La cultura de la por

La manipulació del desig


La societat occidental està malalta i la societat europea, desgraciada i paradoxalment, sembla que pugni per arribar a ser capdavantera d’aquest procés degeneratiu. Quan l’època de la guerra freda “semblava” que les coses eren prou clares: d’una banda les societats totalitàries comunistes (capitalisme d’Estat) i d’una altra les societats democràtiques, “obertes” com li agradava titllar-les a Karl Popper. Quan es va acabar aquest maniqueisme amb l’esfondrament de les primeres, les segones han anat perdent la vergonya en aquest sentit.

El control ferri de la ciutadania, en nom del be social, era patrimoni de les societats anomenades “comunistes” (Reich parlava de feixisme roig). A dos articles d’aquest bloc ja he fet èmfasi en l’obsessió pel control del ciutadà que caracteritza cada vegada més al nostre sistema social -“Multes, falsificacions, nevades i clients” i “Barcelona m’esborrona, Catalunya em fa patir”- (http://francescmarcepuig.blogspot.com/2010/03/multes-falsificacions-nevades-i-clients.html i http://francescmarcepuig.blogspot.com/2009/09/barcelona-mesborrona-catalunya-em-fa.html ). Emulant a Reich podríem dir doncs que hem anat passant de la democràcia formal al feixisme democràtic.

No dic res de nou. Suposats apocalíptics del llarg del segle vint ja ho havien pronosticat, així com quins en serien els mecanismes. Penso per citar-ne alguns en Aldous Huxley, George Orwell , Roland Barthes, Michel Foucault, René Lourau, Felix Guattari, Jean Baudrillard, o el moviment de l’antipsiquiatria dels anys 70. Anàvem en definitiva cap un totalitarisme emmascarat (mistificació, simulacre), i autocomplaent. Doncs be, ja hi som de ple des de fa temps.

Durant molts anys s’ha acusat els mitjans de comunicació de ser els responsables, amb totes les seves arts persuasives i de seducció de ser els principals responsables de la creació d’aquest fals mon feliç en què crèiem viure. De ser els creadors d’aquesta realitat paral•lela, basada en la falsa il•lusió de mobilitat social, caracteritzada per la competitivitat i la insatisfacció permanents, que equiparava l’esclavatge del consum compulsiu, amb l’aspiració a la felicitat. Tots ells com a mecanismes responsables de mantenir actiu el motor de la producció-consum. No cal ni recórrer als autors esmentats. Émile Durkheim, pare de la sociologia, mort el 1917 ja va encunyar el terme anomia per definir aquest tipus de societat basada en la contradicció entre aspiracions promogudes i possibilitats reals i, en conseqüència en la gènesi constant de frustració.

Tot això segueix sent cert. Però tot plegat ha empitjorat. Diguem que ens deixàvem enganyar pels mitjans i el conjunt de la dinàmica social, però també teníem una certa capacitat de resistència i distanciament. Per altra banda, tota aquesta dinàmica, propia del sistema capitalista és la que ha acabat desembocant, desbocada, en la macrocrisi actual, on l’engany i la mistificació ja resulten difícils de vendre.

Fins aquest punt els mecanismes de control social es fonamentaven doncs en la manipulació dels desitjos, la creació de falses necessitats, falses promeses, que ens portarien a l’acceptació i l’èxit social, al poder, al prestigi, a l’acumulació de possessions. Tots podíem assolir el paradís. O si més no fer-ho creure als altres, fent ostentació dels seus suposats fruits. Només depenia del propi esforç (en endeutament, estrès i insatisfacció permanent). La caricatura la tenim en el mite maniqueista yankee dels guanyadors i els perdedors, present a tota la seva producció audiovisual fins a la nàusea. Així justificaven allò obvi: tota la marginació social producte d’aquest fals mon feliç tot el malestar generat, no eren responsabilitat d’un sistema injust, sinó un problema personal de quatre desgraciats predestinats.


La manipulació dels temors

La colonització mental. El modelatge de les consciències és molt més fàcil d’assolir mitjançant la seducció basada en la manipulació del desig. Especialment en una societat suposadament democràtica que “prefereix” aconseguir el control dels seus membres utilitzant la persuasió i no el constrenyiment directe o la força. Això és quelcom abastament conegut per la psicologia social i, no cal dir-ho, per la publicitat o la propaganda.

