Aquesta fotografia me la va enviar fa bastants anys l'antic company de departament i gran fotògraf Mariano Zuzunaga. La veritat és que després dels aconteixements dels darrers anys a Catalunya, España, Europa i al món i més amb la crisi del covid i la nova possible coartada que pot suposar per retallar drets i capacitat de lluita amb la nostra pròpia aquiescencia aborregada, cada cop em sembla menys utòpic recuperar el lema de Visca l'Anarquia i en un sentit molt concret. Sols el poble allibera el poble.
Es molt més utòpic creure que ens alliberaràn uns partits, que comencin com comencin sempre acaben sent part del sistema que deien voler canviar i estant al seu servei. A Catalunya ho hem viscut de plè els darrers anys en primera persona i cada cop s'aguditza més. I ja fa temps que veus lúcides clamaven perquè passessim per sobre la dinámica dels partits i els sobrepassessim. De fet va ser el moviment popular qui ja va arrossegar els partits d'entrada.
I per darrera mostra un botó. L'última prova del seu sectarisme i por a veure's desbordats va ser la darrera performance, o fantasmada del Tsunami, estranyament recolzada per tots entusiasticament, a la que tots vam caure de quatre potes, apuntant-nos en massa. I no es cap especulació, ni judici d'intencions. La veritable funció dels fenòmens es dedueix per les conseqüències que tenen i no pel discurs que els embolcalla. En aquest cas 3 accions per desfogar-se i acabar en la desmobilització general. Teòrics dels moviments populars com Grosfoguel (o Cuixart en el seu llibre) assenyalaven que la única resposta válida era mantenir en escac permanent l'Estat, paralitzar el país mitjançant les tàctiques adequades i això és justament el que va impedir el Tsunami.
Vicenç Partal, una de les poques veus lúcides i crítiques que queden, va publicar el 28 de gener un article respecte els partits independentistes i les seves renúncies, titulat "L'independentisme dit practic i el seu pensament màgic sobre la repressió" i aquest 24 de maig un altre titulat "Som un país intel·lectualment segrestat per uns irresponsables", que adjunto, I comença dient "cada cop son més els qui acumulen una irritació irrefrenable envers l'enorme i greu irresponsabilitat amb què actuen els "nostres" partits politics". I no parla sols de Catalunya sino d'Europa, per acabar citant Orwell respecte a què el llenguatge de la política és dissenyat per donar una aparença de solidesa a allò que no és sinó una bufada de vent. Orwell i la seva distopia es fa cada cop més vigent.
El "problema" català no és nostre, ni intern espanyol, ni tant sols europeu. Es part de la lluita d'alliberament dels pobles i les persones, siguin, kurds, palestins, amazics, saharauís, tibetans, afroamericans, i de totes les ètnies, creences o orientacions perseguides o oprimides i dels que pateixen les desigualtats, també a casa nostra on tenim un 28% de menors en situació d'exclusió social i un 23% de la població en risc de pobresa o exclusió. Doncs com deia Cuixart a la darrera carta la República catalana només té sentit si per damunt de tot hi ha les persones. No podem separar drets humans, socials i nacionals.
Partal també fa una referencia lógica al tòpic de moda d'eixamplar la base. Jo aquí hi afegiria una cosa que després de molt reflexionar i tenint en compte el que he dit, cada cop em sembla més evident. Es cert cal ampliar-la si volem vèncer algun dia, però no convencent als oponents o als enemics. Cal recuperar aquell principi oblidat de l'internacionalisme, que els falsos esquerranosos hispànics pretenen oposar al nostre nacionalisme d'alliberament i sense estat, mentre fan al joc al seu nacionalisme opressor, colonial i al servei de l'oligarquia del seu estat. La força l'hem de trobar teixint una xarxa de solidaritat amb tots els moviments d'alliberament, nacional i pels drets i les llibertats a Europa i arreu del món. Amb tots els moviments que lluiten per una democràcia real al servei de la gent. Potser així també aixamplem la base interna, tot i que com va reconèixer el TJUE ja vam fer un referèndum i el vam guanyar. Per altra banda tampoc descobreixo la lluna, doncs aquest sempre ha sigut un sentiment immanent al moviment independentista.
Tot i que ara la darrera moda "assenyada" per part de polítics de partits diversos sigui donar per superada la lluita dels darrers anys i repensar-ho tot. Com si perdre (realment és van perdre?) una batalla equivalgués a perdre la guerra. I si els objectius no s'han aconseguit a la primera i en quatre dies el que cal és replantejar-se'ls. Tots el processos d'alliberament, han comportat temps, esforços i costos. Al Vietnam van perdre totes les batalles i van guanyar la guerra.
Justament escric això en un moment precís, en què una guspira (la mort d'un afroamericà per la policia) ha fet saltar el moviment popular més important de la seva història, als EUA, que semblava tenir la població més intoxicada i passiva del món i a més s'està estenent per països de tot el món, quan semblava que no hi havia lloc per l'optimisme. Just quan tothom semblava anestesiat i en plena crisi del Covid. Un moviment emergent a la UE a tenir en compte és Diem25, liderat pel jove filòsof croat Srecko Horvat (qui ens pot entendre millor que els croats) i que té com a cap més conegut l'exministre i exmilitant de Syriza Yanis Voroufakis. Amb vinculacions amb intel·lectuals de la talla de Noam Chomsky. Sens oblidar el fort recolzament del diputat finlandès per Lapònia Miko Karna, o en el seu moment del perseguit Julian Assange, que ara necessita el nostre recolzament, com molt bé va expressar el president Puigdemont a Perpinyà.
Cap procés d'alliberament ha sigut fàcil. Doncs si Visca l'Anarquia, enfront dels partits que s'han convertit en part del Deep state de l'Estat. O en versió pop a lo Lennon Power to the people. O en versió més nostrada ara és hora segadors...quan convé seguem cadenes.
Article de Partal:
Entrades
