De merles, gripaus i altres cabòries (Poemes)

 Recull de 56 poemes i un relat escrits el 2021 i publicats en aquest bloc. Il.lustrats amb 37 pintures, dibuixos i fotografies de diferents autors.

Nota: Podeu obrir i descarregar el llibre clicant a dalt al títol d'aquest article.

Imatge de la portada del llibre

ÍNDEX

Poemes...................................................................................7

1 - No trobarem a faltar cap somriure (Bye bye blackbird)...9

2 - Tres tannkas d’hivern (1).................................................11

3 - Tres tannkas d’hivern (2).................................................12

4 - Tres tannkas d’hivern (3).................................................13

5 - Atzar i necessitat..............................................................15

6 - Ens oblidarem dels nostres buits......................................17

7 - Quatre tannkas de primavera ...........................................19

8 - Ha arribat el moment........................................................21

9 - Compartir la llibertat........................................................23

10 - Dialèctica........................................................................24

11 - Tannkas de l’1oct ...........................................................27

12 - Plouen gripaus................................................................28

13 - Quelcom fa olor de podrit...............................................30

14 - A l’agost tannkas (1).......................................................33

15 - A l’agost tannkas (2).......................................................34

16 - A l’agost tannkas (3).......................................................35

17- A l’agost tannkas (4)........................................................36

18 - A l’agost tannkas (5).......................................................37

19 - Quan surtis tannkas (1)...................................................39

20 - Quan surtis tannkas (2)...................................................40

21 - Quan surtis tannkas (3)...................................................41

22 - Quan surtis tannkas (4)...................................................42

23 - Quan surtis tannkas (5)...................................................43

24 - Blues de final d’estiu......................................................45

25 - I still got the blues (o no)................................................47

26 - Ancorats a un esvoranc...................................................49

27 - Pensaments i sensacions (1)...........................................51

28 - Pensaments i sensacions (2)...........................................52

29 - Pensaments i sensacions (3)...........................................53

30 - Pensaments i sensacions (4)...........................................54

31 - Pensaments i sensacions (5)...........................................55

32 - De pus i encenalls...........................................................57

33 - Veritats senzilles?...........................................................59

34 - Un món feliç...................................................................61

35 - Alicia al país de la grosella.............................................63

36 - Apocalipsi ara?...............................................................65

37 - Mai és tard per començar...............................................67

38 - Mosques.........................................................................69

39 - A vegades.......................................................................71

40 - Foteses quotidianes........................................................73

41 - Cabòries (1)...................................................................75

42 - Cabòries (2)...................................................................76

43 - Cabòries (3)...................................................................77

44 - Cabòries (4)...................................................................78

45 - Cabòries (5)...................................................................79

46 - Ruleta russa....................................................................81

47 - Potser algun dia (1)........................................................83

48 - Potser algun dia (2)........................................................84

49 - Potser algun dia (3)........................................................85

50 - Potser algun dia (4)........................................................86

51 - Potser algun dia (5)........................................................87

52 - Tardor simbiòtica...........................................................89

53 - Centcames sense potes...................................................91

54 - Clam per a guitarra.........................................................93

55 - A vegades II....................................................................95

I un relat.................................................................................97

El pare i la consciència de la mort.........................................99

56 - La fí...............................................................................103

A vegades II

 A VEGADES II

A vegades s'esgota el dipòsit
i l'emplenem de pedres.
Combustible que no crema. 
Gramòfon que no sona. 
Un brou sense pòsit. 
Rossinyol contra els vidres. 
Un sant que blasfema.
Una femta que no abona. 

A vegades s’entelen els ulls, 
cauen les estàtues, 
tremolen certituds
i l'aigua s'esmuny coll avall. 
Els cants semblen aldarulls. 
Les pintes no tenen pues.
Lloances sens gratituds. 
Vampirs sense cap all. 

A vegades cal fer net
sens girar el cap enrere. 
Segar el camp i batre. 
Cremar tolls a la foguera. 
Fugir de tot indret. 
No empassar-se la llengua
i tornar a combatre. 

Francesc Marcé i Puig 

8 de desembre de 2021

Clam per a guitarra

 CLAM PER A GUITARRA

La guitarra sona.
Fa piruetes sens sentit,
amb tot el sentit del món.
S'enfila cel amunt,
com una immensa ona,
que ressona dins del pit,
que forada la pell amb els seus sons.

Marca un ritme repetitiu,
o grinyola com un nen. 
Les cordes xisclen sota uns dits
que fan sentir viu. 
Els seus plors travessen el vent
i perforen la nit. 

Sons aïllats pauten sentiments
o s'enfilen en espiral
on s'abraonen emocions, 
tocant melodies que col·lapsen les ments
i les obren en canal. 
En recorren tots els turons. 

No siguis tant cruel guitarra. 
Se que em vols anorrear
amb el teu cant eixordador. 
El teu clam és el que em mana, 
que m’empeny a estimar, 
mentre em captiva amb el seu plor. 

Francesc Marcé i Puig.

4 de desembre de 2021

Centcames sense potes

 CENTCAMES SENSE POTES

Llàgrimes de cel
penetren els espills.
Ressonen els tambors
d’una guerra imaginària. 
Tots a un món paral·lel. 
No son cordes, tan sols fils,
d'abraçades sens amors. 
Muntanyes sens alçària. 

Hom cerca veritats
a espais inexistents, 
curulls de conills blancs, 
de falses màgies
que cremen la pell. 
Trets alienats 
de cadells impotents, 
que no encerten el blanc. 
Clamors que són barbàries, 
prenent per nou allò més vell. 

Quants timpans foradats
on no sonen les notes. 
Quants sexes fets de fum. 
Quants desitjos oblidats. 
Quants centcames sense potes. 
Quants farells sense llum. 

Francesc Marcé i Puig.

2 de desembre de 2021

Tardor simbiòtica

  TARDOR SIMBIÒTICA

Espurnes de cel en cada respir

foraden sens compassió

les goles ennuegades

d'un pobre camaleó,

que es gronxa embadalit,

intentant acolorir la nit.

Zebres ratllades pugen l’Everest,

mentre les punxes afilades

d’un malaguanyat eriçó

els seguen l'herba sota els peus

i una colla de microbis tristos

alcen les seves veus.

Fulles caigudes cap per avall

creen catifes sense pols.

Se les enduu la tramuntana,

que ix d'uns ulls esporuguits

i escombra de mals averanys

una colla de cervells adormits.

Una tardor infinitament voraç

engoleix sens pietat

primavera, estiu i hivern,

foragitant tots els cucs empedreïts.

Amb el binocle adequat

es poden trobar perles dins l’infern.

Francesc Marcé i Puig. 

29 de novembre de 2021

Potser algun dia

 POTSER ALGUN DIA

1)Potser algun dia
algú encendrà un llum
enlluernador
i encegats no farem via,
tot enyorant la foscor.

