El pare i la consciència de la mort

Feia almenys quatre anys que li havien diagnosticat una insuficiència cardíaca. Però se n'havia anat sortint força bé amb el seu sintron o el que fos aquella mandanga que li receptaven. Feia una vida totalment normal i tenia, com és diu popularment, el cap molt clar als seus noranta dos anys. Des de què s'havia mort la mare però, dos anys abans, havia canviat totalment. S’havia convertit en una altra persona. L'havia envaït una certa melangia, una mena d’enyorança immensa. De tant en tant donava un cop de puny a la taula emprenyat amb la nova situació. Negant-se a acceptar-la. Com diu el tòpic, li mancava literalment l’altra meitat. Si, perquè el pare i la mare eren realment un cas estrany i poc comú avui dia. Eren dos en un. Ho feien tot junts. I ell sobretot, després de seixanta anys de matrimoni (la mare va morir el dia que els anàvem a celebrar) seguia enamorat com el primer dia. La prova és que, després de la mort d’ella i fins la seva, li va escriure tres llibres de poemes. El pare sempre havia escrit poemes.

He dit que va canviar però, com també s’acostuma a dir, en gran mesura va ser a fi de bé. Si, perquè, a part de la vena creativa, es va convertir en una persona més sensible. Més emotiva. Més empàtica o potser més necessitada d’afecte. Força comprensible si n’havia perdut la font d’on el bevia. La meva relació amb ell sempre havia estat complexa o si es vol ambivalent. Podríem dir que tenia dos vessants molt diferents. La vessant emotiva i la racional. L’emotiva més conflictiva, sobretot feia anys que més per part seva que meva. Jo solia pensar o dir que qui no havia superat el complex d’Edip era ell. Però, al marge d’això, jo mai l’havia vist com una persona gaire emotiva. Potser ho era quan jo era nen però no ho recordo així. L’emotivitat li tocava a la mare, suposo que responent al repartiment de rols tradicional augmentat amb allò de què se suposava que les dones ho eren més.

La vessant racional era però molt diferent. Hi havia crec jo una mena de respecte mutu. I per a mi, tot i els enfrontaments que havíem tingut i fins alguna època de distanciament, sempre havia constituït un punt de referència. Queda malament dir-ho per algú que se les dona d’autodidacta i en gran mesura ho és, però sempre havia estat un exemple a seguir. O si es vol un model de qui seguir les passes, encara que no fos estrictament en els mateixos àmbits. Potser era simplement qüestió d’herència i que tots dos teníem un mateix neguit que ens feia no parar de cercar nous horitzons intel·lectuals o creatius. També era el “Google” personal de llavors, doncs quan no sabia quelcom de fets passats o d’una paraula en català, la sortida sempre era trucar-lo a ell, que no fallava mai i t’ho aclaria. Suposo que també era una bona excusa per no perdre el contacte i que ens satisfeia a ambdós. Malauradament aquesta mena de relació amb “els grans” actualment quasi ha desaparegut.

Però sorprenentment i de manera agradable la vessant emotiva va canviar en morir ella i quedar-se sol. Quan ens trobàvem, molt més sovint que fins llavors, a casa seva per exemple després de dinar junts, feia una cosa que no devia haver fet des de què jo era infant. Asseguts l’un al costat de l’altre, m’agafava la mà i la mantenia agafada. En part resultava estrany. No arribaria a dir que incòmode perquè no era així, sinó més aviat reconfortant. Però estrany si que ho era. Ho feia com qui no fa res. Com si no ho fes. Com si ni ell ni jo ens n’adonéssim. Com si no ho estigues fent, doncs la conversa fluïa normalment com si tot fos igual que sempre, o fins i tot millor. Potser precisament per aquest fet, conscient per totes dues parts, però que jugàvem a fer com si no ho fos i mai vam explicitar. Recorrent a un altre tòpic (que útils són sovint els tòpics) podríem dir que aquells dos anys, fins que va morir, em vaig retrobar amb el pare. O si es vol ens vam retrobar, doncs va ser el seu canvi d’actitud el que ho va provocar.

