Multes, falsificacions, nevades i clients.

Multes i falsificacions

Aquest no pretén ser un article anecdòtic. Vull partir de cassos concrets, compartits per molts de nosaltres, per anar més a l'arrell de l'assumpte. Anirem des de les multes a Barcelona, fins a la nevada monumental del 8 de març.

No fa gaire temps em vaig trobar amb una sorpresa, que em va indignar i volia reflectir en aquestes pàgines. Ara s'hi han afegit tantes coses, que ha esdevingut un símptoma d'una situació molt més profunda.

Visc en una urbanització a 40 Kms de Barcelona, on treballo i també m'hi desplaço per simple oci. No tinc més remei que utilitzar el cotxe, com tants ciutadans d'aquest país. Ja fa molt que vaig assumir el fet que anar a Barcelona em suposava gastar-me cada vegada una picossada en aparcaments, omplint així les arques públiques i privades, sinó volia fer-ho per la via de les multes d'aparcament. Hi he deixat doncs segurament bastants centenars d'euros.

El meu historial de multes dels darrers anys és doncs mínim. D'aparcament a BCN en concret en recordo una de la nit de cap d'any (!) de deu fer 2 o 3 anys. Vaig deixar el cotxe a Via Laietana, al costat de muralles, on aparquen autocars turístics. Fins les vuit del matí era permès. Em va passar el temps i el vaig anar a recollir a les 9 i ja tenia la multa. Autocar no n'hi havia cap i la ciutat era buida. Em vaig negar a pagar-la per injusta. Llavors ho podies fer no acceptant la notificació i l'Ajuntament era impotent fora dels seus límits. Ara ja no i m'explico de seguida.

El dijous 7 de maig de 2009 em vaig quedar a Barcelona fins tard i després vaig anar a dormir a casa d'un amic, per no tornar de matinada a casa (l'endemà havia de treballar). Vaig deixar el cotxe en una zona de pagament doncs no hi havia cap altra possibilitat, al carrer Secretari Coloma, i se'm va repetir la història d'aquell cap d'any. El divendres 8 arribo a la Zona Universitària, on treballo. El aparcaments de la Universitat son insuficients i deficients. Entre els que treballem a les facultats, els parcs científics i els estudiants, s'hi ajunten cada dia milers de cotxes impossibles d'ubicar. Tothom aparca com pot. El pàrquing de la Facultat era ple i el vaig deixar al carrer (procuro no fer-ho i tampoc hi sol haver lloc), això si, trepitjant una mica un pas de vianants, després de preguntar al conductor del cotxe de la neteja si el molestava i dir-me que no. En sortir em vaig trobar la segona multa en dos dies. No en tinc cap altra de pendent, que jo recordi.

Cada dia puc veure agents municipals recaptant a costa del caos de la Zona Universitària i fins la grua enduent-se cotxes. Resulta xocant, indignant, o en termes legals un cas clar de prevaricació, veure com la mateixa zona i voltants, quan hi ha futbol al camp del Barça, s'omple de milers de cotxes a sobre les voreres i a qualsevol lloc i no es posa ni una multa ni se'n retira cap. Les prioritats semblen evidents: el futbol és d'interès nacional i permet totes les excepcions, mentre que el treball, la docència i la recerca es fan per caprici i per molestar el transit.

Novament vaig decidir no pagar unes multes que em semblaven injustes. Però ai nois, quina va ser la meva sorpresa en trobar-me a la bústia les notificacions de les multes, "amb justificant de recepció", que jo no havia signat mai. Quan vaig veure el carter li vaig preguntar indignat com era possible que no hagués deixat l'avís de correus. Llavors em vaig assabentar de que les multes de l'Ajuntament de Barcelona ja no les reparteix correus sinó el propi ajuntament o algú pagat per ell.

Doncs si senyor, ara l'Ajuntament de Barcelona o qui el representi es dedica a FALSIFICAR LES SIGNATURES DELS CIUTADANS als justificants de recepció, per assegurar-se l'acompliment del seu afany recaptatori sense límits. Que jo sàpiga això és simplement un delicte.

Si hi afegim que l'administració s'ha dotat ja fa temps d'instruments dubtosos de tal forma que els nostres diners ja no estan segurs ni als bancs, doncs te'ls poden embargar del compte, suposo que encara que sigui il.legalment m'ho acabaran cobrant. Entre l'administració i els bancs ens tenen collats. Estem indefensos. Tots els nostres diners passen pels bancs, nòmines i pensions incloses. Aquests se n'aprofiten per especular sens donar-nos ni un duro d'interessos, ni custodiar-lo (ja no ens queda ni intimitat ni drets de cap mena). I per postres quan s'enfonsen per la seva mala gestió, els beneficis incontrolats i els sous escandalosos dels seus directius, els ha de rescatar l'Estat també amb els nostres diners. d'Això se'n diu ser cornut i pagar el beure. Som presoners de l'administració i les entitats financeres.