2)Mil llumetes
il·luminant el camí,
foraden l'infinit.
Poden moure muntanyes
si ningú aigualeix el vi.

3)La ment és forta
quan comença a treballar,
fent fora la por,
obrint totes les portes,
sens límits ni fronteres.

4)Tots els fantasmes
s’esvaeixen sens retorn
en mirar enllà,
més lluny de l'entorn,
sens plors ni sarcasmes.

5)Potser algun dia
serem lliures i forts.
Mancats de messies.
Braços i ulls oberts.
Vius i no somorts.

Francesc Marcé i Puig.

27 de novembre de 2021

Ruleta russa

 RULETA RUSSA

Ruleta russa:
Els llops atrapats per la presa?.
Tan sols teatre:
Gat disfressat de ratolí.
Sona una havanera.
Tots ballant sense batre.
La sang s’ha tornat vi.

Ruleta russa
en sortir de casa. 
Sempre és un ball perillós. 
Tan sols teatre: 
T’estimo però et vull per a mi. 
Enlluernats pels diamants. 
Venent abans d'hora la pell de l'ós. 
Millor un que tres o quatre?. 

Ruleta russa
cada dia a tot arreu. 
Qui no arrisca no pisca. 
Tan sols teatre: 
Vendre lliris a la resclosa
tot ofegant la veu. 
Millor l’or que l’ametista?.
Perquè ens deixem abatre?. 

Francesc Marcé i Puig 

23 de novembre de 2021

Cabòries

 CABÒRIES

1)Un infant dins meu
cada dia em desperta.
No em sap gens de greu.
Em fa un toc d'alerta.

Jo li faig d'altaveu. 

2)Flors grogues al jardí.
Massa altes per assolir.
No és cap parany.
És simple seducció.
Quin goig deixar-se seduir.

3)Ens fa falta el dit
per trobar la lluna.
Un cop assolit
ja som lliures per mirar
sens la crossa  del dit.

4)Riure sens parar.
Aspirar altres riures.
Un contacte intens.
Com guardar queviures
En previsió dels mals temps.

5)A cops fas un toc
i no obtens resposta.
Vaixell lluny de port.
Se’t tanca una porta.
Mil llums a l’infinit.

Francesc Marcé i Puig. 

16 de novembre de 2021.

Foteses quotidianes

 FOTESES QUOTIDIANES

Ha sortit la cadira
de sota un cul llunyà.
Mil havans en fila,
encenen una pira,
tot sortint a passejar.
Canta el virrei Gotzilla.

S’escolen amunt i avall
veritats de cendra.
Les tisores tallen ulls.
L'ase es pensa que és cavall.
Quina tortura més tendra
entortolligar els embulls.

Ja borda el camaleó.
Les alarmes es disparen
i llencen cants de sirena.
L'aigua xiscla com un tenor.
Vells mariners que no paren,
mengen baules d'una cadena.

No s’atura l'obridor,
davant un coll d'ampolla.
Esquinça un quadre de Pollock.
Llums apagats a la foscor.
De llum ni mica ni molla.
Un nadó és devorat per Molloch.

Francesc Marcé i Puig. 

13 de novembre de 2021.

A vegades

 A VEGADES

A vegades els estels
toquen la mà d’un peix.
salten espurnes arreu, 
la farigola reneix.
s'ericen tots els pels, 
les cloïsses alcen la veu
i tot el que és mort ja creix.

A vegades l’horitzó
ja no es deixa veure,
rere una escopinada.
Mussols demanant perdó.
Àngels que han deixat de creure.
El sol una bleda assolellada.

A vegades dins del mar
hi neden mil mugrons,
vomitant llet agriada.
Cards que es fan estimar.
Cervells com cigrons.
Porcs a cada cantonada.

Cintes de plàstic al cel.
Estols de flors a l'autopista.
Una guineu que alça el vol.
La llet s’amaga rere un tel.
Als rocs se’ls cansa la vista.
Dalí plora perquè està sol

Francesc Marcé i Puig. 

13 de novembre de 2021

Mosques

 MOSQUES

Mosques, mosques, allau de mosques.
Ens rodegen i assetgen sense fi.
El seu zumzeig atordidor
rosega el cervell fins a les fosques.
Ens desvien del nostre camí
en un continu aclaparador.

Trobes mosques per tot arreu,
A taula, el llit i el fogó,
fins el nas, el peu i l’orella,
les flors, la femta o la neu,
el llibre i el televisor.
Ens fan perdre bous i esquelles.

Trepanen pubis, ulls i llengües.
Ens infecten les idees.
Maten les aspiracions.
Atrofien penis i vagines.
Fan inacabables les esperes.
Ens tornen carn d’abdicacions.

El senyor de les mosques ha vençut.
Vigila per tot amb l’ull compost.
Escapolint-se, mai abatut.
A l’aguait amb les seves hosts.

Francesc Marcé i Puig

8 de novembre de 2021

Mai és tard per començar

MAI ÉS TARD PER COMENÇAR 

Noia, t'ha maltractat la vida.
Aixeca el cap, no tinguis mai més por.
Ets més forta del que et penses. 
No és tant difícil trobar l'eixida.
Cal cercar la propia lluentor.
Enfortir les pròpies defenses.

Mai creguis que ets el que et diuen.
La força és amagada al teu cor.
La veritat és sols teva.
No escoltis els que ni viuen.
La llum no ix de la foscor,
però l’alba si de les tenebres.

Mai és tard per cridar ben fort:
Sóc jo i no el que volen que sigui.
La meva vida és meva.
Jo decideixo quan vaig a port.
Mai més ningú que em lligui.
Mai més serf de la gleva.

Mai més una rosa sens espines.
Mai més un ocell sense ales.
Mai més una terra per llaurar.
Sols creixes quan t’amotines.
Si volen guerra tindran bales.
Mai és tard per començar

Francesc Marcé i Puig  
6 de novembre de 2021

Apocalipsi ara?

 APOCALIPSI ARA? 

Solidaritat, fraternitat.

Ens sonen aquestes paraules?

Arreu s'escampa la por.

Sols hi ha un vaixell, tot i que ancorat.

Ens creiem massa faules.

Massa soroll eixordador.

Suport, recolzament. 

Ens sonen aquestes paraules?. 

És fomenta i qualla la por. 

Ens volen a l’abatiment. 

Ens deixem tallar les ales. 

El fred es venç amb més ardor.

Sens aturador els apocalíptics

i els aprenents de bruixot

ens llencen els uns contra els altres.

Tots paranoics i agònics.

Sols espines i cap flor. 

No ens volen iconoclastes. 

No ens calen mil·lenaristes,

ni xamans salvadors,

ni guardians de l’ortodòxia.

