Escletxes de núvol

 "ESCLETXES DE NÚVOL"

Remuga, remuga, 

ocult en sa espluga, 

que ben poc l'aixopluga, 

la gola poruga 

d'un profeta borni, 

expert en fer l’orni, 

tot fugint d'estudi 

davant el diluvi 

que a prop ja belluga. 

Qui sap si s'atansa 

un doll de recança, 

mancat de balança, 

fugint d’un Sant Jordi, 

que no salva prô cansa, 

com foll que sols dansa, 

enfront del diluvi 

anunciat d’antuvi, 

com del llavi la pansa. 

Esclaten escletxes, 

no és cosa de metges, 

ni d’arquers amb fletxes, 

ni de frares heretges, 

ni fuites d’esperança, 

ni rossinyols cap a França, 

ni de trencar cap llança, 

ni de campi qui pugui, 

ni que el cel s’ho endugui. 

Quan anuncien pluja, 

i el dòlar s’apuja 

pel bram d’una truja 

i el canvi pel canvi 

sens que hi hagi recanvi, 

i babau qui no fuja, 

potser ha arribat l’hora 

de què fem enfora 

tant teulat que no sopluja. 

Deixem-nos de punyetes

i mànigues estretes, 

sempre amb fils i vetes, 

experts o poetes, 

o fent les maletes, 

creient-nos atletes 

d’una gran competició 

on rep sempre el nostre crostó. 

Escletxes de núvol 

no obren aixetes. 

Francesc Marcé i Puig 

16 d’agost del 2026.

Gossos, gossos, gossos

 "GOSSOS, GOSSOS, GOSSOS"

Gossos, gossos, gossos, 

per tot arreu hi ha gossos, 

n'hi ha més que criatures 

-fan les vides massa dures-

Abans eren els orbs 

que duien gossos guia, 

avui tothom eixorc 

sense un gos per fer via.

L'home gras i corpulent 

amb el gos ben menut, 

mirant-lo de dalt estant 

com si l’hagués perdut.

La noia escardalenca 

guiada pel llebrer, 

que si ella no es trenca 

és que ell no li deixa fer.

L’avi del gos salsitxa 

que tampoc sap caminar, 

no fan passa ni mitja 

si és que surten a voltar.

La xiqueta esverada 

amb el gos descontrolat, 

que a tothom entrebanca, 

si és que algú se li ha creuat.

El pinxo perdonavides, 

que no te mitja bufetada, 

amb Rottweiler per cuirassa, 

per si de veres van maldades.

Qui ha suplert infants per gossos, 

doncs no cal dur-los a escola, 

ni arriben a fer-se mossos, 

ni abandonen la garjola.

El personatge solitari, 

estalviant-se tot contacte, 

que amb el gos ha fet el pacte, 

defugint aquell calvari.

Fins n’hi ha que barregen 

gossos i criatures, 

així a tothom maregen 

amb el que per ells són cures. 

Tots recollint les merdes 

amb fosques bossetes 

com si fossin perles 

per a ments estretes. 

Per tot arreu lladrucs i udols 

o xiscles com de rata, 

tan si ho vols com si no ho vols, 

empassant-te la sonata. 

I si no ets d’aquesta penya 

seràs titllat de boig o malastruc

-per tot aquest qui emprenya- 

com una bola de retruc. 

Francesc Marcé i Puig 

12 d’agost del 2026

Bajanades poètiques

 "BAJANADES POÈTIQUES"

Com que ho diu un poeta 

diuen que poesia és, 

malgrat que l'estructura 

no faci gens el pes.

Com que ho diu un poeta 

hi ha d’haver misteri, 

doncs sa ment inquieta 

és de muses ministeri.

Com que ho diu un poeta 

ha de ser venerat, 

paraula de profeta, 

no cal treure’n l’entrellat.

Com que ho diu un poeta 

d’antuvi és argument, 

sens cap font ell interpreta 

amb mots que fan sement.

Com que ho diu un poeta, 

qualsevol atzagaiada 

deixa la gent abstreta, 

atuïda, entotsolada.

La qüestió és que eixa rutina 

comporta capgirament. 

No és la ment preclara

qui salva l’argument. 

Eixorbats de màgia 

i raonament pueril 

a tothom contagia 

adorar qui ens venen 

com d’esperit prou gentil. 

En tots els camps s’abusa 

d’arguments d’autoritat, 

així la gent confusa 

no abandona mai el ramat. 

Francesc Marcé i Puig 

11 d’agost del 2026. 

 

Collonades

 "COLLONADES"

Aquesta societat 

on ens ha tocat viure 

té el personal entotsolat 

-pendent de sobreviure- 

en meres collonades 

que li amarguen les albades.

Que si dormo o no dormo, 

massa prim o massa gras, 

si m’informo o em desinformo, 

massa passes o un sol pas, 

ai que m’ha sortit un gra, 

potser demà no hi hagi pa.

Si estic trist perquè estic trist, 

sempre cal estar alegre, 

si ho he vist o no ho he vist, 

que no falti sal i pebre, 

ai l’avui, ai el demà, 

ningú sap què esdevindrà.

Ai els fills, ai els germans, 

massa joves, massa grans, 

ara donem-nos les mans, 

ara ens han envaït 

tot d’homes de pell fosca, 

ai que ens fotran el llit, 

ara fem-los la rosca.

Que si eclipsis o sequeres, 

vitamines o endorfines, 

massa dolç o massa aspre, 

tot canvi és un desastre, 

que ve l’administració 

a tocar-nos el crostó.

I mentre tots anem minvant, 

atuïts o espaordits, 

afeixugats i encaparrats, 

en etern anar-hi anant, 

hi ha qui es frega els dits 

xuclant els nostres parracs.

Francesc Marcé i Puig

8 d’agost del 2026.

Mormoleig

 "MORMOLEIG"

Mormoleig de faves tendres 

i de rius d’estany, 

de qui creu que cal vendre’s, 

per tenir la clau del pany.

Mormoleig mig somicaire, 

tràngol endormiscat, 

estant de l'abisme al caire, 

tot negant-ne l'espadat.

Mormoleig d'un gran batall, 

esbatanador de somnis, 

reblant-ho amb un badall, 

tot mig fent-se l'orni. 

Mormoleig de qui fa creure 

que n'hi ha prou amb ferir l'ombra, 

i després ja podem jeure 

tot restant en la penombra. 

Mormoleig de tants desficis, 

de tanta remor de canvis, 

trasmudats en “beneficis”

de dubtosos intercanvis. 

Mormoleig, mormolejos, 

miratges, somiejos, 

de quan ens crèiem desperts 

i ens llevaren els encerts. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’agost del 2026.

Desendreçaments

 "DESENDREÇAMENTS"

En un món desendreçat, 

atuït i aclaparat, 

regnen els gripaus pudents 

que s'esmolen bé les dents, 

deixant tothom esmorteït, 

trasbalsat i atordit, 

colpit per l'immens traüt, 

que ha tornat a tothom mut. 

Fiblat per tant de trasbals 

ningú balla ja cap vals, 

amagats dins son catau 

car no els resta ja cap nau, 

que els pugui fer navegar 

d’ara cap més enllà. 

Tothom fent tentines, 

arrapats a les joguines, 

que els prometen agençar, 

-sens que calgui ja tibar, 

ni servar cap vella llei- 

tot són encaparrament, 

vers la felicitat pudent, 

que els promet tan mala gent. 

Afuats per tanta nosa 

rebenten la resclosa 

que els portava a cobejar 

un món més just i un nou demà. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’agost del 2026.

Ai Marçal

 "AI MARÇAL"

Maleïda la Marçal, 

que amb sa Sal, 

em té ben entrampat; 

amb ritme que no vessa, 

ni pressa, 

mica en mica fent forat.

M'ha tornar un lladregot, 

buit d'argot 

i amb poques pretensions

empantanegant versos, 

dispersos, 

perdut en sos alentorns. 

Potser li hauré d’agrair, 

-què hi puc dir-

aquest nou descobriment 

per la meva col·lecció 

o afecció 

envers el ritme més adient. 

Seguiré manllevant, 

guanyat cant, 

la veu dels avantpassats, 

en un plagi generós 

i amorós 

dels mots que m’han estat llegats. 

Francesc Marcé i Puig 

2 d’agost del 2026.

Paraules

 "PARAULES"

Paraules i significats 

no sempre van conjuminats.

Mots que eren talismans 

avui s'escapen de les mans.

Els seus sentits s'han capgirat, 

fins arribar a no dir re; 

rampoines ornamentals; 

espelmes que han perdut el ble;

paranys ordits per enemics 

engalipen oïdes diligents, 

poc a poc els van fent el llit;

de vells guerrers a nous servents. 

D’altres, de tant repetides, 

s’han fet música celestial; 

ja no en resten bous ni esquelles, 

no fan pessigolles, ni cap mal. 

No és pas or tot el que lluu, 

de Troia ja ens ve la lliçó; 

sempre amatents pot ser un pèl dur, 

però únic remei per tant mal so. 

Francesc Marcé i Puig.

2 d’agost del 2026.

Entremaliadures

 "ENTREMALIADURES"

Saltironen notes entremaliades

empeses per l'aire del ventilador.

Burxen com lleus nafres estarrufades 

sens que arribin a arraconar la calor.

S’albira una brufada que no arriba, 

llenguda però incapaç de decidir, 

temorosa, tímida, avergonyida, 

com aquell savi que no té res a dir.

Entremaliadures d'un temps esvalotat, 

malfactor disfressat  de bonança, 

picant l’ullet però tenint a tothom astorat,

com qui ara i adés ens té a tots en dansa, 

com qui promet l’ós sens haver-lo caçat, 

com qui diu que vindrà però mai s’atansa.

Francesc Marcé i Puig

1 d’agost del 2026.

Internet Archive Francesc Marcé. Llibres

Podeu consultar, llegir i descarregar lliurement  tots els meus llibres des del lloc web Internet Archive. Org, classificats en dues llistes: poesia i assaig, recerca, des del següent enllaç 👇 

CLIQUEU AQUÍ PER ACCEDIR ALS LLIBRES

Llista poesia: 7 llibres 

Llista assaig, recerca: 8 llibres sobre Teoria de la comunicació humana, teoria de la imatge, percepció, recepció de missatges visuals, recerca en disseny.

Amarat

 "AMARAT"

Amarat de lluïssors engarjolades 

veig esclatar les ales del vent.

Pel pendís de les hores retrobades 

reneix un inesperat sarment.

Amarat d’albades enllunades 

puc fugir del sempitern anar fent.

És clouen finestres oblidades 

de les que no cal fer-ne més esment.

Llampeguen en el buit noves ardors.

Esgarips de feres enllaunades 

alenen amorosides noves sentors.

Res nou, res vell no és endebades.

Flirtegen runes brunes nous amors 

pel sol ixent ben amarades.

Francesc Marcé i Puig

25 de juliol del 2026.

Perdut en universos Llompartians

 "PERDUT EN UNIVERSOS LLOMPARTIANS"

Corrues de formigues 

engoleixen miralls escapçats. 

L’Agnès i l’Antònia esguarden expectants. 

No diguéssiu mai 

que el rellotge s'ha aturat. 

Aranyes enteranyinen 

estols de rats-penats. 

Els calaixos del capvespre 

romanen oblidats. 

La lluna somica 

llàgrimes de soledat. 

Ombres de llangardaixos 

agombolen els meus morts. 

Deu ser l'horabaixa 

llançant els daus de la sort. 

Geomètriques tardors 

a l'alba han fet escac. 

L’Antònia I l’Agnès pleguen veles 

de tot enyor caducat. 

S’atansa el crepuscle 

dins la pluja del passat. 

Francesc Marcé i Puig 

25 de juliol del 2026.

Enyors

 "ENYORS"

Enyor de quan la mare, 

aspre, titllava de fresca 

aquell amor salvatge 

d'un London recent albirat.

Enyor d'estar a l'empara, 

-compartint llesca i gresca 

amb tant de camarada-

d’un pis antic i tronat.

Enyor dels somiejos 

de noves ensenyes 

que havien de menar-nos 

a un món nou tant desitjat.

Enyor dels xiuxiuejos, 

fets a cau d’orella, 

de quan érem nanos, 

bufant el mot equivocat.

Enyor de nits inabastables, 

acuitant el qui sap què, 

com si l’endemà de feina 

mai hagués de ser copsat. 

No són enyors reviscolables, 

ni béns perduts que cal refer, 

tan sols vitualles de cuina, 

que pam a pam m’han adobat 

tal com he arribat a ser.

Francesc Marcé i Puig

24 de juliol del 2026.

Llompartejant

"LLOMPARTEJANT"

S'alcen al cel de les calaixeres, 

ombrívoles mans de mort, 

aspre recull d'heures ploraneres; 

fugen llangardaixos sense conhort.

Aspres llàgrimes enteranyinades, 

solquen rius desesperats;

per l’airecel de cuixes matineres, 

violinades cordes xisclen cap al tard.

Rellotges tous trenquen albades 

i omplen tolls de soledat; 

ben lluny d'antigues terres osques 

afanys i neguits són oblidats, 

perduts per dreceres boges; 

potser és que tot ja s'ha acabat.

Francesc Marcé i Puig

23 de juliol del 2026. 

Intrusos

 "INTRUSOS"

Esventren cels 

farcits d'estels, 

sollen estanys 

–nous averanys-.

Sorruts trescant 

amunt i avall, 

esbudellant, 

somriures.

Destorben viures, 

tot descordant

terrabastalls 

-vampirs sens alls-.

Ningú ha convidat 

tant de forassenyat, 

-d'asprors llogades 

a esquenes vinclades-.

Llangueixen mel 

a tall de fel, 

defugint veus 

vellutades.

Barrem el pas 

al bordegàs, 

que es creu portaveu 

de totes les contrades.

Deixem florir 

un altre cop 

llambordes 

virolades.

Francesc Marcé i Puig

22 de juliol del 2026.

Empaitant paraules

 "EMPAITANT PARAULES"

Em plau empaitar paraules, 

em plau caçar mots oblidats, 

ocultes en velles faules, 

perdudes en fulls descuidats.

Vetllar pel que sembla perdut, 

alçant-les amb nova alenada, 

refent el que el vent s'ha endut, 

furgant novella tornada. 

N'hi ha que em deixen embadalit 

enfront l'esllavissada 

d'un univers decandit 

com una tassa vessada. 

Em plau embolicar-me 

caçant noves fites al vol, 

perdent-me al fons de l'abisme 

de tantes veus en estol. 

No em trobareu mai esmaperdut, 

ni enfonsat en llot llefiscós, 

mentre encara rutlli el meu cos 

i encara em resti salut. 

Qui gosi tractar de despulla 

aquesta llengua que ens mou, 

com si ja no calgués el que fou, 

com tardorenca fulla, 

serà engolit per l’enrenou 

d’un riu que tot ho remulla, 

d’un esclafit que tot ho remou. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de juliol del 2026. 

