Oda a la Pàtria II

Per la Independència

Viuré feliç

a la meva Pàtria

els darrers anys

de la meva vida.

Patria volguda,

Pàtria estimada,

Pàtria ferida.

Francesc Marcé i Puig 21-05-2009
Dedicada al meu pare, responsable de l'amor dels seus fills per Catalunya.



I ara l'Oda de veritat:


ODA A LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d’arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m’haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
Que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
La llengua d’aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l’accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
Que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.


Autor Bonaventura Carles Aribau. va ser el despertar del catalanisme polític modern.

Publicada per primera vegada a la revista el Vapor l’any 1833.Aquesta versió ha estat trobada a Vikitextos.
Text penjat per "nuncamais", a Juny 29th, 2008 a 12:54 pm a Quirón.Wordpress.com

"Debate del estado de la Nación"-Carta oberta al President Zapatero-

Carta Oberta d'un Ciutadà Català

a Jose Luis Rodriguez Zapatero

Benvolgut President


Permete'm que et parli de tu, doncs és un costum bastant arrelat dels de la meva generació, una mica més grans que tu, si no vaig errat (la de l'Aznar vaja, per entendren's, però d'esquerres). Permete'm també que parli clar i català, com es diu popularment a la meva terra, com ho faria amb un amic, i sent conscient de què la política és un àmbit infinitament més complex del que és capaç d'imaginar qualsevol ciutadà. En aquest sentit jo soc autodidacta en base a haver viscut i participat dels periodes que van des dels darrers 20 anys de dictadura, a la transició i la democràcia. No soc cap expert però tinc una opinió formada.

Company, tot i que he de confessar que no et vaig votar, soc dels que ens varem alegrar de la teva victòria, després dels anys negres de la segona legislatura de l'Aznar, en què la situació i l'ambient s'acostaven al feixisme, a la reacció i la intolerància més enllà del que podiem haver mai imaginat. I dels que amb el seu vot varen recolzar indirectament la teva investidura i la teva tasca de govern.

A l'època Aznar Euzkadi va ser una de les nacions espanyoles més perjudicades, amb una campanya d'assetjament, d'una violència explícita, d'una generació de desmembrament social que jo no havia viscut mai i em va terroritzar. De fet va esquitxar també a Catalunya; anyell expiatori de tots el mals, quan a Espanya li convé: aquí la societat està menys fragmentada que a Euzkadi i, en aquest sentit, sumant'hi el seu caràcter democràtic, fa més por que poguem alcançar les nostre aspiracions, que en el cas més conflictiu d'Euzkadi. Espero que no m'acusis de voler parlar en nom de Catalunya sens representar-la, com acostumes a fer amb el portaveu de CIU tot sovint al Parlament Espanyol. Només et cal estar atent als fets, les estadístiques i les enquestes, per saber quines son realment aquestes aspiracions.

Perdona que sigui clar i et recordi que tu vas participar en aquell frontisme contraproduent, i en vareu rebre un efecte boomerang a les el.leccions subsegüents. Celebro que el PSOE amb Patxi López, adoptés una postura més equilibrada, deixant d'anar a remolc del PP, tot i que al final no hagi fet honor a les espectatives, tornant a recolzar-se en aquest per arribar al poder a Euzkadi, en unes el.leccións falsejades per l'antidemocràtica llei de partits. Tinc la nostàlgia del record de la llarga època en què el PSOE i el PNB varen gobernar junts Euzkadi, en una col.laboració exemplar i realista.

Recordo que també ens varem il.lusionar amb les teves promeses de respectar la voluntat del poble català, respecte a l'Estatut que sortís del Parlament. De la mateixa manera que vas prometre treure'ns de la injusta guerra de l'Irak i ho vas acomplir.

Comprenc que un President està sotmès a moltes pressions tant per part de les contradiccions dins del seu mateix partit, com de l'oposició, grups de pressió de la societat civil, i una cojuntura i unes Institucions internacionals.

