Agapornis Existentialis. Petit experiment de l'any 80.

Clicar a la imatge per veure-la a tamany real.

Nota: Si voleu coneixer els protagonistes de carn i òssos cliqueu al títol.

Vivim en una Societat Asexuada

Tota la vida hauria d'estar impregnada de sexe, doncs aquest és en el fons de totes les nostre relacions, siguin d'una o altra mena. Som una espècie sexual. Per moltes altres el sexe te una funció purament reproductiva, responent a cicles hormonals. En el fons, en tots els primats, la situació ja és semblant: la tendència al contacte íntim, físic, sexual, afectiu, es barreja amb les relacions de poder, jerarquia, parentiu, etc.

Nosaltres sempre estem predisposats al contacte íntim, al fregament de les pells, a compartir olors, a l'escalfor mútua, a la transmissió contínua de feromones. És propi de tots el mamifers. En consequència no se si ens en podem atribuir ni tan sols l'exclusivitat, pel que fa al fet d'equiparar el sexe a gaudiment i a equilibri psíquic i interpersonal.

A la societat occidental sobretot, ens toquem poc, tenim unes "bombolles personals protectores" (en el sentit de E.T.Hall) molt amples, que ens mantenen allunyats de l'altre. El que toca o agafa masssa, el que se'ns acosta més "d'allò acceptat", de seguida és percebut com un perill per la nostra intimitat, ens intranquilitza i ens fa sentir incòmodes.

Estem carregats de tabús, que son fruit, resumint, de la nefasta obsessió i acció secular de les esglésies (el cristianisme en general i el catolicisme molt en particular), en relació a la sexualitat. Potser és que es varen adonar, molt abans d'allò que explicitaria més tard en Reich, que la millor manera de dominar els individus, dins la societat, i convertirlos en esclaus fidels, és mitjançant la repressió de la força creativa i emergent de la sexualitat.

I vull deixar clara una cosa: que quan parlem aquí de sexualitat ens referim a totes les seves manifestacions i no sols a l'acte puntual i exclussiu del coit. Qualsevol que tingui noticia de S.Freud i de la seva importància en obrir vies pel coneixement de l'individu i la cultura sap de què estem parlant. La hipocresia més absoluta ens caracteritza com a societat, i per negar l'evidència compartimentem la sexualitat, fent diferències que, per definir graus de relació sexual, poden ser útils, però que a la pràctica funcionen com a coartades per justificar la nostra miseria sexual. Estic pensant en les suposades diferències entre, per exemple, sensualitat, sexualitat, afecte, estima, afecció, erotisme, seducció, etc. O la negació de la sexualitat als nens i al vells. En el cas dels vells la cosa ha anat canviant (la viagra ajuda), però la sexualitat infantil segueix sent el gran tabú, que no es pot ni esmentar sota pena penal.

Encara que sobre el paper se suposi que vivim en una societat molt "lliberal", "oberta", democràtica", no ens enganyem. Fixeu-vos que ara, el "Gran Germà, fins i tot permet als homosexuals casarse. O sigui que els permet, resumint, passar a tenir una sexualitat tant excloent, limitada i reprimida, com era propi fins ara dels heterosexuals. La veritat és que seguim arrossegant en les nostres lleis, en la nostra mentalitat, en la nostra cultura, en la nostra personalitat, la llosa de tants anys de repressió relligiosa, de Santa Inquisició, per més ateus, seglars o laics que ens gosem proclamar.

La societat occidental és puritana. Quan parlo de la societat occidental m'estic referint tota l'estona concretament als Estats Units i Europa, com fan també Hall o D. Cooper. Com ja assenyalava en un altre article, el Papa actual te raó, la societat occidental te les seves arrels en el cristianisme; pero, la veritat, és que per acabar deixánt-nos aquesta herència, potser més ens hauria valgut que Gengis Kan hagués acabat d'ocupar Europa i s'hi "hagués quedat"; o que els califes arabs en comptes de dominar 700 anys part d'hispània, haguessin dominat tota Europa fins avui dia (no existiria ni el fonamentalisme islàmic ni el cristià); o que l'imperi Otomà hagués omplert Europa de Constantinoples i després de 600 anys se n'hagués allargat 100 més.

Si. La societat occidental és puritana per excelència i aquest puritanisme quan no ho és de dretes ho és d'esquerres. I en aquest segón cas fins i tot des dels origens: Al principi de la revolució soviètica, que havia de generar "l'home nou" ja es produeix l'aixafament de la rebelió anarquista de Crondstadt, el 1921 (només 4 anys després). Els intents de Vera Schmidt a Moscou de fundar una pedagogia basada en la llibertat sexual, també per aquella època, son ràpidament esborrats del mapa. La revolució va fer ràpidament un pas enrera (si és que l'havia fet mai endavant), recuperant el puritanisme burgès (Reich ja parlava de Feixisme roig).

A la societat occidental no ens abracem prou, no ens petonegem prou, no ens acaronem prou; les dones no busquen els homes (com m'explicava un amic peruà), "para quitarse el calorcito", com la cosa més natural del mon. Tenim un sentit hipertrofiat de la intimitat. No ens enganyem per la presència constant i mixtificadora de la sexualitat enllaunada als mitjans de comunicació social, a la publicitat, fins i tot a la conversa. En realitat sempre s'hi amaga al darrere, una sexualitat reprimida, sublimada, limitada, encasellada, excloent, sotmesa a la gran eina de control del sistema: el sentiment de culpa.

Tot plegat te força relació amb els conceptes de temps monocrònic, pautat, restrictiu, limitador, unidimensional, que també ens atribueix E.T Hall als occidentals, per oposició a altres cultures, com pot ser el cas dels àrabs, els turcs o alguns paisos llatinoamericans. El temps policrònic, en canvi, suposa accions paralel.les, on importa més la implicació dels individus en la interacció que l'adhessió a plans preestablerts. El temps i la organització vital que comporta no son mercaderia que es gasta, perd, malgasta o cal estalviar. En les cultures policròniques els individus, com assenyala Hall (Més enllà de la cultura. 1976),"quasi mai están sols, ni a casa; tenen relacions amb diferents persones a l'hora i estàn constantment involucrats entre ells. La planificació sovint és fora de lloc i mai ve imposada. La sensualitat i la sexualitat mateixa estan molt mes a flor de pell. Formen part de la quotidianitat.

Com apuntavem abans, una necessitat radical dels humans i dels mamifers en general és el contacte (la funció fàtica de la comunicació -Jakobson-). La sexualitat és en definitiva l'expressió més genuina de la comunicació. Freud va instituir la sexualitat en el centre de totes les pulsions humanes i per tant en el centre del desenvolupament de la personalitat (de fet les necessitats primaries fonamentals has estat definides per diferents autors, com la de satisfer la fam i l'instint sexual-Kalivoda-).

Abans ens referiem a la sexualitat infantil que, en aquest sentit, és fonamental, mentre la nostra societat és tan hipòcrita que la nega. Al psicoanàlisi se'l pot criticar des de molts punts de vista, però va assentar alguns dels pilars bàsics de la psicologia subsegüent i fins i tot actual. La sexualitat i l'inconscient crec jo que son dos d'aquests grans pilars.

Però el puritanisme occidental s'encomana, com és lògic, fins i tot a la ciència, i els fenòmens fruit de les relacions socials i interpersonals es biologitzen, es medicalitzen o es psiquiatritzen (ara es tracta menys de vigilar i castigar, que de "curar"). Aquesta estrategia, basada en la cosificació de les relacions socials en "entitats abstractes palpables", en la seva reificació en suposades pre-programacions genètiques, en la seva desqualificació com a possibles fonts de canvi, en les relacions interpersonals que resulten útils al funcionament actual del sistema, nega la llibertat d'escollir de l'individu, la seva autonomia, convertint-lo en víctima d'un destí que el fa diferent.

Aquesta estratègia afecta no sols a les suposades "desviacions"-ja en parlarem-, sino fins a la justificació dels rols sexuals, fruit d'aquesta història de les relacións socials. Per més feministes que ens poguem proclamar, seguim justificant i reforçant i assumint tots els mites, (resumint molt), del rol sexual actiu de l'home i el rol sexual passiu de la dona (amb totes les excepcions que es vulgui, doncs estem parlant d'ideologia dominant i no de cassos concrets). Antropòlegs i etòlegs ja fa anys que citen com a elements fonamentals, responsables de la hominització, la consciència de la mort -el distançament de si mateix-, la planificació i el llenguatge que surgeixen de la necessitat d'esdevenir caçadors, i l'aparició de l'orgasme femení que reforçarà els vincles entre mascles i femelles i la solidaritat entre els mascles caçadors, fets ambdós que contribuiràn en benefici de la perpetuació de l'espècie.(E.Morin. D. Moris. G. Bateson). Cito a Morris: "Altres femelles primats no semblen arribar a una culminació de l'episodi sexual; en canvi la femella del simi nú constitueix una excepció. Si el mascle segueix copulant més estona, arriba a un moment de consumació, una experiència orgàsmica esplosiva, tant violenta i alliberadora de la tensió com la del mascle i fisiològimant idèntica, excepte naturalment l'evacuació d'esperma".

