Dic això perquè la mare sempre manifestà una admiració i una estima incondicional vers el nostre avi, en Teodoro Sesma.

Però bé, tornem al tema de la rentadora. Aquell embalum era un dipòsit cilíndric amb quatre potes, les quals tenien unes petites rodetes giratòries per poder desplaçar-la. En el fons del dipòsit hi havia un disc de goma amb estries radials que feia moure l’aigua en el sentit de les agulles del rellotge. No tenia càrrega d’aigua corrent i calia omplir-la, la rentadora, a base de cubells d’aigua. Una mànega de goma, connectada al desguàs, restava penjada a un costat com les dels assortidors de les benzineres. També disposava d’una premsa desmuntable per escórrer la roba. Consistia en dos corrons de cautxú, units per un engranatge, que eren accionats per una maneta metàl·lica. Aquell artefacte era un prodigi de la modernitat tecnològica de l’època.

Durant la primera quinzena de juliol, poc abans que finalitzés el curs, els meus germans i jo anàvem a escola només pels matins. La mare aprofitava l’hora que ens donava de dinar per fer, al mateix temps, la bugada. Allò era una autèntica bogeria. Per començar, la mare ens posava un plat de sopa.

Ella era una addicta a la sopa; li agradava de menjar-ne durant tot l’any, fes fred o calor. Aquella obsessió sopallera de la mare provocava sempre una rebel·lió a bord –és a dir entre els fills–, que, comparada amb la que va succeir al cuirassat Potemkinm, la nostra era de més volada. Però la mare, que sempre en tenia una a punt, ens deia «Qui menja sopes se les pensa totes», i, un cop deixada anar la sentència tòpica, girava cua i se n’anava a fer les seves coses.

Mentres els meus germans i jo xarrupàvem amb desgana la sopa, la mare, al fons del passadís, omplia la rentadora amb cubells d’aigua. Després hi afegia escates de sabó –que ella mateixa feia ratllant una pastilla– i engegava el motor. Al cap d’una estona s’hi formava, al bell mig del remolí d’aigua, un con de bombolles de sabó que, a voltes, sobreeixia per les vores de la rentadora. Aleshores la mare, que duia uns guants de làtex posats, feia uns gestos amb les mans –com si fes un espectacle de màgia– per tal de controlar aquella massa nuvolosa. Aquells jocs de mans provocava la formació d’unes petites bombolles de sabó que, amb llur ingravitació, voletejaven pel passadís i, de mica en mica, s’hi desplaçaven cap al menjador. Tot i que aquelles bombolletes no eren tan espectaculars com les que fa en Pep Bou, per a nosaltres era un divertiment i una bona excusa per badar i deixar de dinar. La mare, però, que sempre estava a l’aguait de tot, ens manava «Eps! No us bellugueu de taula, i tu Pepitu –aquest era jo– fes el favor de menjar el segon plat». Maleïda l’hora que em van batejar amb el mateix nom que el pare. A més, a un oncle meu, germà de ma mare, a casa sempre li havien dit Pepitu i això determinà, de forma fatídica, el meu apel·latiu familiar durant tota la infantesa.

Amb el rum-rum de fons de la rentadora els germans continuàvem dinant. De vegades –vaja, jo diria que sovint–, la roba, per la mateixa força centrífuga, es decantava cap als costats del dipòsit i, aleshores, la rentadora perdia el seu eix d’equilibri. Tot d’una, com si estigués possessa, començava a trontollar convulsivament. A cada sotrac vomitava una glopada d’aigua sabonosa. «Mama, mama –cridàvem tots els germans–, la rentadora torna a bellugar-se!» La mare sortia esperitada de la cuina mentres es tornava a posar els guants de làtex. De fet els guants li servien per no enrampar-s’hi. Aquell embalum sempre feia mals contactes. Ràpidament agafava el fil elèctric i, d’una estrebada, treia l’endoll. Això, el pare, sempre ens deia que no s’havia de fer mai; però, en un cas com aquell, era l’única manera que tenia la mare per exorcitzar la rentadora i aturar-li el ball de Sant Vito.

Cada cop que succeïa aquest incident el terra del passadís quedava ple de bassals i la mare, amb una baieta, els havia d’eixugar. Nosaltres tornàvem a taula i, obedients, ens menjàvem les postres. Just quan acabàvem de dinar la mare començava a escórrer la roba. Instal·lava l’escorredor i posava un cossi de zenc a peu de rentadora. Prenia una peça de roba i amb la mà esquerra la introduïa entre els dos corrons, mentres que amb la dreta feia anar la maneta. La roba sortia completament atapeïda i aplanada per l’altre costat de la premsa com si fos una penca de bacallà. A continuació la deixava caure dins del cossi.

Un cop finalitzada l’operació de premsatge de la roba, buidava l’aigua de la rentadora. Era una feina molt feixuga. Despenjava la mànega i abocava amb cura l’aigua bruta –que era d’un color de catxumbo– dins d’un cubell per llançar-la, a continuació, a la comuna.

Amb el cossi ple de roba i amb més bon humor la mare ens deia «Va, anem al terrat a estendre la roba». Allò era festa grossa per a nosaltres, perquè poques vegades hi pujàvem. Val a dir que era una acció meritòria atès que vivíem just a l’entresòl i havíem de pujar els tres pisos que tenia la finca. A més, aquella escala era de molt mal pujar: els esglaons no eren precisament ergonòmics i el recorregut era molt fosc, ja que no hi havia celobert. Si ens hi vèiem una mica era perquè a cada revolt de l’escala, entre replà i replà, hi
havia un espirall que hi deixava entrar la llum del carrer.

