Censura dins de "El Jueves"?

Aquest acudit (ben innocent, per cert), encara que ens pugui resultar difícil de creure, sembla que li ha censurat el mateix "El Jueves" a un dels seus dibuixants!.


Franchu, Francesc Llopis Surrallés, és col•laborador d'El Jueves. El seu blog és aquest:

https://comicaire.blogspot.com/

He rebut aquest e-mail que m'ha semblat prou significatiu per reproduir-lo aquí:

"Franchu ha presentat una vinyeta referent al tema de la consulta d'Arenys de Munt sobre l'autodeterminació i li han negat. Demana que se'n faci difusió.
És lamentable que una publicació que ha patit la censura (recordeu la portada amb els prínceps espanyols) rebutgi ara una simple vinyeta perquè pot tocar el voraviu dels seus lectors espanyols. Ja se sap, els espanyols primer de tot i abans que res són espanyols, i no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres".

Jo hi afegiria que sembla mentida que una publicació, catalana, amb l'historial de "El Jueves" no tingui por de publicar una crítica ferotge sobre la monarquía (quasi tots els partits espanyols son monarquics, per acció o omissió) i, en canvi, s'autocensuri quan es tracta de la realitat catalana.

Senyors de "El Jueves", com podeu decebre així als qui us hem seguit durant tants anys i havent mostrat no tenir por de res?. O potser a vosaltres Catalunya, l'autodeterminació, també us semblen més perillosos que el franquisme?.

Quan estic moix. I got the blues.

Quan estic moix. I got the blues.

Des de la corda fluixa,

solcant la cara fosca,

nascuts per ser salvatges,

cal forçar la màquina.

Cal forçar la màquina,

just a la corda fluixa,

si nasquerem salvatges.

Sempre a la cara fosca.

Moix a la cara fosca.

Vaig forçant la màquina.

Nascut per ser salvatge?:

Sempre a la corda fluixa.

Tots a la corda fluixa?.

Nascuts per sobreviure?.

Amb por a la cara fosca!.

FORÇATS A FORÇAR LA MÀQUINA!.

Per a Johnny Cash (I walk the line); Lou Reed (Walk on the wild side); Steppenwolf (Born to be wild), i Gato Pérez (Se fuerza la máquina). Tot mig veïent la pel.licula "Walk the line", biografia de Johnny Cash, i recordant Der Steppenwolf, novela de Hermann Hesse. Aquest any, un indi desconegut, venedor furtiu, m'ha regalat una cervesa. Una parella desconeguda em va regalar un pastisset a les Rambles. Un membre desconegut de l'organització d'una manifestació, em va regalar una estelada, davant del Parlament de Catalunya. I l'onze de setembre, un llibreter desconegut em va regalar el llibre sobre tres poetes (Rainer Maria Rilke, Màrius Torres, Antonio Machado), que fullejava al carrer a la seva parada de la Ronda Sant Pere. Us sembla que té sentit?. Francesc Marcé 18-9-2009 2 a.m.

FINS QUAN ENS ESTAFARAN LES ELECTRIQUES?

Increïble! (és sols una expressió tòpica). Aquesta nit se n'ha anat més de deu vegades la llum en una hora. M'ha deixat amb material a mig penjar a internet. M'ha fet entrar un virus que tenia controlat.

Primera trucada emprenyat a avaries. Em surt un català. Tot i que m'identifico, però com que em queixo aïrat, em penja el telèfon. Segona trucada. Amb surt un que sólo me entiende en español. Ni em demana identificació. M'entero (que despistat jo, doncs vaig enterrar el paper que ho explicava en un racó fa temps) que ara tenim subministradores i comercialtzadores. Però de les primeres només ni ha una: la de sempre que ha canviat de nom. Al.lucina Mari Pili.

Hauria d'escollir entre una pila de venedors que em subministraran el mateix producte que no funciona, però potser em costi un euro més o menys estar tot el dia turmentat per les companyies elèctriques. Quan plou tot se'n va a fer punyetes. I aquí plou molt cada any.

Avui eren com a mínim Cerdanyola -crec- i Castellar del Vallès. Una amiga del facebook també ho comentava: crec que viu a un altre lloc. Quants altres us heu trobat en el mateix cas avui?. Històricament jo no he tingut mai un bon servei, ni ara ni quan vivia a Barcelona.

He aconseguit, fa temps, denunciant-ho a la Generalitat, que es reduïssin les continues pujades i baixades de llum, fins al nivell d'una espelma, que no he vist ni a Cuba. Però el transformador més próxim falla cada dos per tres i ningú fa res. Sembla que no ens en sortirem mai.

Abans, parlaves amb un empleat d'una concessionaria de vés a saber on, que no en tenia ni idea. Ara ja no sabs ni amb qui parles. Ara ni sabs de qui és la responsabilitat final del que està passant, no ja en general, sinó a cada incidència.

Si abans ja havies d'avisar tu, com a veí, que hi havia una avaria, doncs sinó ni se n'enteraven... Potser us penseu que FECSA ENDESA, abans, i qui sigui ara, tenen una gran xarxa de control que detecta què passa?. Ingenus. Sempre truca algun veí i els altres s'imaginen que això és Hollywood. Al meu barri acostumo a ser jo. La darrera vegada aquest agost, i ningú sabia que hi hagués una avaria: no els havia avisat cap veí, et deien. I jo què es pensen que soc?, els havies de respondre, i què es pensen que estic fent?.

Abans encara et sortia l'alternativa de si volies ser atès en català o en castellà. Ara et toca qui et toca i se ni en fot. Galdós favor doncs el del govern español, que ens segueix mantenint esclaus del mateix monopoli, que abans es deia FECSA-ENDESA i ara es diu ENDESA ENERGIA XXI. Això, si més no, és el que m'ha aclarit l'home de la segona trucada, doncs si llegiu la carta que varem rebre, sembla que puguis canviar de subministrador, sens distingir-lo bé del concepte de comercialitzador, que barreja continuament.

Sembla doncs que de subministrador només n'hi ha un. Abans n'hi havia més segons zones, que van tendir a concentrar (deuria ser en nom del lliberalisme). Ara s'hi hi ha diferències són mínimes i t'has d'empassar igualment el que et donen. Perquè aquí no diem també que tenim dret a decidir?. Crec que ja ho sabíem tots abans de començar. Doncs que jo sàpiga, com en la telefonia, d'infraestructura només n'hi ha una. I no he vist que quan canvies de companyia et posin, un cablejat o uns transformadors que no ens deixin a les fosques, com és costum en aquest país cada vegada que cauen tres gotes o fa quatre llampecs. Recordem el gran desastre de Barcelona i general, no fa pas tant, amb transformadors portàtils, fins i tot portats de l'estranger.

JA SERIA HORA QUE COMENCECIM UNA CAMPANYA AL FACEBOOK, O A ON SIGUI, recollint desenes de milers de signatures, exigint que es posi ordre definitivament en el sector de l'electricitat. I no és que aquest sigui l'unic, però si el central, doncs si falla aquest, fallen tots. Quants anys més deixarem que ens segueixin estafant?. Al govern l'unic que l'interessa és treure impostos d'on sigui i fer veure que juga en aquesta mentida del lliure mercat, que ara està de moda tant a dreta com a esquerra, i que no se la creuen ni ells, doncs seguim estant en mans de quatre monopolis, que gaudeixen de total impunitat, com en els millors temps del franquisme. De tot això, abans, si no m'equivoco, els d'esquerres en deien un règim oligàrquic.

Que la Generalitat hi entri a fons de veritat d'una vegada i no es limiti a posar alguna multa de tant en tant, que no els fa ni pessigolles, o a atendre alguna queixa aillada!. A quí hem de recórrer? Potser al síndic de greuges?.