A partir d'aquí, com que en definitiva la base de la posició biologista respecte als rols sexuals queda clar que recau en una opció ideològica, penso que és difícil negar el caràcter cultural dels posicionaments diferencials de femelles i mascles respecte a la sexualitat. Diferències n'hi ha, encara que moltes siguin fruit de profecies autocomplidores, però estem parlant de la sexualitat com a ciment social compartit en peu d'igualtat entre ambdós sexes, en benefici de la cohesió social. I a més a més quan parlo d'ambdós sexes no excloc totes les combinacions possibles entre ells.

Fins els grups marginals, com els homosexuals, han caigut en la paradoxa d'agafar com a coartada aquest tipus d'argumentació, per assegurar-se l'acceptació social. La seva opció no és lliure, és genèticament predeterminada, i aixi doncs no queda més remei que acceptar-la. Trobem doncs les possibilitats i necessitats infinites de la sexualitat humana limitades a guetos, a compartiments estancs, evitant la contaminació i convertint-les en components reglats del sistema.

Als EEUU son pioners, i molt més inclinats a l'ús d'aquest tipus d'estratègia. El protestantisme encara és més purità que el catolicisme. Per tot arreu sorgeixen noves síndromes psiquiàtriques; sobretot, noves addiccions (les drogues serveixen de metàfora no retolada com a tal). L'addicció al joc o als videojocs, semblem més reals i perjudicials per l'equilibri de l'individu. Ara be, resulta patètic poder arribar a sentir com es parla del concepte "d'addicció al sexe" i veure un Clinton confessant els seus pecats en públic i fent proposit d'esmena i penitència per esborrar la culpa. O que la paraula tendre o la caricia a la companya o company de treball, es converteixi en un crim d'assetjament.

Wilhem Reich, va anar més enllà, que el seu mestre Freud i va postular la repressió sexual, com la base de l'opresió social. Cooper va recollir el testimoni i escrivia: "Fer l'amor és bò en si mateix i millor com més vegades es produeixi, de qualsevol forma possible o concebible, entre el major nombre possible de persones i durant el major temps possible" (La mort de la familia. 1971); i publicava el Manifest orgàsmic (l'orgasme com element revolucionari, a "la gramàtica de la vida". 1974).

No em cansaré d'emfasitzar la hipocresia de la nostra societat respecte a la sexualitat. Després d'aquells autors, que combinaven la reflexió cientifíca amb la reflexió sobre les seves bases ideològiques, en sorgiren de més cientifistes, com Masters i Johnson, o el famós informe Hide sobre la sexualitat femenina, que també reforçaven les tesis favorables a la desmixtificació de les relacions sexuals.

Només ens cal pensar, per exemple, amb la sexualitat a l'antiga Grècia amb els efebs; o el paper tant peculiar de sexualitat sublimada o sublim de les geisha, o les ja quasi extingides societats matriarcals i els papers tan variants d'home i dòna a cada cultura (recordeu Margared Mead?). O només cal mirar les escultures dels temples Hindús o llegir el Kamasutra, o l'Ars Amandi d'Ovidi.

Som bisexuals de naixement (encara recordo com la professora de llatí en aclaria que aquells poemes apassionats de Virgili, eren dedicats als seus amants masculins). Som éssers sexuals practicament tota la infantesa. El joc de les atraccions i les seduccions mútues és present a totes les relacions socials. Els nostres objectes sexuals poden anar des d'un infant( pregunteu-los-hi als capellans), fins a una cabra (recordem les lúcides lliçons de Woody Allen), un conill (La Marquise d'O), o el nostre animal de companyia (probablement la veina del costat, madura i solitària, ens ho pugui explicar).

Totes aquestes tendències, com que no s'han pogut desenvolupar amb naturalitat, sorgeixen sota la forma de manifestacions deformades de si mateixes (o si més no qualificades així pel mateix sistema que les engendra). D'entrada anava a dir "aberrants" però en sexe no és precisament el terme més adequat: a veure qui és el valent que s'atreveix a traçar la línia entre allò aberrant i el que no ho és. Com a molt, m'atreviria a dir que l'unic aberrant és la violència no consentida, o consentida per alienació. Aquelles manifestacións esbiaxades (substituts) es converteixen llavors en morboses, culpables i son utilitzades, pel sistema social, com anyells expiatoris per salvar del pecat als qui es considera "sans".

Sorgeixen sota la forma de paidofilia, de violacions i mals tractes. Sorgeixen criminalitzades. I tornem als límits d'abans. A Europa potser no hem arribat tant enllà, pero als USA tots hem vist, com el veí et pot denunciar per netejar-li el penis al teu fill de tres anys, quan l'estàs banyant. Fixem-nos que en definitiva, els símptomes no son tan diferents del prohibicionisme de l'alcohol als anys 30 als EUA, o de les anomenades "drogues" actualment (com si les legalment distribuides pels laboratoris no ho fosssin). Per cert, els interessos dels laboratoris farmacèutics, la industria d'armament i la banca, son els últims responsables i beneficiats de tota aquesta tramoia. Realment no costa gaire imaginar-los com l'antítesi de la sexualitat.

Al camp de la contracultura dels anys setanta es va fer un intent ingenu de canviar les arrels de les relacions socials, portant la revolució sexual a la pràctica quotidiana. Va durar el que dura un estornut. Però que no s'aconseguís no vol dir ni que estiguessin equivocats, ni que el problema no fos real. Vivim en una societat sexualment neuròtica i alenada, atrofiada I, algún dia, algú potser hauria de tornar a lluitar per canviar-ho.

Nota: Dedicat a l'amic i colega peruano-català Mariano Zuzunaga, amb qui sovint tenim interessants converses.

A la Recerca del Temps Perdut. Poemes d'adolescència i primera joventut.

No he amagat mai, ans el contrari, el caràcter autobiogràfic d'aquest bloc. Vull transmetre la vida a través del meu filtre o potser nombrosos filtres personals. Això implica tant un retrobament amb el passat; el meu, però també comú; com una reflexió sobre el present i unes expectatives de futur. Com en una pel.lícula de cinema negre (i estic pensant en "El Padrí II de'n Coppola) vol dir doncs anar fent salts endavant i endarrera (flash backs), recorrent i re-recorrent el camí; aquell que es fa, s'ha fet i es farà en caminar.

Veient el rumb seguit fins ara pot ser que a molts estranyi aquesta nova (vella) faceta que avui estreno. Ja quasi se m'havia oblidat. Però jo no sempre he sigut sols algú amb ànsies de caràcter científic, o un apassionat de la política o de la música. He passat per fases o èpoques, en que els meus interessos han estat molt diversos. Aquestes fases sovint han passat i s'han acabat, les he donat per tancades. He arribat fins quasi a oblidar-les. Però com es diu a la mateixa presentació del bloc, ja sigui per l'edat o una serie de circumstàncies que m'hi han portat, vull fer també "arqueologia" de mi mateix, o en definitiva arqueologia de les vivències de moments viscuts al meu passat.

Com deia l'Edith Piaff "Je ne regrette rien..."; no renuncio, ni m'avergonyeixo, ni em penedeixo de cap d'aquestes etapes.

Segurament no us podíeu imaginar que entre els tretze i els vint i dos anys, aproximadament, jo també vaig gosar jugar a fer de poeta.

Curiosament, exactament igual que Arthur Rimbaud. No és que m'hi vulgui comparar, pel que fa a la qualitat (Deu me'n guard, encara que sigui ateu); però les edats coincideixen, així com la bogeria, la disbauxa, l'esperit anarquista, bohemi, llibertí, cercador d'experiències. Vaja que m'identificava amb el personatge i encara avui m'inspira molta empatia.

Tots dos abandonarem la poesia i la literatura als vint i dos anys; ell per dedicar-se a traficar amb armes i jo per dedicar-me a traficar amb les idees.

Els poemes dels tretze anys no se si els podré recuperar. De moment si que he pogut recuperar ben be una cinquantena de poemes, agrupats en dos volums sota el títol de "Una cosa per a cada instant...Molts instants per a cada cosa", que pel que sembla arrenquen aproximadament des dels setze anys. Evidentment que no és casualitat que escollís, en començar el bloc, aquest mateix lema, tot i que matitzant-lo. Per començar, una serie inesperada d'aconteixements recents han portat a una serie de coincidències afortunades. Fonts alienes m'han fet recordar part d'un poema oblidat, i quan m'he posat a revisar els dos volums esmentats, ha resultat ser justament el primer poema que hi consta. L'he recuperat doncs sencer i m'ha permès a més a més poder-ne inferir l'època en què fou escrit. Els dos volums no porten dates.

TU

El meu pensament

volta:

És satel.lit del teu cor.

El meu desig,

com potent coet,

cerca mons desconeguts
dins la bella galàxia

del teu cos.

