Quan l'Estat promou la sociopatia col.lectiva envers Catalunya

Us recomano que llegiu "Las raíces del mal". Excel.lent reflexió de l'empresari, analista economic, Sociòleg, Psicòleg, etc. i amb un encara més llarg curriculum tant academic, com docent, i com a president executiu i conseller delegat de múltiples empreses Alfonso Durán Pich. L'article està en castellà.
Hi analitza com un Estat pot fomentar la sociopatia col·lectiva com va fer l'alemanya nazi i Espanya amb Catalunya i els seus ciutadans. I que ningú l'acusi de supremacista quan cita Vicenç Vives dient que ciutadans catalans son els que ho volen ser al marge de l'origen i no aquells que havent nascut o no a Catalunya es consideren ciutadans espanyols i només administrativament ho son de Catalunya.
I no ho diu ell sinó jo. Hi ha precisament un partit, C's que va néixer per fomentar que hi hagi residents a Catalunya que no vulguin ser ni sentir-se catalans, doncs només veu espanyols, un fenomen que va començar amb Felip V i van contribuir a consolidar, o intentar-ho 40 anys de franquisme, i semblava que 40 anys de "democràcia" i autonomia havien contribuït a revertir. Un partit que no només fomenta que no se sentin catalans, sino que ho fa fomentant l'odi, el despreci i la ignorancia de la cultura, la llengua i la historia propia del país en el que viuen, al que nega el caràcter de Nació que fins encara que sigui amb un eufemisme com "nacionalitat" li reconeix la constitució. I pretén representar-los, com a còmplice d'aquest Estat que ens vol anular com a nació i ens nega els nostres drets.
Cal llegir-ho, saber-ho i tenir-ho ben present. Un gran article altament recomanable per saber el que realment està passant en l'imaginari col·lectiu espanyol i afegiria i en els d'aquests a què em refería, què vivint a Catalunya han acabat despreciant la seva cultura, la seva història i els seus drets nacionals: gran èxit del franquisme que es evident que no hem sabut contrarrestar del tot, encara que ho creguéssim.
Que estava latent, que el PP va tornar a fomentar a Espanya, i del que al final ha acabat fent-se còmplice fins el PSOE, no necessàriament el seu electorat (que molt ha fugit cap a Podemos), provocant el creixement vertiginós de l'independentisme. Un independentisme que ha crescut i s'ha tornat hegemonic enfront d'aquest atac constant de l'Estat central. Un independentisme ja no identitari sinó defensiu davant l'atac tant a la cultura com a l'economia i a la sobirania de les seves institucions, però que mai no ha negat als que se sentien també espanyols que se'n poguessin seguir sentint, i que fins en una suposada Catalunya independent poguessin conservar la seva ciutadania espanyola. Un independentisme que mai ha odiat la cultura espanyola ni ha renunciat al seu llegat, ni l'ha considerat contradictori amb el respecte a la cultura catalana ni amb el fet de sentir-se català.
Es la demagògia de partits com el PP i sobretot C's la que ha creat hi ha estés el suposat fet d'haver d'escollir oposant ambdues tradicions, i ambdós sentiments nacionals, i venent la idea d'un enfrontament cultural i personal a Catalunya que no havia existit mai i si ara existeix és per part d'una minoria. I han caigut en el seu joc fins partits de tradició catalanista com el PSC, recolzant el 155 i renunciant al dret a decidir que sempre havien defensat, des de la seva creació i fins fa ben poc. I dic partits, no els seus votants. I son els que amb el recolzament de tots els mitjans de comunicació hegemonics espanyols, els poders economic financers, l'església i la part del poder judicial hereva del franquisme, potenciada pel PP, han despertat i alimentat a Espanya aquesta catalanofobia latent, venent el discurs de que érem nosaltres qui odiàvem Espanya i els espanyols quan l'únic que hem fet és voler defensar-nos, no als independentistes, sinó a tots, desprès de milers d'intents negociadors, de l'atac permanent d'un Estat incapaç de renunciar al seu esperit imperial i centralista i reconèixer realment la seva plurinacionalitat.
Llegiu a l'article que hi ha a l'enllaç de sota les bases d'aquesta estratègia de l'Estat, que no és nova ni autòctona, però ha estès l'odi i la sociopatia col.lectiva cap a Catalunya i els que ens sentim catalans.