Llisquem per les pistes.

Anem escalfant motors.

Reivindiquem l’heterodòxia.

Diguem prou i agafem el timó!.

Francesc Marcé i Puig. 

3 de novembre de 2021

Abolir la prostitució!?

 Ara sembla que el govern més progressista de la historia es proposa abolir la prostitució. Experts/expertes de tota mena debaten si cal prohibir-la o regular-la. El propòsit del gobierno sembla que és criminalitzar-ne els usuaris. D'entrada sembla com si es volgués criminalitzar els consumidors de droga i no als traficants. I no és que vulgui equiparar les prostitutes als traficants. Però així, a part de no preguntar-se perquè molta gent es veu abocada a recórrer a la prostitució (com al consum de drogues) i no abordar doncs la veritable causa, no veuen que deixaran a les prostitutes sense feina i abocades a la misèria i més marginació?. 

Abolir? Prohibir? Negar que existeix? Tornar a la llei de peligrosidad social? Perquè no els hi pregunten a elles? Potser el que caldria abolir i perseguir és el proxenetisme. Per cert, no existeix prostitució masculina? Aquesta no toca parlar-ne? Els anys 70 les prostitutes estaven organitzades i participaven als col·lectius en lluita. No és tothom propietari del seu cos i té dret a autogestionar-lo? Ho ha de fer l'estat en pla paternalista? Tots els que venem o hem vengut alguna part del nostre cos (siguin els músculs o el cervell) treballant per compte d'altri som millors que les prostitutes? El sexe és sagrat i la resta del cos no?. 

No serà que la prostitució existeix perquè, com deien als 70 els col·lectius de dones lliures, "l'estreta moral sexual que reina a la família es la que fa necessaria - si no l' ha creat històricament-l'existència de la prostitució." I que "la prostitució és una válvula d'escape necessària pel manteniment de l'estructura familiar, pilar bàsic de l'Estat". ("Grupos marginados y peligrosidad social". Campo abierto ed. Madrid 1977). 

Qui l'ha creat i li és funcional però la rebutja la vol prohibir hipòcritament? Les vol abocar a la clandestinitat i la marginació, encara més que ara? Potser que ens deixem de pedassos absurds. Ja posats que aboleixin el treball assalariat. El que caldria canviar és l'estructura social, les relacions socials i sexuals.

Dissoldre la BRIMO? Abolir la policía? O abolir l'Estat?

 Difusió del cas del 18 d'octubre sobre brutalitat policial: Davant del seu funcionament a base de mort, nosaltres afirmem la vida!.

https://18oct2019.noblogs.org/post/2021/10/24/comunicat/

Dissoldre la BRIMO? Abolir la policía? O abolir l'Estat?

"Tirar pedres a la policia no es revolucionari" (Major Trapero). Es deu pensar que ho és obrir caps amb bales de foam (de revolució nazionalsocialista). 

Crec que aquest cas de violència policial va sortir als diaris i no se n'ha parlat més.

Em temo que el problema no es resol dissolent la BRIMO. La violencia de tot tipus és la base del manteniment i reproducció de l'Estat. Ara qué està tant de moda parlar de i denunciar el patriarcat, molts/es no s'adonen que la consolidació de l'estructura patriarcal és la que dóna lloc al naixement de l'Estat. Per tant un i l'altre van íntimament lligats. Són les dues cares de la mateixa moneda. Mai s'acabarà amb el patriarcat amb lleis paternalistes i hipòcrites o canviant ingènuament el llenguatge (i de pas destroçant la llengua sens fonament). Tampoc doncs s'acabarà amb la violència de l'Estat (present no sols a la policia sinó a totes les institucions d'aquesta societat en totes les seves diferents formes i manifestacions: treball, justícia, escola, forces de "l'ordre -instituït-, exèrcit, família," salut" mental etc i fins les relacions interpersonals possibles i habituals.), no s'hi acabarà, deia, des de dins de l'Estat mateix, doncs li és intrínseca. És l'única manera que té de sobreviure, de reproduir-se, de perpetuar-se. 

Si es vol acabar amb la violència cal acabar amb l'Estat. D'entrada sembla una utopia per beneits i el mateix Pepe Múgica (un dels pocs polítics honestos existents) criticava i desautoritzava els qui ho plantejaven. Però potser no és tant utòpic. Sembla que a Chiapas i Rojava s'ho han proposat i ho estan aconseguint. I, oh sorpresa, la societat funciona i millor.

De moment, com diuen les dones del manifest, intentem anar, no ja cap a la dissolució de la BRIMO, sino de la policía, almenys tal com se la coneix. Evidentment no és pot fer del tot i de cop, en una societat caracteritzada per la violència estructural assenyalada. Què tal un cos no repressiu especialitzat en la mediació per la ressolució de conflictes socials.  Pocs mossos s'hi podrien reciclar. S'hi podria reciclar psicòlegs i psiquiatres si es mostren capaços de deixar de convertir en problemes personals el que són problemes socials. Els psiquiatres només si es mostren capaços de no voler "resoldre'ls" enmascarant-los i cronificant-los, narcotitzant els problemes i les persones a base de psicofàrmacs i electroxocs: difícil doncs enfonsarien les farmacèutiques i molts no saben fer res més.

Alicia al país de la grosella

 ALICIA AL PAÍS DE LA GROSELLA 

Cada dia els burros volen.
Les vaques canten òpera.
Alicia ha ressuscitat
al país de la grosella,
que embriaga als que s’escolen,
desapareixent per l’aigüera,
en nom de la necessitat,
amorrats a una mamella.

Desfilen elefants roses
i girafes multicolors.
Tots els cucs van a l'escola.
Senten càtedra els escurçons.
Estaquirots celebren noces.
Llàgrimes de sucre als mocadors.
Tot bri de llum a la garjola.
Abraçades i abduccions.

No he dit el que he dit doncs no ho he dit.
No penso el que penso i em repenso.
Harpo recitant el Decameró.
Groucho la bíblia satànica en vers.
Fuig l’esquirol esporuguit.
Sols quan acabo és quan començo.
Bocs expiatoris en processó.
Triomfa el best seller d’un convers.

Francesc Marcé i Puig. 

20 d’octubre de 2021.

Un món feliç

 UN MÓN FELIÇ 

 

Saps què?: La ginesta no ha florit.
No han marxat les orenetes.
Tampoc crepiten les brases.
Creixen bolets dins del pit.
Van d'orgia els anacoretes.
Caus de serps totes les cases.

 

Saps què?: Els arbres no fan fulles.
No neixen infants a mitja nit.
Tampoc belen les ovelles.
Sols hi veus quan t'has adormit.

 

Saps què?: L’aigua ja no mulla.
Ni es respira pels pulmons.
Tampoc es pensa amb el cervell.
Qui mira endavant una despulla.
Sols brolla vinagre dels mugrons.
Hom feliç si li arrenquen la pell.