El sol

del teu amor

porta la vida,

em dona calor,

em manté,

m'il.lumina.

Ets com l'univers:

temptadora,

misteriosa,

desitjable.

Ets com la terra:

Tan nostra

i no obstant desconeguda.

1969 L'Apolo XI acomplia la seva missió i l'home trepitjava la Lluna.

¿Votarieu una candidatura per proclamar la independència? Es pregunta a l’enquesta del dia 19 a l’Avui.

Si, evidentment, però sempre que tingués suficients expectatives d’aconseguir prou força. Em temo que la conjuntura no ho facilita precisament. El vot independentista fins ara l’ha arreplegat Esquerra, que tot i tenir bastant pes electoral, no deixa de ser minoritària dins el tripartit i no li ha tocat més remei que moderar-se o fer-se possibilista, com qualsevol que governa. Una altra part es troba evidentment dins de Convergència.

Després tenim tot el moviment ciutadà de Brussel·les i de les organitzacions civils que hi participen. Aquest és un bon actiu. Però el panorama no és esperançador. Esquerra està a punt de trencar-se, per la suposada poca pressa dels uns i massa pressa dels altres. Una candidatura per la independència hauria de ser transversal, recollint el vot d’Esquerra, el vot sobiranista de Convergència i perquè no, d’una certa part de votants tant del PSC com d'Iniciativa, menys tebis que els seus partits. Hauria d’il·lusionar la joventut que s’incorpora al vot, amb un projecte de País engrescador.
Ja em perdonareu que sigui massa realista, però si Esquerra es trenca no només no anirien junts evidentment, sinó que, ans el contrari, restarien: faran un mal favor a la causa, dividint i disminuint la força de l'independentisme en termes de vot. Jo he votat Esquerra i es una situació que sincerament m'emprenya. En aquest país sempre pocs i mal avinguts.

Sembla clar que si aspirem a un reconeixement internacional la declaració d'independència hauria d'estar recolzada per una majoria, com més important millor, del parlament. No pensareu en aquestes alçades fer la revolució, o envair Catalunya per Prats de Molló com l'entranyable Avi Macià.

En aquest sentit crec que el camí més clar és d’entrada seguir impulsant el referèndum des de la societat civil, que això si que pot ser assolible. Penso doncs que la pilota està a les nostres mans; a les de la societat civil, que hem d’aconseguir entusiasmar a totes les capes i ideologies; tant els empresaris ( que hi han de veure "el negoci"), com els treballadors que hi han de veure més garanties per assolir una millor qualitat de vida.

Si entrem al joc dels partits se'ns menjaran, com és possible que li estigui passant a Esquerra. Som el poble qui hem de pressionar els polítics perquè siguin coherents amb si mateixos i les circumstàncies i es trobin en un punt de no retorn. Sento el pessimisme, però crec que aquí no és possible ni tan sols una ficció com la que es van permetre amb el reportatge de la suposada independència unilateral de Flandes. Aquest no és un Estat veritablement democràtic i la constitució permet enviar-nos els tancs de visita i hi hauria molts espanyols i fins i tot catalans que brindarien amb cava.

Oferiu Flors als Rebels que Fracassaren

Premonitoriament el 1969 (!) l'Oriol Pi de Cabanyes escrivia un llibre amb el títol que fem servir per aquest article.
L'article també es podria titular: "Qui us ha vist i qui us veu ara", o bé "On son els joves dels anys 70".
A Euzkadi, a mitjans dels 70 els que corrien davant dels grisos eren els joves abertzales; a Catalunya s'hi enfrontaven els grups d'esquerra i extrema esquerra (Bandera Roja, El Moviment Comunista, El PSAN, etc). Avui, aquells segueixen corrent davant l'Ertzaintza i se'ls ha criminalitzat, fins identificar-los amb E.T.A i prohibir-los la participació política.
La Llei de Partits del PP i el PSOE, autèntica vergonya dins una Europa democràtica; precedent aïllat; autentic estat d'excepció emmascarat amb arguments maniqueus, n'es l'instrument. Un instrument que ha portat a falsejar els resultats de les darreres eleccions a Euzkadi.
Senyors meus, prohibir un partit polític és una autèntica paradoxa en una democràcia real, encara que defensi objectius totalment "antisistema". A la llarga, ja em perdonareu tots els majoritaris, però les minories acostumen a ser la veritable font de canvi dins del sistema mateix.
Aquells joves de Catalunya i d'altres parts de l'Estat, avui militen en partits que van des de la dreta més rància, fins a l'esquerra més radicalment descafeïnada, passant per l'esquerra menys esquerra. Molts d'ells han arribat així a escalar fins el poder; a convertir-lo en el far que guia la seva vida; o a convertir-se en feres ferotges (records Ovidi) del mon dels negocis; o be en intel.lectuals orgànics apoltronats, membres de la cultureta postmoderna.
Tots tenen quelcom en comú i és el despreci que senten cap aquells anys de lluita per arribar a les arrels del sistema i posar-lo en crisi. Maleits "progres"; quins ingenus (quines febrades adolescents).
Ara son ells qui dicten les normes i ens fan combregar amb rodes de molí. Ara es poden permetre exhibir una tolerància zero. Jugar al paternalisme, o al despotisme il.lustrat amb tots nosaltres. Canviar la vella moral per una moral de nova planta basada en allò políticament correcte (al seu entendre). O bé reprimir o simplement despreciar als joves que avui afortunadament tornen a alçar la seva veu, "per una tempesta, per un raig de sol, o pel rossinyol que ha de cantar al vespre" (Joan Manuel Serrat. Ara que tinc 20 anys).
Si us plau, col.legues, que el puritanisme de dretes és nefast, però el puritanisme d'esquerres és pitjor (un oxímoron). Com la intel.ligència militar, vaja.

Nota: Fotografia F. Marcé. Donostia. Col.lecció Anys 70.

Internet. Petita reflexió.

Al facebook et pregunten "Què et passa pel cap?. He volgut contestar i posar-ho al bloc , afegint-hi algun aspecte més. Això d'internet encara no se si és:
1- la droga més adictiva que conec (pitjor que les màquines escurabutxaques i la heroïna juntes)?.
2-Una bona manera de passar l'estona?.
3-Una eina d'alliberament comunicatiu (la base d'una societat basada en les relacions transversals), o sigui la forma de burlar les relacions jeràrquiques, competitives i de control imposades per la societat?.
4-El pas de viure a la realitat immediata per passar a fer-ho en un món purament virtual (passar de viure en una realitat paral.lela a una de virtual), o sigui el nivell de vivència per procuració expressiva del màxim grau d'alienació (en el sentit en que en gran mesura la relació és a l'hora amb un "altre" real i imaginari)?.
5-O tot el contrari de lo afirmat al punt 4. Es a dir, l'extensió que ens permet globalitzar les interrelacions socials, mitjançant la generalització de la telecomunicació retroactiva, destroçant les barreres i filtres interposats a la comunicació social?.
6-L'eina més perillosa perquè acabin controlant-nos com el gran germà?.
7-O una simple enganyifa, una falsa il.lusió de canvi?.
8-O bé una bona coartada per no fer allò que realment "hauríem d'estar fent"?.
9-Una forma paradoxal i sofisticada d'enmascarar la pròpia soledat, darrera la il.lusió d'una infinitud de relacions?.
10-Una fugida cap endavant respecte a la nostra realitat quotidiana?.
8-O res de tot això?.
9-O tot això a l'hora?.

Felicitats a VilaWeb i als Estudiants d'aquest País.

Felicitats a VilaWeb pel seguiment magnífic que ha realitzat de tot el procés relatiu a la manifestació del 26 de març, portada a terme pel moviment estudiantil en contra de l'aplicació del Pla de Bologna i en especial de la desproporcionada actuació dels mossos d'esquadra del passat dia 18.
D'això se'n diu informació o periodisme al servei de la societat.

Felicitats als organitzadors i participants de la manifestació per la intel.ligència i el civisme demostrat. La Guàrdia Urbana xifrava el nombre de manifestants en 5.000. Altres deien fins 20.000. Es pot concloure doncs que al voltant d'uns 15.000 estudiants van ocupar pacíficament els carrers de Barcelona. Felicitats per les noves estratègies creatives de driblar a la policia per part de la manifestació.
Alguns professors s'han tancat aquesta nit a l'edifici de la Plaça Universitat en solidaritat amb els estudiants.
Alguna cosa s'està movent en aquest país i cal tenir les orelles i els ulls ben oberts.

El diari va fer un seguiment continuat de tota la manifestació. Avui encara podeu tenir accés a 2 videos als següents enllaços

1-Arribada de la manifestació al barri de Sants

2-Les veus de la manifestació

Arthur Big Boy Crudup: Blues genuí.