Estratègies i efectes de la publicitat

Article sobre els recursos utilitzats per la publicitat a fi i efecte de resultar eficaç, així com dels condicionants d'aquesta eficàcia.
Publicat a "Tecno 2000. Revista per a la innovació tecnològica a l'empresa" Revista de la Fundació Catalana per a la Recerca. Número 22. juliol/agost 1989. Pàgines 7-14.

enllaç: Clicar al títol per obrir l'article.

Arenys: Sortim de l'armari!. Votem tots!.

L'Albert Om en l'article d'opinió de l'Avui.cat de 1 de setembre titulat "L'onze i el tretze" deia: "Ja ho tenim. Catalunya, capital Arenys de Munt. 13 de setembre, la nova Diada Nacional de Catalunya. I és que el millor que li podia passar al referèndum d’Arenys és que el prohibissin." I afegia més avall: "Regalaria, amb l’edició del 13 de setembre, unes petites urnes perquè cada lector pugui fer el seu propi referèndum d’independència. (...) Després cadascú que pengi els resultats a la web AVUI.cat, els sumem tots i ja serem independents. O faltarà molt poc".

Als comentaris a l'article Meliq Salau assenyalava: "També cal fer una crida a gent de fora de la política per tal que surtin d'una volta de l'armari i proclamin llur compromís independentista". Li he robat l'expressió pel títol d'aquest article. El que diuen tots dos em sembla fonamental.

Jo hi vaig afegir: Ja és hora de que en aquest país la gent es mulli. Que tothom comenci a sortir de tots els armaris. No calen ni referèndums. Que cadascú dongui la cara obertament en públic sense embuts i després fem el recompte. El problema és que en aquest país l'ombra del franquisme encara és massa allargada. Tots som uns figaflors. Cada vegada hi ha més gent que opina, però quasi tothom ho fa amb pseudònims i no s'atreveix a identificar-se. Mentre anem així malament. Aquí sembla que tothom hagi fet la mili, homes, dones, i objectors.

En Lluis Tarrés, respecte als comentaris d'Enric Canela sobre la votació de Directe.cat, a què després farem referència, li diu: "A Vic la por fa estralls. Estem en un moment que els porucs i pusil·lanims no tenen lloc en aquest camí que plegats hem començat".

Doncs si Lluis, la por que ja tenim i estan fomentant des de l'espanyolisme i els poders de l'Estat pot fer estralls. Aquest és un problema fonamental que cal combatre i com més siguem donant la cara més difícil ho tindran per atemorir-nos. Ara afavoreixen directament que a Arenys hi hagi violència, anul.lant la decisió de l'ajuntament de recolzar la consulta popular, anul.lant l'ajornament de la manifestació de Falange per part de la Generalitat i forçant la coincidència amb el mateix dia del referèndum.

El compromís i la pèrdua de la por son les dues claus de volta necessàries. I en tots dos sentits, a un ritme trepidant s'estan produint continuament aconteixements molt esperançadors. Per una banda els nostres enemics han resultat ser els nostres millors aliats, com ja apuntava l'Albert al principi del seu article. L'Estat espanyol promovent la prohibició de la iniciativa "anecdòtica" d'aquest poblet digne d'Astèrix, servint-se d'un advocat falangista. La jutgessa espanyolista amb les seves decisions. Tot plegats han aconseguit que l'espurna d'Arenys de Munt acabés provocants autèntiques flamarades de l'alçada d'un campanar.

Com volia l'amic Salau, cada vegada més personalitats públiques estan sortint de l'armari i han decidit mullar-se (molts ja ho havien fet, d'altres encara no). Ho ha fet en Joan Laporta, L'Albert Om mateix, en Salvador Sostres, o l'ex-conseller Salvador Milà d'ICV, defensant com advocat el referèndum d'Arenys davant la justícia. D'entrada només cito alguns noms coneguts, però el llistat com veurem es fa inacabable.

Com acostuma a passar darrerament internet s'ha convertit en cavall de batalla. Ha sorgit la pàgina "Decidim.cat". Manifest d'alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores pel dret a decidir, disposats a promoure consultes com la d'Arenys als seus Ajuntaments, on els consistoris adherits ja s'apropen als dos centenars i els càrrecs electes ja arriben a 1201.

El dia 17 a les 24 hores ja son 1240.

http://www.decidim.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=3&Itemid=2  (enllaç no actiu)

Vilaweb, sempre al peu del canó, ha començat el dilluns dia 7 la campanya Vullvotar.cat, mitjançant la qual podeu proclamar que tenim el dret de votar en tot moment sobre el nostre futur. Les primeres adhesions van ser la del batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra; el regidor de la CUP de la mateix població, Josep M. Ximenis; l'actor Joel Joan; l'economista Elisenda Paluzie; el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena i l'historiador Jordi Bilbeny. Tres dies després, a les 10 de la nit d'avui dia 9 ja ha aconseguit 5696 adhesions. Jo he signat a les 6 de la tarda. A les vuit hi havia 106 signatures més, però és que dos hores més tard n'hi ha 278 de noves!. Com veieu el creixement és en progressió geomètrica. Si seguim així podem arribar on volguem!. VOTEU CATALANS!.

El dia 17 a les 24 hores ja s'hi han adherit 9573 persones.
http://www.vilaweb.cat/vullvotar/index.php (enllaç no actiu)

Al Facebook proliferen els grups que demanen als seus ajuntaments la convocatòria de referèndums com el d'Arenys. Un cas interessant del Facebook és la iniciativa de Moisès Rial amb el grup "Volem referèndum d'autodeterminació a tots els municipis del país". No fa ni dues hores havia aconseguit 5707 membres. En aquest moment ja en som 5849, i això que el Facebook, a diferència de Vilaweb és un espai restringit als membres.

A dia 17 ja som 9164.

Finalment el cas més "formal" i interessant, en la mesura que pot servir de baròmetre de'n quina mesura som capaços de perdre la por i tirar endavant sense complexes. El diari d'internet Directe.cat, a què ens referiem al principi ha posat en marxa una consulta per la independència, paral.lela a la d'Arenys de Munt, a fi de què tots els que no podran votar a la "nova Capital de Catalunya", puguin fer-ho igualment. La iniciativa ha començat avui mateix dia 9 i durarà fins el dia 13 a les 12 de la nit. Els resultats es donaran a conèixer amb els de la consulta d'Arenys. Això si, per ésser rigorosos i evitar fraus, en aquest cas cal proporcionar el número del DNI. Les dades son confidencials i s'esborraran de manera immediata al final del recompte. Avui, fins aquest moment han votat 580 persones. Mullar-se de veritat doncs ja costa més. NO ENS HO PENSEM DUES VEGADES I ENDAVANT!. Aconseguim el creixement espectacular dels altres cassos indicats.

Han votat 1489.
http://www.directe.cat/consulta (enllaç no actiu)

Pensem una cosa. Allò tant suat de què la unió fa la força és una veritat com un cabàs. Si només som 50 ens poden posar a la presó sense gaires problemes. Si en som 500, el fet ja es convertiria en un escàndol. Si en som 5.000, haurien de començar a habilitar camps de futbol com al Xile de Pinochet. Si en som 50.000 els caldria començar a movilitzar trens i construir camps de concentració com a l'Alemaya nazi amb els jueus. Si arribem als 500.000, voldran pactar amb nosaltres la independència, abans de perdre del tot la gallina dels ous d'or.

Afortunadament som a l'Europa democràtica on Chèquia i Eslovàquia es van separar civilitzadament. Groenlàndia negocia la seva independència amb Dinamarca, i Escòcia es planteja referèndums d'autodeterminació.

Tot i que el senyor Aznar, en aquella mena de fundació que té, es plantegi enviar els tancs a Catalunya quan calgui. Deu enyorar una mena de Kosovo, amb els deu mil de sempre atrinxerats a Montserrat, bombardejats amb napalm i, després d'una intervenció de la OTAN: la independència. Seria millor la primera opció. Però d'una manera o una altra, el resultat és el mateix. Tenen les de perdre.