Ell va morir a l’octubre i crec que va ser a l’octubre mateix o poc temps abans quan els fets es van precipitar. Estava força bé i va tenir una pneumònia que va obligar a hospitalitzar-lo. Se’n va sortir i va tornar a casa. Parlo de memòria. Al cap de molt poc temps, un cap de setmana que el vaig anar a veure vam dinar tranquil·lament a casa seva. Tot semblava normal i en ordre. Ell explicant aquelles histories de joventut que havíem sentit un milió de vegades, com tendim a fer tots quan ens fem grans. No recordo els tempos amb precisió però va ser molt immediat. Potser l’endemà mateix em van avisar que tornava a estar hospitalitzat amb pneumònia. El vaig anar a veure a la tarda. El que em vaig trobar ja era ben bé una altra cosa. Res a veure amb el cap de setmana recent. Em van fer entrar abillat com un astronauta. Ni ens podíem imaginar els temps actuals de pandèmia, però ja devia ser-ne com un presagi. Amb mascareta, crec recordar, i vestit estèril i sobretot guants de làtex. Això va ser el pitjor. Me’l vaig trobar que no era ell. Estava en un estat difícil de definir. No se si perquè estava molt sedat o per causa del que li passava. Segurament per causa de la sedació. No estava jo com per preguntar-ho. Ni se’m va acudir. Però si era així, vist ara, maleïts els metges que per evitar-li dolor, li van manllevar en gran mesura la darrera experiència d’aquest mon. La de la pròpia 

mort. Quan em mori jo que no m’evitin cap dolor si us plau. Que em deixin experimentar amb claredat la darrera vivència de la meva vida.

He dit dues coses que cal precisar. Una quan he recalcat que sobretot guants de làtex i l'altra quan he dit que el van privar de la seva darrera experiència, però en gran mesura. És a dir no del tot. La qüestió dels guants és fàcil de comprendre. Ell estava pràcticament inconscient però amb petits moments d’un cert grau de consciència. I aquest cop vaig ésser jo qui li va agafar la mà, però amb els maleïts guants que m’impedien notar la seva pell i que ell percebes la meva. Quina calidesa més freda. Quin contrasentit. Hi vaig estar molta estona. O així m’ho va semblar. 

Ell quan tornava en si, un cop em va dir “ets el Cesc oi?”. En un altra moment va fer com un crit ofegat i se’n va adonar, doncs tot seguit se’n va sorprendre. I ara ve el que aclareix perquè no li van privar del tot dels darrers moments. Va ser el que em va impressionar més de tot. Allò que 

m’ha quedat més gravat. Va sortir un moment del seu estat de somnolència. D’aquell estat que et feia dubtar de si sabia què passava o no. No crec que fos un acte reflex. No sé fins a quin punt era conscient del que va dir. Però havia de ser-ho, doncs sinó no ho hauria dit. No sé fins a quin punt va ser una certesa o una casualitat. Tendeixo a pensar el primer. Que va ser una mena d’insigth. Com una revelació. Un fer-se càrrec plenament de què estava passant. Sempre em quedarà el dubte de si estava fora de la realitat i sols connectava esporàdicament o de si quan era difícil contactar-hi en realitat era més conscient del que semblava.

De cop va incorporar-se i mirant-me o no, era difícil de saber, va dir en veu alta: “em moriré!”.

En aquell moment no els hi vaig donar tota la importància que tenien a aquelles paraules. Ni 

recordo què li vaig respondre o si vaig fer-ho. Però quasi segur que vaig dir el que tendiríem a dir tots en una situació com aquesta. O sigui quelcom com ara “pare no diguis això”.

Va ser l’endemà al mati, ja a casa, quan en vaig copsar tot el seu abast. Quan em van trucar per 

dir-me “el pare és mort”. No ho he preguntat mai però suposo que vaig ser la darrera persona propera que el va veure viu, però això sí que no té gaire rellevància.

Nota: El pare va morir el 9 d’octubre de 2014. Li faltava un mes per fer noranta tres anys.