Resulta paradoxal que la justícia no pugui executar una sentència fins que no aconsegueix notificar-ho personalment al culpable i l'ajuntament en canvi tingui patent de cors. I parlo amb fonament, doncs fa pocs anys vaig guanyar un judici en què la part contrària m'havia d'indemnitzar (res de l'altre món, tenint en compte els fets). No ho van poder portar a terme fins passat més d'un any doncs al culpable dels fets, que sabien on vivia pel judici i vivia a prop de casa, no hi havia manera de lliurar-li la notificació.

A la nostra societat queda clara doncs la doble vara de mesurar. Quan qui ha de cobrar és l'administració tot s'hi val. Quan és el ciutadà la legalitat arriba a límits absurds. Per si algú tenia algun dubte comença a quedar clar que l'administració no està precisament al servei del ciutadà, sinó al contrari.

El Sistema contra l'individu.

El cas de les multes és un símptoma prou significatiu. Aquest deliri recaptatori, de persecució i control del ciutadà ja el vaig denunciar en aquest bloc a l'article "Barcelona m'esborrona. Catalunya em fa patir". Però l'assumpte és més greu. Obsessió recaptatoria que desemboca en el que suposo que, quan acabem d'analitzar els fets, tots estarem d'acord que només es pot titllar de malbaratament dels cabdals públics.

Només en posaré un exemple i crec que tots en podreu trobar de semblants a la vostra experiència immediata i quotidiana. Al meu poble, que fa quinze anys no recollia ni els cotxes abandonats perquè no tenia diners per comprar una grua municipal (ara tampoc els recull), els darrers anys s'ha embrancat en una cursa d'inversions absurdes, dubtoses, incomprensibles, innecessàries i inútils. S'ha fet una ampliació i suposada millora de la plaça major, de milers de metres quadrats, en pendent, plaça pura i dura, que deixa fins i tot les cases del carrer enfonsades per sota del seu nivell. Una plaça que no serveix ni pels "skaters", però que curiosament te a sota una empresa privada d'alimentació (de fet no n'és res més que la teulada), i unes quantes parades d'un suposat mercat municipal nou que, a l'hora de la veritat, ha quedat paralitzat i convertit en una simple estructura de bigues metàl.liques rovellant-se. Suposo que a part de les queixes, l'ajuntament s'hi deu haver arruïnat. Ah, i me n'oblidava, sota la plaça teulada de l'empresa privada, també s'hi ha fet un aparcament municipal de pagament.

A l'altra cara de la moneda, un altre fet significatiu. A la urbanització on visc (com tots els pobles està ple d'urbanitzacions), ens va costar desenes d'anys que hi arribés un autobús. Hi va arribar amb limitacions. Pocs els dies de cada dia, i cap ni els festius ni les vacances. Aquest any han decidit deixar-ho amb 4 autobusos diaris, perquè és deficitari. Ja hi tornem a ser. Des de quant un servei públic està destinat a produir beneficis?!. A tot el país s'ha tergiversat i pervertit el sentit del terme "servei públic". El seu objectiu és garantir i millorar la qualitat de vida del ciutadà, i per això paguem impostos. De seguida aprofundirem en aquest sentit arrel de l'enorme nevada del dia 8.

Abans només recordar una altra banda, per on fugen aquests diners que l'administració fa tot el possible per treure'ns de les butxaques: corrupció, corrupció i més corrupció a tots els nivells. Que ningú m'acusi de fer demagògia, ni de cassos aïllats. No es ara el moment de fer un llistat, però només cal repassar els mitjans de comunicació del 2009 per veure el degotall inacabable de cassos de corrupció, especialment a nivell municipal. És de domini públic.

I abans de continuar vull avançar una conclusió. Tot això de què estem parlant no son fets anecdòtics, ni tampoc em serveix ja l'excusa o explicació de que la culpa és dels polítics que tenim. No, benvolguts conciutadans, fa temps que ja "no queda be utilitzar aquest llenguatge", però la realitat és la que és, i el que falla de soca-rel és el "Sistema". Tots som víctimes del seu funcionament pervers.

La nevada i el vestit invisible de l'emperador

La nevada generalitzada del dia 8 ha acabat de deixar al descobert el caire invisible del vestit de l'emperador. Va nevar un dia, en realitat una tarda, i el resultat ha sigut tot Catalunya paralitzada. Trenta tres torres d'alta tensió retorçades com filferros. Dos cents mil ciutadans sense electricitat i aïllats. Això vol dir sense calefacció ni cap mena de comunicació: la televisió i la radio necessiten electricitat; tots els electrodomèstics també; les centrals telefòniques també; als mòbils se'ls acaben les bateries; internet, que ens ho soluciona tot no existeix sense corrent i no segueixo per no avorrir-vos. Molta més gent atrapada als seus cotxes. Aixoplugant la gent en pavellons municipals Encara ahir n'hi havia 60.000 que seguien en les mateixes condicions. Amb les botigues i tots els serveis inutilitzats. Havent de sobreviure a base d'entrepans i fent cua a l'unic forn obert com a la postguerra. El govern va informar dos cops, tard i poc en tot el dia 8. Els que teníem la sort, com jo mateix, de sofrir només unes 10 apagades esporàdiques durant el dia 8 i el mateix el dia 9, també per una torre d'alta tensió, encara podíem veure la televisió. Sort dels "Matins" de Josep Cuní, doncs sinó no hauríem sabut res de com evolucionava la situació, i el dilluns també estàvem aïllats. Fem-nos una única pregunta: Si en comptes d'un dia hagués nevat una setmana, ara estaríem parlant de centenars de morts com a Xile o Haití. De morts també n'hi ha hagut, per cert.

Que no ens parlin de catàstrofes imprevisibles (els homes del temps havien avisat de sobres); ni ens vinguin amb tòpics com que ara no s'ha de mirar enrere sinó aprendre dels errors. Aquests errors son endèmics. Nevada d'aquesta magnitud n'hi va haver una l'any 62. Però jo fa vuit anys em vaig quedar igualment incomunicat, sense llum, i la meva família va haver de dormir a Sabadell a casa d'uns amics perquè no podien arribar a casa. De tant en tant doncs es produeixen on no és habitual i cal estar preparats. Però quan no son les nevades, son les tempestats i inundacions, o els temporals de vent, o els incendis (tema d'actualitat al Parlament) i això passa cada any.

La meva emprenyamenta amb les elèctriques de l'article del 25 de setembre, desgraciadament m'ha donat la raó. Novament les elèctriques. L'electricitat es la base del funcionament de tot el sistema social, i cada cop més (tot està informatitzat). Es un be i un servei públic de primera necessitat. Es evident per tothom que les infraestructures elèctriques son absolutament deficitàries i fallen davant tots els fenòmens climatològics o naturals que hem esmentat. La única conclusió és que en un país que pretén defensar un Estat del Benestar i una economia mixta, no és acceptable ni comprensible que els sectors estratègics estiguin fora de tot control, o en definitiva en mans privades, que només busquen el negoci i el benefici, havent oblidat el seu caràcter de servei públic. El mateix Cuní ho va deixar molt clar quan va explicar que havia rebut una trucada d'Endesa, dient-li que no parlés més d'abonats, sinó de "clients". L'únic que els preocupa son els beneficis que, amb crisi econòmica i tot, no deixen de tenir.

Que no ens surtin ara amb la MAT. També seran torres que cauran com les altres. No m'ho invento: molts han dit que la única solució seria el soterrament. Això vol dir mils de milions d'euros i es evident que l'administració i els politics no estan per la labor, ni disposen del poder real per obligar a aquests gegants econòmics a reinvertir els seus guanys en aquest sentit. Davant d'això només hi ha una sortida de sentit comú. Ho va dir en Puigcercós i jo ho subscric: La infraestructura elèctrica s'ha de nacionalitzar!.

Però mare meva, hem tocat un altre tabú. Si els mateixos serveis públics que encara son estatals es pretén que funcionin amb criteris empresarials, o fins es tendeix a pseudoprivatitzar-los. I penso en les Universitats, els Transports públics (recordem l'exemple de l'autobús), les pensions, o la Sanitat. Els metges, reveladorament, ja fa molt de temps, que no parlen de pacients sinó de clients, com les elèctriques. Ho haurem de repetir?. S'ha perdut el concepte de "servei públic", o sigui allò que l'Estat ha de garantir per sobre de tot pel benestar dels ciutadans a qui hauria de servir. És una aberració pretendre que hagin de ser rendibles: el seu objectiu es capgira per deixar de ser el benefici social i passar a ser el benefici econòmic, oblidant-se del primer.

