El Virus és la Realitat

"EL VIRUS ÉS LA REALITAT" 

Ara portem mascaretes.

Ara mantenim distàncies.

Ara percebem lluny els altres.

Com si això fos novetat.

Quan aquesta és la quotidiana realitat.

Si és pura il·lusió el nosaltres i el vosaltres.

Si amb prou feines de l'altre captem fragàncies.

Si nosaltres sols mostrem caretes.

Ens sembla irreal aquesta realitat.

Però el nostre món és pura fantasia.

Fantasia el jo fals i inventat.

Fantasia la imatge de l'altre.

Fantasia el límit entre obert i tancat.

Si el contacte és simple ironia.

Si cadascú viu en el seu claustre.

Si tot el nostre món és mera futilitat.

Francesc Marcé i Puig

22 d’agost de 2020

Què ens queda del segle XX?: La Música!

 Avui vull expressar breument una idea, que ja havia cavilat fa temps, i m'ha semblat una bona ocasió per comentar.  

El segle XX potser ha estat dels pitjors de la història de la humanitat (Primera  i Segona guerres mundials, infinitud de genocidis) i alhora amb grans moviments utòpics degenerats en distopies (revolucions russa i xinesa) o fracassats o anorreats pel sistema (moviments de protesta de Berkeley dels 60, moviment hippie -tots 2 molt lligats a la protesta contra la guerra del Vietnam-, i maig francès del 68). 

Vull ressaltar especialment, no sols perquè és l'època que vaig viure, sinó perquè suposen un renéixer de l'esperança de canvi, tant enfront de la barbàrie del sistema, com també de les utopies distòpiques, tota l'etapa dels 60 i 70. Suposen una època d'una creativitat desenfrenada tant en el camp intel·lectual (en el sentit genèric del terme d'esperit crític del sistema i compromès), només per citar-ne uns pocs entre dotzenes: Sartre, Marcuse, Foucault i Chomsky (l'únic viu i digne d'aquest qualificatiu). 

Però no sols de persones sinó de moviments que abastaven des del camp de l'art als de l'anàlisi i crítica de les relacions socials (micropolítica). Per citar-ne 3 de diversos: des del situacionisme, a l'anàlisi institucional o l'antipsiquiatria. 

Però també un fenomen creatiu extraordinari i únic, que és en el camp de la música popular, d'estils molt diversos, amb infinitud de grups i músics d'una gran qualitat, alguns de curta durada (no les seves obres), però molts d'ells que han perdurat i perduren. Potser l'única globalització positiva o el més positiu de la globalització, en posar en contacte i donar a conèixer músiques d'arreu del món. I si em preguntessin o ens preguntessin potser diríem que el millor i encara viu d'aquest segle, fruit d'aquella dècada prodigiosa. 

No em posaré a fer-ne un llistat doncs no acabaria i a la majoria els coneixem i encara en gaudim tothom. No pretenc fer una historia del segle, però m'ha portat a aquesta reflexió tornar a escoltar Tracks del Boss Bruce Springsteen, que s'ha guanyat un lloc destacat entre tots aquests grans, amb la seva música, movent-se entre el rock i el folk, i com a poeta cronista de la seva/nostra societat. 

Amb Tracks, va fer fa 22 anys el que cap d'aquests músics ha fet mai. Regalar-nos de cop 66 cançons que podrien ser l'obra reeixida de tota una vida, rescatant més de 20 anys de cançons que s'havien quedat arraconades, la majoria inèdites i alguna versió diferent d'alguna coneguda. Presentat amb una capsa d'un disseny exquisit amb 4 discos i un llibret amb fotografies i les lletres de totes les cançons.

Aquí teniu els 4 discos sencers, per qui els vulgui gaudir (amb 3 peces extra), Springsteen de "pura cepa", que també es pot trobar sencer a Spotify.

Enllaç:

Tracks sencer a YouTube. Bruce Springsteen.

A Mi M'agrada Regalar

"A MI M'AGRADA REGALAR"

A mi m’agrada regalar

Regalar les meves vivències.

Regalar tot allò que faig. 

Regalar la meva feina.

Potser a algú li pot agradar. 

O li pot servir com a eina.

No és que cerqui audiències. 

Regalar els poemes que faig i refaig. 

Regalar la música que escolto, 

descobreixo i col·lecciono.

Potser a algú també li donin un goig. 

Regalar els llibres que he escrit. 

Regalar la meva companyia. 

I a vegades penso que estic boig. 

Doncs sovint la resposta és l'oblit.

Sóc pallús i no me n'adono? 

Es bé escàs l’empatia? 

Fa malfiar no esperar res a canvi?

Fa sentir-se en deute a qui ho rep?

Sols concebem mercaderia?

Mai he esperat gratitud. 

Sols que ser ignorat si que decep.

Quan sols cerques companyonia

I ni tan sols reps acritud.

Em nego a acceptar que en aquest món. 

El plaer de donar i rebre tingui un preu. 

I si no és així sigui malvist. 

Jo encara crec en l’Home Nou. 

En relacions no alienades. 

On n’hi hagi prou amb la pròpia veu. 

On no tot depengui d’un sou. 

On hi càpiga allò imprevist. 

On compartir no sigui endebades. 

Sinó un gran gaudir on el jo es fon. 

Francesc Marcé i Puig 

15 d’agost de 2020

1er poema escrit directament al mòbil, començat a una terrassa sens bolígraf ni paper. 

Que Fugissera és la Vida!

"QUE FUGISSERA ÉS LA VIDA!" 

Que fugissera és la vida!

Perquè se'ns escola entre els dits?.

Fruïm amb delit per cada instant,

que s'esmuny sens la fruïció acomplida.

Perquè els grans moments se'ns fan tant petits?.

Perquè el plaer acaba sempre en abatiment?.

Com podem aprendre a atrapar el vent?.

Com tocar els estels amb el dit dins la nit?.

Com perllongar l'abraçada fins l'infinit?.

Com convertir en infinit tot moment?

Com podem fer que s'aturi el temps?.

Com allargar el gaudir sens final?.

Com adelitar-se de tots els intents?.

Perquè té raó Heràclit i no Parmènides?.

Perquè no la poden tenir per igual?.

No van la cara i la creu unides?.

Francesc Marcé i Puig
10 d'agost de 2020