De fet, intentar convèncer, amenaçant amb els mals que ens esdevindran si no fem cas, sempre ha tendit a ser més aviat contraproduent. En aquesta societat oberta era poc rendible intentar el control, manipulant els temors de la gent. Recordem sinó dos cassos paradigmàtics. El control del tabaquisme i els accidents de trànsit. Dos mals pretesament prou objectius i demostrables. Es van fer centenars de campanyes fins a mostrar de la manera més crua possible els desastres físics i la quantitat de morts esgarrifoses produïdes pel tabac. I el mateix amb la circulació viaria: gent esbudellada, plors i crits, invalideses irreparables, famílies trencades. Mai van funcionar, doncs en termes generals reaccionem a la contra envers la por extrema, i sempre tendim a pensar que això només els passa als altres.

També era conegut pels experts que l’apel•lació a la por només pot fer canviar conductes i potser a la llarga actituds, si es percep com associada a conseqüències altament creïbles. I en casos com els esmentats un càncer llunyà no ho resulta, o un paraplègic a la família potser convenci aquella família i prou. Les conseqüències doncs han de ser molt més concretes i immediates, o sigui, coercitives. Així hem arribat a la quasi prohibició de fumar per llei i a convertir en delicte directament punible allò que abans ni tan sols consideràvem una infracció de transit (córrer una mica més o menys). Dos casos en que la persuasió s’ha substituït per la repressió pura i dura. No entraré en la discussió bizantina de si això ha redundat en un be per la salut o no, però el que si és evident és que ha redundat en una pèrdua de llibertats. “Pel nostre be”, però respecte a la seva funcionalitat social, suposa un pas enrere en la societat oberta i un pas endavant cap a la societat tirànica.

Que interessa menys el “nostre be”, que el guany directe i sense embuts en l’acceptació de la coerció com a mal menor, en l’acceptació de què resulta ineludible l’augment progressiu dels poders repressius de l’Estat, n’és un bon exemple el que, des de la nostra òptica consideraríem hipocresia nord-americana. Als USA tenien ja fa temps aquest mateix tipus de constriccions. En canvi, quelcom que a nosaltres ens sembla i seguirà semblant aberrant, ni tocar-ho: tothom pot tenir un arsenal d’armes de guerra a casa en nom de no limitar les llibertats civils.

Aquí sortim de casa patint per quin dels mil radars ens enganxarà en un descuit, per si perdrem el carnet o acabarem a la presó. Allà no sembla que els preocupi gaire quin veí els engegarà un tret.


La globalització de la por

La llavor ja està sembrada. He citat els dos cassos més clars, més propers, mes recents i que, fins fa ben poc només hauríem considerat propis del puritanisme anglosaxó. Però la qüestió no és tan simple. Després de la guerra freda va venir la guerra contra el “terrorisme”, eufemisme per denominar la lluita pel control de regions estratègiques especialment pels recursos petroliers i fins i tot el mercat de l’opi: guerres de l’Irak, Afganistan, Txetxenia, etc. En els cas dels Americans en concret se’ls descontrolaven aquells que els havien fet de comparses (Irak enfront de Iran), o Bin Laden i companyia, o sigui els Muhaidins que havien criat i alimentat per lluitar contra la URSS a l’Afganistan. Després els atemptats del 11S a N.Y., Londres , Madrid i arreu del planeta. “El terror” en majúscules, incontrolable, que ens amenaçava a tots i a tot arreu, estava servit. I amb ell una nova raó per restringir les llibertats arreu. Aquí si que els mitjans de comunicació juguen un paper crucial estenent contínuament la sensació de perill global entre la població. Qualsevol amb suposats trets àrabs és un potencial terrorista. Ara els dolents de les pel•lícules ja no son els russos.