Nascut el 1905, el 1916 emigra amb la seva família del Mississipi a Indianapolis, però es veu obligat a fer marxa enrere.
Aprèn a tocar la guitarra al 32 anys de forma autodidacta. Descobreix les "vedettes" del Blues de Chicago d'aquella època. Se'n va a Chicago i toca per les cantonades, vivint com a homeless. Les "vedettes" de Chicago, com Big Bill Bronzy o Tampa Red, el descobreixen.
Grava el seu primer disc el 1941. Entra a les llistes nacionals al 1945. El 6 de setembre de 1946 grava That's all right. Aquesta serà després la primera gravació d'un jove anomenat Elvis Presley.

Podeu escoltar o baixar les peces: Rock me mamma. Keep your arms around me. That's all right. Chicago Blues.

Aquestes peces estan editades en el cd doble "The complete Arthur Big Boy Crudup. The phather of rock'n'roll. Vol 1/2 (1941-1947). Jazz Tribune 77.

Nota: Cliqueu al títol de la secció, escolliu el fitxer i premeu descarregar. No disponibles.

L'Afusellament del Caganer

Convido al lector a suggerir què li sembla que podria evocar, com a metàfora de la realitat actual, aquest dibuix. A mi se m'acudeixen algunes propostes: a) La Universitat davant el que podria arribar a ser la Convergència Europea Universitària amb el Pla de Bologna, si no anem amb compte. b) Els estudiants i els mossos d'esquadre. c)Catalunya davant d'Espanya. d) La cada vegada més amplia massa de població marginada enfront del poder instituït. c) La desafortunada consigna de "Tolerància Zero", patrimoni històric de la dreta, misteriosament metamorfosejada (Kafka) en consigna de l'esquerra governant.


Segons Freud i Abraham, la segona fase de la evolució de la líbido és la fase anal. Em permetré el luxe de fer interpretacions psicoanalítiques més o menys gratuïtes, a mode de juguesca. La fase anal es divideix en una fase anal retentiva, caracteritzada per una pulsió sàdica de control possessiu. Podrien ser els "soldats i els que hi ha al darrera", amb el seu paper opressor i repressor (l'unic que son capaços de donar son les bales). L'altra fase és l'expulsiva, caracteritzada per l'activitat, l'erotisme anal i una pulsió sàdica cap a la destrucció de l'objecte: la lluita per la llibertat, el plaer i el canvi de l'objecte mitjançant la pròpia i la seva deconstrucció primària. No em direu que no m'ha quedat be. Aquest llenguatge màquina encara és més original que el dels polítics. Resumint, ens trobem davant de quelcom com la "grande bouffe" dels oprimits, però forçada.

S'accepten noves propostes i interpretacions.

Nota: Dibuix anònim trobat per mi, atribuïble, pel que he pogut deduir, a algun pobre xicot que feia la mili cap al final dels anys seixanta o principis dels setanta.

Record d'un Amic: Antonio Caparrós Benedicto. Rector de la UB 1994-2001.

Recorrent el Google, la xarxa de Biblioteques REBIUN i les biblioteques catalanes he descobert que almenys 2 dels meus 5 llibres són a les biblioteques de la UB gràcies a donacions del Dr. Caparrós. T'he d'agrair doncs benvolgut Antonio encara una cosa més.

Crec que la primera imatge que conservo de tu, Antonio, és d'un dia dels anys 70, passejant a la vora del Govern Civil, amb més gent que fèiem com si fóssim simples vianants desconeguts, pendents de la convocatòria d'una manifestació antifranquista. Ja no recordo el motiu concret, doncs n'hi havia tants i de forma tant continuada, que se'm fa difícil. Llavors jo estava acabant la carrera i tu eres un professor jove i recent estrenat. Uns anys després (pocs) un amic comú ens va posar en contacte personal, perquè em dirigissis la meva Tesina. Crec que aquí va començar una amistat de la que em sento orgullós.

Poc després em vaig adreçar a tu per la direcció de la meva Tesi. No recordo com va anar l'entrellat, ni és un aspecte massa rellevant. El cas és que el meu director de Tesi va acabar essent el Dr. Miquel Siguán. És difícil parlar de tu o de Psicologia sens deixar de banda el Dr. Siguán. A la pràctica ell va acabar quasi delegant-ne en tu la direcció o tutoria. Espero que no s'ofengui Dr. Siguán, si llegeix aquestes línies. Soc conscient de què la gent amb tanta empenta com vostè, no pot abastar directament tot el que te entre mans, i es veu obligat a delegar. L'Antonio en realitat va fer de mitjancer entre tots dos.

Per altra banda tots li devem el seu esforç continuat per arribar a tenir una Facultat de Psicologia, i fer possible que la Psicologia ocupés el lloc que li corresponia a la societat actual. Malgrat que, als anys setanta, els alumnes i fins professors joves com el mateix Antonio, li poséssim difícil amb les nostres postures més radicals però que, en el fons, apuntaven cap a una mateixa fita i la varem assolir. La darrera vegada que ens varem veure va ser precisament a l'enterrament de l'Antonio.

En aquella època, Antonio, recordo que tu anaves bastant atabalat i distant. Se t'havia de perseguir pels passadissos de la Facultat, al teu pas, mentre parlàvem de la Tesi. No varen ser moltes ocasions (les necessàries), doncs llavors tots erem molt més autodidactes i, a les Tesis no anàvem agafadets de la ma del tutor o director, com passa ara molt sovint.

Puc presumir de l'honor de tenir-te com a president del tribunal de Tesi, juntament amb altres companys de diverses Facultats, professors, "mestres", molt més savis que jo en la matèria. No puc deixar d'esmentar-los, doncs et dec a tu, Antonio, el privilegi d'haver tingut un tribunal "de luxe" com aquest: Antonio Caparrós, Miquel de Moragas, Carles Riba, Tomás Ibàñez i Sebastià Serrano. Gràcies a tots per les crítiques que em veu fer.

Vas ser Degà de la Facultat de Psicologia i vas arribar a Rector. No se si és una impressió subjectiva meva,però estic convençut que ets de les poques persones a qui els ha assentat be ocupar un lloc de poder com aquest. No et va pujar al cap sinó tot el contrari. Tu ja eres una persona "charmand", però aquesta virtut teva es va posar en primer terme en assolir aquesta responsabilitat. Vas ser un Rector proper als companys i sempre obert a tothom. Se't veia gaudir d'alegria (i la transmeties) cada vegada que ens trobàvem amb tu, ja fos per casualitat o per feina i feia un cert temps que no ens vèiem. Encara recordo la teva joia, poc temps abans de morir, una vegada que ens varem creuar pels passadissos de l'edifici central, la teva abraçada i la teva pregunta pertinent: Què, com et va amb la Teoria de Sistemes?". Tenies la virtut de tenir sempre present a tothom i les seves inquietuds.

Vas patir amb nosaltres una forta crisi de Belles Arts, però això no es mereix quasi ni esmentar-ho. Només és un mal record. Eres una gran persona. Se que se't va criticar per la teva política, però jo en aquell moment "no estava prou per la labor", com per poder jutjar-la. No se si vas posar les bases per aquest perill de privatització que ens preocupa ara mateix, encara que sigui a una minoria. Però estic convençut que si vas actuar d'una manera, va ser perquè et semblava que era la forma correcte d'actuar en aquell moment.

Admiro la teva honestedat, present fins en petits gestos que t'honoren.. Vas venir d'Aragó, però no vas fer com fan molts hipòcritament, de traduir-te el nom al català (quan vas ser Rector te li van posar, però per a tots seguies sent l'Antonio). El teu nom era part de la teva identitat . Sempre seràs L'Antonio. El President Montilla ha fet igual i jo em seguiria dient Francesc encara que anés a viure a Madrid, Euzkadi o Brussel.les, com ja he experimentat.

Ja fa quasi 8 anys que ens vas deixar abandonats. Només amb 63 anys i sense avisar. Potser en el moment de més plenitud de la teva vida. Vas morir quan ja estaves acabant la teva feina de Rector, "amb les botes posades" i la feina encarrilada. Vas forçar massa la màquina i ens vas deixar orfes i esbeleïts. Ningú s'esperava la teva desaparició de les nostres vides.

Adéu amic. Fins sempre

18-03-2009 BOLOGNA AVUI ESTÀ DE DOL

Reflexions dirigides al Rector, al Conseller i al Tripartit pel que fa a la vessant política.

I al col.lega Dr. Enric Canela, a qui he seguit fins a Brussel.les, respecte el Pla de Bologna.

-En record de Pepe Rubianes-

0)No tinc cap afany de polemitzar, ni de barallar-me, ni de liderar cap moviment, sinó simplement el d'exercir el meu dret d'expressió. He après en pròpia carn que a tots ens cal enfrontar l'estress excessiu de la nostra societat, amb la major tranquilitat possible. Això també te relació amb Bologna i la societat que volem doncs el benestar del ciutadà és el que sembla que tots perseguim. Això equival a Salut Mental i Llibertat individual.

1)Avui al vespre he conegut les tristes noticies del desallotjament de l'edifici central de la UB i sobretot de les càrregues policials del matí i especialment del vespre; aquesta última d'una brutalitat extrema, com mostraven les mateixes imatges de TV3. Desenes de ferits, entre gent que passejava pel carrer (un nen a l'Hospital), periodistes, i estudiants que protagonitzaven una manifestació d'unes 4.000 persones, contra el pla de Bologna.

