VIOLETA PARRA TENIA RAÓ. Poema recitat. Videoclip.

Parlant amb una amiga, vaig citar la cançó Gracias a la vida de Violeta Parra. Quasi com en un flaix o un impuls, se'm va posar al cap fer-ne un poema. M'hi vaig llençar i va sortir sol.

Violeta es va suïcidar un any després d'escriure Gracias a la vida, als 49 anys, a les 17:40 del 5 de juliol de 1967. Potser resulta paradoxal, que algú que escrivís quelcom tant motivador ho fes, però potser va ser el comiat d'algú, que agraeix el que ha viscut però ja en te prou. Molts hem viscut aquesta sensació de tenir-ne prou, però després d'oscil·lar entre el malguany i la lluita, hem aconseguit seguir lluitant. Ella que encara ens dona ànims, i era depressiva (350 milions al mon en pateixen, un 15% de la població i qui no n'ha passat o es mou al límit, en aquesta societat anòmica i frustrant?), no va poder.

Vagi com homenatge a ella aquest poema!.

Nota: Sota el risc d'atabalar els destinataris i no donar-los temps de veure ni digerir les meves produccions, publico aquesta, dos dies després de publicar Al meu Jardí, enllaçar, amb l'escriptura d'aquest poema i la seva transformació en veu, musica i imatges. Però com em va dir una amiga "les muses em tenen posseït" i, quan això passa, tant rarament, s'ha d'aprofitar. De fet tenia previst un altre clip amb 5 poemes, molt mes complexa de realitzar, i l'he aparcat per tirar endavant aquests. Ara toca un breu descans i el proper, podeu estar tranquils que trigarà una mica més, tenint-ne en compte la complexitat.

Les xemeneies de la Marcé-Baudelaire-Coppola-Factory, treuen fum sense parar. No hi guanyen ni en duro però frueixen amb delit!.



      Enllaç al videoclip de YouTube:

     Violeta Parra tenia raó . Poema recitat per l'autor. Videoclip. YouTube.

         

          Flor Natural. Jocs Floral Infantils. L'Hospitalet, 1967.

Violeta Parra Tenia raó

"VIOLETA PARRA TENÍA RAÓ"

Potser cal arribar a vell per despertar.

Prou ploriquejar i donem gràcies a la vida.

Tant costa distingir el negre del blanc?.

Tant costa no ennuegar-se i degustar.

Tant seguir dempeus i no fer figa?.

Tant distingir la lluita del malguany?.

Tant seguir la marxa amb els peus cansats?.

Quan ens queden el so i la paraula.

Encara no hem après a esprémer el cervell humà?.

Bé sabem estar contents o neguitejats.

Si trenquem cadenes sens deixar cap baula.

Si hem après quan cal estendre la mà.

Si som espurnes en la nit brillant com els estels.

Si com deia Mandela som poderosos sense límits.

I si ens alliberem de la por alliberem als altres.

Cantem ben alt i donem gràcies a la vida.

Ja és hora de deixar caure tots els vels.

Si ja hem pagat tots els nostres dèbits.

Si ja ens és igual el nosaltres que el vosaltres.

Si ja hem donat la moral per abolida.

És hora de fer balanç sense por.

De no penedir-nos de res.

De reivindicar el nostre passat.

Cantem de nou gràcies a la vida.

Perquè del futur encara som llavor.

Perquè el passat ja no representa cap pes.

Perquè hem patit però també hem estimat.

Perquè la nostra flama segueix viva.

Francesc Marcé i Puig
26 de juliol de 2020

AL MEU JARDÍ. Poema recitat. Videoclip.

Sembla que això del Covid i la normalitat-anormal si que té efectes neurològics. Jo en dono fe i el que parlo amb amics i amigues m'ho confirma. A molts ens ha agafat per recercar  i redescobrir, tant coses pròpies com alienes, sovint acompanyat d'una vena creativa.

A mi, entre altre coses, m'ha agafat per la poesia, que feia 10 anys que no n'escrivia, escrivint algun poema nou i rescatant-ne d'antics. Però amb una vessant nova, que no havia provat mai, recitar-les i fer-ne un video-clip.


En el darrer mes i mig aquest és el 3er videoclip que publico. El primer amb un poema del 2009, el segon amb dos poemes nous i aquí torno a rescatar un poema del 2009. Ara bé, té una peculiaritat, segurament relacionada en què entre los coses quotidianes que he redescobert hi ha la jardineria.