Tal faràs, tal trobaràs. Conte d'estiu.

S'havia anat escolant feixugament aquella tarda de final de juny, entre gota de suor i gota de suor. Un altra dia de feina, a voltes monòtona, a voltes emprenyadora. Però aquell era un dia diferent. Era divendres. Jo ja feia temps que, per pura necessitat de supervivència, havia decidit, com quasi tothom (mira tu que original), que els divendres tocava xerinola.

Vaig abandonar els estris quotidians i em vaig decidir a emprendre el camí de l'aventura coneguda, però sempre nova. Em vaig dirigir cap a l'altra punta de la ciutat. Cap el cantó salvatge. Primer vaig fer un mos i després em vaig encaminar cap aquell bar de sempre, fosc i ple de fum, on em trobava amb altres homenots i donotes com jo, companys de nits en vetlla.

De mica en mica varen anar arribant els habituals. El xarcuter que feia de pintor surrealista. El botiguer, pallasso de vocació, que actuava en locals de mala mort per quatre xavos. El dependent que ens llegia els seus poemes, escrits a la llum d'una espelma. El professor d'escola activa que es transvestia cada nit. El carnisser amb tarannà de filòsof, que debatia amb entusiasme les seves noves teories. Aquella noia de cara eixuta i misteriosa, que es passava les hores jugant a escacs. Aquella altra que servia copes, llogava una habitació de casa seva, i es lliurava després a la seva vocació teatral. Aquella que, darrera de la seva pinta de mosqueta morta, es destapava de cop cantant amb la guitarra cançons que et feien estremir...

Parlaves una estona amb un i una estona amb l'altra, i es formaven petits cercles de conversa, seriosa, informal o esbojarrada. Corria a mars la cervesa, com qui no vol, i circulaven ritualment els cilindrets de maria. I molt sovint t'hi trobaves algú que no havies vist mai i, com per art de màgia hi entaulaves conversa, per acabar descobrint sempre una persona que et sorprenia, i que tenia molt més a dir que tots aquests entesos que parlen massa.

Així la nit, a poc a poc, sens adonar-nos-en, s'anava apropant al dia. Varen passar els segons, els minuts i les hores i va arribar el moment en que l'amo del bar, fart de tots nosaltres, però a l'hora un més de la colla amb ganes de participar sense obligacions, iniciava el ritual de retirada. Es posava seriós i en un temps que es podia perllongar des d'uns minuts a una hora, feia l'impossible per foragitar-nos del local.

Però no us penseu que aquí s'acabava la batalla. Aquest era precisament el moment de la incertesa i l'esperança. Mai se sabia què podia passar. A vegades, acabàvem en massa tots al bar de la cantonada, que tancava més tard. En d'altres ocasions uns marxaven cap a casa, o vés a saber cap a on, i d'altres s'escampaven en petits grupets, tot passejant, tancant un bar darrera l'altra, o anant a esmorzar al local més matiner del barri.

Ara bé, de tant en tant, es produïa l'inesperat més esperat. Algú s'animava, feia pinya, i arrossegava als més incondicionals cap a casa seva. Llavors érem com una processó que s'esmunyia lentament, parada rera parada, recorrent carrerons, fins la llar de l'il.luminat. Però això també implicava els seus rituals, sovint fruit de la mancança: No tenim beguda!. Algú ha d'anar a cercar cervesa!.

Doncs si, aquell precís divendres em va tocar a mi fer de furtiu caçador de "birres" enllaunades. A aquestes hores de la matinada hi ha tota una munió d'indis i "pakis" que te n'ofereixen pel carrer. Jo vaig anar a topar amb un indi. Cervesa...?, Cervesa...?. Ja estavem salvats. El vaig seguir pel mig de carrerons recargolats sense final, fins arribar on el seu "còmplice" les tenia amagades. Ell només en duia dues a la mà. I aquest detall tant senzill va ser el desencadenant d'uns fets que, al cap de poc temps, em deixarien bocabadat.

Mentre anàvem a la cerca del manà pel col.lectiu d'eixelebrats, ens varem creuar amb una parella jove d'estrangers, que també varen requerir els seus serveis. Eren dos i ell tenia dues llaunes. Tot normal. Però vet aquí que quan els va dir que valien dos euros, aquella parellona només tenia un bitllet de vint. Això per a l'indi evidentment era un handicap. I ells s'anaven a quedar frustrats. A mi em va sortir de dins sense pensar (sovint em passen aquestes coses): "Ja us convido jo", els vaig dir. El xicot, amb els ulls foragitats em deia: "però si jo soc un fill de puta!". La noia em mirava sens saber què dir. L'indi no sabia com reaccionar. "M'és igual. Ja us convido jo", vaig reblar. I així va ser.

Ells dos se'n varen anar entre atordits i contents. Mentre continuàvem fins el punt de destí, l'indi no parava de mirar-me i gesticular. Semblava com si se li hagués aparegut un bodhisattva o una deïtat mateixa, i els seus gestos, vaig poder interpretar que eren, com de reverència o admiració. El fet és que, quan varem arribar on hi havia les provisions, li vaig demanar deu cerveses. Les va anar a buscar. Les vaig comptar i n'hi havia onze. En dir-li, em va respondre: "te la regalo".

Mentrestant, els meus col.legues ja es començaven a posar nerviosos amb la tardança i, afortunàdament, em varen trucar pel mòbil. Dic afortunàdament perquè, entre tanta giragonsa per carrers amb poca llum jo ja estava pràcticament perdut. Després la matinada és va allargar fins les nou del matí, com sol passar en aquestes ocasions.

Va passar una setmana de treball embrutidor. I va tornar a arribar el divendres. La fortuna ha volgut que sempre sigui així. Havia arribat el dia de la gresca.

Vaig desfer-me de tot el pes mort i vaig començar la rutina alliberadora dels divendres a la nit. Al bar ens hi varem trobar tots o quasi tots: el pallasso, les pallasses, els pintors, els poetes, les actrius, els filòsofs...tots ells de vocació i cap de professió. Va córrer la cervesa, la maria, la conversa, els acudits, el debat i les confessions inconfessables, com cada divendres a la nit.

Arribat el moment l'amo ens va fer fora com d'habitud i varem acabar una colla al bar de la cantonada. Però la gent es va anar esmunyint de mica en mica. I el bar de la cantonada també va tancar. D'entre els últims de Filipines, aquell dia no n'hi havia cap de gaire animat com per continuar la gresca més enllà. Al final em vaig quedar sol, a la porta del bar tancat i pensatiu. Això de tant en tant també succeeix i no és cap drama. "Què faig ara?" em vaig preguntar. Encara no tenia cos de retirada. Però sempre hi ha una sortida.

Aquell dia em vaig dirigir cap a la rambla del barri, on sempre fa goig de passejar. Feia hores que no menjava i em va venir gana. Tot era tancat. Però com si alguna deïtat s'hagués compadit de mi se'm va aparèixer un "paki" oferint-me un pastisset de carn. Ja estava salvat. Li vaig dir que si i li vaig preguntar quan valia. "Un euro" em va dir. Vaig treure el moneder de la butxaca. El vaig obrir, tot inclinant-lo perquè llisquessin les monedes, però, vatua l'olla! no n'hi quedava cap. Per sort, al bitlleter tenia un bitllet petit: de deu euros. Li vaig oferir. Però ai renoi!, el paquistanès no tenia canvi. M'havia quedat amb un pam de nas.

De sobte, darrera meu, sorprès, com per encanteri, vaig sentir la veu d'un noi que se'm dirigia. Em vaig girar. Hi havia una parella que també volia pastissets i havia seguit la meva conversa amb el venedor. Ell em va dir: "NO ET PREOCUPIS, JA ET CONVIDO JO". I així va ser.