 

Saps què?: No hi ha estels dins del cel.
Ni tan sols escalfa el sol.
S’amaga la lluna rere un vel.
Sols l’absurd i ningú de dol.

 

Francesc Marcé i Puig
19 d’octubre de 2021.

 

Veritats senzilles?

 VERITATS SENZILLES? 

Oxun, deessa dels sentits,

contemplant des de la nuesa,

sempre el mateix colom blanc,

mentre uns cactus avergonyits

per la seva aridesa

punxen a tothom de franc.

La verònica sens pudor,

fa mil flors que no fan olor.

La rata morta del jardí

no és pas cap mal averany.

Sols diu que la vida segueix

i a tot li arriba la seva fi.

A tot any segueix un altre any.

Tot el que ha florit es panseix.

Les flors de iuca pesen tant,

que el soc li van estroncant.

La kora, més enllà dels dies,

marca ritmes i melodies

i ens convida a ballar

amb moviments frenètics.

A no deixar-nos entabanar.

A ser cada dia més herètics.

Si no fem flors ja ens sortiran.

Sols no aturar-se i seguir endavant.

Francesc Marcé i Puig 

8 d'octubre de 2021

De pus i encenalls

 DE PUS I ENCENALLS

El pus de la ment esclata

com la pols de la catifa.

És el ritme de les coses.

Ja ha parit la gata.

El sol sol s’empastifa.

Si no destorbs son noses.

Del quadre de la paret

ha emergit una cara.

Xiulen les xemeneies.

Ja no serveix l’amulet.

El savi és un ase.

Botí de patuleies.

El darrer núvol plora

des d’un cel ennuegat.

L'amplolla buida és trista.

Del pantaló sols la vora

d'un escarabat emprenyat

rodant fora de pista.

Ciment i pedres trencades.

Forats plens de buidor.

Plantes creixent cap per avall.

Si vas enrere no bades.

Els plàstics no fan olor.

L’únic que resta un encenall.

Francesc Marcé i Puig. 
2 d’octubre de 2021

Pensaments i sensacions

PENSAMENTS I SENSACIONS

1/ No és aire

això que es respira. 

No en sabem gaire

d’aspirar profundament

la vida que s’escola.

2/ Plantar una flor.

Els dits dins la terra.

Sentir una olor.

Remullar-se els ulls.

Copsar tots els colors.

3/ Aus esvalotades.

Estols de cabres boges.

Viure endebades. 

Totes les sangs són roges. 

Totes les nits trobades. 

 

4/ Cucs en processó

buiden caps sanguinolents

mentre un corcó 

escorcolla les ments

cercant alguna claror. 

5/ L’amor un despit. 

L'odi és massa gran. 

Desig esquifit. 

Recerca d’uns pits fimbrant. 

Un anhel de nen petit. 

Francesc Marcé i Puig
22 de setembre de 2021

Ancorats a un esvoranc

ANCORATS A UN ESVORANC

El vent no sap que acarona els núvols, 

ni l'aigua sap que amara la terra. 

Molts no saben ni tant sols que viuen. 

Un món ple de discursos tèrbols. 

Xerrameca tant de dreta com d’esquerra. 

Massa parlen sens saber què diuen. 

Massa mullena per uns cors tant secs. 

Les granotes rauquen totes a cor. 

Ancorats a un temps accidental. 

Ocells que no saben que tenen bec. 

Tots pobres i enfebrats per l'or. 

Massa bufetades que ni fan mal. 

Tot son pensaments sense objecte. 

Esperant que arribi el sexe tàntric. 

Que exploti la llum dins del cervell. 

Massa tabús en nom del respecte. 

S’ha mort l’últim voltor romàntic. 

Ningú no sap què hi ha sota la pell. 

Deixem que ens mengi un lleó restret. 

Que ens defequi una hiena riallera. 

Que ens creixin les herbes dins la gola. 

Pistola descarregada no fa cap tret. 

Qui espera i no es mou desespera. 

Cap simulacre mai consola. 

Francesc Marcé i Puig 
22 de setembre de 2021.

I still got the Blues (o no)

 I STILL GOT THE BLUES (O NO)

Blues blavet de terra trista.
Pluja rejovenidora.
Cel gris fins on abasta la vista.
Els ocells no troben la menjadora.

En la foscor un cavall renilla.
Surten els cargols esporuguits. 
El verd esdevé més verd. 
Casa meva s'ha tornat una illa. 
Semblen cants però són crits. 
No hi ha grills per fer cap concert. 

L‘olla bull com una regadora. 
Totes les cambres resten buides. 
Màscara negra mira esfereïdora. 
Cap rellotge no marca l'hora. 
Mors tant si et cuides com si no et cuides. 
S'esmuny el cotxe a cent per hora. 

Cel gris més enllà d’on abasta la vista. 

(Tinc l’ull blau de tant mirar l’infinit) 

Francesc Marcé i Puig. 

17 de setembre de 2021.

Blues de final d'estiu

 BLUES DE FINAL D'ESTIU

Espurnes de gel glacen els cors.

Espills trencats reflecteixen foscors.

Pocs desitjos i massa pors.

Estols de pardals esbojarrats.

Massa arbres socarrimats. 

Ningú no troba els abeuradors. 

Moltes cames dansen soles. 

Que no pari la musica

d’aquesta dansa hipnòtica. 

Solituds acompanyades. 

Massa esforços endebades. 

Potser no corres, però voles. 

Quan els barrets no troben els caps,

les sabates no troben els peus, 

els altaveus no troben les veus, 

canta una gola ofegada, 

una i una altra vegada

i els remugants buiden els paps. 

Res no llisca, tot rellisca. 

Benaurats siguin els mussols

i tots els que moren sols. 

Glòria als guerrers vençuts

i a tots aquests cossos tant molsuts. 

Puny enlaire i un crit de Visca! 

Francesc Marcé i Puig. 7 de setembre de 2021.

Códigos visuales. Autonomía del Nivel Perceptivo

 Podeu obrir i descarregar el llibre clicant al títol.

Nota: També es pot descarregar el llibre des del portal bibliogràfic Dialnet en aquest enllaç:

Códigos visuales (Dialnet)

 Aquest text pretén ampliar i completar les consideracions sobre les lleis que regeixen els codis perceptius, introduïdes en publicacions anteriors. en concret del llibre Teoria y análisis de las imágenes (1983), en relació als capítols. 1.4 i 1.5 on s'introduïen les bases del funcionament dels codis perceptius visuals. Aquestes bases ja es van ampliar a la part sobre percepció visual d'una obra més recent (Investigación de la eficàcia en el signo visual, 2018). En aquest sentit es reprenen diversos dels capítols exposats allà, ampliant-los i, especialment, il·lustrant els diferents principis o lleis en què es basa l'actuació dels codis perceptius visuals mitjançant les corresponents imatges, per facilitar així la seva comprensió. 