Alfonso Durán Pich "Las Raíces del Mal"

Recepción de mensajes icónicos complejos

Després d'una època de distanciament, aquest any he recuperat l'interès per la feina feta durant els meus 38 anys dedicats a la recerca i la docència, però molt especialment pel que fa  a la recerca. Vaig començar per posar a disposició de tothom el meu llibre Teoría y análisis de las imágenes.
Ja en el seu moment havia penjat en aquest bloc 5 articles meus que reflectien part d'aquest treball de recerca teòrica i empírica.
Remenant entre les meves publicacions he trobat una reliquia que havia quedat oblidada. Es l'article Recepción de mensajes icónicos complejos, publicat l'any 1986 per les edicions de la UB, al número 1 i únic de la revista "Imatge i Entorn" que vam crear al llavors Departament de Teoria de la imatge i de l'entorn de la Facultat de BBBAA de la UB, i que en no passar del primer número ha quedat doncs com un llibre col·lectiu de 141 pàgines.
He decidit penjar-lo doncs resumeix el resultat de 3 investigacions que vaig portar a terme entre els anys 1976 i 1982 per encàrrec de l'ICE de la UB. Totes es centraven en la recepció i els mecanismes generals d'influència de la imatge en moviment. La primera que restà inèdita, es centrava en la recepció dels missatges televisius en els adults, la segona en la recepció de la imatge fílmica en els nens i la tercera en la recepció dels spots televisius pels adolescents. Les 2 últimes van donar lloc a 2 llibres. Son le següents:  "Colonización mental. Los contenidos "educativos" de la televisión", inèdita, ICE UB 1979. "El niño frente a la imagen fílmica con ruptura", editada per ICE UB, 1977, i "Publicidad, mixtificación y adolescencia. La recepción de los espots televisivos", Edicions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1984.
Com que aquests llibres estan exhaurits, m'ha semblat interessant publicar aquest article perquè no resti en l'oblit el meu treball d'aquella època. No reflecteix en detall totes les eines metodològiques d'anàlisi de les estratègies visuals presents a les recerques en qüestió, però si en general i en especial els efectes que tenen en la recepció, així com les característiques i determinants d'aquesta última.

Podeu obrir-lo i baixar-lo clicant al títol.

7 anys de silenci al blog

Vaig iniciar aquest aquest blog el 2009 amb una activitat frenètica que em va permetre expressar, especialment aquell any i el següent, les reflexions sobre la nostra cultura i la nostra societat que em calia fer. Posar en evidència el començament d'una movilització progressiva, encara incipient, però ja rellevant del moviment i la consciència independentista i reflexionar-hi.
Donar a conèixer la meva activitat literària o fotogràfica, de joventut, que em feia il·lusió.
Difondre les meves produccions científiques més interessants així com una mostra del resultats del meu treball docent.
Expressar poèticament o en algun relat els meus sentiments de l'època. Publicar algun poema memorable d'altres autors, relats d'algun company o fotos d'un fotògraf poc conegut com Korda, tot i ser l'autor de la fotografía més famosa del Che. Difondre la situació de moviments polítics internacionals inèdits com el Zapatista, etc.
Un cop acomplerts aquests objectius, a partir del 2011, més interessat en difondre i comentar més agilment aconteixements o noticies que em semblaven rellevants, i també per circumstàncies personals, vaig abandonar el blog i vaig passar a fer servir com a eina el Facebook, que ja portava utilitzant.
A finals del 2015, amb la victòria parlamentària de l'independentisme i la necessitat vertiginosa de difondre els aconteixements i posicionaments polítics i posicionar-s'hi contínuament, el Twitter se'm va mostrar com l'instrument més eficaç, compaginant-lo amb el Facebook.
Ha estat aquest 2018 que he decidit recuperar-lo, en primer lloc per fer el que em reclamaven alguns antics companys feia temps, i per commemorar els 35 anys de la seva publicacio: penjar-hi el meu llibre "Teoría y análisis de las imágenes", que estava exhaurit des de feia molts anys i fer possible així que tothom a qui encara li pugui resultar útil hi pugui tenir accés gratuïtament, fet que fins ara només era possible a través de les nombroses biblioteques universitàries on es pot trobar.
A partir d'aquí m'he animat a ressuscitar-lo en part, no tant frenèticament com al principi, però si publicant algún article de tant en tant, com a complement del Twitter que només permet expressar-se amb moltes limitacions de contingut.

