"OCELLS, OCELLOTS I ALTRES TARAMBANES"
El gaig, la merla i la puput,
ocupes del jardí molt benvinguts,
s'hi mouen com a casa seva,
cercant-hi cucs per fer el vermut,
no són pas serfs de la gleva.
Conviuen ben tranquil·lament
amb un pica-soques despistat
que se'ls mira des de dalt del pi,
com si fos el seu terrat,
des d'on potser no té res a dir.
El pit-roig deu haver marxat
a fer una mica de turisme,
es deu sentir atabalat
amb tot aquest proïsme
que l'ha mig foragitat.
El rossinyol canta més lluny,
sempre esquerp, ben emboscat,
no el veuràs mai, sempre s’esmuny;
sembla ser d’una altra casta,
d’un tarannà més iconoclasta.
Els estornells i els seus xiulets
deuen ser a altres indrets,
fa temps que ja no se’ls sent,
ves a saber si els ha espantat
un barri tan gentrificat.
Un dia fins vam poder sentir,
allà lluny cap el barranc,
un bon grup d’abellerols,
volant tots junts en estol,
colors de l’arc de Sant Martí.
I enmig d’aquest veïnat tan divers
no hi pot faltar el mal intrús,
com la tórtora otomana,
que a tothom fa perdre els papers,
amb el seu uh, uh de mala gana.
I encara me’n deixo un fotimer;
no vull exhaurir el paper,
ni la paciència del lector,
amb el meu afany d’espectador
enamorat de tant d’ésser volador.
Francesc Marcé i Puig
20 de maig del 2026.
Entrades