Entre les conseqüències directes, citem només el deliri dels controls surrealistes als aeroports, que tothom accepta amb resignació (una nova interiorització de la necessitat de control en nom de la por). No tinc dades de que aquestes mesures hagin evitat cap atemptat. Si recordo que ETA va atemptar a Mallorca malgrat totes aquestes mesures. I aquest estiu passat em van fer llençar una ampolla de rom cubà a l’aeroport, perquè podia ser un líquid explosiu. El més absurd del cas és que el comentari del policia va ser que si l’hagués facturat no hauria tingut problemes (vaja que el problema es portar la bomba a la butxaca i no a la maleta).


La por es fa quotidiana i es desborda

La por a l’estrany
La immigració creixent desperta ben aviat el diable de la xenofòbia: la por a l’altre, al que és diferent, al que pot posar en perill la fermesa de les nostres creences i certeses. Però abans ja citàvem l’associació entre àrab i terrorista. En aquest sentit una conseqüència més de la suposada disbauxa mundial que ha seguit a la desaparició dels blocs, sumada a la globalització, és que de cop els mitjans comencen a anar plens de la màfia russa o ucraïnesa, de les bandes d’albanesos, kosovars , romanesos o llatinoamericans, tots disposats a atracar-nos, robar-nos o matar-nos. Ens trobem doncs rodejats de forasters que amenacen contínuament la nostra seguretat. Foraster doncs igual a delinqüent perillós.

Ben cert que es produeixen delictes reals, però tampoc hem passat a viure al salvatge oest. Abans també hi havia atracaments, robatoris a vivendes, màfies i assassinats. Llavors els bocs expiatoris eren els gitanos (com que eren d’aquí semblaven més controlables), i també hi havia una màfia genovesa, italiana, etc, vivint tranquil•lament a la Costa del Sol. Ningú en feia massa cas. Ara els mitjans de comunicació, de cada fet puntual aconsegueixen derivar-ne una psicosi col•lectiva. Però és que alimentar la sensació d’inseguretat ciutadana és un altre mitja d’aconseguir noves renúncies a les nostres llibertats. Espanya, si no vaig errat, és el segon país d’Europa pel que fa a càmeres de seguretat, en locals, carrers, etc. Ens vigilen constantment per la nostra seguretat i renunciem doncs a la intimitat sense problemes.

La publicitat sense escrúpols, que ara sap que si que funciona, ja comença a aprofitar-se’n i de pas ho fomenta. Heu vist l’anunci de la marca d’alarmes “Securitas Direct”?: “¿Cuando oyes un ruido por la noche tienes miedo?. ¿Sientes que alguien podria estar entrando en casa mientras duermes?. Llama a Securitas Direct. Llama ahora i acaba con el miedo.”

La por a perdre el mon feliç
Evidentment amb la crisi econòmica la por al que “et ve a prendre la feina” és quan es manifesta més clarament. Una altra cara de la xenofòbia. Aquesta es una de les pors, basades en fets reals i coneguts per tots. La crisi, ens pot portar a perdre la feina, els pocs que encara en tenen, o el subsidi d’atur, o posar en perill les pensions, En definitiva cada dia perdem o podem perdre qualitat de vida: la casa que ja no podrem pagar, el cotxe que no podrem comprar, el futur dels fills en perill, les vacances que no podrem fer... i els polítics irresponsables no paren de fer-hi demagògia en propi benefici mesquí, els mitjans d’alimentar-la i els especuladors d’aprofitar-se’n..

De fet les noticies sempre han magnificat la catàstrofe i apostat per la morbositat, però és que actualment semblen un seguit sense fi de pel•lícules de terror.

Les catàstrofes naturals reals o fictícies
La natura incontrolable sempre ha estat una de les pors fonamentals de la humanitat. Des del diluvi universal fins a les plagues d’Egipte. Ara i aquí sempre hem tingut incendis, forestals, inundacions, etc. Però des de fa un cert temps sembla que aquestes s’hagin multiplicat per mil: tsunamis, terratrèmols, volcans. Sempre n’hi ha hagut, però la globalització i immediatesa de la informació d’aquells mitjans tremendistes ens acaben transmeten la sensació de què no estem segurs mai ni enlloc. No oblidem per altra banda que també van molt be per justificar o amagar la inadequació d’unes infraestructures, fruit d’una política injusta al servei directe o indirecte de grans corporacions que s’hi enriqueixen.

