Epidèmia de pilons a les voreres

L'estrany misteri dels pilons:



Fig. 1. Terrassa



Us preguntareu de què estem parlant?. Doncs es tracta d'un component del mobiliari urbà, consistent en un cilindre metàl.lic, col.locat en serie a les voreres, just al costat de la vorada. N'hi ha des de "sempre" a totes les ciutats, i se suposa que la seva funció és que els cotxes  no envaeixin les voreres. Dit d'altra manera: una arma anticotxes. El vianant se suposa que és qui en sortiria afavorit.

Per vés a saber quins motius, durant tot el 2009 i també el 2010, la quantitat d'aquests objectes grotescos ha proliferat de forma exponencial, per les voreres dels nostres pobles i ciutats. Jo em centraré en els llocs  pels que em moc més habitualment: el meu poble (Castelllar del Vallès), Sabadell, Terrassa i Barcelona. A Terrasssa, per exemple, ja fa anys que n'hi havia en llocs molt concrets, com alguna sortida d'escola o similar. Veiem que es tractava de pilons massissos, d'una peça, tornejats i relativament estrets de diàmetre (figs. 1, 2). Fins a Brussel.les en podem veure de semblants, amb unes motllures més treballades. Això si en espais puntuals i voreres amples (fig.3)

 

Fig. 2. Terrassa



 

Fig. 3.  Brussel.les



Fig. 4a.

Els que volem examinar aquí, tenen un diàmetre bastant més ample; son iguals a totes les viles esmentades i,de seguida, veurem també que son  bastant més fràgils. De fet a Barcelona ja n'hi havia d'aquest mateix tipus el 2006, com vaig poder descobrir en una pel.licula catalana. Però aquests darrers temps han criat com les rates.



Fig. 4b. Part superior amb la marca.



Han aparegut, i no paren, per tot arreu, sense solta ni volta. En voreres estretes, passos de vianants, i fins fora de les voreres. Es tracta d'un model de piló (figura 4a) cilíndric, de 84 cms d'alçada total, compost de 3 peces: 69 cms. la peça inferior, sens comptar la part enterrada, 3 cms. la peça niquelada, 12 cms. la peça superior i 9 centímetres de diàmetre. Vaja, aparentment una bona estaca. Tots son iguals i pressumptament fabricats per una mateixa empresa, (alguns en porten la marca a la superfície circular superior i d'altres no) (fig. 4b). A la capital, només faltaria, a la part superior hi porten l'escut de la ciutat. Volem analitzar el cas des de tres punts de vista diferents i complementaris: El disseny i materials de la peça en si. Les seves funcions com a component del mobiliari urbà. I la justificació o no de les depeses públiques que comporta tot plegat.

1-El disseny de l'objecte:



Fig.5. Desmuntat



Avanç n'hem donat les mesures. Malgrat  el seu embalum es molt probable que no arribi ni als 10 Kgs. de pès. Cal afegir que son cilindres buits de ferro i les 3 peces van encaixades l'una en l'altra. Els antics i els que trobem a l'estranger son d'una sola peça i aparentment massissos. Curiosament en termes estètics resulten molt més "pesants" visualment els que ens interessen a nosaltres que no pas aquells altres. També n'he vist a l'Hospitalet, cas a part, on en  tenen tot un mostrari per triar, d'altres més agradables a la vista.

 

En el cas dels "nostres" pilons , tot i així, el punt més feble és a nivell pràctic: en l'estructura. Qualsevol cop d'un cotxe o d'altra mena desmunta les 3 peces (fig. 5), o bé enfonsa la part niquelada, entre les altres dues (fig 6). El fet de no ser massissos i massa febles fa que de seguida s'acabin torçant (figs. 7 i 8), o

senzillament acabin aixafats (figs. 9 i 10).



Fig. 6. Enfonsat

Fig.7 Tort

Fig. 8. Tort. Fora de la vorera.

    Per acabar-ho d'adobar entre les primeres fotografies que vaig fer, cap el juny del 2009, i les de mig any més tard, podem veure que en gran nombre han acabat rovellats (figs. 11, 12a i 12b). Estan pintats amb pintura negra amb partícules metàl.liques, però de mala qualitat, doncs els pilons de les baranes de casa meva porten més de deu anys pintats sense rovellar-se.

