Entrades
El llibret que us presento es:
-Familia. Colectivo de Higiene Mental de la Florida/ ICE, UB, L'Hospitalet, 1979.
Es tracta d'un opuscle coordinat i realitzat bàsicament per mi com a part de la tasca (avui en dirien voluntariat, nosaltres ho enteníem com a militancia) en el marc del que va ser el Col·lectiu d''Higiene Mental de la Florida a l'Hospitalet del que ja us parlaré. Aquest text en concret es va poder portar a terme gracies al finançament per part de l'ICE de la UB d'un grup de treball que vaig coordinar. Va ser un treball que es va desenvolupar durant el curs 78-79 i va consistir en un treball de recerca aplicada, basat en l'enquesta a la població del barri, sobre les relacions familiars, així com entrevistes a persones i grups representatius del barri i fins l'estudi del tipus de revistes mes venudes als quioscs, relacionades amb el tema. L'objectiu era investigar les relacions familiars a fi d'afrontar una tasca preventiva d'informació mitjançant l'opuscle final, que havia de ser adequat a la població no sols pels continguts sinó per la seva presentació formal i el llenguatge escaient per ajudar a acomplir la seva funció. L'ICE es va fer càrrec també de la seva publicació i es va repartir gratuïtament pel barri de la Florida.
En aquest cas em vaig encarregar fins de la realització formal i de contingut del llibret, incloent la portada naif o artesanal i part de les fotos fetes al mateix barri (era una època en que anava de fotògraf amateur). Evidentment, com amb tot el que fèiem vaig comptar amb la col·laboració desinteressada de força gent del barri, especialment jovent com nosaltres, que col·laborava en les tasques del Col.lectiu i que per exemple es va encarregar de portar a terme les enquestes necessaries.
Atenent al caire "autobiogràfic" del bloc, en especial respecte a donar a conèixer la tasca que he portat a terme en diferents èpoques i àmbits i que penso que pot ser d'interès o utilitat per altra gent, una vessant que havia descuidat fins ara era aquesta relativa a la època dedicada al treball sobre salut mental als barris, que tenia una mica oblidada i que en revisar-la avui dia, m'ha fet sentir força orgullós del que preteníem, encara que com totes les tasques utòpiques no assolis els seus objectius (després us en faré cinc cèntims), sinó més aviat ha passat el contrari. El món ha anat enrere respecte a fa quaranta anys i aquells objectius segueixen sent totalment vigents. Em centraré d'entrada en el contingut mateix de l'opuscle, perquè us feu una idea de què hi trobareu.
Precisament, l'he regalat a alguna gent jove que ha quedat sorpresa de la tasca que fèiem fa tants anys i de l'actualitat del seu contingut. No és tant estrany, per motius diversos. Primer perquè, com deia, desgraciadament la societat no ha avançat gaire en tot aquest temps sinó sovint al contrari, respecte al paper de la familia i al caire de les relacions en el seu si, com de les relacions socials en general. I també perquè la majoria de consells. orientacions, o consideracions que hi fèiem sobre la familia i el seu paper social, i en especial sobre les relacions en el seu si, entre la parella i amb els fills, segueixen sent igualment d'essencials per assolir unes relacions satisfactòries. De fet son les que serveixen per qualificar de tals, en termes teòrics psicològics, psiquiàtrics o de Teoria de la comunicació, no sols les relacions familiars, sinó qualsevol relació grupal o interpersonal. No ens les trèiem de la màniga, s'explicaven a l'opuscle de forma entenedora, però provenien de l'estudi a fons sobre la interacció i la psicoterapia familiar i grupal.
I ara faré una mica d'història, breu, sobre els que va representar el moviment dels centres d'Higiene Mental, que te poc a veure amb el que ha acabat esdevenint l'assistència relativa a la salut mental actual, tot i que en certa mesura va contribuir a que almenys acabés existint. El Col·lectiu d'Higiene Mental concret el vam fundar 2 psicòlegs (Jo mateix i el meu company Antoni Remesar i un psiquiatra, del que fa tant de temps que ens hem perdut la pista, que no aconseguia recordar el nom però si la seva cara; Enric Mora si no m'erro). Des del principi, ho vam fer en col·laboració amb entitats del barri com l'Associació de Veïns i l'Ateneu i veïns que s'hi van volcar desinteressadament. I no va ser casualitat doncs en realitat aquest era l'objectiu principal del moviment. Aconseguir que la gent, amb l'ajut i col·laboració de diversos professionals, acabés sent responsable i autogestionant la propia salut mental i els propis conflictes, que en conjunt consideràvem que no es podien separar de les condicions socials que en gran mesura n'eren responsables.
