Quan el pare s'afaitava a la navalla

Tinc el plaer de presentar-vos el primer de dos relats de JOSEP BABILONI SESMA, magnífic dissenyador gràfic (sols cal veure la portadella d'aquest text), que amb aquestes narracions entendridores aconsegueix emocionar-nos i transmetre a l'hora una crònica precisa d'un moment de la seva vida i per tant d'una època molt concreta d'aquest país, revelant-se també doncs com un magnífic escriptor.

Publicació en paper: Edicions Efímeres. Diposit legal B-46372-2008.

Josep Babiloni Montañés

IN MEMORIAM

Castelló de la Plana, 10 d'octubre de 1915 - Barcelona, 27 de febrer de 1998

Temps era temps que el pare s’afaitava amb navalla. Això passava quan els tres germans –la Carme, en Jordi i jo– érem petits. S’afaitava uns tres o quatre cops a la setmana. Però el dia més important, quan ho feia, era el diumenge. L’acte d’abillament per fer l’afaitada, en aquest dia, prenia unes dimensions d’autèntic ritu.

Entrava a la galeria amb samarreta imperi i pantalons, dels quals li penjaven els elàstics. Dic que entrava a la galeria perquè aquest era un espai tancat. Antigament, com a totes les galeries de les cases velles de Sants, era oberta; però, en temps de l’avi, el propietari de la finca hi va fer reformes i va decidir posar finestres a la galeria. I sort que ho va fer, perquè de la fusteria dels baixos hi pujaven unes rates grises, peludes, grosses i grans –de pam i mig– que es passejaven, tranquil·lament, per la barana de la galeria i pels pals de l’estenedor. La meva germana, quan veia aquell espectacle de funambulisme ratoner, s’esglaiava, xisclava un «uix, quin fàstic!» i engegava a córrer cames ajudeu-me. En canvi el meu germà i jo romaníem a la galeria i, amb els nassos enganxats als vidres, ens les miràvem encuriosits com i fóssim al terràrium del zoològic.

En aquella petita galeria hi havia dues zones destinades a activitats domèstiques completament dispars, però vinculades a la fisiologia intestinal, que eren la cuina i el lavabo.

La cuina era al fons de la galeria. En un racó, a l’esquerra, sobre una plataforma d’obra enrajolada, hi havia un petit cremador de gas. A la dreta, i al mateix nivell de la plataforma, hi havia una enorme pica i, sobre la pica, un escorreplats de fusta. La mare –la senyora Carmeta per a la gent del barri– hi desava, sota la pica, un fogonet de carbó amb el seu ventall i una caixa plena de carbó vegetal. Aquest fogonet l’utilitzava, la mare, com a reforç logístic en els seus quefers culinaries i, així, podia cuinar dos plats a l’hora.

El lavabo era a la dreta de l’entrada –o la sortida– de la galeria. Hi restava tancat per una porta completament crivellada, plena d’escletxes. De fet, el que nosaltres anomenàvem lavabo, era un eufemisme, perquè en aquella petita estança no hi havia ni dutxa, ni pica de les mans, ni tassa de vàter. El que en realitat hi havia era una comuna –això sí, amb seient i tapadora de fusta–, un petit urinari de porcellana de paret i un mirall amb una lleixa. Per als nens del barri era tota una experiència historicocultural visitar la nostra comuna.

Bé, amb tot això, deia que el meu pare, el diumenge, a primera hora del matí, feia el parament per afaitar-se. Col·locava sobre la lleixa del mirall la navalla, el pal de la corretja d’esmolar, la brotxa, la barreta de sabó i una cassoleta d’alumini que semblava una palanganeta de fireta, com les que tenia la meva germana per jugar amb la Maite i la Roser, les veïnes de l’escala.

Un cop fet el parament, el pare anava cap a la cuina i hi escalfava aigua en un potet. Tornava al lavabo, es mirava al mirall –ell sempre en deia espill, malgrat els anys que feia que vivia a Barcelona– i es passava el palmell de la mà dreta per les barres i les galtes per tal de comprovar l’asprositat de la barba. A continuació agafava la navalla, l’obria i, amb la mà esquerra, subjectava el pal de la corretja. Passava la navalla sobre la corretja amun i avall, tot fent girar la fulla molt ràpidament a cada viatge. Quan creia que ja n’hi havia prou feia la mateixa operació sobre el palmell de la seva mà esquerra. A mi això em produïa molta angúnia, perquè un dia, fent-me el milhomes davant el meu germà, vaig passar el dit índex molt suaument sobre la fulla i, amb un tres i un no res, em vaig fer un tall molt net i precís.

El pare n’estava molt orgullós, de la seva navalla. Deia que cap barber professional de Barcelona no en tenia cap com aquella. Afirmava, tot mostrant-nos una inscripció estampada en daurat que hi havia sobre el mànec negre, que era d’autèntic acer suec. Un i un altre cop ens explicava que, quan va ser al front de Terol, la va aconseguir d’un company d’armes per unes llaunes de sardines i tabac.

Quan l’aigua ja bullia l’abocava a la cassoleta i hi ficava la brotxa perquè s’hi estovés. S’esperava uns minuts mentres cantava un tango. Li agradava molt en Carlos Gardel, però, de fet, el seu tango preferit era La Comparsita, que la va compondre l’uruguaià Gerardo Matos Rodríguez.

Un cop que ja havia passat el temps necessari de l’estovament, treia la brotxa de la cassoleta i la fregava contra la barreta de sabó. Hi feia uns petits moviments circulars, nerviosos i ràpids. Aquella fregadissa insistent feia que, al cap de la poca estona, hi comencés a sorgir una gran bromera.
Aleshores parava l’operació i deixava la barreta de sabó sobre la lleixa. A voltes s’hi quedaven adherits, a la barreta de sabó, alguns pèls de la brotxa. L’alopècia de la brotxa feia que el pare deixés anar un renec «Recollons, quina merda de brotxa! Abans les feien més bones». És clar, la navalla era bona perquè era sueca, però la brotxa era del país, era un producte autàrquic. Mig emprenyat, mig resignat, el pare començava a fregar-se la barba amb la maleïda brotxa. De mica en mica anava cobrint la barba d’escuma, fins que n’aconseguia un tou considerable. Deixava la brotxa sobre la lleixa i es mirava al mirall. Amb aquell postís escumós blanc prenia, el pare, una imatge d’home venerable, de sant baró. Semblava aquell sant Pau de la litografia que estava penjada al menjador de la senyora Enriqueta, la del primer segona, una dona que era un tros de pa.

Deixava passar un parell de minuts perquè es reblanís la pell de la barba i, de la lleixa, agafava la navalla. La tornava a obrir, però aquest cop ho feia en un angle de tres quarts d’hora. Amb els dits polze, índex, mitjà i anular subjectava la fulla, i amb el menovell, estirat, aguantava el mànec. I ara venia el moment més esperat per mi. Girava la seva cara un quart cap a l’esquerra i es mirava de reüll al mirall amb una mirada bovina. Col·locava, en un angle d’inclinació precís, la navalla sobre la patilla dreta i la feia lliscar galta avall. Aquell so que feia la navalla quan raïa els pèls de la barba m’encantava. El pare, mig aclucant els ulls, feia cara d’èxtasi. Era de les vegades que el veia més relaxat.

A continuació agafava un tros de paper higiènic –ras i curt el meu pare en deia paper per torcar-s’hi– i amb ell treia el sabó de la navalla. Aquelles petites boletes de sabó que dipositava sobre el paper em feien pensar en les lioneses de can Kessler, la meva pastissera preferida.

Després es feia la patilla i la galta dreta i, finalment, la sotabarba i el coll. A cada fase de l’afaitada jo me’l mirava i, insconscientment, seguia els seus gestos amb el cap tot fent les mateixes ganyotes.

Al pare li agradava de dur el bigot a l’estil Clark Gable. Quan els fills vam ser més grans –a l’adolescència– li fèiem la guitza perquè se l’afaités. Un dia ho va fer i el vam trobar raríssim, horrorós. No era ell. En vista de l’èxit el pare va decidir deixar-se’l de nou però més ample, tipus mostatxo.

Però bé, tornem-hi. Quan se’l perfilava, el bigot, amb la navalla, obria una mica la boca tot posant els llavis lleugerament atrompetats i obrint molt els ulls. Quan feia això semblava un besuc a punt d’empassar-se l’esquer.

Amb el retoc del bigot finalitzava l’afaitada. El meu pare sabia que la mare estava frisosa per entrar a la cuina i començar a fer el dinar. Però el pare, parsimoniós, li deia a la mare «No patixes, reina. Ara em faig el monyo i isc d’ací». «Em faig el monyo! –li replicava la mare– Voldràs dir que et pentinaràs.» A la mare, la treien de polleguera algunes expressions castellonenques del pare. Ell, que ja hi estava avesat, feia com si plogués i, cercant complicitat, em deia baixet «Xe, que nervioseta és esta dona!»

Abans de pentinar-se, però, es feia una cigarreta. En aquella època el meu pare encara fumava tabac de liar, altrament conegut popularment com a picadura. L’acte de fumar era també un ritu. El pare de tot en feia actes rituals i això ho he heretat d’ell. És més, jo també fumo tabac de liar des que hi ha bones marques als estancs.

El tema del tabac i del fumar feia la vida impossible a la meva mare. Sempre trobava engrunes de tabac sobre el marbre del bufet, on el pare feia les mescles, o sobre l’hule de la taula del menjador quan es liava les cigarretes. I les cremades produïdes per les burilles? D’això, millor que ni en parli.