Documental 20S: la veritat sobre els Jordis

Us presento el documental sobre la manifestació davant la conselleria d'Economia de la Generalitat el 20 de setembre de 2017 que va portar al jutge Llarena a imputar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per rebel·lió i que els manté a la presó des de fa 11 mesos.
El documental produït per Mediapro i dirigit per Jaume Roures basat en desenes de fonts visuals mostra la realitat del que va passar el 20S. Desmunta tot fonament per l'acusació, desmentint el falç relat de la suposada violència en què es basa i mostrant contràriament un paper moderador i mediador en tot moment dels Jordis amb l'autoritat judicial i amb les forces de l'ordre.
Ha estat vetat per totes les televisions espanyoles publiques i privades i només s'ha emès per TV3.
Está subtitulat en castellà.

Podeu accedir al documental clicant sobre el títol de l'article.

Manifestació en defensa dels drets democràtics i per la llibertat dels presos 15 abril

Podeu accedir al reportatge clicant al títol.

Com que el 14 de juliol problemes mèdics familiars em van impedir assistir a la manifestació per la llibertat dels nostres presos us deixo aquí un petit reportatge sobre la manifestació del 15 d'abril. La va convocar L'espai Democràcia i Convivencia, format per un centenar d'entitats i els sindicats. Coincidia amb els 6 mesos d'empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El seu lema va ser "Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa!" i reclamar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.
Son 25 fotos i vídeos de la manifestació que va omplir el Paral·lel de Barcelona fins a la plaça Espanya.
En aquest cas sembla que els experts de la GU provenien de la Juan Carlos I doncs van xifrar l'assistència en 310000 assistents. Poquets per un recurregut tan llarg, si tenim en compte que a la del 11 de novembre que va omplir el carrer Marina (la de les llums dels mòbils) en van calcular 750000. Els organitzadors ho van xifrar en 750000. I l'estudi fet pel CEEC (Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya) organització no governamental que dirigeix Miquel Sellarès ho va elevar fins a 910000.

Segons Millo el 155 podría no acabar mai

Quin morro. Que diguin clarament que han decidit acabar amb l'autogovern de Catalunya per sempre més. Que no reconeixen la sobirania del seu parlament i govern. Si aspirar a la independència no és il·legal com poden justificar que no es pugui promoure aquesta idea política.
Posats a fer que illegalitzin els partits independentistes i s'acabin de treure la falsa careta democràtica. El diplocat promovia la cultura i l'economia catalanes a part d'explicar la legítima política del govern i, si no m'erro no només depenia de la Generalitat sinó també de multiples entitats civils. Com poden prohibir que es restableixi.
No deixaran al govern exercir el seu programa sempre que creguin que te relació amb la independència ni que sigui per mitjans legals. Mai acceptaran que l'independentisme te majoria absoluta. Aquesta és la seva noció de democràcia. Vetaran qualsevol política que no els agradi. Perquè per ells totes les polítiques que afavoreixen Catalunya o van més enllà de la seva visió centralista i uniformitzadora serà titllada d'independentista i contrària a la sagrada unidad de la patria.
Només cal veure totes les polítiques socials que han fet que suspengui el constitucional. La darrera la de la sanitat universal. La seva intenció real és que d'ara en endavant Catalunya sigui governada des de Madrid (ja ho era amb la intervenció econòmica i els recursos al TC) i que fins i tot la simple autonomia no passi de ser una pura farsa.