Grinyols

 "GRINYOLS"

Em grinyola la sabata 

com mal esgarip de gata.

Boina i nevat bigoti, 

armilla fosca i gaiata, 

ferreny i adust m'esguarda

-des del seu retrat- 

aquell besavi batlle,

per sobre de la corbata.

Potser a ell li grinyolen 

aquests temps que tot ho esmolen, 

com si no restés cap data.

Massa grinyols, brams i udols 

que tot ho desbaraten, 

-l’avui, l’ahir i l’avenir-

tal com sabata barata.

Francesc Marcé i Puig

16 de juliol del 2026. 

Estranya calma

 "ESTRANYA CALMA"

Què passa aquest estiu 

que arreu s’està tranquil?. 

És el canvi climàtic

o tots al frenopàtic?.

Els ha desfet la xafogor 

o tothom amb massa por?. 

Tothom ha perdut l’esma 

o creuen que és quaresma?. 

Se'ls han perdut els esclops 

o son tan savis com els pops?. 

Potser és maduresa 

esperant nova contesa. 

Potser tan sols és la calma 

abans de la tempesta. 

Tothom agafant forces 

per quan petin les borses. 

Ningú sabent què fer 

tement el proper merder. 

Tot galifardeu corprès 

esperant què ve després. 

Francesc Marcé i Puig 

15 de juliol del 2026. 

El món s'acaba

 "EL MÓN S'ACABA"

Hom repeteix que el món s'acaba, 

sens parar de gemegar.

Quan s'acabi de veres 

no tindrà llàgrimes per plorar.

Francesc Marcé i Puig

15 de juliol del 2026. 

A l'alba

 "A L'ALBA"

El món el governa a l'alba 

una estranya calma. 

Tan sols el gall esberla 

un silenci que s'esquerda.

Hom diria un miratge 

o un somni desvetllat, 

tal com ser un ostatge 

d'un déu massa primmirat.

El sol tot s’ho emporta 

amb son ànim prepotent, 

burxant a cada porta, 

alçant a un excés de gent, 

que es mou atrafegada 

sens saber què està fent. 

Francesc Marcé i Puig 

15 de juliol del 2026.

Hi havia

 "HI HAVIA"

Hi havia una vegada 

un camí planer 

sens cap ensopegada.

Hi havia una vegada, 

lluny de la bardissa, 

una gran bellugadissa.

Hi havia una vegada 

amb cap cap entaforat

dins cap obscur forat.

Hi havia una vegada 

amb ningú engolint 

femta arremolinada.

Hi havia una vegada 

on s'esvaní tot porc 

i tot esforç eixorc.

Hi havia una vegada 

on no solcava l'aire 

cap núvol rondinaire.

Com ens agrada creure 

que temps era temps hi hagué 

allò que mai hi va heure. 

Francesc Marcé i Puig 

12 de juliol del 2026.

Calitja

 "CALITJA"

Ja no hi sóc, 

ja en resta poc 

de la fera 

que esvera.

No em cerqueu, 

no em trobareu, 

ja m'he fos, 

tot mig confós.

Cap ocell 

a dins del niu, 

ja és desfila 

el voraviu.

Tot cercant 

la pell de l’ós, 

ni lladrucs 

d'un pobre gos.

Ja m'he mort 

sense conhort, 

com patata 

sense hort.

A l'estiu 

no fa viu, viu 

ni el poeta 

quan escriu.

Res no espera, 

desespera, 

fins la figa 

a la figuera.

Ha canviat 

fins el solstici, 

quin panteix, 

ai quin desfici.

Hom pateix,

no hi ha ofici,

tan sols mareig

sens benefici.

És la calitja 

que esquitxa, 

sens cap paraula, 

ni tan sols mitja.

Francesc Marcé i Puig

6 de juliol del 2026.

Verdaguejant

 "VERDAGUEJANT"

Esbufega la marinada esgarrapant terra endins, 

rínxols de terra eixuta esbadellen antics coixins, 

del macís de Sant Llorenç trinxant la maltractada escorça;

cent mil espectres de vells ciclistes cruixits i atabalats 

pedalen esmaperduts i potser no gaire deixondats, 

símbols d'un món sense força.

Pàl·lids i pudents fulls de llibre rònec aquells vells herois 

verdaguerians, encimbellant-se carenes i cingleres tan cofois, 

ni tan sols el record en resta i es que potser tampoc cal, 

en un temps de pa sucat amb oli i comandes d’Amazon , 

on ningú arrisca la testa ni arriba a treure’s mai la son 

i un lleu ensurt fa massa mal.

Els herois d’ara mateix són simple realitat virtual, 

un pinxo, un esgarriacries, un lladre o un animal, 

i les fites cobejades caramels enverinats,

servits a ritme trepidant i en safata de plàstic 

per aquells a qui escurar-nos no fa pas cap fàstic: 

saben que mai trenquem el plats.

Francesc Marcé i Puig

4 de juliol del 2026.

Respiro

 "RESPIRO"

Respiro l’encís del teu alè 

en el somriure de cada porus 

d'aquesta pell que m’embolcalla. 