Però és important acomplir la paraula donada si es vol mantenir un cert carisma i credibilitat, que t'havies creat a pols. Vull creure que Espanya no és tant de dreta furibunda com va apareixer a l'època de l'Aznar. Espanya ja fa temps que ha superat el franquisme i l'espanyolisme fonamentalista (tant proper al jacobinisme francès), o si més no això ens agradaria poder creure als catalans.

L'Espanya de les autonomies, de seguida va esdevenir un cafè per a tots, per neutralitzar el pès de les nacions històriques diferents de Castella: Catalunya, Euzkadi i Galicia, o sigui les que varen disposar d'Estatut quan la República (a Galicia no arribà a entrar en vigor degut a l'alçament franquista). Crec en canvi que, a l'hora de la veritat, ha servit (o potser he de dir "hauria d'haver servit") per recuperar la varietat i la diversistat dels pobles i cultures que es troben actualment a l'Estat Espanyol.

Si fossiu prou perspicaços no haurieu seguit, ni seguirieu retallant a nivell d'Estat un Estatut, que ja no era cap gran cosa d'entrada (tenia poques diferències amb l'Andalús), creant així cada vegada més desafecció en el poble català, com ja fa temps va advertir el mateix President Montilla (per cert, del teu partit).

Perquè ha de fer por a ningú que hi hagi autonomies que aspirin a un grau més alt d'autodeterminació?. Està passant per exemple amb Escòcia a la Gran Bretanya, el Vennetto a Itàlia, Flandes a Bèlgica, etc. Tenim cassos de separació democràtica en paisos de la mateixa Unió Europea com Txequia i Eslovaquia, Estonia , Letonia i Lituania, etc, o tant anteriors com posteriors durant el segle XX i més recentment a Europa com els cassos d'Irlanda, d'Islàndia, Noruega, Finlàndia, i més recentment Montenegro. Perquè Espanya ha de marxar de Kosovo amb falses escuses, quan el motiu real és no haver de recolzar i reconeixer la imminent independència del país, no fós cas que el Catalans i Bascos demanéssim explicacions?.

Tenim cassos com el Quebec on s'han fet referendums d'independència, en què ha perdut per poc l'opció independentista i no ha passat res ni en el bandol del pertanyents a una opció o la contrària, i se'n faràn més. Tots els que hem referit son cassos de paisos democràtics. Si no ho saps, t'informo de què a Catalunya ha entrat a la mesa del Parlament una iniciativa popular legislativa per la convocatòria d'un referendum d'autodeterminació (amb més de 10.000 signants). Aquest dret a més a més fou reconegut pel Parlament de Catalunya, anys enrere.

Respectarà el teu govern el procés que se'n desprengui i el referendum i els seus resultats, si s'arriba a cel.lebrar? O be tornaràs a actuar com en el cas d'Euzkadi i el Lehendakari Ibarretxe?.

El dret d'autodeterminació és universal i reconegut per la ONU. Tu saps que intentar dir que sols és aplicable als països colonitzats el Segle XIX, i no als que van perdre definitivament la seva independència i els seus drets el segle XVIII, com Catalunya, és fer demagògia. Abans els fets de la història recent d'Europa ens ho han posat en evidència. No vull explicar-te la història de Catalunya i Espanya perquè segur que la coneixes millor que jo. Però si recordar-te'n alguns passatges significatius.

Suposo que a aquestes alçades ningu intel.ligent o de bona fè pot seguir creint-se la versió franquista de la història d'Espanya, ignorant que Catalunya va ser l'imperi meditarrani del segle XIV. Que el segle XII va tenir la primera constitució protodemocràtica, un segle abans de la Carta Magna anglesa. Que entre 1250 i 1350 va ser el primer país d'Europa més semblant al que avui denominem Estat-Nació. I que la seva bandera ja era la d'ara, mentre que l'espanyola es va crear per un decret de 1785. Son esdeveniments que caldria que coneguessin aquells que diuen que ens hem inventat com a poble fa quinze dies.