Accediu a les declaracions de Millo, clicant a l'enllaç de sota


Declaracions de Millo a Public 

El ministre Catalá i la manada

Estic realment sorprès. A ningú li importa la manca d'independència judicial i la injustícia quan jutges (Lamela, Llarena, Espejel) instrueixen autos i dicten mesures aberrants basades en la ideologia del gobierno i/o la propia ignorant els fets.
Mai m'hauria imaginat que defensaria un ministre del PP ni que fos sols per una acció concreta. Un jutge que dicta un vot on s'identifica amb els violadors i acusa a la víctima te realment un problema molt greu i hauria de ser investigat i inhabilitat pel CGPJ.
Quan els va interessar van inhabilitar a Vidal, Silva o Garzón i en canvi davant una barbaritat tan manifesta el CGPJ i les associacions de jutges fan pinya corporativa apel·lant hipócritament a la independència judicial quan el ministre del ram crida l'atenció sobre la seva inacció.
Davant la injustícia de la sentència es reuneixen en un dia 1300000 firmes demanant la inhabilitació dels jutges de la manada. I sorprenentment els partits (Podemos inclòs) s'alinean amb la judicatura contra Català per recriminar-li la única reacció encertada de la seva vida enfront d'una immundicia tan descomunal.
No els preocupa en canvi la manca d'independència i imparcialitat ni la vulneració de drets en el judicis polítics als líders independentistes catalans. Quelcom fa pudor de podrit a la judicatura els partits i l'estat espanyol.
Ah i per cert Sr Català, veient els arguments que el suprem envía als jutges alemanys per extradir Puigdemont els jutges que veuen rebel·lió sense violència  i malversació sense pagaments també pateixen d'un problema bastant greu, però com que us ho han afinat a vosaltres aquí et calles la boca. I el CGPJ i els partits còmplices no es queixen en aquest cas de la manca de separació de poders.

Accediu a les declaracions de Nadal clicant a l'enllaç de sota


Declaracions de Catalá al Nacional

Teoría y análisis de las imágenes

Podeu obrir i baixar el llibre clicant al títol.
Nota: També es pot descarregar el llibre des del portal bibliogràfic Dialnet en aquest enllaç:

Teoría análisis de las imágenes (Dialnet)

Aquest any fa 35 anys de la publicació del meu llibre Teoría y análisis de las imágenes l'any 1983. Es per això que he volgut regalar-lo als antics companys i amics com tornar-ne a fer difusió doncs el pas de tants anys, la seva inaccessibilitat i el fet de que els 1200 exemplars que es van publicar s'exhaurissin en 2 anys l'han deixat fora de circulació.

Aquest llibre va ser el resultat de que m'hagués de preparar la impartició de l'assignatura Análisi de les formes visuals de primer curs de la carrera de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Va ser fruit dons de la necessitat d'elaboració i sistematització teòrica. Va tenir una publicació artesanal, doncs va ser publicat per les Edicions de la UB com a pre-edició partint de fotocopies reduïdes i enquadernades del meu original mecanografiat.