Fig.9. Tort i aixafat fora de la vorera.

Fig 10. Detall del piló aixafat de ple de la imatge anterior.

La conclusió és senzilla: a part d'un disseny de l'objecte mal aconseguit, disfuncional (buit per dins i amb 3 peces que es desencaixen), els materials són d'ínfima qualitat. Suposo que això deu tenir relació amb el preu, però ja en parlarem al tercer punt.



Fig 11. Mig any i el rovell se'ls menja.



Fig. 12a. Tort i rovellat.



Fig. 12 b. Més que rovell, corrosió.


               2- La funció com a mobiliari urbà i l'impacte en el paisatge:

Si la funció és impedir que els cotxes pugin a les voreres, estem matant mosques amb canonades. Veure carrers amb un seguit de pilons a ambdues voreres estretes, separats per menys de 2 metres l'un de l'altre, els atorga un paper dominant, convertint els carrers en una mena de gimcana estrambòtica (figures 13 i 14).  A tall d'anècdota, a Terrassa, venint de Sant Llatzer amb cotxe, al sud de la plaça Vella i fins desembocar a la Rambla passes per un carrer o seguit de carrers, d'un sol sentit, amb les voreres molt estretes i la calçada també, d'un sol carril, plens de pilons, que més que produir efecte túnel sembla una atracció de Port Aventura. Amb els vianants esquivant pilons, pujant i baixant de la vorera, per acabar de donar-li un puntet de "morbo".

Fig. 13. Fileres de pilons.

Fig. 14. Aglomeració fora vorera.

Però i la funció primària de protecció dels vianants?. En voreres amples, com vèiem a Brussel.les pot ser útil. O per exemple en una zona de vianants sense voreres, per protegir els vidres d'un teatre, com trobem al carrer Tete Montoliu de Terrassa (fig.15).

Fig. 15. Protecció de vidrieres.



Fig. 16. Pilons a la calçada.



Ara bé, resulta que els trobem, com hem anat veient, en voreres  estretes, fins i tot de poc més d'un metre d'ample (figs. 11 i 13). Fins arribar al punt absurd de què, com també hem vist, quan no es poden encaixar a la vorera, es posen a la calçada (figs. 8, 9, 10,14, 16). A la figura 16 fins sembla que se ne'n fotin, doncs es reforça amb una senyal de prohibit aturar-se. Aquí ja no esdevenen una defensa enfront dels cotxes, sinó un perill per aquests, que ja no han de vigilar a no topar amb la vorada, sinó a no rascar amb els pilons. Però la disfuncionalitat, com ja podem haver intuït no ho és tan sols respecte els cotxes, sinó també respecte als suposats beneficiats, o sigui, els vianants. Si venen dues persones o més, una al costat de l'altra, i algú en sentit contrari, si abans ja no tenien més remei que baixar de la vorera, ara cal afegir-hi que han d'esquivar els pilons. El perill en relació als automòbils doncs augmenta.

Fig.17. Piló rascat.



Fig. 18. Cotxe rascat.

En pobles com el meu, que en un altre article titllava d'aspirants a petites caricatures de Barcelona, el fet pot arribar a l'absurd absolut: ja hem vist els pilons fora de la vorera (gran idea). En carrers d'un sol carril estret, com el mateix carrer Major, aparcar pot esdevenir un perill no ja pel vianant sinó pel cotxe, que no te marge de maniobra, posem per aparcar a l'altra banda. Piló i cotxe poden acabar com a les figures 17 i 18. El planxista em va comentar precisament, que amb aquesta disbauxa estaven fent l'agost. A més a més els pilons no es veuen pel retrovisor interior, d'aquí els pilons torts i aixafats que hem vist. Un exemple matusser el tenim en l'aparcament a l'aire lliure de la figura 19, on per protegir el fanal colpejat, se'l rodeja de pilons, que el conductor no veu quan maniobra i son els que reben els cops (a part del cotxe, és clar).

Fig. 19. Parany per cotxes.

Fig.20. Un pam per vianant.