Em sento més bell que vell 

quan ton esguard se m'encomana, 

envaït per aquest virus 

d’una intimitat sense fre.

Vull seguir sempre abeurant-me 

amb ton beuratge fetiller, 

punyent fada atrafegada. 

Immarcescible ballaruga 

aquest nostre vals més proper, 

com una cuca poruga, 

que fuig esfereïda, 

d'un innombrable vesper.

Fruïm de la mútua complaença 

com si no tinguéssim res més a fer, 

sens caldre remença ni temença, 

lluny de cap núvol obac o botifler.

Francesc Marcé i Puig

3 de juliol del 2026.

Sense títol

 "SENSE TÍTOL"

Treu el nas la lluna 

per l'escletxa de la morera.

Flirtejo amb un rat penat 

dins d’una nit sense títol. 

Sento la remor esquívola 

d'un món sense títol, 

l’ambigu gemec 

d'una munió d’éssers, 

sense títol. 

El silenci sepulcral 

de quan tot pot esdevenir, 

sense títol. 

Fugint d'un cosmos en mosaic, 

intitulat per delirants ments 

de bruixots descerebrats, 

amb títols auto-regalats. 

Com un insult la caldera 

del veí sense títol, 

en plena canícula. 

És fredolic el seu esglai d'estiu 

sense  títol?.

Potser més val sense títol 

que mal encapçalat. 

La lluna ja esguarda descarada 

des del seu núvol estant 

en aquesta hora sense títol. 

Qui més qui menys somiant, 

sense títol, 

amb son redemptor particular 

que tot ho torni a anomenar. 

Traidorencament l’alba, 

mentre escrivia, 

s’ha anat deixondant.

El gall i un cotxe arrencant

restauren la realitat. 

Encara giravolta

el rat penat despistat.

La lluna ja s'ha encauat.

Bruixots i embruixats, 

a punt,

per seguir marcant al ramat. 

Francesc Marcé i Puig 

3 de juliol del 2026.

Magarrufes

 "MAGARRUFES"

Llavors de plàstic reciclable 

omplen les panxes de l'estable.

Llavors de somnis digitals 

fan oblidar de tots els mals.

Llavors de tot i de no res 

engalipen com un fals bes.

Amors de xarxes socials 

fan humans els animals.

Amors lleus de temporada 

fan creure adulta la mainada.

Amors sens sojorn ni compromís  

veuen muntanyes on tot és llis.

Projectes buits de contingut 

fan passar a tothom per l'embut.

Projectes engalipadors 

venen de franc la pell de l’ós.

Projectes de ximples siderals 

fan ballar a tots el mateix vals.

Promeses de felicitat 

sens blat al sac i mal lligat.

Promeses de jorns inexistents 

fan inútils els escarments.

Promeses de pinxos delirants 

fan fregar a tothom les mans.

Que no s’aturi l’espectacle

que, amb un bon giny i panxa buida, 

tot seguit ve un nou miracle.

Francesc Marcé i Puig

27 de juny del 2026. 

Què volen?

 "QUÈ VOLEN?"

Què volen aquesta gent 

que crida tant pel carrer?. 

Són addictes al merder 

i ni saben què estan fent?. 

Potser reclamen existir 

i no saben què cal fer. 

Potser no tenen res a dir, 

potser, potser, potser, potser. 

Potser creuen que viuen sols, 

potser ho estan de veritat, 

potser tan sols cerquen consols, 

potser ni tan sols s'ho han plantejat, 

potser volen oblidar els seus dols, 

potser defugen la realitat. 

Francesc Marcé i Puig 

22 de juny del 2026.

Baladres

 "BALADRES"

Conspícuament floreixen els baladres, 

curulls de flors roses i flors blanques, 

promeses de futur que entabanen; 

són assassins a més de lladres; 

esguardats de prop, olors que s'encomanen;

falsos averanys els flaires que emanen, 

com bellesa esquívola aflorant dels quadres, 

dolços paranys que els cors profanen, 

aus de somni que fugen per les branques, 

botxins a sou d’ignotes esquadres.

Passa això amb els cants de sirena 

que ens envolten avui de tota mena; 

quan te’n vols nodrir injecten mort obscena.

Francesc Marcé i Puig

20 de juny del 2026.

Biòpsia

 "BIÒPSIA"

Avui m'han foradat el cul, 

tot cercant la pròstata; 

mare meva quin embull;

deu ser pel fet de ser apòstata.

Diuen que qui t'estima et fa plorar, 

que sols pot perdre qui aposta, 

que quan te’n vas cal tornar, 

que cal recórrer el món de costa a costa.

A voltes cal deixar-se foradar, 

que no vol dir pas girar full, 

ni perdre’s per una vall angosta,

ni engolir tot allò que es cull, 

tan sols retrocedir per avançar, 

tan sols perdre una altra crosta.

Francesc Marcé i Puig

18 de juny del 2026

Lliscant

"LLISCANT"

Llisca l’avui 

com qualsevol ahir

-de pa amb sucre i vi- 

com un demà, 

que no acaba d'arribar, 

com un cel obac, 

esclau del darrer patac, 

com un pot de mel agre, 

un vi girat cap a vinagre, 

una espera que s'escola, 

una promesa que s'envola, 

un caliu furtiu 

d'ocell clos al niu, 

un afany de caminar 

massa a prop d'expirar, 

un alçar el puny 

que lentament s'esmuny.