Quan me l'anava menjant i ja havia aconseguit baixar del núvol místic en què els esdeveniments m'havien sumit, em vaig donar compte de què la meva convidada a la parella estrangera del divendres anterior m'havia sortit de franc: l'indi m'havia regalat una cervesa i la parella de la rambla el pastisset. Que estranya i justa és a vegades la vida!.


Francesc Marcé i Puig
Estiu del 2009
#NitsDeBarcelona

Quan el pare s'afaitava a la navalla

Tinc el plaer de presentar-vos el primer de dos relats de JOSEP BABILONI SESMA, magnífic dissenyador gràfic (sols cal veure la portadella d'aquest text), que amb aquestes narracions entendridores aconsegueix emocionar-nos i transmetre a l'hora una crònica precisa d'un moment de la seva vida i per tant d'una època molt concreta d'aquest país, revelant-se també doncs com un magnífic escriptor.

Publicació en paper: Edicions Efímeres. Diposit legal B-46372-2008.

Josep Babiloni Montañés

IN MEMORIAM

Castelló de la Plana, 10 d'octubre de 1915 - Barcelona, 27 de febrer de 1998

Temps era temps que el pare s’afaitava amb navalla. Això passava quan els tres germans –la Carme, en Jordi i jo– érem petits. S’afaitava uns tres o quatre cops a la setmana. Però el dia més important, quan ho feia, era el diumenge. L’acte d’abillament per fer l’afaitada, en aquest dia, prenia unes dimensions d’autèntic ritu.

Entrava a la galeria amb samarreta imperi i pantalons, dels quals li penjaven els elàstics. Dic que entrava a la galeria perquè aquest era un espai tancat. Antigament, com a totes les galeries de les cases velles de Sants, era oberta; però, en temps de l’avi, el propietari de la finca hi va fer reformes i va decidir posar finestres a la galeria. I sort que ho va fer, perquè de la fusteria dels baixos hi pujaven unes rates grises, peludes, grosses i grans –de pam i mig– que es passejaven, tranquil·lament, per la barana de la galeria i pels pals de l’estenedor. La meva germana, quan veia aquell espectacle de funambulisme ratoner, s’esglaiava, xisclava un «uix, quin fàstic!» i engegava a córrer cames ajudeu-me. En canvi el meu germà i jo romaníem a la galeria i, amb els nassos enganxats als vidres, ens les miràvem encuriosits com i fóssim al terràrium del zoològic.

En aquella petita galeria hi havia dues zones destinades a activitats domèstiques completament dispars, però vinculades a la fisiologia intestinal, que eren la cuina i el lavabo.

La cuina era al fons de la galeria. En un racó, a l’esquerra, sobre una plataforma d’obra enrajolada, hi havia un petit cremador de gas. A la dreta, i al mateix nivell de la plataforma, hi havia una enorme pica i, sobre la pica, un escorreplats de fusta. La mare –la senyora Carmeta per a la gent del barri– hi desava, sota la pica, un fogonet de carbó amb el seu ventall i una caixa plena de carbó vegetal. Aquest fogonet l’utilitzava, la mare, com a reforç logístic en els seus quefers culinaries i, així, podia cuinar dos plats a l’hora.

El lavabo era a la dreta de l’entrada –o la sortida– de la galeria. Hi restava tancat per una porta completament crivellada, plena d’escletxes. De fet, el que nosaltres anomenàvem lavabo, era un eufemisme, perquè en aquella petita estança no hi havia ni dutxa, ni pica de les mans, ni tassa de vàter. El que en realitat hi havia era una comuna –això sí, amb seient i tapadora de fusta–, un petit urinari de porcellana de paret i un mirall amb una lleixa. Per als nens del barri era tota una experiència historicocultural visitar la nostra comuna.

Bé, amb tot això, deia que el meu pare, el diumenge, a primera hora del matí, feia el parament per afaitar-se. Col·locava sobre la lleixa del mirall la navalla, el pal de la corretja d’esmolar, la brotxa, la barreta de sabó i una cassoleta d’alumini que semblava una palanganeta de fireta, com les que tenia la meva germana per jugar amb la Maite i la Roser, les veïnes de l’escala.

Un cop fet el parament, el pare anava cap a la cuina i hi escalfava aigua en un potet. Tornava al lavabo, es mirava al mirall –ell sempre en deia espill, malgrat els anys que feia que vivia a Barcelona– i es passava el palmell de la mà dreta per les barres i les galtes per tal de comprovar l’asprositat de la barba. A continuació agafava la navalla, l’obria i, amb la mà esquerra, subjectava el pal de la corretja. Passava la navalla sobre la corretja amun i avall, tot fent girar la fulla molt ràpidament a cada viatge. Quan creia que ja n’hi havia prou feia la mateixa operació sobre el palmell de la seva mà esquerra. A mi això em produïa molta angúnia, perquè un dia, fent-me el milhomes davant el meu germà, vaig passar el dit índex molt suaument sobre la fulla i, amb un tres i un no res, em vaig fer un tall molt net i precís.

El pare n’estava molt orgullós, de la seva navalla. Deia que cap barber professional de Barcelona no en tenia cap com aquella. Afirmava, tot mostrant-nos una inscripció estampada en daurat que hi havia sobre el mànec negre, que era d’autèntic acer suec. Un i un altre cop ens explicava que, quan va ser al front de Terol, la va aconseguir d’un company d’armes per unes llaunes de sardines i tabac.

Quan l’aigua ja bullia l’abocava a la cassoleta i hi ficava la brotxa perquè s’hi estovés. S’esperava uns minuts mentres cantava un tango. Li agradava molt en Carlos Gardel, però, de fet, el seu tango preferit era La Comparsita, que la va compondre l’uruguaià Gerardo Matos Rodríguez.

Un cop que ja havia passat el temps necessari de l’estovament, treia la brotxa de la cassoleta i la fregava contra la barreta de sabó. Hi feia uns petits moviments circulars, nerviosos i ràpids. Aquella fregadissa insistent feia que, al cap de la poca estona, hi comencés a sorgir una gran bromera.
Aleshores parava l’operació i deixava la barreta de sabó sobre la lleixa. A voltes s’hi quedaven adherits, a la barreta de sabó, alguns pèls de la brotxa. L’alopècia de la brotxa feia que el pare deixés anar un renec «Recollons, quina merda de brotxa! Abans les feien més bones». És clar, la navalla era bona perquè era sueca, però la brotxa era del país, era un producte autàrquic. Mig emprenyat, mig resignat, el pare començava a fregar-se la barba amb la maleïda brotxa. De mica en mica anava cobrint la barba d’escuma, fins que n’aconseguia un tou considerable. Deixava la brotxa sobre la lleixa i es mirava al mirall. Amb aquell postís escumós blanc prenia, el pare, una imatge d’home venerable, de sant baró. Semblava aquell sant Pau de la litografia que estava penjada al menjador de la senyora Enriqueta, la del primer segona, una dona que era un tros de pa.

Deixava passar un parell de minuts perquè es reblanís la pell de la barba i, de la lleixa, agafava la navalla. La tornava a obrir, però aquest cop ho feia en un angle de tres quarts d’hora. Amb els dits polze, índex, mitjà i anular subjectava la fulla, i amb el menovell, estirat, aguantava el mànec. I ara venia el moment més esperat per mi. Girava la seva cara un quart cap a l’esquerra i es mirava de reüll al mirall amb una mirada bovina. Col·locava, en un angle d’inclinació precís, la navalla sobre la patilla dreta i la feia lliscar galta avall. Aquell so que feia la navalla quan raïa els pèls de la barba m’encantava. El pare, mig aclucant els ulls, feia cara d’èxtasi. Era de les vegades que el veia més relaxat.

