No fa gaire em va arribar una article clarificador i molt treballat que vaig penjar a Facebook, que analitzava en profunditat totes les causes i conseqüències socials i polítiques, immediates i futures de la situació que patim, contextualitzant-ho històricament, i avui penjo també aquí. Un assaig més que article, clarificador i exhaustiu, de Ignacio Ramonet (La pandemia y el sistema-mundo, publicat al diari mexicà La Jornada el 22 d'abril) que sembla no haver llegit ningú, del que es desprenia entre moltes altres coses que ja sabem, que la pandemia es podia haver previst i evitat, que la gestió previa i actual de quasi tots els estats i governs ha estat nefasta, que el problema no ha sigut el virus sinó el capitalisme neoliberal salvatge, que ningú sap quan i com acabarà i que al contrari del que afirmen apocalíptics esperançats res garanteix que després el món no tingui més remei que canviar radicalment cap a millor.
Avui en penjo un altre del biòleg i socioecòleg Ramon Folch que a part de confirmar el primer (era una epidèmia anunciada, previsible i evitable) fa malfiar, ja no de la mala gestió, sinó de què amaga realment tot plegat. En paraules planeres que ens estan venent la moto. Ho dic jo, no ell que es limita a constatacions evidents com les següents.
Que sembla que estem vivint un jamais vu doncs pandèmies que han delmat fins la meitat de la població mundial han sigut la constant de la historia de la humanitat. I fins recentment, per citar 2 casos, la SIDA els 80 va fer estralls (amb un 100% de mortalitat i els segueix fent als països pobres que no poden pagar a les farmacèutiques que s'hi enriqueixen, afegeixo jo), o fa menys l'èbola amb entre un 60 i 90% per cent de mortalitat (però com que afectava als països pobres..).
I resalta una paradoxa. Que ha estat la primera gran pandemia controlada, en què el món no s'ha enfonsat i tot lo bàsic ha seguit funcionant. Qui vulgui dades més precises que es llegeixi els 2 articles gens sospitosos de tendenciositat ni demagogia.
Jo només hi afegiré algunes constatacions a mode d'exemple i algunes conclusions o hipótesis força plausibles. En termes de salut o mortalitat en concret, els més afectats han sigut els més febles, desvalguts o marginats. Arreu els nostres "avís" abandonats en residències (purs negocis infectes) i als EUA per exemple els afroamericans, per si algú dubtava que la discriminació racial i econòmica ha canviat gaire des dels temps de l'esclavatge.
I econòmicament em sembla que tots tenim clar sobre qui recaurà i recau ja el cost d'aquesta crisi com ja va passar amb la del 2008. Sobre els treballadors en general, els que s'han de guanyar el pa dia a dia, diguem els obrers, els autònoms en general, els petits comerciants o petits empresaris. I una dada aclaridora. Qui està fent l'agost d'entrada són les grans empreses de la nova economia com Amazon, Google, Facebook, Netflix, etc. de que ja depenem tots. I no oblidem que en aquests casos un altre sector que sempre en treu el major profit a costa de tots són les farmaceùtiques i un que no en pateix mai, sinó que se'l rescata a cost 0 són els bancs.
Vaja qué l'explotació de l'home per l'home que va teoritzar Marx fa 150 anys (o l'opressió de la majoria al servei dels interessos d'una minoria, si es vol), adopti les formes que adopti segueix sent la que regeix el món i no sembla que hagi de canviar ans el contrari. I el que ara s'anomena deep state a nivell mundial, o sigui el poder de veritat a qui serveixen estats i politics, a través del que anem dient tampoc hi ha massa dubte de quines son les corporacions, entre altres que el constitueixen. Tampoc descobreixo res nou.
I la última vessant, de la que fa temps que som conscients. Que les distòpies anunciades per Huxley o Orwell, fa temps que cada com son més reals i el Gran Germà ja no és cap Mite.
A les societats occidentals suposadament obertes i democràtiques, després de la guerra freda, el mite de la felicitat mitjançant l'ascensió social i el consum compulsiu, o sigui el control mitjançant la seducció (la cultura del desig) ha anat essent substituïda pel control mitjançant la cultura de la por (-veure article d'aquest bloc:
https://francescmarcepuig.blogspot.com/2010/05/la-cultura-de-la-por.html?m=0
-), base sempre dels totalitarismes, però, en aquest mon nostre d'ara, consistent en una por, asumida com a mal menor, amb que cal conviure.
La primera gran coartada per fer això possible i convertir en normals les retallades de drets i llibertats arreu, fou el terrorisme internacional, creat per aquestes mateixes societats per combatre la URSS i després alimentat per les mateixa indústria armamentística (una altra que sempre en surt beneficiada) dels Estats que diuen combatre'l. Espanya n'és un bon exemple i no cal donar lliçons d'història recent ni fer menció de guerres de tots conegudes.
Bé, doncs amb la pandemia, ja tenim una nova coartada per la nova retallada de llibertats, en què podem preveure que consistirà la "nova normalitat" que ens anuncien. A Espanya en tenim un bon exemple, el que es podia abordar amb mesures previstes a nivell sanitari (com fou el confinament d'Igualada), s'aborda amb mesures d'excepció (l'estat d'alarma recent prorrogat) amb conseqüències polítiques, policials i militars, per no entrar a parlar de la vessant política centralitzadora de què ja s'ha tractat abastament en altres llocs.
La veritat és que a mi davant d'aquest panorama tant patètic ja sols se m'acudeixen unes constatacions i postures molt simples.
Que el Mite de l'Etern Retorn no era cap mite i el que si que ho és, és el del suposat progrés de la humanitat (ho van dir grans pensadors abans que jo).
Qué a casa nostre en particular ja ho va fer evident, amb la persecució dels CDR com a grup terrorista, "l'anècdota" de què tornes a ser vigent la cançó de Ma del Mar Bonet de fa 50 anys "Què volen aquesta gent?" i a mi en concret, ara i aquí només se m'acudeixi dir com cantava en Raimon tambe fa 50 anys:
"Hem vist la por ser llei per a tots... diguem no!. Nosaltres no som d'eixe món!"
Entrades