S'ha recuperat en aquest sentit el material gràfic, de diferents fonts bibliogràfiques clàssiques, que es va recopilar en el seu moment per facilitar el treball dels alumnes de doctorat.

Aquí teniu l'índex per fer-vos una idea més precisa del seu contingut;

ÍNDICE

INTRODUCCIÓN............................................................3

1. LA EFICACIA DEL MENSAJE Y EL NIVEL PERCEPTIVO .................................................................5

1.1 Autonomía del nivel perceptivo....................... 5

1.2 Pregnancia ............................................................. 6

1.3 Legibilidad.............................................................. 8

1.4 Impacto.................................................................... 8

1.5 Las dimensiones de la eficacia del mensaje.. 9

1.6 El equilibrio entre legibilidad e impacto .... 11

1.7 Información y ambigüedad............................. 13

BIBLIOGRAFÍA BÁSICA........................................... 15

2 LOS CÓDIGOS PERCEPTIVOS ............................. 17

2.1 Relaciones y proceso integrativo....................17

2.2 La organización de las gestalts ....... .............. 19

2.3 La organización figura fondo se complica....23

a )Integración y pregnancia .................................. 23

b ) El fondo como armazón o contexto limitador... .24

2.4 Figura fondo y profundidad ........................... 31

a ) Profundidad y pregnancia: .............................. 31

b ) Claves de profundidad: ..................................... 33

c ) Gradientes: ........................................................... 38

d ) Transparencia: ............................. ...................... 43

e ) Profundidad y contexto: ....................................43

f ) Figuras ilusorias:.................................................. 45

2.5 Contexto, ambigüedad e integración. .......... 49

a ) Procesamiento de información perceptiva . 49

b ) El contexto y las ilusiones visuales ............... 50

c ) Ambigüedad y lecturas alternativas .............. 57

d ) Integración y figuras imposibles..................... 60

BIBLIOGRAFÍA BÁSICA............................................ 64

Quan surtis Tannkas

 QUAN SURTIS TANNKAS

1/ Ni la pluja
promesa es molesta
en arribar.
Quina deixadesa.
Quina poca serietat.

2/ El jardí em mira
tot trist i assedegat.
Una guspira
i foc nou demà passat.
El futur ni s’alvira.

3/ Un any anodí.
Sols hi ha vida per davant.
Qui oblida el passat
el tornarà a repetir.
Algú escolta aquest cant?.

4/ Cercles concèntrics.
Una nova llavor.
Espurnes de nit.
Un dragó eixerit
es cruspirà l’últim mosquit.

5/ Tornar a començar.
El dia nou empeny
tota agonia.
Esperances adormides.
No hi ha lloc per cap plany.

Francesc Marcé i Puig. 

31 d’agost de 2021

A l'agost Tannkas

 A L'AGOST TANNKAS

1/ S’escola la suor,

en cada moviment.

Cau coll avall.

Ni una gota de vent.

Ni tan sols una remor.

2/ Queda algú viu?.

Tothom desaparegut,

cercant no se sap què,

que no trobaran.

Demà tots al seu niu.

3/ El tord engull un cuc.

La calor ens bufeteja.

Compres compulsives.

Un mes per fer neteja.

No trobarem aixopluc.

4/ Un parèntesi.

Cada any el mateix.

Cap antítesi.

Il·lusió de planura.

Anihilació en escreix.

5/ Mor-te ja agost!

Quin mes més inútil.

El món aturat.

Caiguts a un congost.

Tot esdevé fútil.

Francesc Marcé i Puig. 

14 d’agost de 2021.

Quelcom fa olor de podrit

 
"QUELCOM FA OLOR DE PODRIT" 

 
Quelcom fa olor de podrit,
quan pertot s'escampa la por
i s’ofeguen els desitjos,
els anhels es queden en remor,
els embats en assajos.
No és veu la Lluna sinó el dit.
 
Quelcom fa olor de podrit,
quan el poble reprimit
demana més repressió,
mentre els poders ixents
s’autoengreixen en munió
i castren les nostres ments.
 
Quelcom fa olor de podrit,
quan els grans ofeguen els petits,
quan és sagrat allò “normal”
i pecat allò diferent,
quan tot allò bo fa mal
i esdevé norma el que és corrent.
 
Quelcom fa olor de podrit,
quan tothom vol en els altres
un mirall de la seva semblança
i qui no s’hi avé és maleït,
Quan els temors vencen l’esperança:
un perill estar despert i no adormit.
 
 
Quelcom fa olor de podrit,
quan preferim ser manats i no manar,
quan la traïció esdevé llei,
quan ens apunyalem entre nosaltres,
quan restem aturats sens avançar,
quan ja ens està bé un rei o un virrei,
no prenem partit i ens sentim neutres,
deixem que altres ens facin el llit.
 
Quelcom fa olor de podrit,
quan ens deixem enlluernar
per la claror del dia.
Preferim una lenta agonia,
que aprendre a respirar
tots els matisos de la nit.
 

Francesc Marcé i Puig 

19 de juliol de 2021

 
 
 
 

Plouen gripaus

"PLOUEN GRIPAUS" 

Quan el sol ixent

espanta les tenebres

i els esperits respiren

més enllà de ponent,

no s’enlairen les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan el sol escalfa

uns caps mig adormits

i les olles borbollen

i es desfan els llits,

no es posen les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan bufa la brisa

a la vora de la mar

i els cors es desperten

de suor amarats,

no canten les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan el grumet crida terra

des del pal més alt

i les ones colpegen la nau

que es gronxa com un infant,

no s'acosten les aus

sinó que plouen gripaus.

Quan cau la nit dolça

i acarona les ments

de les ànimes dorments

dins d’un jaç de molsa,

no s’adormen les aus

sinó que plouen gripaus.

Francesc Marcé i Puig

26 de juny de 2021

Tannkas de l'10ct

 "TANNKAS DE L'1OCT" 

Trepitgem fort.

El terra s'enfonsa.

Reviu la cohort

més enllà dels temps.

El poble no s'arronsa.

Qui el vol enfonsar,

amb la daga a la mà,

serà malferit.

El flagell de la història

l'abocarà a l'oblit.

No fou cap derrota.

Sols fou el primer crit.

Una batalla.

En temps de revolta

el cap mai s'acota.

Seguirem endavant.

No ens tallareu les ales.

Per cada caigut

n'hi haurà cent abanderant

i l'enemic abatut.

Francesc Marcé i Puig

15 de juny de 2021

Dialèctica

 

"DIALÈCTICA"

 

Com si fos un flash,
cada moment s'escola,
cada minut perdut,
eixam fugisser
que la foscor s'ha endut.
 