Quan passàvem pel primer pis la mare avisava a la Teresina –amb qui ja hi havia quedat prèviament– i, amb les seves dues filles, la Maite i la Roser, pujàvem tots en fila índia cap al terrat. Allò era un autèntic aplec.

Un cop que érem arribats al replà del terrat, la mare treia de la butxaca del davantal una immensa clau de ferro. La ficava dins del forat del pany de la porta i començava a girar-la nerviosament cap a un cantó i l’altre. «Recony de pany –exclamava–, està molt rovellat!» Finalment el pestell cedia tot fent un xerric. La porta, que era molt pesada, s’obria cap endins. «Nens! –ens avisava la Teresina– Aparteu-vos d’aquí que encara ens pot caure la porta al damunt i deixar-nos fets una coca.» Totes les criatures estàvem frisoses. Jo em sentia com un explorador a punt d’entrar en un temple misteriós, maleït. A base d’estrebades la mare aconseguia obrir una mica la porta, que, pràcticament, penjava només d’una polleguera. Amb el primer grinyol un fi raig de llum penetrava i tallava la foscor del replà. Tots, instintivament, aclucàvem els ulls i fèiem ganyotes. «Esperi’s, Carmeta –li deia la veïna–, que l’ajudo», i, ambdues a l’hora, arrossegaven la porta com si fossin unes dones forçudes del circ. Quan la porta era oberta del tot, els nens sortíem en bandada al terrat i arrencàvem a córrer i saltàvem. «No correu –ens deia la mare–, que els veïns de sota després es queixaran que tenen goteres per culpa nostra!» Aquest era el motiu de per què el terrat era d’ús molt restringit, gairebé prohibit.

El primer que feia –i que m’agradava molt– era contemplar l’horitzó de Barcelona des del terrat estant. Entremig de les pinyes de la barana podia veure el castell de Montjuïc, la muntanya del Tibidabo, la Sagrada Família i la Catedral. Després, amb els germans i les veïnetes, escodrinyàvem tots els racons del terrat. Teníem preferència per una barraqueta, amb les portelles pengim-penjam, en la qual hi havia els dipòsits d’aigua. Era molt agradable d’escoltar el lent degoteig de les cisternes.

Mentres els nens jugàvem, la mare i la veïna començaven a treure la roba dels cossis i a estendre-la. Per no fer gaires viatges fins on hi havia la bossa de les agulles d’estendre, la mare se’n posava unes quantes a la boca i, així, feia via. Resultava molt grotesca veure-la amb aquella dentadura carnavalesca. Però el que era més divertit és que la seva incontinència verbal no tenia límits. Era capaç de mantenir una conversa amb la Teresina, malgrat de dur aquella estranya pròtesi dental. Quan parlava semblava papissota. La veïna, que no entenia gaire el què li deia, per respecte, anava fent senyals d’assentiment amb el cap. Normalment parlaven de cuina. La mare, tot i la seva afecció per les sopes, cuinava molt bé i tenia un repertori gastronòmic molt ampli. Això sí, la seva cuina era concreta i del país, gens sofisticada. Al meu pare, que tenia un paladar rústic, li agradaven molt els caragols amb salsa que guisava la mare.

Al cap d’una estona el terrat es convertia en un laberint de roba estesa. Aquell muntatge escènic ens estimulava, als menuts, a jugar a tocar i parar entre els llençols. Ens perseguíem els uns als altres. A les nostres mares –com és evident– no els agradava que juguéssim entre la roba neta i ens cridaven l’atenció. «Nens –ens deia la mare–, prou de córrer entre la roba. Sortiu d’aquí i jugueu a una altra cosa.» A què podíem jugar si, amb el temps que érem al terrat, ja havíem exhaurit tots els jocs que sabíem? Aleshores el meu germà i jo pispàvem quatre agulles d’estendre de la bossa –la mare les tenia comptades– i ens fabricàvem unes pistoles. En desmuntàvem una, d’agulla. Agafàvem un dels palets i el ferret de la molla. Acoblàvem un dels extrems del ferret a la petita osca exterior del palet i l’altre extrem el tensàvem fins que quedava travat a l’osca grossa, la que feia de frontissa amb la molla. Això era el mecanisme del gallet i el disparador. A continuació inseríem aquest palet amb el seu mecanisme propulsor dins d’una agulla que estava sense desmuntar. El palet que sobrava de la pinça desmuntada feia de projectil i, alhora, un cop fet un «tret», servia per tensar de bell nou el ferret de la molla. Ens perseguíem com bojos, tot «disparant-nos», per veure qui tocava a qui. Finalment la cosa acabava que tornàvem a ser enmig del laberint de llençols estesos. La mare, quan ens veia, li agafava un cobriment de cor. «Nens –ens cridava–, sortiu d’aquí i torneu les pinces a la bossa, que després me’n faran falta!»

Quan el sol declinava les nostres mares començaven tranquil·lament a recollir la roba. Els petits ens quedàvem moixos perquè no sabíem quan hi tornaríem a pujar.

Sí, el terrat era un espai entranyable per a tots nosaltres; potser perquè vivíem en pisos petits i enxubats. El cas, però, és que sempres cercàvem qualsevol excusa per tornar-hi. Allà hi pujava, de tant en tant, el matalasser a batre la borra amb els seus dos pals llargs. També recordo, com un somni, la nevada del Nadal del 1962. Els veïns del tercer van pujar al terrat a llevar la neu amb pales per por que el sostre no se’ls esfondrés.

El temps ha passat i, en aquests moments, l’edifici on vam viure està abandonat, és com una fantasma. Totes les portes i finestres estan tapiades. Ara els meus records romanen tancats i segellats dins de l’antic entresòl.

 
 
Barcelona, 1 de setembre de 2008


Josep Babiloni Sesma