Qui havia de dir 

que el pa amb sucre i vi 

potser no torni a eixir. 

Qui havia de creure 

que l’única sortida és jeure.

Però seguirem lliscant, 

anant enrere 

com si fos endavant, 

anorreats per il·lusions, 

aferrats a una espera 

de què aterrin nous graons, 

fitant el món 

des d’una talaia estant, 

com si no hi hagués 

ni ahir, ni avui, ni demà, 

com si hi hagués un sol jorn, 

com si ja no calgués esperar.

Francesc Marcé i Puig

9 de juny del 2026.

A poc a poc

 "A POC A POC" 

A poc a poc i bona lletra, 

sembla un refrany massa gastat, 

en el regnat de la ment distreta 

i el domini del terrat mal moblat;

quan qui toca diana i retreta 

pretén que tots ballin el seu ball, 

malgrat la feina mal feta 

i la cançó un terrabastall; 

i a qui no subscriu aquesta dansa 

se l'arracona culpabilitzat, 

se l'enfonsa en la recança, 

se’l considera poc dotat.

Quan fet i fet a tothom cansa 

l'allau de portadors de veritats.

Francesc Marcé i Puig

8 de juny del 2026.

Gargamels

 "GARGAMELS"

Escorcolla en Gargamel 

un pedaç farcit de gel. 

S'endinsa en la boscúria 

seguit d'una gran cúria. 

Se me’n refot dels Gargamels 

i els seus maleïts vels. 

Avui em sento barrufet 

fent petar tots els estels. 

Cap Gargamel mal fet 

em privarà per uns moments

-malgrat argúcies o paranys-

de què ja no em grinyolin les dents, 

de nedar pels meus propis estanys, 

de ser el meu propi follet. 

Francesc Marcé i Puig 

1 de juny del 2026.

La baldufa

 "LA BALDUFA"

Sóc una baldufa, 

vaig com el vent bufa, 

em diuen què he de dir, 

quin és el meu destí.

Cada dia em faig ressò 

de l’última cançó; 

no vull ser arraconat 

per qui m’és més preuat.

Sempre obeeixo, 

tinc el que em mereixo; 

em sento ben pagat; 

acoto el cap de grat.

Salto pel precipici

-no fer-ho quin desfici-

si sé que és el que cal 

a qui em posa el dogal.

Em moriré ben feliç 

de ser part d'aquest tapís, 

que per a mi ha teixit 

qui em mena des de petit.

Toco fort el voraviu 

a qui em vol esguerrar el niu, 

no sigui que l’amo de dalt 

em deixi sense jornal.

I aquest conte s’ha acabat 

tal com ha començat, 

mà al davant i mà al darrera 

i menjant sopes sens cullera.

Francesc Marcé i Puig

31 de maig del 2026.

Gràcies Edgar

"GRÀCIES EDGAR"

Gràcies Edgar Morin pel pensament complex 

ara que tot és simple com un mer reflex.

Gràcies Edgar per fer-nos comprendre 

que el saber és de tothom i no es pot vendre.

Gràcies Edgar per no oblidar el sentiment 

ara que sembla prohibit fer-ne esment.

Gràcies Edgar per unir tots els camins 

ara que campen sols i enfrontats tots els fins.

Gràcies Edgar per ta lluita constant  

ara que totes les conteses es fan i es desfan.

Gràcies Edgar per esperonar noves ments 

ara que sols interessa l'anar fent.

Gràcies Edgar per no defallir mai 

quan tots són hostatges de l’esglai.

Gràcies Edgar per infondre esperances 

quan dominen temors, odi i recances.

Gràcies Edgar, no t’oblidarem, 

duem el sarró curull del teu pensament.

Francesc Marcé i Puig

30 de maig del 2026.

El dia després del dia després

 "EL DIA DESPRÉS DEL DIA DESPRÉS"

El dia després del dia després 

no t’escarrassis gaire, tampoc hi és; 

s’esquinça i brolla com la sang, 

et porta a viure d’il·lusions 

de què s'aplanin els turons, 

a engolir aire tòxic d'amiant.

Així és com t'engalipa el temps, 

fent malsons del que no tens, 

mentre s'enfonsen els peus al fang, 

defugint un avui esmunyedís; 

no cal patir, no existeix el paradís 

de les danses que es fan i es desfan.

Gaudeix fort de l’ara mateix, 

com qui pesca el darrer peix, 

com qui acaba de parir un infant; 

que el que ara tens demà no hi és, 

que es fon enllà com un breu bes 

i sota el braç no hi porta pans.

I si aquestes cabòries et fan patir, 

com qui es deleix per un bon vi, 

no deixis de ser mai infant, 

no t’aferris tan sols al que et fa el pes; 

anhela la llibertat com fa el pres, 

sens creure prô que te la regalaran.

Francesc Marcé i Puig

29  maig del 2026.