  Però el límit total de l'absurd ens arriba amb el carrer de la figura 20, no pas zona de vianants, ans el contrari, on l'espai per on se suposa que han de passar els vianants és si fa o no fa d'un pam. Ara bé a la capital també es llueixen, doncs un cop eliminades les barreres arquitectòniques dels passos de vianants, amb una petita rampa, se'ls omple de pilons. No vull pensar com s'ho farà algú amb cadira de rodes, o una multitud esperant creuar (l'alçada dels pilons ve a ser la dels genitals (figs. 21, 22). També els hi trobem servint de límit per l'aparcament sens envair guals o cantonades (fig 23). Com s'hi pot aparcar si el piló no es veu?.

Fig. 21. Treu barrrera, posa barrera.

Fig.22. Se'ls podien estalviar.



Fig.23. Aparcar cada cop més fàcil.

 Per acabar aquesta part, ja esmentàvem que els pobles sovint son més papistes que el Papa, com podem observar a la figura 24, al carrer Major de Castellar, on en una vorera estreta es combinen pilons, jardineres i papereres, constituint una autèntica cursa d'obstacles. Qui parlava de barreres arquitectòniques...?.

Fig. 24. Cursa d'obstacles

Sobta, per altra banda, que un fenomen tant evidentment espaterrant no hagi provocat cap mena de reacció als mitjans ni a la ciutadania. Sols he vist una noticia, una sola vegada, a les noticies del 3/24, un dia de 2009, on els veïns es queixaven de què els pilons havien ocasionat problemes als bombers per acostar els cotxes i les escales, i eren una molèstia per a les ambulàncies que recollien habitualment malalts en carrers estrets, doncs havien d'esperar obstruint el transit, sens poder enfilar-se a la vorera. A mode d'anècdota, un company de Barcelona , que viu al costat de la Sagrada Família em va comentar, que al costat de casa seva hi ha un troç sense pilons, perquè pugui pujar a la vorera un cotxe de la Generalitat, que va a buscar algun alt càrrec.


3-La justificació de les despeses:

En aquest darrer punt tenim més preguntes que respostes. En realitat sembla haver-hi un fet palpable, o sigui, que, si com sembla, tots són fabricats per la mateixa empresa, i tenen la ínfima qualitat que hem vist, aquella s'ha forrat a costa dels cabdals públics, entabanant  a les institucions. Un primer dubte es planteja en el fet de trobar els mateixos pilons en pobles i ciutats diversos. Quí hi ha al darrera de tot plegat?. Els ajuntaments o la diputació?. Sembla que els primers doncs a l'Hospitalet hi trobem tot un mostrari molt més variat (sembla la fira dels pilons). Coincideix (no podem anar més enllà) amb l'època, en ple boom d'aquest fenomen, en que es destapen justament escàndols de corrupció a Santa Coloma, Sant Andreu de Llavaneres i Badalona, en l'anomenada operació Pretòria, per no fer esment només del sr. Milllet, o també dels casos de València i Balears, amb l'operació Gurkel.

La mala qualitat pot venir donada pel fet absurd de què als concursos s'acostuma a tenir com a criteri el preu més baix. Tot i així cal ser babau per comprar centenars de milers de la mateixa porqueria, i seguir-ne comprant i col.locant, i no crec que tots els responsables ho siguin. En una entrevista a TV3, el Síndic de Comptes recalcava com un dels punts clau en els concursos havia de ser la qualitat del producte i que s'estava treballant en aquest sentit. Quina pena que en aquest cas no hi arribessin a temps.

Si algú té la resposta al perquè d'una proliferació tan desaforada i constant d'aquests objectes, i del perquè dels centenars de milers d'euros que suposa, així com d'on han sortit i anat a parar, li agrairíem que ens ho expliqués, doncs el meu ajuntament ha omplert el poble de pilons i , en canvi, em respon després d'un any i mig de queixes, que no te pressupost per arreglar-me un metre quadrat de vorera.

Segurament els més afavorits d'aquest tripijoc deuen ser els gossos, que han vist multiplicar-se fins l'infinit on poder deixar la seva marca de pixum. Ja no els calen ni arbres ni parets. Tot i així, no n'he vist mai cap fer-ho: potser tampoc els agraden.