2)Rector Didac Ramírez, segurament vos tindreu part de raó en alguns aspectes (no ho poso en dubte); però la meva experiència de la ocupació com a professor de Belles Arts és molt diferent. Jo he vist una colla d'estudiants exercint el seu dret d'expressió i manifestació d'una forma pacífica i festiva, més semblant a allò que els artistes denominen performances (una forma creativa d'expressió), que no pas a cap tipus de violència.

Es dedicaven a debatre, exposar les seves idees i portaven fins i tot algún testimoni directe del maig francès. No oblidem que son els "nets" d'aquell maig dels 68, d'aquell Berkeley i no sols això. El racó que s'havien muntat amb quatre coses feia goig i donava vida a la Facultat. Fa poc vaig sentir una noia, en un grupet d'alumnes, assegudes a l'escala, dient com els seus pares li explicaven quan ells (nosaltres) corrien (corriem) davant dels grisos. A la meva classe van venir uns quants alumnes, que de forma molt didàctica, van escenificar i exposar força be les seves idees. Al final tots els alumnes i jo mateix els varem aplaudit. No crec que a Belles Arts els estudiants siguin més civilitzats que a la resta de Facultats. No oblidem que son els fills de la democràcia i que això potser vol dir que els hem educat be i tenen esperit crític. Fa dos dies tots els criticàvem pel seu passotisme. Com es diu vulgarment "no es recorda el capellà de quan era escolà".

Perdoneu Rector, però haver d'acabar recorrent a aquestes mesures en una societat democràtica és un síntoma de que alguna cosa no va be.

3)Conseller Joan Saura jo he votat al tripartit, a Esquerra en concret, i en ocasions anteriors ho havia fet per Iniciativa. Vaig assistir emocionat al primer míting autoritzat a Catalunya del PSC, quan es declarava autogestionari; i encara recordo la cabellera de'n Sisa entre el públic, escarolada si fa o no fa com la que duia jo. Vaig neixer a l'Hospitalet, d'on vos vareu ser regidor.

Al meu bloc em declaro d'esquerres, antidogmàtic, antiautoritari i radical. Radical, no en el sentit mal interpretat d'extremista, sinó en el sentit que li dona Cooper d'intentar anar a l'arrel de les coses. Sempre m'he considerat independent. Mai he militat en cap partit, ni tinc intenció de fer-ho; tan sols en organitzacions de base com el CISE (comité de Información y Solidaridad con España) i als comitès de curs de la Facultat a l'època del final del franquisme.

Precisament mentre escric aquestes línies, al meu estudi, puc veure des d'aqui, penjada a la paret la punyent i a l'hora dolça imatge del póster que Picasso va fer per al CISE: Aquells ulls que envegen, des de darrera d'unes reixes, el colòm que hi ha a fora, protagonista en primer plà, ocupant gran part del dibuix: la Llibertat. No és per això que lluitem tota le gent d'esquerres?. Pel dret a decidir com a ciutadans, com a persones, com a membres d'una cultura i d'una nació.

No nego la necessitat de la policia en un context social com l'actual. No soc tan utòpic. La qüestió és tant al servei de qui està aquesta policia, com quina s'entén que és la seva funció. Si serveix als qui governen i la seva política particular a qualsevol preu, o està al servei de tots el citadans que els hi paguem el sou. No és més eficaç la clàssica imatge del boby anglès, amb que tots els veins s'hi identifiquen, que la de l'home del sac?. Es tracta d'un cos repressiu, o d'unes persones molt especialitzades i ben preparades per mediar en la ressolució pacífica de conflictes socials. Fins i tot al camp del Disseny es parla d'un disseny centrat en l'usuari (al servei de). Aquí amb més motiu.

Ho he comprovat en pròpia carn fa anys amb l'Ertzainza a Euzkadi ( quan aquí ni somiavem amb una policia pròpia), carregant contra una festa popular, plena de gent gran i pares amb criatures, només perquè quatre extremistes els havien estat provocant. Encara me'n recordo corrent amb el meu fill en braços. Tots esperàvem els mossos i ara els veig actuar igual avui i en altres ocasions. Si aquesta és la manera d'actuar que els ha de caracteritzar, no ens calien policies autonòmiques ni als uns ni als altres, podiem haver deixat seguir fent la feina bruta als grisos o als marrons, que els van succeir amb Martín Villa, o la guardia cívil. Ens hauriem estalviat calés i en podriem dir mal sense mala consciència.

Per entendren's, menys porres i més escuts. Si no hi ha més remei que identifiquin els elements violents i els aillin. Tots ens recordem del coix de les rambles i el rubio (si no em falla la memòria). Tots els d'esquerres tenim consciència i experiència respecte a la presencia de provocadors i infiltrats a totes les manifestacions, que serveixen després per justificar l'ús de la violència. No tenim una magnífica escola de mossos?; doncs potser els ensenyen poca psicologia i fins i tot poques arts marcials defensives (perquè no) i massa com s'apallissa algú i a veure el citadà com l'enemic a abatre. A la secció de vincles hi trobareu imatges de la càrrega dels mossos contra els estudiants. Les de TV3 a la nit, encara eren molt més colpidores.

Sembla també com si el fet de parlar d'una minoria ja els criminalitzés, justificant també la violència. Si que son una minoria d'estudiants, que aviat està dit, si es te en compte que tenen més poder de convocatòria que els partits o les centrals sindicals: reuneixen 4.000 persones a la tarda, per protestar per uns fets succeits al matí. Per altra banda, no estèm tots d'acord en el respecte a les minories, en el seu dret a expressar-se i manifestar-se?. No en parlem com una característica de la democràcia, com d'una forma de riquesa social?. Sempre, a la història, els canvis, els avenços han començat per les minories. No erem una minoria els que ens moviem per la democràcia?. Fins i tot a les protocultures dels ximpancés (gràcies Jane Goodall en els teus 75 anys) succeeix així, i els joves en son els protagonistes.

Fins aquí la meva reflexió dirigida als qui ostenten el poder polític.

Ara potser cal parlar una mica de Bologna, que està a l'origen dels fets. Voldria contrastar les posicions del Dr. Enrique Javier Díez Gutiérrez professor de la Universidad de León, crític amb Bologna. A la secció de vincles del bloc podeu accedir a la seva pàgina web, on exposa de forma clara el perquè de la seva postura. També podreu trobar un altre vincle al bloc del Dr. Enric Canela, a favor de l'aplicació que s'està fent del plà i clarament en contra de l'actuació dels estudiants.

Amic Canela (espero que no t'ofengui que et tracti d'amic, encara que no ens coneixem directament). Et vaig seguir en la teva convocatòria a Brussel.les i tornaria a fer-ho. Em sab greu però no comparteixo la teva postura ni la teva actitud respecte a Bologna i el que està passant. Soc un d'aquests que ha signat el manifest del PASS i el PDI, de la mateixa manera que vaig apuntar-me al bloc dels Deu Mil i he signat la petició del referendum. Com pots veure en ambdos cassos em trobo dintre de les minories. Deu ser una vocació o el meu destí. Estic molt més d'acord amb la postura crítica del Dr. Diez.

Penso que tots dos (i ho faria extenssiu als dos "bàndols"-majoritari i minoritari-) en el fons aspirem al mateix. Pel que fa a les postures personals ambdos aspirem a una Estat Català, federat amb Espanya o amb Europa, democràtic, lliure i igualitari. I precisament en aquest sentit les postures respecte a Bologna tampoc son tant oposades com semblen. Tots volem una Universitat al servei de la Societat. Tots volem una Universitat didácticament al servei dels estudiants, basada en una pedagogia més propera a l'estudiant, que propicii un contacte més directe, centrada més en la tutoria i el treball en equip que en la classe magistral ( que també te el seu moment pertinent). Que potencii més la iniciativa i la creativitat que la memorització absurda. En aquest sentit la meva amiga Anna Calvera que ha fet molta feina en pro de Bologna, quan li vaig preguntar, fa temps, de què anava tot això, em va contestar: En fer el que tu portes fent des de que ets a la universitat. No és aquesta en definitiva la funció tradicional de la Universitat: crear coneixement. Ser una altra minoria de treballadors del saber, capaç d'aportar propostes a la societat, contribuint, així com totes les altres capes de treballadors, a millorar el funcionament i la funcionalitat de l'estructura social. No vivim suposadament en una societat oberta, hipercomplexa i autoorganitzadora, que cerca la sostenibilitat a tots els nivells?.

En definitiva totes dues postures estàn d'acord en la millora pedagògica, malgrat que es confongui sovint això amb el burocratisme, però una no passa d'aquí (és la meva opinió), i l'altra volem veure que hi ha al darrera. Volem evitar fer el joc a altres interessos que no tenen res a veure amb la nostra manera d'entendre el món. No mostrem avorriment davant la posició dels estudiants, perquè no volem equiparar-nos a l'avorriment que li provoquen a l'Estat espanyol, les aspiracions dels catalans (majoritàries a casa, però minoritàries respecte d'Espanya).