A continuació agafava un tros de paper higiènic –ras i curt el meu pare en deia paper per torcar-s’hi– i amb ell treia el sabó de la navalla. Aquelles petites boletes de sabó que dipositava sobre el paper em feien pensar en les lioneses de can Kessler, la meva pastissera preferida.

Després es feia la patilla i la galta dreta i, finalment, la sotabarba i el coll. A cada fase de l’afaitada jo me’l mirava i, insconscientment, seguia els seus gestos amb el cap tot fent les mateixes ganyotes.

Al pare li agradava de dur el bigot a l’estil Clark Gable. Quan els fills vam ser més grans –a l’adolescència– li fèiem la guitza perquè se l’afaités. Un dia ho va fer i el vam trobar raríssim, horrorós. No era ell. En vista de l’èxit el pare va decidir deixar-se’l de nou però més ample, tipus mostatxo.

Però bé, tornem-hi. Quan se’l perfilava, el bigot, amb la navalla, obria una mica la boca tot posant els llavis lleugerament atrompetats i obrint molt els ulls. Quan feia això semblava un besuc a punt d’empassar-se l’esquer.

Amb el retoc del bigot finalitzava l’afaitada. El meu pare sabia que la mare estava frisosa per entrar a la cuina i començar a fer el dinar. Però el pare, parsimoniós, li deia a la mare «No patixes, reina. Ara em faig el monyo i isc d’ací». «Em faig el monyo! –li replicava la mare– Voldràs dir que et pentinaràs.» A la mare, la treien de polleguera algunes expressions castellonenques del pare. Ell, que ja hi estava avesat, feia com si plogués i, cercant complicitat, em deia baixet «Xe, que nervioseta és esta dona!»

Abans de pentinar-se, però, es feia una cigarreta. En aquella època el meu pare encara fumava tabac de liar, altrament conegut popularment com a picadura. L’acte de fumar era també un ritu. El pare de tot en feia actes rituals i això ho he heretat d’ell. És més, jo també fumo tabac de liar des que hi ha bones marques als estancs.

El tema del tabac i del fumar feia la vida impossible a la meva mare. Sempre trobava engrunes de tabac sobre el marbre del bufet, on el pare feia les mescles, o sobre l’hule de la taula del menjador quan es liava les cigarretes. I les cremades produïdes per les burilles? D’això, millor que ni en parli.

Com deia, el pare es feia una cigarreta en acabat d’afaitar-se. Aguantava un full de paper d’arròs entre els llavis i, amb les mans, obria una mica la petaqueta de cuir. Aleshores subjectava el paper amb els dits polze, índex i mitjà de la mà esquerra i li donava forma de canaló. Amb la mà dreta sacsejava la petaqueta sobre el canaló de paper per tal que hi caigués un polsim de tabac. A continuació, amb els dits polze i índex d’ambdues mans, subjectava el paper pels extrems i amb un gest ràpid feia un cilindre. Finalment treia la llengua –la tenia de vedella–, humitejava la goma del paper i tancava el cilindre. Tot cofoi de la seva habilitat el pare encenia la cigarreta, li feia quatre xuclades i la deixava sobre un cendrer ronyós de baquelita.

Atès que el meu pare era molt alt i el mirall de la comuna estava instal·lat molt baix, per pentinar-se havia d’arronsar-se tot ell per tal de veure-s’hi bé. Agafava un flascó de brillantina, que era a la lleixa, i n’abocava unes gotes sobre el palmell de la mà esquerra. Aleshores es fregava les mans amb aquell ungüent i se les passava per la mata de cabell.

Val a dir que el costum d’utilitzar brillantina va desaparèixer molt abans que es tragués el bigot a l’estil Clark Gable.

Es pentinava amb les dues mans a l’hora. Amb la dreta es passava la pinta, que era de banya, i amb els dits estirats i separats de la mà esquerra s’hi marcava unes ondulacions. Aquesta operació la feia amb molta de cura. S’hi concentrava tant que sempre aixecava les celles, i el front, que el tenia molt ample, se li solcava d’arrugues com un camp llaurat.

Després tornava a agafar la cigarreta, se la posava a la comissura dels llavis i es mirava al mirall tot bellugant suaument el cap d’una banda a l’altra. El fum de la cigarreta li pujava per la cara i havia d’aclucar els ulls perquè no l’hi entrés. Semblava un galant de cel·luloide ranci com aquells que sortien en els cromos de la programació dels cinemes del barri.

Però de cop i volta els somnis i les fantasies s’acabaven perquè la mare treia el nas per la galeria amb el davantal posat. Allò era un ultimàtum. El pare a corre-cuita agafava els seus estris d’afaitar, es penjava la tovallola al coll i sortia de la comuna. Després, a l’alcova, on dormien els pares, es posava una camisa blanca, es pujava els elàstics, agafava una corbata de l’armari i tornava cap a la comuna. La mare quan el veia de nou li deia «Recony d’home! Un altre cop tornes a ser aquí? Però que no hi havies acabat?» «Nena –es defensava el pare–, bé que haig de fer-me el nus de la corbata i necessite l’espill per veure’m.» En un moment es feia el nus de la corbata, sortia de la comuna, es posava l’americana i ens deia al meu germà i a mi «Xiquets, anem a vore els trens de fum».

Eren altres temps. Les dones es quedaven a casa a fer les feines i els homes, perquè «no hi fessin nosa», fotien el camp. El meu pare ens agafava de les mans, un a cada costat seu i, plegats, ens enfilàvem cap al carrer de Riego –durant el franquisme va ser el carrer de Zumalacárregui– fins a arribar al pont que unia aquest carrer amb el de Vallespir. Per sota el pont passaven els trens de l’antiga estació de Sants. El meu germà i jo, quan hi arribàvem, arrossegàvem el pare dels braços perquè s’afanyés a dur-nos fins a una de les baranes del pont. Jo, de puntetes, podia veure perfectament les vies, però el meu germà, que encara era molt menut, no hi arribava. El pare l’ajudava a grimpar fins que aconseguia posar les puntes de les sabates sobre una motllura de la barana i agafar-se amb les manetes a l’ampit.

Quan venia un tren de mercaderies cap al pont ens excitàvem moltíssim. Els combois sempre eren arrossegats per velles i atrotinades locomotores que panteixaven moltíssim. A cada esbufec, de forma sincopada, la locomotora llençava amb força una columna de fum negre per la xemeneia. Nosaltres, des de dalt del pont estant, ens la miràvem en picat. El moment més emocionant era just quan hi passava per sota el pont i el fum desapareixia. Aleshores arrencàvem a córrer fins a l’altra banda del pont per veure com reapareixia la columna de fum.

Era una forma com una altra de passar un matí de diumenge a finals dels anys cinquanta. Ara, cada cop que passo per la nova estació de Sants, els records em brollen i penso amb nostàlgia que tot s’ha esvaït, com les columnes de fum de les velles locomotores.



Barcelona, 1 d’agost de 2008

Josep Babiloni Sesma

Barcelona m'esborrona. Catalunya em fa patir.

Justificacions


Si... justificacions. Una amiga em va criticar del bloc que tenia massa tendència a justificar-me. Doncs bé, m'ho he pensat i he arribat a la conclusió de què faig bé. En aquest país ningú sent la necessitat de justificar els seus actes i actituds, i així ens va a tots plegats amb personatges d'aquesta mena dominant i manipulant la nostra vida.

Deixeu-me començar amb un plagi de la cançó dels Pets, doncs la cultura d'aquest país te molt d'escatològica i, a més a més, sembla que sovint som força afeccionats a rebolcar-nos en la pròpia merda. Carall!. En Francesc, tant seriós ha dit "merda" i "carall" en un article. De més fortes en sentireu.