L'ajuntament ens va deixar utilitzar l'Aula de cultura, tot i que més endavant, arrel d'un pamflet, on criticàvem el pla de sectorialització, que vam titular "Els manicomis estenen els seus tentacles als barris", i fou publicat en anglès per col·legues del Newsletter of the Bay Area de San Francisco, ens en van fer fora "educadament" i vam acabar tenint com a seu l'Ateneu.
Per entendre tot això cal saber que partíem de l'experiència de l'antipsiquiatria, tant en la seva vessant representada per Franco Basaglia i Giovani Jervis a Italia, obrint els manicomis, exposada en el famós llibre del primer "La institució negada", com en la seva vessant anglesa, representada per R. D. Laing i David Cooper, que posaven en critica les institucions socials i la familia en especial, com a fonts de l'anomenada "malaltia" mental i que en el fons pretenien evitar la medicalització del que consideraven conflictes amb una base social a més de biològica, just el contrari del que per desgracia ha acabat passant.
Estàvem integrats a la Coordinadora de Centres d'Higiene Mental, que proliferaven pel país, en especial per Barcelona i que ens reuníem i debatíem sovint. Recordo bons companys psiquiatres, com Roser Pérez Simó, Josep Lluís Fàbregas, Lluís Torrent entre d'altres. També estàvem integrats a nivell internacional al Réseau-Alternative a la Psychiatrie, en el que participaven o hi col·laboraven persones de la talla dels mateixos Basaglia o Laing, o altres com Foucault, Cortázar, García Marquez, o Sartre. Tinc un bon record d'una trobada del Réseau a Ginebra el 1978, on debatíem, psicòlegs psiquiatres, treballadors socials i "bojos" en peu d'igualtat. I d'una conversa dinant, amb l'admirat Felix Guattari, autor del llibre de culte l'Anti-Edip, ja desaparegut, sobre l'estrany segrest de l'exprimer ministre italià Aldo Moro, que acabà amb el seu assassinat, atribuït a les Brigades Rojes però que mai s'ha aclarit.
Perquè us acabeu de fer una idea de tot plegat acabaré amb la definició de Salut Mental que feia la Cordinadora de Centres d'Higiene mental i amb la imatge d'un text relatiu a la revista del Réseau, on cita els col·laboradors i els objectius immediats.
"L'estudi complert de l'home com a unitat biològica dins d'una estructura social complexa, en una totalització integradora de les noves realitats psicològiques i sociològiques, i en el context d'interacció individu-medi per tal de poder analitzar i incidir en les causes que intervenen en l'aparició del conflicte psíquic".
Quins temps aquells en que encara era possible creure en la utopia i tenir esperances respecte al futur i que vam tenir la sort de viure.
Sembla que com deien en algun article aquesta gent de cabell blanc som els únics que encara mantenim la tossuderia i no defallim. Tot i que darrerament sembla que hi ha un jovent que comença a obrir els ulls i no conformar-se amb el que li ofereixen.
Acabaré amb 3 Twits que vaig fer ahir a un fil que qüestionava el que el govern espanyol considerava el retorn a la "normalitat" en el conflicte Catalunya-Espanya i al que vaig respondre, posant en qüestió el concepte de normalitat en general, justament el que constituïa el fons de la postura que defensàvem llavors i molts seguim defensant, i que han tingut una resposta inesperada pel que fa a likes, retwuits i nous seguidors espontanis, respecte al que és habitual, fet que fa pensar que més gent de la que sembla es qüestiona el mon en què vivim i comporta un cert optimisme.
"El concepte de normalitat es el més pervers, que existeix, tant en política com en salut mental. Normal és qui segueix les normes establertes per la societat y la ideologia dominant. Normalitat es la "obediència civil" (Cuixart) còmplice de la injusticia".
"Normal no equival a saludable, ni satisfactori, ni beneficiós o equitatiu, ni a nivell personal, ni de relacions, ni a nivell politic. Aquesta "normalitat" seva a què apelen no te res a veure amb la nostra normalitat. Es la del regim del 78 i la submissió".
"Totes les institucions socials están al servei de que la majoria no surti de la "normalitat" en sentit ideològic o de la obediència civil que diu Cuixart, la consideri com lo "natural" un altre concepte equivalent i no tingui esperit crític".