Com deia, el pare es feia una cigarreta en acabat d’afaitar-se. Aguantava un full de paper d’arròs entre els llavis i, amb les mans, obria una mica la petaqueta de cuir. Aleshores subjectava el paper amb els dits polze, índex i mitjà de la mà esquerra i li donava forma de canaló. Amb la mà dreta sacsejava la petaqueta sobre el canaló de paper per tal que hi caigués un polsim de tabac. A continuació, amb els dits polze i índex d’ambdues mans, subjectava el paper pels extrems i amb un gest ràpid feia un cilindre. Finalment treia la llengua –la tenia de vedella–, humitejava la goma del paper i tancava el cilindre. Tot cofoi de la seva habilitat el pare encenia la cigarreta, li feia quatre xuclades i la deixava sobre un cendrer ronyós de baquelita.

Atès que el meu pare era molt alt i el mirall de la comuna estava instal·lat molt baix, per pentinar-se havia d’arronsar-se tot ell per tal de veure-s’hi bé. Agafava un flascó de brillantina, que era a la lleixa, i n’abocava unes gotes sobre el palmell de la mà esquerra. Aleshores es fregava les mans amb aquell ungüent i se les passava per la mata de cabell.

Val a dir que el costum d’utilitzar brillantina va desaparèixer molt abans que es tragués el bigot a l’estil Clark Gable.

Es pentinava amb les dues mans a l’hora. Amb la dreta es passava la pinta, que era de banya, i amb els dits estirats i separats de la mà esquerra s’hi marcava unes ondulacions. Aquesta operació la feia amb molta de cura. S’hi concentrava tant que sempre aixecava les celles, i el front, que el tenia molt ample, se li solcava d’arrugues com un camp llaurat.

Després tornava a agafar la cigarreta, se la posava a la comissura dels llavis i es mirava al mirall tot bellugant suaument el cap d’una banda a l’altra. El fum de la cigarreta li pujava per la cara i havia d’aclucar els ulls perquè no l’hi entrés. Semblava un galant de cel·luloide ranci com aquells que sortien en els cromos de la programació dels cinemes del barri.

Però de cop i volta els somnis i les fantasies s’acabaven perquè la mare treia el nas per la galeria amb el davantal posat. Allò era un ultimàtum. El pare a corre-cuita agafava els seus estris d’afaitar, es penjava la tovallola al coll i sortia de la comuna. Després, a l’alcova, on dormien els pares, es posava una camisa blanca, es pujava els elàstics, agafava una corbata de l’armari i tornava cap a la comuna. La mare quan el veia de nou li deia «Recony d’home! Un altre cop tornes a ser aquí? Però que no hi havies acabat?» «Nena –es defensava el pare–, bé que haig de fer-me el nus de la corbata i necessite l’espill per veure’m.» En un moment es feia el nus de la corbata, sortia de la comuna, es posava l’americana i ens deia al meu germà i a mi «Xiquets, anem a vore els trens de fum».

Eren altres temps. Les dones es quedaven a casa a fer les feines i els homes, perquè «no hi fessin nosa», fotien el camp. El meu pare ens agafava de les mans, un a cada costat seu i, plegats, ens enfilàvem cap al carrer de Riego –durant el franquisme va ser el carrer de Zumalacárregui– fins a arribar al pont que unia aquest carrer amb el de Vallespir. Per sota el pont passaven els trens de l’antiga estació de Sants. El meu germà i jo, quan hi arribàvem, arrossegàvem el pare dels braços perquè s’afanyés a dur-nos fins a una de les baranes del pont. Jo, de puntetes, podia veure perfectament les vies, però el meu germà, que encara era molt menut, no hi arribava. El pare l’ajudava a grimpar fins que aconseguia posar les puntes de les sabates sobre una motllura de la barana i agafar-se amb les manetes a l’ampit.

Quan venia un tren de mercaderies cap al pont ens excitàvem moltíssim. Els combois sempre eren arrossegats per velles i atrotinades locomotores que panteixaven moltíssim. A cada esbufec, de forma sincopada, la locomotora llençava amb força una columna de fum negre per la xemeneia. Nosaltres, des de dalt del pont estant, ens la miràvem en picat. El moment més emocionant era just quan hi passava per sota el pont i el fum desapareixia. Aleshores arrencàvem a córrer fins a l’altra banda del pont per veure com reapareixia la columna de fum.

Era una forma com una altra de passar un matí de diumenge a finals dels anys cinquanta. Ara, cada cop que passo per la nova estació de Sants, els records em brollen i penso amb nostàlgia que tot s’ha esvaït, com les columnes de fum de les velles locomotores.



Barcelona, 1 d’agost de 2008

Josep Babiloni Sesma