Avui em saltaré el "fair play" que em caracteritza, perquè la ràbia s'ha d'expressar i esplaiar sense eufemismes, ni "bona educació", ni altres lacres socials i individuals tant pròpies. Avui s'ha acabat l'hora del seny. Ara toca rauxa (que també és pròpia però ningú se'n recorda). L'agost escalfa el cap, quan ja t'has tret la gorra de "guiri" per anar de viatge. Llavors fa falta recórrer a la teràpia de xoc. La que el conductisme anomenava teràpia d'implosió.

Vaig sortir entusiasmat i il.lusionat d'una mala època de la meva vida. Però, a mesura que he tornat a copsar de prop i a fons la realitat del món en què visc i del meu país, cada dia estic més del cantó de la ràbia, que m'expressava sentir un bon amic, davant del panorama que ens envolta: No tenim remei. Avui no vull amagar-me, en conseqüència, sota un suposat intent d'objectivitat. Vull ser descaradament subjectiu. I, com diuen, a qui no li agradi que s'hi posi fulles, o que tanqui aquest bloc abans de continuar, si no vol que li xiulin les orelles. Avui jugarem al sarcasme. Avui passarem del Patufet a l'Esquella de la Torratxa.

Anava a titular l'article "Bologna m'esborrona i Catalunya em fa patir", pensant en el mal anomenat pla Bologna, que marca el nou funcionament de les Universitats catalanes. Ara bé Bologna és quasi irrellevant. És sols un símptoma més de tot plegat i la majoria no sabrien ni de què parlo. He preferit optar pel títol de "Barcelona..." perquè aquesta si que representa el gresol on, tots els mals que abomino en aquest text, es mostren i es concentren en el seu estat més pur. És el mirall del país, i ja farem referència a alguns que en són específics, però tots s'hi troben reflectits. En els fons la resta de poblacions no deixen de ser, o aspirar a ser, petites Barcelones, encara més Kitsch, fills i filles bastardes d'aquest gran monstre encantador de serps. I mira que n'és de bonica malgrat tot el que li fan...

Per altre banda el títol és reversible: tant m'esborrona Barcelona i em fa patir Catalunya, com m'esborrona Catalunya i Barcelona em fa patir. I que ningú confongui això amb l'auto odi de quatre desgraciats, sinó amb el fruit de la ràbia i la impotència, davant de tanta ignomínia (inclosos aquests quatre).

Ja estic fart de victimisme, fins del propi, i de somniar truites. Espero no ofendre ningú (no és que em preocupi gaire) sinó ajudar a fer reflexionar i qui s'ofengui que s'apliqui allò de "cua de palla s'encén".


Entre el panxacontentisme i el despotisme desil.lustrat


En aquest país regeix la llei del pèndol. Després de més de vint anys de victimisme convergent; d'escopinades a l'aire; de magnífiques lleis de paper mullat a favor de la pàtria (normalització lingüística, per posar un exemple); d'immersió lingüística que ha aconseguit que els nostres fills considerin d'allò més normal l'ús habitual del castellà a la vida quotidiana; d'amagar el cap sota l'ala i resar a la Moreneta; ves per on, va arribar l'anomenada esquerra. Ara si que tot seria diferent. I ho és. Ara vivim del cofoisme socialista (els altres només son comparses, no ens enganyem). Hem canviat un Estatut miserable per un altre de pa sucat amb oli, i ni aquest ens admeten a Madrid (on manen els mateixos), tot i que els andalusos se l'han copiat i ningú els diu res. Pel que fa al país doncs, alguna cosa ha canviat perquè tot quedi igual (o pitjor). El comte de Lampedussa no entrava en aquests matisos.

Ara fixem-nos en la societat catalana. El govern ja no escup a l'aire, ara ho fa directament a la cara dels ciutadans i tots abaixem el cap avergonyits, com bons nens que som. Sembla que mai deixarem de ser nens. Abans érem nens malcriats i ara som nens dolents per definició. Aquí tothom és culpable fins que no es demostri el contrari. Però no us preocupeu que els polítics i tots aquells que els fan la gara gara i en treuen profit ens salvaran de l'infern. Tot ho fan pel nostre bé, com han fet tradicionalment els pares amb els seus fills. Això si aquells ( la dreta) i aquests tenen una cosa en comú: tot ho fan en nom de la modernitat (afortunadament la postmodernitat ja no està de moda), i del progrés, els dos tòpics més barroers de la història de la humanitat, que serveixen per tot i per tothom. No s'han adonat que no escollim els polítics perquè ens salvin de nosaltres mateixos, sinó perquè ens representin.

En aquest país doncs l'esquerra, deixant de banda la seva preocupació social, que seria la principal diferència amb la dreta, i que fa temps que s'ha quedat en simple xerrameca electoral, a l'hora de la veritat encara és pitjor que la dreta "civilitzada". De "l'esquerra" només n'hi ha quedat el més nefast: la tendència stalinista. I hi incloc tant el PSOE -el PSC no existeix fa temps-, els Iniciatius, i els seus lacais i companys de viatge, o "tontos" útils, segons els idiolectes d'esquerra i dreta de fa unes dècades.

Estan obsessionats pel CONTROL, així en majúscules. No pas la marca de condoms, tot i que no seria una mala metàfora parlar de condoms socials. S'ha de controlar tot, menys els polítics mateixos, o ampliant l'espectre, menys els controladors mateixos. Perquè, qui els controlaria? i qui controlaria als qui controlin als controladors? i...així fins l'infinit. S'ha de controlar els ciutadans, fins el més remot dels racons de la seva vida. En termes psicològics la obsessió pel control no és res més que un símptoma de la propia inseguretat. Ens volen convertir a tots en centreeuropeus, sens tenir en compte que som llatins, i els llatins som més aviat àcrates per pròpia naturalesa. No oblidem que la única revolució anarquista de la història va produir-se fonamentalment a Catalunya. Aquest no és el moment de valorar els pros i contres del fet històric en si mateix.

Des de l'eixelebrament esquerranós de l'època franquista es deia: "Hi ha un policia per cada 400 habitants. Agafa els teus 400 i mata el teu policia". Avui hi ha 400 policies per cada ciutadà, o més aviat ens volen convertir a tots en policies: mossos, municipals, guardes de seguretat, mestres, professors, i cada veí és un possible infractor a qui cal denunciar pel bé de la comunitat, de la salut, del medi ambient, de les bones costums.... I després diuen de Cuba!. També en parlarem.

Ara si que pot venir a to el cas de Bologna. Allò que aquí s'entén per pla Bologna, respecte a l'actual reforma universitària, (res a veure amb el pla autèntic i menys amb l'original), s'acaba concretant en convertir l'espontaneïtat, llibertat i creativitat pròpies de la Universitat, en la rigidesa de la producció d'una fàbrica de xoriços (literals i metafòrics), barrejada amb la infantilització d'un col.legi de primària: professors idiotitzats actuant com els bens en un ramat, i alumnes idiotitzats, tots controlats fins la paranoia col.lectiva, i amb certificat de qualitat emès per la Generalitat i el Ministeri, que són el mateix. Només ens faltarà demanar un permís i omplir un formulari per anar a pixar, però no us preocupeu que, ara que els he donat la idea segur que l'apliquen. Aquí es te un gran respecte pels experts, especialment si ho son en aplicar la ciència o la tecnologia al servei del poder, i tenim tot un reguitzell de pedagogs i informàtics molt ben predisposats.

Però Bologna només és un cas concret i n'hi ha molts de més propers a tothom: El trànsit. Un radar per cada ciutadà. Aviat ens els implantaran al cervell perquè no correm en baixar les escales. Si vols mantenir els límits variables de velocitat no pots apartar els ulls del marcador i te la fots (si no te la foten), però en canvi el mòbil ens distreu (fumar al cotxe es veu que no). El tabac i les drogues. L'alcohol sembla ser que no és una droga i la cocaina se n'inflen fins les orelles els que manen i els dirigents de les empreses.