Quan emmudeix l’orquestra,
la música queda al cap.
Tu i els músics sou un.
Comensals del mateix plat.
Llamps d’una sola festa.
 
Quan se’n va l'estol
i emmudeixen els sons
de les veus que t'acompanyen,
sempre queden els ressons,
que mai et deixen sol.
 
Els amics ja han marxat,
tot dient fins la propera.
Et retrobes amb la soledat,
vella i coneguda companya,
gresol del que t’espera.
 
Sols cal recuperar l’alè
per reiniciar el camí.
No és un cercle viciós,
ni tampoc un atzucac.
Sols cal treure el fre
d’un nou demà després de l’ahir.
Tornar a fer real aquell esbós.
Mai ens banyem al mateix llac.
 

Francesc Marcé i Puig

5 de juny de 2021

Compartir la llibertat

"COMPARTIR LA LLIBERTAT" 

L’únic que ens fa viure és compartir.
Compartir plors i alegries.
Compartir els més obscurs sentiments.
I aquells que tot just acaben d'eixir.
Compartir les nits i els dies.
Compartir tots els nous moments.

La més gran joia en donar i en rebre.
En sentir l’alè d'un altre jo.
No és enemic sinó company de viatge.
No cal fugir sinó percebre,
quan se'ns n'apropa l'escalfor,
encara que sembli un miratge.

No hem nascut sols en aquest món,
encara que després hi restem,
encara que sembli una condemna.
No som solistes sinó un cànon.
Un contrapunt de veus a l’ensems.
Raïms madurs a punt de verema.

La nostra força és la unitat,
per fer caure murs i muntanyes.
Per tal de cercar nous horitzons.
Per fugir de la banalitat,
encara que ens hi deixem les banyes.
Mai més el cap cot ni adulacions.

Francesc Marcé i Puig

4 de juny de 2021

Nous líders? Nous partits? (carta als companys de l'ANC)

 Acostumo a estar d'acord amb molts dels arguments de Ramón Grosfoguel. Però no hi estic d'acord del tot (o amb molts matisos) en el que diu de què si els nostres líders no estan a l'alçada del moment (que no ho estan) caldrà buscar-ne uns altres. Si es refereix a què caldrà "despedir-los", si. Si a que no podem avançar sense líders, en el sentit tradicional d'algú que ens guiï, no. 

I és que ja som prou grandets i madurs tots (i el moviment) com per continuar amb el mantra de que fins que no surtin grans líders no anirem enlloc. Potser que ho apostem tot com a moviment i individus a l'autogestió com a única estratègia eficaç i alliberadora i abandonem aquesta mena de sentiment religiós messiànic. Ja és hora de matar definitivament el pare i superar el complex d'Edip. De fet en tota l'evolució dels darrers 10 anys ni "líders" ni partits n'han sigut l'avantguarda. S'han limitat a anar a remolc del moviment popular i quan no ho han fet han acabat a la "paperera de la historia" (ai la CUP que em sembla que beuran de la propia medicina).

Els "líders" i els partits només són eines estratègiques que, com els kleenex, s'usen mentre serveixen i després a les escombraries. Son o han de ser els "titelles" del moviment popular. Les eines de màrqueting. El problema el tenim quan s'institucionalitzen, son assimilats pel sistema i quan el poble acaba sent el seu "titella". Però desenganyeu-vos, això passa sempre. És si voleu una llei histórica o sociológica i cal estar-hi amatent per actuar en conseqüència.

No ens posem nerviosos/es per lo immediat. Un govern d'autonomieta post 155 no ens portarà a la independència ni enlloc. No han sigut capaços els darrers tres anys ni de gestionar la colònia com a virreis i encara menys la pandèmia. Aquest temps i les eleccions si que han servit per alguna cosa. Han actuat com analitzador que ha evidenciat el "no saber" sobre la situació. En llenguatge popular, tots s'han retratat, o han caigut definitivament les caretes. I tambe per evidenciar que el poble és l'únic que no defalleix (52%). Aquests grans partits i líders van ser els mateixos que quan la declaració d'independència es van fer enrera "pel nostre bé". No fos cas que prenguessim mal. Quan tots estàvem a punt per controlar el territori i defensar les institucions. I van fer el mateix amb la sentència amb la fantasmada del tsunami: tres accions per desfogar-nos i tots a casa. No fos cas que ells perdessin el control. El pitjor enemic ja no és l'estat espanyol (que ho és), som nosaltres mateixos o el tenim a casa  (Partal: ells no controlen el seu Estat però nosaltres no controlem els nostres polítics). Fa temps que tot això era prou clar o es veia venir.

No ens calen líders ni partits paternalistes i sectaris (ho seran sempre per definició). Qui no hagi acabat saturat de paternalisme amb la pandèmia que s'ho faci mirar. El que ens cal son bons analistes crítics o intel.lectuals no orgànics (en el sentit sartrià o foucaultià). I d'això en tenim afortunadament. Vegis Grosfoguel o Partal que son els més coneguts. Però n'hi ha molts més.

L'ANC podria tornar a tenir un paper primordial d'avantguarda i mobilització popular, com el va tenir d'entrada, sempre que tingui clar que l'estratègia de les performances ja s'ha acabat i ha deixat de ser útil, i com diu Grosfoguel cal una estratègia de "guerrilla urbana" i mantenir l'estat en escac permanent. Per això no calen grans manifestacions. Mentre seguim fent grans manifestacions que no porten enlloc, a part de tranquil·litza-nos la conciència, però que a l'Estat li entren per uns orella i li surten per l'altra, tot quedarà en fum. Ens hauria de resultar molt sospitós que les nostres manifestacions  massives siguin tant "pacífiques" i ben tolerades pel poder i a les de poca gent dels CDR's i enviïn la BRIMO a repartir llenya a tort i a dret. I si som massa vells per anar de "guerrillers" pel món, ja trobarem el nostre lloc per recolzar-los, i deixem pas als CDR's i als "urquinaones" qué ho tinguin clar. Una cosa si que és i ha quedat clara, que qui no arrisca no pisca o que no es pot fer una truita sense trencar els ous. I sembla que amb el congrés sobre unilateralitats ha d'haver resultat  ben evident que cap revolució ni procés d'alliberament surt totalment de franc. El que cal és que l'ANC passi d'un discurs molt radical a una praxi adient.

Potser ja n'hi ha prou sols  de remeis pal·liatius que curen poca cosa tot i que fan molt bonic com això de pagar impostos a la Generalitat perque els passi a l'estat. Potser sí que prepararan les estructures d'estat que la vicepresidència que les havia de preparar el 2017 va perdre pel camí, però no ens portaran a la independència.