El riu

 "EL RIU"

S'escola el riu, 

coll avall, 

de la plana, 

de la Cerdanya 

i esquitxa 

la calitja, 

que cou 

i s'encomana;

desclou 

la fresca;

res no es mou, 

sols una truita 

saltirona, 

sols una merla, 

solista, 

el silenci esberla, 

però acarona; 

el sol ardent

afluixa, 

per ponent; 

se’n riu el riu, 

de la quietud, 

sempre nou, 

però la quietud

proclama, 

res no mana, 

res s'empesca, 

res demana, 

sols transcorre;

sols un cavall 

l'escorcolla, 

mentre 

una mosca, 

fosca, 

l'aclapara;

grimpa 

pel meu peu 

una formiga 

enamorada; 

l’horabaixa 

ens xiuxiueja 

que la darrera 

menja del dia 

ja deu estar 

preparada.

Francesc Marcé i Puig

27 de maig del 2026.

Pels teus ulls

 "PELS TEUS ULLS"

Pels teus ulls m’esguarden 

totes les dones del món; 

combatives o bledes 

totes m'hi donen sojorn.

Els teus pits alleten 

tots els meus pensaments 

i tes natges molsudes 

m’embriaguen la ment.

En tu les estimo a totes 

amb un amor pregon 

que s'esmuny gota a gota 

fins esdevenir torrent, 

que solca l'atzur però no es fon, 

que de tant que creix mai s'esgota.

Francesc Marcé i Puig

25 de maig del 2026.

Trencaclosques

 "TRENCACLOSQUES"

Closques de mosques 

podrint-se a  les fosques

-maleït si t'enrosques- 

quin trencaclosques.

Oques i foques 

no semblen granotes; 

sobretot si són poques 

saltant amb les potes.

Miques molt maques 

munyint a les vaques 

planten estaques 

plenes de taques.

Cròniques afòniques 

semblen simfòniques, 

úniques túniques 

de les guerres púniques.

Un pic massa xic 

no fa gaire abric, 

com un cel gepic 

mirant-se el melic.

Banys sense danys 

trenquen els panys 

i omplen els bonys 

de mel de codonys.

Udols d’ase 

buiden la casa, 

esquincen l’espasa 

de tothom qui és casa.

Guixos somorts 

guixen els cors 

a un i altre port 

mancat de conhort.

No ho digueu a ningú 

que d’un cel tan bru 

i un temps tan convuls 

aviat no en resti ni la U.

Francesc Marcé i Puig

24 de maig del 2026.

A trenc d’alba

 "A TRENC D’ALBA"

Ardorosa esclata 

la rosa carmesí, 

copa desclosa 

d'un embriac vi.

Ensems panteixa 

ton llavi prim i fi;

xardorós em cerca 

just arran de coixi.

La nit s'esgargamella 

amb son silent crit, 

com fadrí que galleja 

valent però espaordit.

De grat reviscolen 

totes les benaurances; 

a plaer s'apaivaguen 

tristors i recances.

Arrapats guaitarem 

la claror que s'atansa, 

dansant romandrem 

ben junts a trenc d'alba.

Francesc Marcé i Puig

23 de maig del 2026.

Aquests aprenents de bruixot

 "AQUESTS APRENENTS DE BRUIXOT" 

Aquests aprenents de bruixot 

que alegrement

van covant l'ou de serpent 

i ens porten tots a l'hort, 

sens fer-ne mai esment, 

fins que tot sigui mort.

Tots aquests bordegassos 

s'omplen butxaques 

a cabassos, 

tot fent el paperina, 

deixant a la veïna 

en temps de vaques flaques.

Tots aquests pocapenes

-n’hi ha de totes menes-

que amb ensenyes i domassos, 

com si fossin matalassos, 

tallen a tot déu les venes, 

restant amb els cossos lassos.

Tots aquests engalipaires, 

que fan els mateixos flaires, 

mereixen judici final, 

-ens tenen fins els nassos-

ni que sigui sens fer mal 

i en temps de carnaval. 

Francesc Marcé i Puig 

22 de maig del 2026.

Que hi ha algú?

 "QUE HI HA ALGÚ?"

Què hi ha a algú en aquest racó de món

que no es dediqui a estroncar el son?.

Que hi ha algú més lluny de casa

que no s'acosti brandant espasa?.

Què hi ha algú atzur enllà

que no practiqui l'art d'estafar?.

Què hi ha algú en aquest planeta

que no cobri a la bestreta

per fer una feina mal feta?.

Què hi ha algú en un racó d’aquest astre

que no transfiguri els somnis en desastre?.

Què hi ha algú que el seu somriure

no amagui un llop que fa malviure?.

Què hi ha algú amb cara de bondat

que no et foti daltabaix d’un espadat?.

Què hi ha algú que no sols pensi en el guany

quan s’acosta desitjant-te bon any?

Que hi ha algú que fent amoretes

no sols pensi en treure’n les pessetes

Que hi ha algú que en fer-te un bes 

deixi de banda l’interès?.

Que hi ha algú que, sens caure en la ingenuïtat, 

amb un intercanvi just ja es sentí ben pagat?.