L'avaluació de la qualitat i la consecució de "l'excel.lència" (sona tant bé!), s'han convertit en els fetitxes moderns. L'ISO 9000. Això que es va inventar per assegurar l' adequació de bens i serveis als usuaris, ara resulta que s'aplica a les persones. Fa temps que tots hem deixat de ser ciutadans amb drets per esdevenir productes de consum. Suposo que ens marcaran com a les vaques perquè tots sàpiguen que ja hem assolit l'ISO. Cal avaluar tothom. Als professors ens avaluen la pròpia universitat, la conselleria i el ministeri, com indicava abans, i fins i tot els alumnes, pobrets (que em perdonin) que no tenen ni punyetera idea del que han d'avaluar. Als metges: els pacients. Aquells ho tenen clar: han d'acabar fent el que anomenen medecina de complaença, i els professors igual. Ara allò més important és veure qui sap vendre millor la seva imatge. L'absurd arriba fins el punt que el conseller d'interior vol que els detinguts avaluïn els mossos que els detenen. o sigui els seus enemics per definició.


Que els mossos avaluïn al conseller, els professors la universitat, la conselleria i el ministeri, els metges igual, i així successivament, sembla que a ningú dels que tallen el bacallà se li ha acudit. Deu nos en guard.


Mentrestant, doncs, als polítics no els avalua ningú. No em digueu que a les eleccions, doncs cap individu disposa del seu aparell de propaganda per tergiversar els resultats de l'avaluació i, que jo sàpiga, aquí no hi ha, ni hi haurà mai, llistes obertes. Però és que els dispensadors de bens i serveis campen alegrement pel seus respectes: Les companyies elèctriques donen un subministrament penós (quan el donen). Les telefòniques, fixes o mòbils, estafen a tothom. I quan et vols queixar ho fas a un sud-americà, empleat d'una concessionària situada a Salamanca, a qui se n'hi en refot i no entén el català. Això si, ho fàs trucant a un 902, que costa una picossada. Els 900 gratuïts han desaparegut del mapa. Però d'això no se n'escapa ni la Generalitat (momes faltaria), doncs el famós 012, per queixar-se d'aquests abusos, o demanar ajuda si t'estàs morint, val 0,55 euros 3 minuts o fracció. Els hipermercats estafen a pagesos i consumidors; venen porqueria mal envasada, o productes "made in China", que a més d'estar produïts a base de l'explotació de nens i adults, no funcionen ni el primer dia. Les empreses d'aquí, si encara en queden, al país pioner del Disseny, ens endossen productes que serveixen per tot menys pel que han de servir, i això si, aquests triguen a espatllar-se fins el tercer dia. I les de fora igual. Però sembla que en aquests casos la ISO no preocupa a ningú.


Veient a qui afecta, ara ja sabem al servei de qui i de què està la obsessió pel control. Sense comentaris.




Ciutats, pobles i ajuntaments




Només faltaria. També son bons aprenents de bruixot. Petits Grans Germans. No és casualitat que els polítics hi comencin la carrera amb els ulls posats a la Generalitat o el Govern de Madrid, com a fita a assolir (la universitat també és un bon planter en aquest sentit). Així doncs no es queden curts.


Els ajuntaments convergents, si més no fa un cert temps, com es deia vulgarment, passaven de tot, menys d'obres monumentals inútils (tot s'encomana). Els altres els embarga la mateixa obsessió controladora. Ah! I aquí han descobert un filó: les ordenances municipals, que fins fa quatre dies els importaven una bleda. Quina font de recaptació! ( a més a més d'altres inconfessables). Perquè deixem-nos de punyetes, darrera de tot plegat, la clau de volta rau en la recaptació. Això si, pagant els de sempre. La dita amb més fortuna (copseu la subtilesa) d'aquest país es la de "cornut i pagar el beure".


Si senyor, les ordenances municipals (cada dia n'inventen de noves), que ells mateixos es passen pel forro dels collons, son la gallina dels ous d'or. Als veïns se'ls colla per totes bandes: Zones blaves, verdes, grogues i de tots colors per l'aparcament fins als pobles més inhòspits. Ordenances retroactives, que obliguen a destrossar vegetacions existents vint anys abans de les normes, sota l'amenaça de multes mileuristes, amb l'excusa de facilitar el pas per voreres d'un pam d'amplada, als carrers d'urbanitzacions per on no passa ningú. Ai les pobres "urbanitzacions". En aquest país n'hi ha centenes de milers, nascudes del fruit de l'especulació més barroera, davant els ulls clucs dels ajuntaments (els democràtics també). Especulació monetària i especulació amb les il.lusions de pobres ciutadans que aspiraven a la caseta i l'hortet que una vegada els va prometre l'avi Macià. On s'han enterrat els estalvis de generacions senceres. On fins fa quatre dies comptats no hi arribaven els serveis més bàsics i quan hi han arribat, en les pitjors condicions, ha sigut obligant els veïns a pagar-los amb els diners que no tenien, a fi de que els consistoris es dignessin fer-se'n càrrec. Maleït el dia. Ordenances surrealistes, que prohibeixen al veí ignorant que va plantar un avet a la costa, tallar-lo, en nom de l'ecologia. Bé, si no té permís municipal i no paga el que no pot pagar. I encara tenen la barra de fer creure que son els barris dels rics.


Però quan arribem al cap i casal tot plegat ja toca sostre. Ara a la Ciutat Comtal estan preocupadíssims perquè hi ha gent que va amb samarreta pel carrer. Noi quina mala imatge. Ja torna a aparèixer la "imatge", aquí sempre tant pendents de coses profundes. Però si fa no res Barcelona es vantava de què de tant lliberal no hi era prohibit ni anar despullat. Mira tu que ara hauran de prohibir els paletes i les seves samarretes imperi.


A BCN es tanquen alegrement bars de "solatge" amb pocs recursos, que reunien a "undergrounds", aus en extinció poc recomanables (ai quin fàstic aquests residus de "progre") i turistes de motxilla. No us penseu pas que és mala fe. És que en excavacions recents han desenterrat ordenances oblidades de fa segles, segons les quals els mancava un centímetre d'alçada i això és intolerable i cal fer valer l'autoritat amb aquests pocavergonyes. La tasca i el teixit social d'anys que allotjaven s'ha de destruir a favor dels bars "De Disseny", buits de forma i contingut, més adequats per "guiris" amb la butxaca plena i gent "de pro". I el mateix s'aplica als pocs locals de música "fresca" i en viu que quedaven, sovint coincidents amb els altres.


Aquest s'ha convertit en un país per gent benpensant. Ara se'n diu políticament correctes. Aquí sempre tant americans (del nord, és clar). Aquesta gent que es miren el melic i, molt democràticament, van eliminant tot allò i aquells que ni son ni pensen com ells. Abans d'això se'n deia feixisme, però és que els temps estan canviant (pobre Bob Dylan).




I què passa amb tots nosaltres?




Diuen que cada poble té el que es mereix. O sigui que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra. O bé us pensàveu que m'acontentaria amb els polítics, els manefles i les institucions?.

Què podem dir d'un poble que ha escollit un president amb pinta d'excapellà o exseminarista acomplexat. Mig país masculí d'aquesta edat ho és. L'ombra nefasta de l'Església amb els seus tabús i paranoies és allargada i, com em deia el meu fill en un atac de lucidesa, ens costarà tres cents anys de laïcisme treure'ns-la de sobre. L'ha escollit després de tenir-ne un altre il.luminat per la Moreneta i que ara diu que no anirem enlloc ni amb independència ni sense (potser si que finalment l'ha il.luminat). I un altre que anava d'eixelebrat (tant de bo ho hagués estat de veritat), però les seves malifetes no passaven de dir "caca, cul i merda", amb mirada picarona, com els nens petits de l'època dels dinosaures.