I si l'ANC no sap assolir la praxi radical que requeriria el seu discurs ja ho faran d'altres com aquests orfes del tsunami que sembla que es preparen per noves movilitzacions, o els CDR's si es recuperen de les hòsties de la nostre BRIMO. Al magnífic conseller d'interior Sàmper sembla que el que més el preocupa és que amb la pandèmia s'ha perdut el "principi d'autoritat". El virus encara haurà tingut algun efecte positiu.

Nosaltres també som el nostre enemic en el sentit de què volem el resultat però ens atemorim quan veiem el preu que cal pagar. Vaja que en el fons creiem que és pot fer la truita sense trencar els ous. No deixem de ser o tenir mentalitat de petits burgesos. Ep, que no és per fer sentir culpable ningú (la culpabilitat la pitjor eina de domini del poder). Sols és una constatació o un fet a tenir en compte. Potser en el fons vivim massa bé per fer cap revolució. Perquè això és una revolució, encara que les suposades esquerres de pa sucat amb oli no ho vegin ni vegin que la contradicció principal és imperialisme/antiimperialisme. No ho fem per "patriotisme" sinó perquè aspirem a un món millor.

Potser l'ANC faria bé en organitzar expedicions a Rojava o Chiapas que intenten un canvi de veritat i emmirallar-se menys amb els que han acabat membres d'una UE tant mesella que ni ha sabut gestionar bé la pandèmia i sols serveix als interessos dels falsos estats-nació i les grans corporacions. Potser és que ens assemblem massa a aquests segons i poc als primers (i no vull deprimir a ningú).

Per cert un vaixell de Zapatistes de Chiapas arribarà a Europa a mitjans de juny i sembla que volien fer escala a Catalunya. L'ANC en sap alguna cosa? Si no és així estaría be enterar-se'n i si no s'ha fet convidar-los a casa nostra. Segur que ens transmetrien noves energies i la il·lusió dels que porten més de vint anys sense defallir i fent coses (això que ens agrada tant als catalans).

Una forta abraçada a tots/es.

Ha arribat el moment

"HA ARRIBAT EL MOMENT" 

Quan tu mateix has esdevingut el teu millor amic.

Quan la solitud ha esdevingut la teva millor companya. 

Quan ja t’has après a estimar com a qui més has estimat. 

Quan ja has après a saber qui ets i no t'espanta. 

Quan per combatre el fred ja no et cal cap abric. 

Quan cap dels dards que t’arriben ja no et danya. 

Quan després de romandre massa temps assegut t’has aixecat. 

Quan ja et pots desprendre d’aquella crossa que t'aguanta. 

Ha arribat el moment de mirar amunt i veure el cel. 

Ha arribat el moment de mirar endavant i veure l’horitzó. 

Ha arribat el moment de mirar a terra i trepitjar fort. 

Ha arribat el moment de caminar sens mirar enrere. 

Ha arribat el moment de decidir entre la fel i la mel. 

Ha arribat el moment de no témer el dolor. 

Ha arribat el moment de no témer la mort. 

Ha arribat el moment de superar qualsevol barrera. 

Llavors pots començar a córrer sense por de caure. 

Llavors pots reflectir la teva llum a qui t’envolta. 

Llavors pots agafar carrera per emprendre el vol. 

Llavors és hora de començar a estimar sense cap temor. 

Llavors ja et pots saciar sense necessitat de beure. 

Llavors ja ets capaç d’escoltar a qui t’escolta.

Llavors ja pots caminar per la foscor sens sentir-te sol. 

Llavors ja és hora d’arriscar sense cap por.

Francesc Marcé i Puig

3 de maig de 2021

El pare i la consciència de la mort

Feia almenys quatre anys que li havien diagnosticat una insuficiència cardíaca. Però se n'havia anat sortint força bé amb el seu sintron o el que fos aquella mandanga que li receptaven. Feia una vida totalment normal i tenia, com és diu popularment, el cap molt clar als seus noranta dos anys. Des de què s'havia mort la mare però, dos anys abans, havia canviat totalment. S’havia convertit en una altra persona. L'havia envaït una certa melangia, una mena d’enyorança immensa. De tant en tant donava un cop de puny a la taula emprenyat amb la nova situació. Negant-se a acceptar-la. Com diu el tòpic, li mancava literalment l’altra meitat. Si, perquè el pare i la mare eren realment un cas estrany i poc comú avui dia. Eren dos en un. Ho feien tot junts. I ell sobretot, després de seixanta anys de matrimoni (la mare va morir el dia que els anàvem a celebrar) seguia enamorat com el primer dia. La prova és que, després de la mort d’ella i fins la seva, li va escriure tres llibres de poemes. El pare sempre havia escrit poemes.

He dit que va canviar però, com també s’acostuma a dir, en gran mesura va ser a fi de bé. Si, perquè, a part de la vena creativa, es va convertir en una persona més sensible. Més emotiva. Més empàtica o potser més necessitada d’afecte. Força comprensible si n’havia perdut la font d’on el bevia. La meva relació amb ell sempre havia estat complexa o si es vol ambivalent. Podríem dir que tenia dos vessants molt diferents. La vessant emotiva i la racional. L’emotiva més conflictiva, sobretot feia anys que més per part seva que meva. Jo solia pensar o dir que qui no havia superat el complex d’Edip era ell. Però, al marge d’això, jo mai l’havia vist com una persona gaire emotiva. Potser ho era quan jo era nen però no ho recordo així. L’emotivitat li tocava a la mare, suposo que responent al repartiment de rols tradicional augmentat amb allò de què se suposava que les dones ho eren més.

La vessant racional era però molt diferent. Hi havia crec jo una mena de respecte mutu. I per a mi, tot i els enfrontaments que havíem tingut i fins alguna època de distanciament, sempre havia constituït un punt de referència. Queda malament dir-ho per algú que se les dona d’autodidacta i en gran mesura ho és, però sempre havia estat un exemple a seguir. O si es vol un model de qui seguir les passes, encara que no fos estrictament en els mateixos àmbits. Potser era simplement qüestió d’herència i que tots dos teníem un mateix neguit que ens feia no parar de cercar nous horitzons intel·lectuals o creatius. També era el “Google” personal de llavors, doncs quan no sabia quelcom de fets passats o d’una paraula en català, la sortida sempre era trucar-lo a ell, que no fallava mai i t’ho aclaria. Suposo que també era una bona excusa per no perdre el contacte i que ens satisfeia a ambdós. Malauradament aquesta mena de relació amb “els grans” actualment quasi ha desaparegut.