Un exemple actual del tremendisme dels mitjans el podem trobar en el núvol de fum del volcà islandès que recorre Europa. No es que fem apologia de la censura, però si que apel•lem a la prudència. Els primers dies del núvol de cendra ja sentíem per televisió especulacions sobre si podria provocar un estiu més fred i plujós i, si sortia de l’atmosfera, fins i tot una baixada global de les temperatures. Segur que és cert. Però quans volcans entren en erupció contínuament, sense que tinguem el pànic a una mena d’hivern nuclear a sobre.

Un exemple brutal de manipulació burda d’una catàstrofe natural centrada en la salut, el tenim en el cas de la grip A que s’ha produït aquesta temporada. Hi varen caure de quatre potes des de la OMS fins tots els governs mundials. Al final no va quedar més remei que acceptar que havia estat un bluf, que amb els milions de vacunes inútilment produïdes, les úniques beneficiaries eren les empreses farmacèutiques. Ara be, en conjunt, la propensió al pànic esdevé endèmica i llavors tots farem el que sigui fins agafar-nos a un clau ardent.

L’ecologisme: de reivindicació a coartada
Allò que va començar com una lluita per salvar el planeta de l’activitat industrial autodestructiva s’ha acabat convertint en un problema institucionalitzat de civisme i normatives ciutadanes on el responsable, culpable, perseguible i punible és l’individu. De la lluita per reduir la contaminació global encara se n’enriuen a les cimeres de Kyoto i semblants, on el que conten son interessos econòmics obscurs de gran abast. El forat de la capa d’ozó sembla que hagi desaparegut per art de màgia. L’Antàrtida sembla que ja no es desglaça. Les selves tropicals no es desforesten. Com en el cas del tabac i el transit, tampoc negaré els beneficis del reciclatge, però el que si que és cert és que els gran responsables del fons de la qüestió han passat a un segon pla, i ha sorgit una altra eina de control del ciutadà. Ja ha sorgit un altre tipus de ciutadà dolent i que cal fer sentir culpable: el que no recicla. Una pregunta que ens podríem fer és quan de negoci amaga aquest ecologisme de “baix nivell”, quin grau d’eficàcia real te, i quin grau de simple ficció col•lectiva. En definitiva, novament un problema estructural que s’acaba fent recaure sobre les espatlles de l’individu. Tinc noticia de què hi ha hagut algun cas en que s’ha intentat fomentar la denuncia entre veïns, vaja allò tan abominable que s’ha denunciat de la dictadura castrista.


Però algú hi surt guanyant

Si repassem el panorama, podríem arribar a la conclusió de què hem retrocedit en el temps. Hem tornat a l’època del domini social de l’Església Catòlica, que d’aquests mecanismes de control n’era mestre. Controlava les ments amb la por a l’infern, tant real pels creients -tothom- com la sèrie de mals que hem anat desgranant. Acompanyat, com ara, de la repressió pura i dura, des de la Inquisició, fins a la simple marginació social absoluta. En definitiva els autèntics mestres en la manipulació de la por.

Però de la manipulació de la por fa molt de temps que els economistes en coneixen l’eficàcia, per exemple per fer caure les borses, dins del joc de l’especulació monetària, que curiosament està molt directament relacionada amb tot el que hem estat exposant. És de domini públic que l’avui filantrop Sr. Soros va fer la seva fortuna a base d’enfonsar l’economia Argentina mitjançant fosques especulacions borsàtils.

Però la cosa va més enllà. Sembla un acudit de mal gust que hagi estat l’especulació desenfrenada i l’absolut descontrol del mercat financer un dels principals causants de la crisi econòmica que estem patint. Que haguem hagut de salvar els bancs amb els diners públics (els nostres) i, gracies a la por generada, acabem acceptant qualsevol norma en detriment de la nostra qualitat de vida, quan cap govern ni institució internacional s’atreveix a regular i controlar aquest mercat financer, que és l’únic que hi surt guanyant. No ho dic jo. Ho afirmava un catedràtic d’economia política a TV3 no fa ni dos dies.