A la pàgina de L'Enric Canela on he participat mostrant la meva opinió, con tants d'altres en un o altre sentit, en Jordi treu la conclusió que el que hi havia darrera el posicionament contrari dels estudiants no era Bologna, sinó que era el sistema. Veient'ho com quelcom negatiu. Que en realitat anaven "d'un altre pal". Jo li vull respondre clar i català: doncs si Jordi tens raó, és el sistema (home si fins i tot la Imma Mayol, companya de'n Saura te la "gosadia" de declarar-se antisistema, fet que em sembla molt be). Tots, volguem o no, hem de viure dins el sistema, encara que no ens agradi i el volguem canviar. En definitiva en això Marx no s'equivocava, el motor de la vida son les contradiccions, tant a nivell personal com social, i quan en superem unes caïem en unes altres de noves. Aquesta es la complexitat de la realitat.

Bologna i la situació creada al voltant seu és un síntoma d'aquestes contradiccions; és un producte i un cas concret del funcionament del sistema. Bologna és part del sistema, i aquest sistema tots sabem que es troba en una profunda crisi, no sols econòmica i en uns paisos, sino global, tant pel que fa a tots el aspectes de la vida quotidiana, com pel fet d'afectar a tothom. Ja fa temps que no valen els anàlisis maniqueistes d'abans. Per cert, recordo que el senyor Aznar en un debat electoral amb Felipe González li va dir "no me saque usted este maniqueo" (debía pensar-se que eren uns nans que es porten a la butxaca).

Ara ja no es tracta de comunisme o capitalisme. En realitat allò era una mixtificació. Es tracta d'un sistema de mercat, d'intercanvi de bens. Sempre ho ha estat i no han sabut fer-lo funcionar ni el capitalisme d'Estat dels paisos mal anomenats comunistes, ni el neolliberalisme, posem per cas, dels EEUU, actualment enfonsats. Per sort potser ara amb l'Obama canvii una mica la situació. S'ha despreciat molt a Chomsky ( Nordamericà per cert) des de l'establishment, però potser val la pena que tots el llegim amb atenció.

Europa no se perquè no aixeca el cap d'una vegada i agafa el lideratge, defensant fins on calgui el seu model tradicional (el menys dolent dels models), que l'ha convertit durant molts anys en el bressol de les cotes més altes de democràcia al món. En canvi s'ha dedicat a anar a remolc dels Estats Units decadents del periode Reagan- Bush. En aquest moment Bologna ha passat justament de representar en els seus inicis la cerca d'una societat més justa, a representar tot el contrari, en el seu intent d'imitar el model d'universitats americà, competitiu (en el mal sentit, o sigui oposat a cooperatiu) i venut als interessos de les empreses, essent fins i tot més papistes que el Papa.

Quan em referia a Europa pensava en L'Estat del Benestar o, si voleu en una socialdemocràcia, però no sols formal, sinó genuina. D'economia mixta, participativa, transversal, basada en la subsidarietat, en la solidaritat, el repartiment de la riquesa i la conjugació del interessos individuals, socials, culturals, internacionals i planetaris (sostenibilitat). Això ens feia estar orgullosos de sentir-nos europeus. Em sembla que no hi ha cap partit que no utilitzi aquests termes fins la sacietat, buidant-los de contingut, convertint-los en simple demagògia electoral (sempre estem de campanya electoral), com a cortina de fum per acabar ocultant els interessos i objectius contraris: quan se suposa que estem tots per reduir o eliminar els immensos desequilibris socials, els paisos creixen portant-los al límit entre rics i pobres en el seu si, així com entre paisos rics i pobres a nivell mundial. En realitat és de domini comú que l'economia depèn tant de les seves propies lleis, com de l'atzar, com de la política econòmica, especialment financera, que es porti a terme. Això vol dir que és relativament controlable o regulable, atenent als objectius que es persegueixen. I en aquest cas control, curiosament, en termes cibernètics vol dir possibilitat d'elecció, pluralitat d'alternatives, es a dir, llibertat, no determinisme sinó autodeterminisme.

Quina és doncs la solució a què aspirèm?. Després no ens estranyem de les explosions socials als barris marginals, o de la desafecció de què parla el President Montilla, aplicable no sols al cas de Catalunya respecte a Espanya, sinó també dels ciutadans pel que fa als seus representants, a la política i a la societat que els margina.

No estem tots (si més no la suposada esquerra) per una major llibertat, solidaritat i igualtat, dins d'una societat i un món més justos?. Si fins i tot en el fons el Papa te raó, encara que després ho interpreti d'una manera sectària (jo soc ateu, si és que cal posar-se alguna etiqueta). No es tracta de parlar dels valors cristians a la constitució europea, però ningú pot negar que els valors cristians de base (no les regles i normes fora de temps de l'Esglesia com a institució) formen part de la nostra herència històrica i cultural. I ara estic pensant per exemple en allò d'estima el teu proisme com a tu mateix, o de l'aposta pels desposseits, i es veuen reflectits en la mateixa Declaració dels Drets Humans, suposadament assumida tant per les dretes com les esquerres.

A què estem jugant doncs tots plegats mentre el vaixell s'enfonsa? Aquest és un d'aquells cassos en que el veritable problema rau en la solució que s'ha adoptat o es pretén adoptar i la única resposta que sabem donar és més del mateix. Com va estar de moda una temporada, l'expressió que s'escau es que a tots ens cal canviar de xip. No podem renunciar a les utopies, encara que a la hora de la veritat el més important sigui el viatge a Ítaca.

Potser la resposta a adoptar per part dels estudiants i de tots els que ens qüestionem la situació sería una vaga a la japonesa. Ocupem la Universitat per fer-la nostra. Treballem més i amb més il.lusió que mai. Parlem de projectes concrets. Quedem-nos treballant a les nits si cal com he fet jo mateix avui, motivat per la necessitat de trobar respostes a tot aquest desgavell; i sobretot cerquem la manera de disfrutar amb el que fem. Com deien els anarquistes: a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats. Al cap i a la fi, la vida és curta i d'aquí dos dies sens haurà escapat el tren i no haurem fet res per agafar-lo. Menys voler presumir d'excel.lència i més intentar aconseguir que cadascú trobi el seu lloc, per modest que sigui, de forma que se senti motivat. Menys competitivitat i més cooperació, recolzament i respecte mutu. Només així potser ens en sortirèm.

10 mil a Brussel.les per l'autodeterminació. Testimoni personal.

El meu germà i jo varem decidir participar a la convocatòria de Brussel.les del dia 7 de març. He de dir que ha sigut una experiència força interessant i per això us en vull fer partícips.

Em sembla molt interessant començar fent una comparació entre les informacions donades pels principals diaris del dia següent amb una edició catalana, encara que la llista no sigui exhaustiva.

El Periódico titula "Milers de catalans traslladen a Brussel.les el Clam Independentista". Hi dedica un pel més de 1/2 de pàgina (pag. 14, Secció de Política), descomptant la columna de noticies breus lateral i un anunci a la part inferior. La fotografia és la de la capçalera de la manifestació amb el lema "We wont a Catalan State". Respecte a la participació: segons la policia 2.900 i segons la organització més de 10.000. Del manifest final destaca la voluntat de ser una nació lliure, moderna i amb estat propi. N'assenyala el caràcter festiu i la presencia de moltes banderes i cartells reivindicatius: 300 anys d'espera; Catalonia is not Spain; Independence for catalonia. Així com les que feien referència a altres països europeus que s'han independitzat els darrers 70 anys: Islàndia, Lituania, Montenegro, Kosovo. Afegeixen una valoració positiva de l'acte per part del seu promotor Enric Canela, catedràtic de la UB. Cita alguns dels que portaven la pancarta inicial (A López Tena, E Paluzie i Núria Feliu). Assenyala que tot i ser una convocatòria de la societat civil hi havia representants de partits com Àngel Colom (CDC) i Oriol Junqueres (ERC). Recalca que hi havia pancartes dels eurodiputats catalans amb les cares de cap per avall. I que la Generalitat, per boca de Carod expressa el seu respecte pel dret a manifestar-se. També assenyala la presencia de banderes d'altre pobles: Flamenques, Ikurriñes, Corses, del Vèneto i Berbers.

S'oblida de molts dels representants de partits o institucionals que hi van participar.