Però sorprenentment i de manera agradable la vessant emotiva va canviar en morir ella i quedar-se sol. Quan ens trobàvem, molt més sovint que fins llavors, a casa seva per exemple després de dinar junts, feia una cosa que no devia haver fet des de què jo era infant. Asseguts l’un al costat de l’altre, m’agafava la mà i la mantenia agafada. En part resultava estrany. No arribaria a dir que incòmode perquè no era així, sinó més aviat reconfortant. Però estrany si que ho era. Ho feia com qui no fa res. Com si no ho fes. Com si ni ell ni jo ens n’adonéssim. Com si no ho estigues fent, doncs la conversa fluïa normalment com si tot fos igual que sempre, o fins i tot millor. Potser precisament per aquest fet, conscient per totes dues parts, però que jugàvem a fer com si no ho fos i mai vam explicitar. Recorrent a un altre tòpic (que útils són sovint els tòpics) podríem dir que aquells dos anys, fins que va morir, em vaig retrobar amb el pare. O si es vol ens vam retrobar, doncs va ser el seu canvi d’actitud el que ho va provocar.

Ell va morir a l’octubre i crec que va ser a l’octubre mateix o poc temps abans quan els fets es van precipitar. Estava força bé i va tenir una pneumònia que va obligar a hospitalitzar-lo. Se’n va sortir i va tornar a casa. Parlo de memòria. Al cap de molt poc temps, un cap de setmana que el vaig anar a veure vam dinar tranquil·lament a casa seva. Tot semblava normal i en ordre. Ell explicant aquelles histories de joventut que havíem sentit un milió de vegades, com tendim a fer tots quan ens fem grans. No recordo els tempos amb precisió però va ser molt immediat. Potser l’endemà mateix em van avisar que tornava a estar hospitalitzat amb pneumònia. El vaig anar a veure a la tarda. El que em vaig trobar ja era ben bé una altra cosa. Res a veure amb el cap de setmana recent. Em van fer entrar abillat com un astronauta. Ni ens podíem imaginar els temps actuals de pandèmia, però ja devia ser-ne com un presagi. Amb mascareta, crec recordar, i vestit estèril i sobretot guants de làtex. Això va ser el pitjor. Me’l vaig trobar que no era ell. Estava en un estat difícil de definir. No se si perquè estava molt sedat o per causa del que li passava. Segurament per causa de la sedació. No estava jo com per preguntar-ho. Ni se’m va acudir. Però si era així, vist ara, maleïts els metges que per evitar-li dolor, li van manllevar en gran mesura la darrera experiència d’aquest mon. La de la pròpia 

mort. Quan em mori jo que no m’evitin cap dolor si us plau. Que em deixin experimentar amb claredat la darrera vivència de la meva vida.

He dit dues coses que cal precisar. Una quan he recalcat que sobretot guants de làtex i l'altra quan he dit que el van privar de la seva darrera experiència, però en gran mesura. És a dir no del tot. La qüestió dels guants és fàcil de comprendre. Ell estava pràcticament inconscient però amb petits moments d’un cert grau de consciència. I aquest cop vaig ésser jo qui li va agafar la mà, però amb els maleïts guants que m’impedien notar la seva pell i que ell percebes la meva. Quina calidesa més freda. Quin contrasentit. Hi vaig estar molta estona. O així m’ho va semblar. 

Ell quan tornava en si, un cop em va dir “ets el Cesc oi?”. En un altra moment va fer com un crit ofegat i se’n va adonar, doncs tot seguit se’n va sorprendre. I ara ve el que aclareix perquè no li van privar del tot dels darrers moments. Va ser el que em va impressionar més de tot. Allò que 

m’ha quedat més gravat. Va sortir un moment del seu estat de somnolència. D’aquell estat que et feia dubtar de si sabia què passava o no. No crec que fos un acte reflex. No sé fins a quin punt era conscient del que va dir. Però havia de ser-ho, doncs sinó no ho hauria dit. No sé fins a quin punt va ser una certesa o una casualitat. Tendeixo a pensar el primer. Que va ser una mena d’insigth. Com una revelació. Un fer-se càrrec plenament de què estava passant. Sempre em quedarà el dubte de si estava fora de la realitat i sols connectava esporàdicament o de si quan era difícil contactar-hi en realitat era més conscient del que semblava.

De cop va incorporar-se i mirant-me o no, era difícil de saber, va dir en veu alta: “em moriré!”.

En aquell moment no els hi vaig donar tota la importància que tenien a aquelles paraules. Ni 

recordo què li vaig respondre o si vaig fer-ho. Però quasi segur que vaig dir el que tendiríem a dir tots en una situació com aquesta. O sigui quelcom com ara “pare no diguis això”.

Va ser l’endemà al mati, ja a casa, quan en vaig copsar tot el seu abast. Quan em van trucar per 

dir-me “el pare és mort”. No ho he preguntat mai però suposo que vaig ser la darrera persona propera que el va veure viu, però això sí que no té gaire rellevància.

Nota: El pare va morir el 9 d’octubre de 2014. Li faltava un mes per fer noranta tres anys.

Ceràmica Bellvitge

El meu pare Francesc Marcé i Sanabra i dos companys, en Marià Riera i en Valentí Julià, van crear cap a principis dels cinquanta la Ceràmica Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat. Va durar forces anys. No tant perquè fos un gran negoci, com perquè gaudien d'allò més amb el que feien i amb la companyia mutua. Tenien una predilecció especial per les peces d'inspiració africana. Però també van fer coses més diverses. Van arribar a fer fins un joc d'escacs amb unes peces força ben trobades i originals. Recordo que quan es va inventar l'antecedent directe de la "marca Espanya" amb el boom turístic se'n van aprofitar inventant-se i fent uns "Sols d'Espanya" que van tenir força sortida. També van fer peces d'art sacre, com pantocràtors.
El taller era a un local atrotinat al final de l'eixida de casa l'avi. Sempre amb la ràdio posada. Jo hi anava sovint de crio doncs s'hi respirava un caliu especial. Els trobava a ells tres i al meu oncle Josep Maria Marcé i Sanabra amotllant les peces, o pintant-les, o envellint-les amb full d'or quan calia, junt amb alguns ajudants fidels que van tenir, com en Lliberto i en Jordi. Al terra del taller s'hi amagaven uns pous impressionants on hi havia el fang tendre. Una menció especial es mereixen aquelles bates que portaven tots, d'un color marró gos com fuig, com de botiguer de l'època.
La gran festa però s'esdevenia en la ocasió de les fornades, que sempre anaven acompanyades d'un bon àpat de viandes cuinades al forn. Tots gaudien amb la manduca.
També van fer, en especial món pare, algunes peces més originals, de creació pròpia, sens inspirar-se en l'art africà o sacre.
A sota se'ls veu quan construïen els dos forns de llenya. A l'altra fotografia antiga treballant  en l'escultura de "El Pelegrí". Un encarrec d'un particular i l'escultura més gran que van fer. Els va portar força maldecaps i enginy poder coure-la al forn. El pare és el de les ulleres. Després es poden veure nou peces d'inspiració africana i quatre personals del meu pare, que conservo a casa.