I de la mateixa manera que passa amb les elèctriques, com podem esperar que les administracions, en comptes de malbaratar els diners de tots, inverteixin abans de res en tots els components estratègics fonamentals pel funcionament de la societat. Amb prous llevaneus per quan facin falta, amb més avions i helicòpters pels incendis, amb infraestructures i serveis fonamentals, que evitin les conseqüències de les suposades catàstrofes, en comptes de en obres i accions sumptuàries o inútils de cara a la galeria, que els donin vots o beneficis econòmics. Al cap i a la fi pels partits polítics també som clients a disputar-se per l'obtenció del vot.

Per això he dit abans que el problema és que el "Sistema" no funciona. Si no es dona la volta totalment a la mentalitat i els valors que s'han convertit en dominants no anirem mai enlloc. Quan als Estats Units estant anant cap a la Sanitat Pública amb penes i treballs, aquí pretenem copiar-los el capitalisme salvatge. Caminem cap a la barbàrie.

I ara tocaré un altre tema tabú, que farà que més d'un digui "pobre ingenu". Què passa amb l'exèrcit, que a ningú se li acudeix ni parlar-ne?. Només ens preocupava el colpisme i després anar a fer la "mili". Quan això es va resoldre ningú s'ha qüestionat mai més res. Per començar, en comptes d'anar a fer falses missions humanitàries a l'Afganistan, perquè no les porten a terme aquí en ocasions com aquesta?. Me n'oblidava, ens van enviar 100 soldats de l'Aragó, com si aquí no n'hi haguessin, que només van servir perque l'ABC pogués ironitzar a primera pàgina que l'exèrcit venia a salvar Catalunya. La pregunta més elemental doncs és perquè no es mobilitza massivament amb els infinits mitjans de què disposa, cada cop que es produeixen urgències que la societat civil no pot assumir?. Però la pregunta de veritat és: perquè volem un exèrcit?. Qui esperem que ens ataqui?. Si els milers de milions que s'inverteixen en armament, avions, míssils, vaixells, tancs, etc, etc, s'invertissin en posar en òptimes condicions totes les infraestructures estratègiques de què parlàvem, el problema estaria resolt. I encara m'atreviria a dir més: hi hauria diners suficients per no patir per les pensions, ni la sanitat, ni l'educació, ni el transport, i ja hauríem sortit fa temps de la crisi econòmica. Que el reconverteixin en un cos d'elit de protecció civil perfectament equipat!. M'imagino tots els soldats treballant en el soterrament de les línies elèctriques: en menys d'un any estaria tot fet.

Desgraciadament el 1984 d'Orwell ja fa massa temps que es una realitat, o el Món feliç de Huxley. Fa temps que hem deixat de ser ciutadans, per ser la mamella de la que s'alimenta l'Estat i les grans companyies. Es com si tots estiguessim a l'exèrcit. Calladets, com més controlats millor, deixant-nos espremer, camí de l'escorxador. Tots som pel Leviatan, pel Gran Germà simple carn de canó.

Que no em vinguin ara amb la desqualificació de moda de tenir deliris sobre teories de la conspiració. Això és com l'acudit del que el tractava el psiquiatra perquè creia tenir un cocodril sota el llit i, quan va deixar d'anar-hi, li van explicar que se l'havia menjat un cocodril.

Un darrer exemple de la hipocresia d'aquest Sistema que, com els pares d'abans, ens tortura, explota i oprimeix pel nostre be. Tota la despesa monumental i les campanyes de persecució i criminalització dels ciutadans, suposadament per evitar les morts a la carretera i la contaminació. Sembla que respecte de la darrera no han servit per res. Pel que fa a les morts s'han reduït en un percentatge ben minso. En definitiva s'han mort mosques a canonades i s'ha creat una paranoia col.lectiva, que és el que resulta realment funcional per un "Sistema" injust com aquest. La darrera noticia sorprenent i realment preocupant, que només va sortir un dia i ningú en parla és que per primer cop a Espanya el suïcidis superen a les morts pel transit. L'Estat engegarà una campanya del mateix nivell per veure'n les causes i resoldre-les?. La resposta em sembla que la sabem tots: els morts ja no se'ls pot controlar, ni criminalitzar, ni sobretot treure'ls els diners. Un altre dia potser haurem de parlar de com afecta aquesta societat al benestar psicològic i l'equilibri emocional dels individus, que en son les seves víctimes.