Àfrica

“ÀFRICA”

Estic capturant, pas a pas, espurnes de felicitat. 

Submergint-me en la natura de selves subtropicals. 

Renaixent en el baptisme de salts d'aigua espatarrants. 

Recorrent rius amb l'aigua fins la cintura. 

Fins quasi ofegar-me en la seva força desbordant. 

Consumint el cafè produït a ritme de cants ancestrals. 

Encisat pels Masai, on un grup de dones quasi m'ha segrestat. 

Saltant amb ells fins quasi la il·lusió de ser un més de la seva cultura. 

I aquesta aventura enllaunada sols acaba de començar. 

Tanzània ens ha obert les portes i hem de seguir explorant. 

Coneixent gent acollidora delitosa de nosaltres i nosaltres d’ells. 

Per pistes i intransitables, espiat per una jirafa, un nyu i uns babuins. 

Engolits per la vall del Rift, el llac Natron i el volcà sagrat. 

Fonent-nos en un Serengeti contínuament canviant. 

Si ha existit el paradís, segur que es troba en aquests camins. 

Si encara hi ha natura verge, és en aquests paratges tant bells. 

He vist els nyus creuar el riu Mara i ser devorats per un cocodril. 

He vist cebres, hipopòtams i elefants. 

He vist lleons, gaseles, hienes i xacals. 

Sense barrots ni zoos, lliures a la sabana. 

M’he perdut en a la plana del Ngorongoro, envoltada de muntanyes mil. 

He caçat amb els Hatzabé, que ens han despedit amb danses i cants. 

Mentre un “mim” esplèndid imitava tots els animals. 

He assaborit els menjars d’una “mama” africana. 

Que gran, desconeguda i abandonada l’Àfrica, origen dels nostres ancestres. 

Deu ser l’únic lloc del món on encara hi resta quelcom de genuí. 

Si Cuba em va robar el cor, l’Àfrica me l’ha retornat. 

No és allà on hi ha carronyers, és aquí on tots semblem espectres. 

Que fàcil ha estat anar-hi, que difícil tornar cap aquí. 

Aquesta catarsi és al seu principi, resta molt de camí, això no s’ha acabat. 

Francesc Marcé i Puig. 

Començat al Serengeti. Acabat al Vallès. 

Octubre de 2020.