Carpe Diem al Gronxador
Després de cantar a la solitud.
La falsa il·lusió i l'artifici.
Cada alè única raó de vida.
Canto l'univers amb sa amplitud.
I allò tant menut que no té ni mida.
La joia allunyada del desfici.
Després de cantar-li a la mort.
L'aparença i la ingènua creença.
Les pors que ens engoleixen.
Avui canto a les espurnes de sort.
Canto al sentiment de complaença.
I als desitjos que s'acompleixen.
Algú en diria labilitat.
Pujades i baixades sens sentit.
Però quin és el sentit de la vida?
El salt constant entre seny i rauxa.
Il·lusió si que és l'estabilitat.
Allò que sembla gran és tant petit.
Allò etern de cop fa figa.
Equilibri entre assossec i disbauxa.
Francesc Marcé i Puig.
13 de juliol 5h am.
Escrit escoltant Paco Ibáñez.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada