Flors i violes

 "FLORS I VIOLES" 

Flors, violes i romaní 

van dir que era el nostre destí, 

prô som més d'un llençol menys,

perdut a cada bugada, 

amb la panxa ben peixada, 

ben cofois de tant de seny.

Magnèsia per gimnàstica, 

el pa de cada dia, 

tot penjant naps i cols, 

més savis que els mussols,

entomem cada pujada,

pensant que fa baixada.

Diuen que quan siguem grans

ja menjarem aglans, 

que el roure podrem moure, 

amb la força dels germans, 

que cal foc lent per poder coure 

a la marmita els nostres planys.

Ja n'hi ha prou de tants enganys, 

que la terra mai ha estat plana, 

ni és migjorn la tramuntana,

ni totes les portes tenen panys, 

ni tot gegant te una geganta.

Si fa fred, estirem la manta.

Francesc Marcé i Puig

18 de juliol de 2024. 

La lloca

 "LA LLOCA" 

El galliner d’aquí al costat 

és ple de galls esvalotats.

La gallina ja no diu no, 

ha oblidat la revolució. 

Ara sols es fa l’estreta, 

ja no cobra a la bestreta.

Pobre polla enamorada 

de qui la vol castrada.

Aparteu les criatures, 

ja no és temps d’essències pures.

L'amo aplaudit pels esclaus 

que han abjurat de tenir les claus.

Ara és moda el guirigall 

de qui viu de cap per avall.

Un món ple d'infeliços

Ennuegant-se amb els anissos.

Quan s'acabi aquest teatre 

estireu de la cadena, 

doncs ja no sols feu pena;

sou l’ enemic a abatre.

Francesc Marcé i Puig

17 de juliol de 2024. 

Terrabastalls

 "TERRABASTALLS" 

Terrabastalls de pa sucat amb oli 

fan que el món grinyoli, 

guarint-los amb bicarbonat 

com si res no hagués passat.

Ens prenen per ignorants 

que de les pedres en fan pans, 

en fila de processionària 

com si això suposés grandària.

Prô un dia arribarà 

que la metxa s’acabarà 

i potser el daltabaix arrossegui 

tota la morralla que arreplegui.

Que déu us agafi confessats 

quan algú decideixi trencar els plats.

Fa temps que la vaixella no s'aguanta

i qui sols canta els mals no espanta.

Francesc Marcé i Puig

8 de juliol de 2024. 

Gratant el cel

 "GRATANT EL CEL" 

Quan cavalques la meva ànima 

com un poltre desbocat 

grato el cel amb el meu cor, 

com una flor magnànima, 

com un cactus trastornat,

un sàtir revifant de la mort.

Oh fada embriagadora,

amb quin elixir m'has inoculat?,

amb quines pólvores m'has cremat?,

que ja no toco quarts ni hores, 

que no sé si volo o he aterrat 

a una falda acollidora.

M'agrada que fem junts camí

sens direcció coneguda, 

sens cap pòdium ni destí,

sens vianda ni beguda,

com volent-nos escapolir

d'una realitat corrompuda.

Francesc Marcé i Puig

05 de juliol de 2024. 

Faules immorals (video)

 La realitat és plena de contradiccions i paradoxes, dialèctica, t'esborrona i et fa feliç.