Que podem dir d'un poble que les seves relacions socials es caracteritzen des de temps immemorials per la més pura hipocresia. La xafarderia és l'esport nacional, tradicionalment de les dones. Suposo que perquè estaven "desocupades" -no vull ser masclista- doncs els homes ociosos fan igual. Sempre hem dit mal dels altres, quan acaben de sortir per la porta, sens que haguem tingut temps d'esborrar el fals somriure dels nostres llavis. Dels cunyats i cunyades, germans i germanes, cosins o cosines, nores, pares, amics i coneguts. Tots ho hem viscut i qui digui que no, menteix descaradament.

Som especialistes en rentar la cara amb un drap brut. En la desqualificació continua de tots els que ens envolten, com més propers millor i això es trasllada a dins de la feina, les institucions, i respecte a les persones de vàlua del país: sempre menyspreades, molestes i oblidades. Només es fa cas dels "pallassos" (no dels de veritat que em mereixen tot el respecte), dels "venedors de motos", dels bons constructors de cortines de fum, o tigres de paper (com deien els xinesos abans de convertir-se'n ells mateixos). Aquest és un país de vaques sagrades amb peus de fang i milions de persones sumides en el menyspreu i la humiliació. Un país ple de "savis" que s'ho creuen i tots els diem amén.

Alguns d'aquests fets i sobretot la hipocresia implícita que els caracteritza, és cert que els compartim amb la cultura occidental americana (del nord) i europea (judeocristiana en general); però això es queda en allò de què qui no es consola és perquè no vol. Us remeto al meu article d'aquest bloc "Vivim en una societat asexuada".

Som un poble de punyalades a l'esquena (esport directament derivat de l'anterior). La majoria n'hem rebut tantes a la nostra vida, per part de suposats amics o companys, parents, coneguts i desconeguts, que el sol, quan ens toca, fa una ombra com la dels falsos umbracles de la Plaça dels Països Catalans de Barcelona, i tants altres que els imiten.


Mare meva quin país!


Un país al que ja no li queden partits polítics a qui votar, doncs els suposats representants de partits polítics autodeterministes, prefereixen erigir-se en tribunal constitucional espanyol i decidir que ni podem discutir al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular per un referèndum d'autodeterminació amb un recolzament massiu. Això si uns d'ells diuen, com sempre, que és que ara no toca. Altres diuen que fan actes de sobirania cada dia. I un altre surt per TV3 afirmant que a un món sense injustícies hi haurà una Catalunya Sobirana.

Un país que és de les poques "autonomies" del magnífic Estat Espanyol, que encara manté un impost de successions, que fa que els pobres desgraciats, que hem estalviat tota la vida i ens hem hipotecat fins a les celles (animats pels poders públics), haguem d'acabar llençant el piset a les escombraries i deixant els nostres fills al carrer.

Un país al que la Generalitat enganya amb estadístiques que parlen d'un 55% d'autodeterministes. Deuen ser-ho pel que fa a la platja i el restaurant a escollir els diumenges. Perquè de sobiranistes en som potser (i ves a saber) els deu mil esforçats que varem anar a fer turisme a Brussel.les, i que realment vulgui canviar el país i les rèmores que arrossega la seva gent ja no queda ningú.

O potser si que queda algun eixelebrat anglès (aquest de debò -eixelebrat-), de bona fe, que no s'ha adonat que aquí som tan falsos com els seus compatriotes (que els preguntin sobre Escòcia, o al Financial Times sobre Catalunya), i que ens ha confós amb caribenys, només perquè aquí fa més calor.

Dic això de "caribenys" doncs aquest estiu he estat a Cuba i allà, malgrat passar-les magres des de fa una eternitat, encara conserven la dignitat que aquí fa temps que hem perdut i estan orgullosos de la seva sobirania. Tenen la plaça antiimperialista al costat de l'ambaixada dels EEUU, plena de banderes negres en record dels morts per atemptats de la CIA. Ai senyor, ara si que m'he posat en camisa d'onze bares. M'oblidava d'una altra afecció nacional: la de criticar constantment la dictadura explícita cubana sens adonar-nos de la dictatova de casa nostra. Si allí disposessin dels instruments de control que criticàvem al principi, els que manen serien feliços. Però és que també som especialistes en abominar de les dictadures de pacotilla, que no ens poden oferir res cobejable, i en riure les gràcies de genocides yankees, xinesos, russos, israelians i d'altres amb els que podem fer bons negocis. Per no parlar d'un dels pitjors genocidis endèmics que ningú ni tan sols coneix, i del que com espanyols que encara som, en som directament còmplices: el que es porta a terme a Guinea des de la descolonització.

Deuen tenir raó aquells que ens desqualifiquen amb aquella frase que ja tenim assumida com a tòpic de "la pela és la pela", que fins ens resulta simpàtica, i et diuen també com una broma festosa, quan et passeges pels zocos de Tunísia o Turquia i et veuen pinta de català. El problema és que no ens queda ni la "pela": se les han endut totes a Madrid.


Conclusions (esperem que provisionals)


Si la Catalunya que acabo de retratar ha de ser la Catalunya Independent, no m'interessa ni l'una ni l'altra. Però no hi ha perill. Aquí només sabem plorar i pidolar per estatuts i estatutets, que son cosa pròpia de bancs, caixes d'estalvis (tots tant nostrats), universitats i societats anònimes, i no pas dels països de veritat. Aquests es doten de Constitucions. Per cert, el nostre país va tenir-ne la primera de la història d'Europa, però fa tant de temps que ningú se'n recorda.

I que ningú tingui la temptació d'acusar-me de fer el joc, amb aquesta crítica furibunda, a la dreta o a l'Estat Espanyol. Ni l'una ni l'altra em mereixen ni un sol comentari: es desqualifiquen sols. La que m'emprenya i em fa mal al cor és l'esquerra, que hauria d'estar pel canvi del país i el seu alliberament i contràriament només sap fer-li la feina bruta a la dreta recalcitrant i a l'Estat opressor.

Soc conscient de pertànyer a una espècie en extinció i els ecologistes no em mereixen cap confiança en aquest sentit. L'espècie dels pocs que no es conformen amb el "soma" del mon feliç de Huxley, amb què ens volen fer combregar a tots (aquest és un país molt religiós). Digueu-me derrotista si voleu. Fa un temps això dins del partit comunista hauria suposat el Gulag i dins la societat catòlica l'excomunió. Encara estem massa prenyats d'ambdues coses.

En un poema en aquest bloc venia a dir que moriria feliç al meu país independent. Avui cada dia estic menys convençut de morir feliç, ni al meu país i encara menys de la seva independència. A Espanya són Talibans, o un règim islàmic fonamentalista qualsevol, aquí no arribem ni a república bananera.

Si Espanya no ens donés pel sac, a qui atribuiríem la culpa dels resultats de la nostra incompetència, del nostre babauisme, la nostra manca de dignitat, el nostre m'enfutisma i els nostres "qui dia passa any empeny", "amagar el cap sota l'ala" -pardalets-, "anar pel bon camí", "aixecar la camisa" (deixar-se-la aixecar)?. El problema és que ens hauria de "caure la cara de vergonya" i fa temps que l'hem perduda. Això si, s'ha de reconèixer que tenim una col.lecció molt rica de frases fetes.

Maleït País!. És que potser el nostre és un altre amor impossible?.
Sort que a Arenys de Munt encara espurneja una petita flama que il.lumina el Principat i els Països Catalans. D'aquests tampoc se'n recorda ningú.

Avui dormiré tranquil. Quin descans!.

P.D. Noticia d'última hora: El Govern de la Corona Espanyola, amb el senyor Zapatero al capdavant (en català es diria Sabater, coincidint amb un galdós personatge), s'està plantejant prohibir el referèndum d'Arenys, no fos cas que s'encomanés. Com diuen ells "ladran, luego cabalgamos".