Passió

El seu cor bategava a més velocitat els darrers temps i era perfectament comprensible. Tots hem passat en algun moment de les nostres vides per tràngols semblants i sabem, doncs, "de què va la cosa", com si diguéssim.

Havia perdut la gana. A l'oficina passava les hores abstret, fent estranyes cabrioles mentals entorn d'una imatge fascinant, que s'havia convertit, com per art de màgia, en la seva única raó d'existir. Però tots entenien la seva manera de fer i, en certa mesura, l'envejaven. Uns potser perquè havien perdut, ja feia molt de temps, aquella bella i jovenívola il.lusió. D'altres pel fet de no haver-la copsat mai, per haver arribat a la desesperacíó en la seva espera infructuosa. Fins i tot n'hi havia uns tercers que es permetien fer befa davant d'ell, però de forma molt subtil, evitant fins on era possible ofendre'l, doncs en realitat l'admiraven.

Els seus dies s'havien convertit en lapsus obligats i enutjosos entre nit i nit. La seva cara s'il.luminava progressivament quan, a la tarda, les manetes del rellotge s'apropaven a la vertical. El camí cap a casa es convertia en una carrera prenyada d'ansietat. Les seves mans tremolaven en obrir la porta. Ho feia en silenci, com si els seus moviments auguressin la suavitat que l'esperava rere el llindar: Per fi la tornaria a veure!.

Era tan formosa, tan senzilla i havia hagut de lluitar tant per arribar a posseir-la. Li agradava recordar, no sense cert sadisme, com havia triomfat en front dels seus competidors. Se n'enorgullia.

Quan ja era al llit, es resistia a apagar el llum, tan sols per poder contemplar-la nua de tot ornament innecessari. Així era ella, sense cap pretensió gratuïta, enlluernadora per si mateixa, la companya perfecta, de pell envellutada, que el feia estremir, quan la palpava amb timidesa, com un adolescent. Els seus contorns semblaven tallats pel cisell dels déus. Tota ella emetia un aroma natural de flors llunyanes i meravelloses, que es convertia en quelcom irresistible, en quelcom que faria sucumbir sense remei a qualsevol home.

Necessitava tenir-la a prop. Així es sentia més segur. Respirava felicitat. En veritat, si la felicitat existia, ell l'havia aconseguit i desitjava, amb totes les seves forces, poder conservar-la. Això permet entendre que hi hagués una cosa que mai s'havia atrevit, ni mai s'atreviria a fer: Asseure-s'hi!. No endebades era la cadira més perfecta del món.

Francesc Marcé i Puig
Octubre 1974.