L'Avui és el que proporciona la informació més amplia. Titula com a segona noticia de portada (l'ùnic) "Milers de catalans Clamen per la Independència a Brussel.les", dedicant'hi la foto principal, mostrant el lema "Catalonia the next state in Europe". També hi dedica a la Secció de Política 3/4 de la pàgina 14, contrastant amb una noticia on Puig (CDC) augura la fi del cicle socialista. Aquí la fotografia és la mateixa del Periódico. El titular i subtitulars son: "Clam per la Independència de Catalunya a Brussel.les"; "Milers de catalans reivindiquen que l'autodeterminació sigui una prioritat del govern i titllen el procés de l'Estatut de ridícul esperpèntic". L'organització xifra en més de 10.000 els manifestants i la policia en 3.000". Parla de milers d'estelades i pancartes: EU 27 states + Catalonia= 28; Per l'Europa dels Pobles; Catalonia is not Spain; Valencians are catalan people too; Madrid hands out own taxes. Del manifest destaquen el rebuig a pactes de govern que no tinguin en compte l'autodeterminació i la independència. Crits de Catalonia is not Spain; Espanyol qui no boti; a favor de les seleccions esportives i el cant dels Segadors. També destaquen la presència de banderes europees, d'Euzkadi, Flandes, Còrsega i Vèneto. Son els únics que precisen una longitud de poc més de 3 Kms de la manifestació. Parlen de 2 1/2 h de marxa sense cap incident. Recalquen una resposta freda dels partits, però son els que assenyalen una presència més nutrida de representants de CDC (J. Cuminal, A. Batalla, C. Puigdemont, A. Colom, C. Llorens, , M. Homs, M. Fandos, A. López Tena), i ERC (O. Junqueras, A. Simó, P. Aragonès, E. Paluzie). Així com la presència de Nuria Feliu i les valoracions positives de Simó, Junqueras i Batalla. Son els únics que fant esment de la iniciativa per convocar un referèndum. Destaquen l'absència de eurodiputats, així com les seves pancartes a l'inrevés. Parlen d'una gran esbroncada a uns veïns que van penjar una bandera espanyola al balcó (d'això en puc donar fe). Finalment esmenten la resposta de Carod igual que el Periódico.

S'obliden de citar la referència als estats de la UE que han aconseguit la independència.


El País titula "Miles de manifestantes desfilan en Bruselas por un Estado Catalán. Los concentrados critican la parcialidad del Constitucional". És l'unic que es mulla amb xifres pròpies (4.000), 2900 segons la policia i 10.000 segons els organitzadors. Assenyalen unes 2 h de durada en to festiu i pacífic. Aporten una explicació dels objectius per part d'Enric Canela. Hi dediquen 1/2 pàgina a la Secció "Espanya", però amb una foto diferent, mostrant el lema "Catalonia is not Spain". Del Manifest destaquen si fa o no fa el mateix que els anteriors: que els partits nacionals catalans assumeixin les reivindicacions als seus programes. Que hi ha un conflicte pacífic i que els catalans tenim el dret a l'autodeterminació. Parlen de centenars de banderes independentistes i pancartes en les que destaquen tan sols els lemes: Cataluña no es España, Cataluña próximo estado europeo. També recalquen la referència a les independències d'Islàndia, Lituània, Montenegro i Kosovo. Recolzada per CDC amb A. Colom i ERC amb nutrida presència de representants. S'obliden de la majoria de representants esmentats especialment per l'Avui. Citen declaracions de O. Junqueras (cal internacionalitzar el dret a decidir). Citen l'advertència al Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Respecte al manifest destaquen la manca de relació bilateral, fins a l'esperpèntic ridícul de l'Estatut, en mans de jutges parcials del Constitucional. Aporten una valoració positiva de A. Simó.

S'obliden de la presència de banderes d'altres territoris i de la reacció de la Generalitat.

La Vanguardia hi dedica la meitat de la pàgina 16 de Política. Titulen "Reivindicación Catalana en Bruselas. Los organizadores dan por cumplido el objetivo de alcanzar una alta participación". La policia dona la xifra de 2900 com a definitiva) i la organització de més de 10.000. Centenars de senyeres i banderes sobiranistes, junt amb les de la UE, Flandes, Euzkadi, Vèneto, Còrsega i Berebers. Després assenyalen que la primera apreciació de la policia havia sigut entre 3.000 i 4.000. Foto de la pancarta inicial. Crits d'Independència, espanyol qui no boti, i algún aillat de visca Terra Lliure (és cert). Se'ns acaba la paciència i Madrid treu les mans dels nostres impostos. A primera línia Enric Canela i Nùria Feliu, així com representants de CDC (López Tena, Colom, Caminal i Batalla) i d'ERC (Junqueras i Simó). Com hem pogut veure se'n deixen bastants. També destaquen l'absència d'eurodiputats i les seves pancartes cap per avall. Ambient festiu, sense incidents, música de gralles, castellers (hi devien ser però jo no els vaig veure), i cançons de Lluis Llach i els Segadors. Del manifest destaquen el mateix que els altres diaris.

El Mundo hi dedica 3/4 de la pàgina 13 (Secció Catalunya), complementada amb un article dedicat a la reacció furibunda del PP contra convergència en concret. Titula "Piden en Bruselas un Estado Catalán y un referendum. A la marcha, que apoyaron ERC y CiU, acudió un tercio de las 10.000 personas previstas". Básicament la informació no difereix massa dels altres diaris, afegint les recents declaracions de Hillary Clinton de no intervenció en les qüestions internes dels paisos europeus. Presenta opinions positives d'alguns polítics i participants "anònims". També es fa referència a l'absència d'eurodiputats, els lemes de les pancartes, les banderes dels altres paisos amb vocació independentista i els crits dels manifestants. Cal ressaltar que encara que per ells resulti demonitzador per si mateix, son els únics que parlen de la reclamació d'un Estat Català extens que inclouria València, Balears i part de França a la pancarta principal, encara que sigui recorrent a la més pura mentida. De fet son ells els únics que no mostren sencera la pancarta en qüestió, però deuen ser tant babaus que no es varen adonar que els altres diaris si que ho feien, i l'al.lusió al "Estado Catalán Extenso" senzillament no existia.

Puc donar fe de què es va fer referència més d'un cop als Paisos Catalans, encara que no massa. Ara be el que és doncs absolutament fals és que això constés a la pancarta inicial que portaven Enric Canela i segons ells membres d'ERC i CiU com Colom i Junqueras. Se'ls cita doncs només per desqualificar-los (evidentment des del seu punt de vista). Fins aquí encara podriem pensar que El mundo ha sortit de la "Caverna", doncs no recorre a un atac furibund (tot i la mentida infantil). Però no ens fem il.lusions, en realitat és l'únic diari del analitzats que recorre descaradament a la desqualificació de l'acte, com hem pogut començar a constatar encara que sigui recorrent a la mentida ingènua o en to de "broma", o intentant insinuar corrupció, implicant a la Generalitat, encara que ho fagi de forma indirecta.

De bon principi ja no poden evitar recórrer al sarcasme. Val la pena reproduir-ho literalment. L'article comença: "Un camioncito con megáfono avanzaba ayer despacio entre miles de manifestantes vestidos a barras amarillas y rojas" (es veu que no saben que les barres son 4 de vermelles sobre fons groc, ni que son els mateixos colors de la bandera espanyola, que per cert prové de la catalana). I continuen: "y proclamaba: 2006 Montenegro, 2008 Kosova...and beri, beri sun, Catalonia and Flendre, en un inglés que hacía reir a algunos jóvenes que marchaban al lado y que intentaban pedir la independencia "muy pronto" de Cataluña y de Flandes -en Inglés, Flanders, aunque la palabra utilizada por los catalanes se asemejaba a su nombre en francés, anatema en la región del norte de Bélgica".

La insinuació pueril de corrupció la trobem en un requadre a part on parla de "Una organización subvencionada", com volent insinuar que allò estava pagat per la Generalitat o que aquesta es dedica a subvencionar organitzacions sobiranistes. En realitat l'única cosa que diuen és que també es van sumar a la convocatòria organitzacions com El Cercle d'Estudis Sobiranistes, La Plataforma pel dret a Decidir, que segons ells aglutina altres entitats com Sobirania i Progrés o la Plataforma pro Seleccions. La veritat és que jo no disposo de prou informació sobre aquestes entitats per saber si la seva informació fins aquí és fefaent. Però afegeixen que aquestes entitats han rebut subvencions de la Generalitat i més en concret del Departament de Cultura, en mans de ERC, que va subvencionar a Sobirania i Progrés amb 120.000 euros per fer un documental l'any passat. Em sembla que sobren els comentaris. Deuen confondre Catalunya amb Euzkadi i la antidemocràtica llei de partits, doncs només els falta dir que es tracta de grups terroristes, quan es tracta d'entitats legals que poden rebre subvencions com passa o ha passat per exemple amb la Feria de Abril.

És curiós que els que hi dediquin més espai, contrastant'ho amb una reacció de CDC contra el PSOE a L'Avui i una reacció del PP contra CDC a El Mundo siguin precisament el diari més catalanista i el més anticatalanista, cadascú escombrant cap a casa en aquest sentit. No crec que en cap dels dos cassos poguem parlar d'un contrast de perspectives com a font d'objectivitat, sinó més aviat d'una certa manipulació tendenciosa. Si bé en el cas de "l'Avui" seria molt més subtil doncs la informació no es refereix directament a la manifestació, com en el cas de "El Mundo" sinó a les eleccions europees; mentre que El Mundo acusa directament a CDC de radicalització i conjuntament amb ERC de no preocupar-se en canvi pels problemes reals del país.


De la Informació Mediàtica al Testimoni Personal

Vull afegir ara algunes reflexions personals, partint de les dades dels diaris i del que jo vaig viure.
En conjunt les informacions son bastant fidedignes, i es complementen, doncs el que no diu un ho afegeix l'altre. Fins i tot El Mundo sinó fos que tot i aportar informacions contrastables i coincidents amb els altres, intenta ridiculitzar i menysprear l'acte d'una manera tan burda que sols pot influir en algun anticatalaniste convençut o algun lector amb manca de criteri.

Un "detall" que vull destacar és el tabú que mostren els altres diaris a ni tan sols esmentar Els Paisos Catalans. Resulta paradoxal que sigui precisament El Mundo el que hi fagi referència, encara que sigui demostrant una total ignorància sobre el tema. De fet no és el lloc ni el moment d'analitzar a fons una qüestió tant complicada, amb ses Illes i el País Valencià en mans del PP, encara que tot i això hi hagi diferències importants entre ambdos cassos.

Tornant a la manifestació, comencem pel ball de xifres. De fet és un fenomen que es produeix a totes les manifestacions, sigui quin sigui el tema amb que es relacionen. Podem recordar l'exemple de la manifestació mundial, prèvia a la guerra de l'Iraq del 15 del 3 del 2003, amb 10 milions de persones a tot el mon. Llavors Roma va arribar al milió i mig, Barcelona al milió tres centes mil i Londres i Madrid al Milió. Aquell va ser un cas especial, doncs tots el mitjans i la majoria de governs ho recolzaven. Tot i així a Barcelona l'apreciació de la guàrdia urbana va ser de 1.300.000 i la dels organitzadors de 1.500.000 persones. Recordem que el recorregut va ser de 2 kms, doncs és rellevant de cara a la manifestació de Brussel.les; tot i que a la de la guerra s'ocupessin tots els carrers circumdants. El recorregut anava des del Passeig de Gràcia / Diagonal fins la plaça Urquinaona.

La diferència d'apreciacions va augmentar en la manifestació del 22 de març, un cop començada la guerra. El més peculiar d'aquest cas va ser que les contradiccions eren entre òrgans polítics de tendència contrària: L'ajuntament la va xifrar en 500.000 persones i la delegació del govern central en 150.000.
Allò més habitual és que la policia la subestimi exageradament i els organitzadors n'inflin el nombre d'assistents. En el cas de Brussel.les, segons les fons, l'estimació de la policia oscil.la entre les 2.900 i les 4.000 (citades per la Vanguardia -gens sospitosa-), i la de la organització deia que passavem dels deu mil. En començar la manifestació el meu germà i jo varem improvitzar un càlcul, comptant que en 20 m de carrer hi podia haver, pel que veïem, unes 100 persones, així doncs en 100 m , 500, i partint de la hipòtesi especulativa de 1 Km de manifestació, 5000 persones. Des de dintre era impossible saber-ne la llargària. Varem consultar amb un reporter i ens va dir que l'apreciació de la policia era de 4.000. L'Avui és l'únic diari que concreta la longitud i l'estableix en poc més de 3 Km entre la Gare du Nord i la Gare du Midi (o sigui fàcilment comprovable). Això voldria dir multiplicar el càcul que haviem fet nosaltres per 3. En sortirien 15.000!!. Si fem la mitjana entre el menor dels càlculs de la policia (2900) i el nostre, sortirien 8.950 persones. Si calculem el màxim donat per la policia (4000) i el nostre en sortirien 9500. Com veieu estic sent prudent. Crec doncs que es pot arribar a afirmar amb bastanta seguretat, que si no vem arribar o passar dels deu mil previstos, va faltar ben poc. Així doncs: Objectiu assolit!.

Aquí cal destacar la manca de mitjans de la organització a l'hora d'obtenir la difusió suficient de la convocatòria, i la quasi absoluta manca de col.laboració per part dels nostres mitjans de comunicació. Pràcticament la única informació que va córrer va ser via Internet. De fet puc constatar que molts dels meus amics, que en gran part s'hi haurien sumat, quan els deia que me n'anava a Brussel.les, no sabien de que els parlava. Jo mateix me'n vaig enterar una setmana abans. Quants hauriem sigut si s'hagués produit una divulgació massiva com en el cas de la guerra de l'Iraq?. Son coses que fan pensar.

Respecte a les banderes d'altres terres que s'hi van sumar les més abundants eren clarament les flamenques. En realitat estàvem enmig de territori flamenc. Fa poc van emetre pel canal 33 un reportatge, emès a Bèlgica recentment, a l'estil de la guerra dels mons de Orson Welles. Es tallava oficialment la programació per anunciar que el Parlament de Flandes s'havia reunit i havia declarat unilateralment la independència. A mig programa ja anunciaven que era una ficció. Hi van participar polítics i institucions oficials. Seria versemblant pensar que això es pogués portar a terme a Espanya?. Ho dubto molt. I de fet la situació és molt més radical a Bèlgica entre Flamencs i Valons que a Espanya entre Catalans i la resta de l'Estat. Allà existeix una frontera lingüística absoluta: els flamencs només parlen flamenc i els valons només parlen francès. Aquí en canvi es dona un bilingüisme que ningú nega ni rebutja en el que el català segueix anant de forma evident per darrera del castellà. La immersió lingüística des de fa més de 20 anys és ben clar que no ha arribat a acomplir plenament ni de lluny els seus objectius. Resulta penós que a aquestes alçades la Generalitat encara hagi de plantejar coses com l'equiparació entre el doblatge del cinema en català i castellà, i suposi un tema conflictiu.

La lectura final del manifest va començar amb el famós discurs de Pau Casals a l'ONU. Antoni Strubell va llegir el manifest en català i en Anglès. Enric Canela va recalcar que "Avui comença el camí cap a la independència" i va convidar a signar per la convocatòria d'un referèndum. Finalment el cantant Gerard Sesé, autor de l'himne de la marxa, el va interpretar en directe, i va saber provocar l'entusiasme de tots els presents.

Ara penso que és important citar una altre vessant de la nostra presència a Brussel.les, que ningú ha esmentat i va ser tant important com la manifestació. Em refereixo a la pedagogia directe i espontània al carrer. Acabada la manifestació la majoria seguiem portant les senyeres penjades a l'esquena. Per tot el centre de la ciutat es veien senyeres. Llavors la gent del país ens parava per preguntar-nos d'on era aquella bandera i perquè la portàvem. Les nostres explicacions no provocaven rebuig sinó més aviat simpatia. De fet a nivell d'anècdota puc explicar que varem estar discutint força estona i molt civilitzadament, amb la única persona que ens va mostrar una clara oposició als nostres plantejaments: era l'amo d'un restaurant, d'origen magrebí.

Per acabar m'agradaria ressaltar algunes anècdotes significatives. Durant el recorregut de la manifestació varen apareixer als balcons algunes senyeres i fins i tot un xicot que va romandre tota l'estona amb una samarreta del barça. No gaire lluny d'ell una família magrebina ens mostrava orgullosa una altra samarreta del barça. Finalment vull comentar l'incident en què es va escridaçar a una persona que havia penjat una bandera espanyola. Al cap de poca estona la va treure ( no tenia perquè fer-ho) i va sortit a saludar-nos. Tendeixo a pensar que no va ser cap provocació sinó simple desconeixement. Acabada la manifestació a les portes o finestres de molts restaurants hi deixaven penjar senyeres. A l'escalinata d'un edifici de la Grand Place algú hi va penjar una estelada gegant. Tots els que hi passàvem anàvem a fer-nos-hi la fotografia. Un policia es va acostar amb la clara intenció de fer-la retirar; finalment va optar per deixar fer, sense posar-hi objeccions.

Per cert els europarlamentaris en pancartes cap per avall, sembla que era degut a què cap d'ells es va dignar a rebre els representants que uns dies abans havien portat un escrit formal per donar-li entrada al parlament Europeu. Sembla ser doncs que cap d'ells te prou enteresa per rebre els seus representats, quan se'ls hi adrecen amb una reivindicació que no comparteixen, o que els obliga com es diu vulgarment a mullar-se el cul.

Només em queda un dubte que si algú em pot aclarir li agrairia. Cap diari va fer constar el procés pacífic i democràtic de partició de l'àntiga Txecoslovaquia, ni el parel.lelisme nostre amb el modèlic cas del Canada respecte al Quebec, on tothom sap que s'han pogut fer sens problemes diversos referendums, on el Quebec ha perdut per poc; no ha passat res i se'n faran d'altres. Potser m'equivoco pero jo no soc conscient que a la manifestació s'esmentessin, tot i que en el manifest si que es parla d'Eslovaquia.


Nota: Clicant al títol podreu veure el meu reportatge fotogràfic i 2 videos força complerts fets per la organització.