Perquè si ja no hi resta ningú

en aquest univers tan erm,

que camini dret amb l’ànim ferm,

potser més val apagar el llum 

i emprendre el camí cap a l’infern.

Francesc Marcé i Puig 

21 de maig del 2026.

Ocells, ocellots i altres tarambanes

 "OCELLS, OCELLOTS I ALTRES TARAMBANES"

El gaig, la merla i la puput, 

ocupes del jardí molt benvinguts, 

s'hi mouen com a casa seva, 

cercant-hi cucs per fer el vermut, 

no són pas serfs de la gleva.

Conviuen ben tranquil·lament 

amb un pica-soques despistat 

que se'ls mira des de dalt del pi, 

com si fos el seu terrat, 

des d'on potser no té res a dir. 

El pit-roig deu haver marxat 

a fer una mica de turisme, 

es deu sentir atabalat 

amb tot aquest proïsme 

que l'ha mig foragitat.

El rossinyol canta més lluny, 

sempre esquerp,  ben emboscat, 

no el veuràs mai, sempre s’esmuny; 

sembla ser d’una altra casta, 

d’un tarannà més iconoclasta. 

Els estornells i els seus xiulets 

deuen ser a altres indrets, 

fa temps que ja no se’ls sent, 

ves a saber si els ha espantat 

un barri tan gentrificat.

Un dia fins vam poder sentir, 

allà lluny cap el barranc, 

un bon grup d’abellerols, 

volant tots junts en estol, 

colors de l’arc de Sant Martí. 

I enmig d’aquest veïnat tan divers 

no hi pot faltar el mal intrús, 

com la tórtora otomana, 

que a tothom fa perdre els papers, 

amb el seu uh, uh de mala gana. 

I encara me’n deixo un fotimer; 

no vull exhaurir el paper, 

ni la paciència del lector, 

amb el meu afany  d’espectador 

enamorat de tant d’ésser volador. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de maig del 2026.

A correcuita

 "A CORRECUITA"

A correcuita m'he llevat, 

a correcuita he esmorzat, 

a correcuita a treballar, 

a correcuita a endrapar, 

a correcuita a comprar 

amb el cap mig esberlat;

a correcuita el diari, 

no s’acabés l'abecedari; 

a correcuita cap a casa, 

no fos cas que em titllin d'ase; 

a correcuita un polvet 

que el gas és car i fa massa fred; 

a correcuita criatures, 

abans que s'esquincin les motllures; 

a correcuita a l'escola, 

ben aparcats que el temps s'escola; 

a correcuita activitats, 

que no se'ls mirin esverats; 

a correcuita es van fent grans, 

ho fan a passes de gegant; 

a correcuita jubilat, 

per poder pentinar el gat; 

a correcuita al cementiri...

quin descans que tothom t’oblidi. 

Francesc Marcé i Puig.

20 de maig del 2026.

Notes

 "NOTES"

Notes nostàlgiques universals  

coronen totes  les estances 

d’aquest el meu cau fet a mida, 

projecten inabastables enfilalls, 

curulls de records sense recances, 

fent brollar nova embranzida.

Etziben novelles flamarades 

més enllà del que abasta la vista.

No són pas carn de rostoll, 

sols espurnes de vinents ventrades, 

bòlids reclamant pista, 

missatges buits de tot soroll.

Potser cada dia el món comença.

Potser no fa mal veure-ho així. 

El passat i l'avenir en una sola pensada, 

redimits per un present que avança

-lluint terra, llavor i aixada-

farcit de flors i espines sense verí.

Francesc Marcé i Puig

20 de maig del 2026.

Can penja i despenja

 "CAN PENJA I DESPENJA"

Al país de can penja i despenja 

qui no somica o llepa culs no menja.

Al pobre país de can seixanta 

no mana ni el gegant ni la geganta.

Al país que hom creu de xauxa 

ningú se’n surt ni amb seny ni rauxa.

En aquesta casa de barrets 

porten la batuta els culs estrets.

Tots lloant el poti-poti 

que els manté dret el bigoti.

En aquesta olla de grills 

tothom del capell treu conills.

La música és d'un orgue de gats 

que ens manté a tots astorats.

No hi ha ningú prou arrauxat 

per esberlar aquest disbarat.

Tots pendents d’una loteria 

que algun dia deixi fer via.

Quina pena tot plegat, 

tothom feliç pentinant el gat.

Francesc Marcé i Puig.

18 de maig del 2026.

Vals

 "VALS"

El vals d'en Cohen no remena 

les cireres, ni el desig esmena 

d'altres lleres, ni exilia afanys 

esmorteïts al llarg  dels anys; 

tan sols fa fimbrar caps obacs 

i remou ments esmorteïdes; 

ofereix novelles eixides

flamants, dins la profunditat dels llacs.

Deixem-nos dur per aquest ritme que bressola, 

assassí d'antics desconhorts, 

com si ja no calgués fer res més, 

com agosarada au que s’envola 

a la recerca d'ignots ports, 

com princesa desvetllada amb un bes.

Francesc Marcé i Puig

16 de maig del 2026.