Però, la principal peculiaritat, dins de la meva faceta com a poeta aficionat (a la primera joventut n'havia escrit molts), és que quasi tots el poemes que he escrit, reflecteixen sentiments i aquest és dels pocs, si no l'únic, que te un caràcter entre descriptiu i narratiu d'una realitat concreta, com és i què hi succeeix: Al meu jardí.




                 Enllaç al videoclip de YouTube:



            Al meu Jardí. Poema recitat per l'autor. Videoclip. YouTube




                 


Flor Natural. Jocs Florals Infantils. L'Hospitalet, 1967.

DOS POEMES DESCONFINATS. Poemes recitats. Videoclip.

Benvolguts lectors. A mi això del Covid19 i les seves seqüeles es veu que m'està aguditzant la creativitat (tinc amics que m'han comentat que també els hi passa). A part del clip recitat sobre un poema de fa 11 anys, després de 10 anys de no escriure'n cap, el maig en vaig escriure 2 i dilluns un altre, expressant sentiments canviants. En aquest sentit per mi la poesia sempre m'ha funcionat com una bona teràpia. Vaja que ara mateix estic basculant de la política (de la que tot i fer fàstic no em puc desentendre del tot) cap a la literatura (que sempre satisfà més ni que sigui sols a tu mateix).

 No em considero un poeta tot i que d'adolescent i jove en vaig escriure molts, per a mi o dedicats a persones estimades. Sempre com un acte íntim i personal. Tot i així vaig tenir la sort que gràcies al meu pare Francesc Marcé i Sanabra, un gran poeta molt prolífic i constant, encara que a vegades n'escrigui de més lliures, domino una mica la tècnica de la rima i la mètrica, que ell em va ensenyar molt aviat.

Després n'havia escrit algun més esporàdicament, quan he sentit la necessitat d'expressar sentiments (el meus poemes acostumen a tenir sempre aquest caire). Fa uns anys en vaig escriure uns quants i els vaig publicar en aquest bloc i fins ara cap més. Aquest 2 els he publicat al bloc i a Facebook per escrit. I tot i que quan un amic em va animar a gravar aquell recitat i en vaig acabar fent un vídeo, vaig dir que seria el primer i l'últim, no ha estat així. Doncs com bé em va assenyalar una amiga, això no es pot dir mai i m'ha tornat a picar el cuc i aquí teniu un altre vídeo amb els 2 darrers poemes: "Té Sentit la Vida?" i "Carpe Diem al Gronxador". Espero haver millorat una mica la tècnica, doncs aquell va ser molt improvisat i ara he fet una acurada planificació prèvia i he anat ajustant més durant el procés progressivament les imatges al text. Espero que el gaudiu, i si no és així, jo si que ho he fet realitzant-lo.



              Enllaç al clip de YouTube:


             Dos Poemes Desconfinats. Recitats per l'autor. Videoclip. YouTube.



           
                           

             Flor Natural. Jocs Florals infantils, L'Hospitalet 1967. 
             L'únic concurs a què m'he presentat i premi que he obtingut mai
             i que, ja que n'he fet més, he pensat convertir en leitmotiv dels videoclips
             com a picada d'ullet a l'època en que vaig començar i gracies a haver recuperat
             la fotografia entre les coses del meu pare.
              

Carpe Diem al Gronxador

Carpe Diem al Gronxador

Després de cantar a la solitud.

La falsa il·lusió i l'artifici.

Cada alè única raó de vida.

Canto l'univers amb sa amplitud. 

I allò tant menut que no té ni mida.

La joia allunyada del desfici.

Després de cantar-li a la mort.

L'aparença i la ingènua creença.

Les pors que ens engoleixen.

Avui canto a les espurnes de sort.

Canto al sentiment de complaença.

I als desitjos que s'acompleixen.

Algú en diria labilitat.

Pujades i baixades sens sentit.

Però quin és el sentit de la vida?

El salt constant entre seny i rauxa.

Il·lusió si que és l'estabilitat.

Allò que sembla gran és tant petit.

Allò etern de cop fa figa.

Equilibri entre assossec i disbauxa.

Francesc Marcé i Puig.

13 de juliol 5h am. 

Escrit escoltant Paco Ibáñez.