I pel que fa al fenomen en si potser només sigui el reflex de l'esnobisme compulsiu del nostre país: Quan varen descobrir les rotondes en varen aparèixer a cada cantonada i segueixen apareixent-ne als llocs més inútils. Amb els pilons també sembla que passi quelcom semblant: una mena de neguit institucional per veure on puc posar un piló més, i així ad infinitum.



nota: demano disculpes pel disseny gràfic, que no ve gens facilitat per les eines del bloc mateix i varia a més a més depenent del format de pantalla en que es llegeixi l'article.

La Colonització del Temps

Tota la xarxa institucional de control sobre l'individu, dirigida a retallar qualsevol de les seves possibilitatts d'autonomia, es pot concentrar en una fórmula sintètica: la colonització del seu temps. Un ventall de formalitzacions pre-establertes del devenir, li és imposada, aconseguint que sigui viscut per un temps que no li pertany i impedint-li la elaboració del propi temps.

Li és imposat un temps uniforme, seqüencial, linial, unidireccional, exterior, aliè, com a condició de la pròpia supervivència dins del sistema. és una temporalització que s'apareix com ineludible: primerament sota l'amenaça del buit i la inseguretat fora de les seves estructures; després sota l'amenaça de l'ostracisme; finalment sota l'amenaça de la pura violència , disfressada de bona acció.

És el temps de la familia , el temps de la producció, el temps d'un drama social que ens devora. Un temps que ens nega tot dret a l'experimentació de la soledat. Perquè la soledat i la seva vivència, suposen la posssibilitat de començar a descobrir el propi ritme, la propia cadència. Suposen la possibilitat de començar a auto-organitzar el propi viatge pe l'existència. Suposen la possibilitat de descobrir que no hi ha un temps ùnic, sagrat, tancat i omnipotent, sinó una proliferació de temps privats molt diferents. Suposen la possibilitat de descobrir que el millor  favor que podem fer als altres és respectar-los-hi  el seu temps.

La impossibilitat de crear i descobrir el propi temps suposa un acte constant de violència a què de manera masoquista ens sotmetem nosaltres mateixos, amb una manca total de control sobre les forces que ens hi aboquen. Una situació d'aquest tipus, tard o d'hora, ha d'acabar esclatant per alguna banda. I és precisament quan la situació ens desborda, quan tenim més necessitat de disposar del nostre propi temps, de descobrir-lo, a través de la recuperació de la consciència de de la propìa soledat. I és precisament quan la situació es desborda, quan el sistema social pretén reduir encara més el tamany de la cel.la que ens pertoca. El sistema no perdona a aquells que no respecten el poder del TEMPS absolut, però els atorga en canvi la mercè d'escollir entre tres opcions: morir asssassinats, de fam, o per propia mà; éssser empresonats, o embogir.

FMP en alguna data de finals dels setanta o principis dels vuitanta.

Comentari:
Més endavant vaig descobrir el llibre de E.T Hall "Més enllà de la cultura", on parla per exemple de cultures i persones policróniques (tenen la capacitat de participar en múltiples activitats amb diverses persones simuntàniament) i monocròniques (se senten més còmodes si es poden ocupar d'una sola cosa en cada moment). Si no recordo malament titlla de policrònics als mediterranis i monocrònics els nordics. He de fer constar que jo soc monocrònic i mediterrani. Per una persona monocrònica esser forçada a un comportament policrònic te els mateixos efectes de la superpoblació: estrés i desorganització. A la inversa suposo que els policrònics es beuen abocats a l'avorriment per la manca d'estimuls que despertin el seu interès, i a la inquietud (el buit). Com assenyalava Castilla del Pino a "La incomunicación", l'aburriment no és fora, sinó dins d'un mateix (un estat dànim): la incapacitat de tolerar la manca d'acció, que ens fa conscients de la solitud no asumida. Ja no sabem fruir del "dolce far niente".
Per acabar faré menció a un moviment internacional, autoanomenat SLOW. Comença en el camp de la cuina, oposant a les consequències nefastes del fast food el slow food. El "mangiare bene" dels italians, però també el sexe slow o tàntric, el treball slow, l'escola slow i la vida slow: en definitiva aprendre a viure fugint da l'acceleració constant que ens imposa la nostre societat, del culte nefast a la velocitat en tots els aspectes, que fa per exemple que als paisos avançats la primera causa d'absentisme laboral sigui l'estrés. "L'Elogi de la lentitud" de Carl Honoré en fa una bona exposició.