Malgrat tot va tenir una repercussió i una difusió extraordinàries que em van sorprendre a mi mateix. Molt més que els altres meus 3 llibres. És a quasi totes les biblioteques universitàries d'Espanya. En el seu moment cercant a internet em vaig assabentar d'aquesta repercussió. Jo em pensava que les coses quedaven penjades per sempre a internet però no és així doncs cercant ara a la xarxa ja no apareixen tots aquells llocs on apareixia referenciat el llibre. Parlo doncs de memoria. Sortia en un text sobre els estudis de semiòtica visual a Espanya com un dels pioners junt amb uns altres de Villafañe, Gubern i Vilches. Tot i així jo mai m'he considerat un semiòleg sinó més aviat un teòric de la comunicació humana i de la comunicació visual en particular, que es serveix de la semiòtica com un instrument més. Va ser utilitzat com a font bibliogràfica durant molts anys a assignatures de diverses carreres i doctorats de diferents ambits relacionats amb la comunicació visual. Fins va a arribar a inspirar  dues tesis doctorals d'arquitectura de la UPC i de la UTEM de Santiago de Chile. Avui ha quedat arraconat suposo que pel fet d'estar exhaurit durant tants anys i no haver-se reeditat a diferència d'altres textos com els del Villafañe, Gubern o Vilches que comentava abans o d'un text tant fluixet, amb perdó, com La Sintaxis de la Imagen de Dondis. Vull creure que pot seguir sent útil especialment després de que un antic company de docència em comentés que seguia estant vigent i em fes inflar com un gall d'indi.

Ús faré cinc cèntims del plantejament del llibre. Em trobava amb una colla de treballs i disciplines dispersos i sense connexió relacionats directe o indirectament amb el tema i el meu propòsit va ser abordar un intent de síntesi i sistematització de tots ells. Em vaig inspirar en l'epistemologia de Bachelard, Feyerabend i Skolimowski, però sobretot vaig trobar el marc de referència teòric generalista de referencia que em permetia relacionar les teories i disciplines més concretes, en la Teoria General de Sistemes de Ludwig von Bertalanffy directament i també de la seva aplicació a la sociología per part de Buckley. Vaig beure a partir d'aquí d'una colla de disciplines i autors dels que faré un resum. La cibernètica: Wiener, Ashby, Weaver. L'Etologia: Eibl Eibesfeld, Hinde, Wilson, Manning, Morris. La comunicació no-verbal: Ekman i Friesen, Morris, Birdwhistell. Estudis antropològics i etnològics com els de Hall, Morris, Morin, Eliade. La Teoria de la Comunicació Humana de Palo Alto: Bateson, Watzlawick, Jackson, Ruesch, Scheflen, Verón o teòrics independents com Durand. Les teories de la percepció visual, des de la Gestalt a les de processament d'informació passant per la percepció de l'art: Katz, Koffka, Lindsay y Norman, Gibson, Luckiesh, Kepes, Arnheim, Gombrich, Hochberg. Els estudis que ja hi havia sobre els mass media: Moles, Enel, Lotman, Metz, Barthes, Peninou, Baticle, Thibault-Laulan, Masotta, Dondis, Colombo. La semiòtica en general: Jakobson, Prieto, Barthes, Bremond, Benveniste, Eco, Greimas, Casetti. O la retòrica tant general com de la imatge: Cohen, GroupeM, Barthes, Durand, Enel, Moles, Peninou. I el resultat va ser aquest llibre.

Us faré u resum de l'índex perquè us acabeu de fer càrrec del seu contingut:

Primera Parte: La Construcción de un mundo visual

1.1 Nociones sobre la Teoria de sistemas

1.2 Sistemas abiertos: Tipos y características

1.3 La percepción: Visión interespecífica e intercultural

1.4 Los códigos perceptivos visuales

1.5 Las ilusiones visuales y el proceso perceptivo

1.6 Procesamiento de información perceptiva

Segunda Parte: Imágenes, significación y comunicación

2.1 Significación y representación

2.2 El proceso de comunicación

2.3 Los niveles de organización textual

2.4 Conceptos básicos del enfoque semiótico

2.5 Una propuesta de método de análisis

2.6 El análisis retórico