Queda clar doncs a qui afavoreix realment l’estratègia de la por: els únics que no perden diners amb la crisi si no que s’hi enriqueixen. Ja han anat sortint al llarg de l’article. Ni els governs pobrets saben el que es fan, o dit d’altra manera, es limiten a ser els titelles, a fer el joc, als autèntics protagonistes de la tragèdia (la nostra): El sistema financer, les grans farmacèutiques, els cartels petroliers i la industria armamentística.

Poden seguir campant tranquil•lament, doncs entre els ciutadans han aconseguit que s’imposi el conformisme, la impotència, la resignació, la manca de protesta i l’acceptació de la dictadura de facto com un mal menor. Ens han convertit en una ciutadania desmobilitzada, dòcil i atemorida.

Filla

Filla

Quina enveja filla meva.

Dolça i tendra:

Una flor de primavera.

Esclatant-te la joia al pit.

Negror d’uns ulls

Que tornen càlida la nit.

Rinxols tant entremaliats.

Suau carona.

Font dels records més estimats.

Sols tu l’única alegria.

L’únic regal

d’aquesta marcida vida.

 
Francesc Marcé i Puig
16 de maig de 2010

SPLEEN IV

Spleen IV

Solitud, vil daga traïdora.

Per trucar ja no resten portes.

Restes d'un miserable farcell.

Les moixaines d'ahir son mortes.

Enyoro el contacte d'una pell

tendre dolça i acollidora.

Cada dia soc més orfe i vell.

En Levi Strauss ni cru ni cuit.

S'han fos amics companys i parents.

L'horitzó un inabastable buit.

S'ha esmicolat la rosa dels vents.

Fredes llàgrimes de color vermell.

Sols una pila d'ossos cruixents.

Ni llum ni espurnes, tan sols foscor.

Llefiscosa baba de cargol.

Ni crits ni rialles ni remor.

Silenci pitjor que tot soroll.

Ni goig ni joia ni presents.

El cervell no aguanta un escorcoll.

És pura massa putrefacte.

Les idees em buiden els ulls.

Ja no hi ha marge per cap pacte.

Embarrancat enmig dels esculls.

Vaixell que no arribarà mai a moll.

Francesc Marcé i Puig

2 de maig de 2010.

SPLEEN III

Spleen III

Aquelles flors ja no tornaran.

Es marciran les orenetes.

Ja no fluiran mai més els rius.

Els escarabats sortiran dels nius.

Sords els timbals i les trompetes.

Les garjoles ens acolliran.

Els morts es cruspiran tots els vius.

Macabre dansa que agermana,

unes mans que ja no son netes.

Mala maror que s'encomana.

Res no en resta del que no ha existit.

Mentides, veritats, tan se val.

Vanes il.lusions de cors petits.

Quin fàstic profund tot aquest ball.

Eixordador batall de campana.

Babaus egocèntrics emmudits.

Paraules buides, parauletes.

Es rebenta el buit dels nostres pits.

I la sang glaçada a les venes.

Ja ningú fa cas dels nostres crits.

Ningú escolta les nostres penes.

Francesc Marcé i Puig

30 d'abril de 2010.

SPLEEN II

Spleen II

Fugiu tèrboles aigües del destí.

Enfonseu cadàvers putrefactes.

Ni flors ni violes ni romaní.

Tan sols trossos d'òrgans tumefactes.

Foragiteu els humors de la fel.

Rastre de sang quallada pel camí.

Ni terra ni aigua ni tan sols cel.

Només quatre copes d'un agre vi.

Furgueu dins el ventre de l'amada.

Negre cau d'escurçons plens de verí.

Gallinàcies de curta volada.

Els darrers alens provant de fugir.

Esclafeu els caps contra els turons.

Pinteu de gris la nit estelada.

Claveu-vos totes les dents dels taurons.

Arranqueu la vostra pell suada.

Convertiu-la en tires d'un aspre lli.

Embolcalleu-vos en negre vel.

Timpans esclatant per forts impactes.

Darrers crits d'una ànima esclafada.

Folleu-vos a la mort desitjada.

Deixeu-la atrofiar els vostres olfactes.

Formigues devorant-vos com la mel.

El coll partit, saltant del darrer pi.

Francesc Marcé i Puig.

30 d'abril de 2010.