Recorda President que l'ideal inicial, que ens va entusiasmar a tots els que ens començavem a sentir Europeus, era el futur d'una Europa dels Pobles o les Nacions. D'una unió lliure i solidària de tots els pobles, incloent aquells que havien vist ofegada la seva llibertat des de feia segles i especialment pels suposats Estats-Nació sorgits el segle XIX i principis del XX, dins dels quals quedaren compartimentades i diluides les seves cultures. Una Europa que recuperés la seva riquesa i pluralitat originaria d'identitats i cultures diverses.

Crec que Europa és el futur de tots nosaltres (de fet ja n'és el present), en peu d'igualtat entre tots aquells que aspiren a tenir-hi una identitat pròpia, que també sigui respectada. D'això se'n diu la unitat en la diversitat i correspòn a un grau més alt de desenvolupament social, que l'uniformisme a que han tendit els Estats actuals. És absurda la por d'aquests darrers que viuen com una mort allò que no és més que una reneixença en un grau més alt de complexitat i de democràcia més genuina. Evidentment aquests Estats representen interessos de poder i econòmics que son els que realment guien el seu posicionament i son élls els que s'inventen nacions inexistents, per anorrear els ciutadans respecte una realitat molt més complexa, a fi de poder perpetuar-se.

Tu, quan vas assumir a la teva campanya la pluralitat Nacional d'Espanya, podies i hauries d'haver encapçalat un moviment cap a l'Europa dels Pobles.

Arribats en aquest punt, jo et vull preguntar a tu i als espanyols perquè Catalunya, si així ho desitja no ha de poder fer ús del seu dret d'autodeterminació, del seu dret a decidir lliurement. Abans recordavem com els referendums fets al Quebec no han implicat cap drama. A Catalunya passaria el mateix i tothom respectaria els possibles resultats. Ara mateix les situacions del Quebec i Catalunya son molt més semblants que fa cert temps. En l'hipotètic cas de què Andalusia decidís canviar la seva relació amb l'Estat Espanyol, se li hauria de respectar igualment.

Si el resultat del referendum fos afirmatiu no hauria de suposar cap tragedia. Ja ha passat l'època de les sol.lucions per la via de la força als paisos desenvolupats. Pensem que el procés no és com argumenten alguns de crear noves fronteres, doncs amb el procés de globalització mundial i de fluxos migratoris les fronteres cada vegada es van diluint més. Cada cop som tots més ciutadans del mon. Es tractaria això si d'un procés de recuperació d'identitats. El significat del "si" en un referendum s'hauria d'interpretar en el sentit de què una majoria de catalans hauria optat per mantenir amb Espanya no una relació d'amo a subordinat, sinó de germans en peu d'igualtat. A Catalunya es te una gran admiració per Espanya i la seva diversitat. També per la cultura de l'Espanya Castellana monolingüe, i la riquesa que ens aporta la seva llengua tant potent mundialment, a la que no renunciem i que de fet ja és una llengua vehicular com l'anglès.

Pensa que a Catalunya som un mosaic riquíssim, reflex de totes les cultures de l'Estat Espanyol. Gran part dels Catalans son "mestissos", en el sentit de què tenen origens en altres territoris de l'Estat. Els meus fills sense anar més lluny. Ara bé tenim una llengua propia, ancestral com la castellana, parlada com a mínim per uns 10 milions de persones (moltes més que algunes llengües oficials de la UE) i una gran i rica tradició literaria, que ja era admirada i coneguda fins i tot per l'Universal Miguel de Cervantes. Una llengua que serveix de ciment d'unió de tota aquella diversitat humana, no sols espanyola sinó de tots els indrets del món, que composa la nostra societat.

Allò que no ens agrada als catalans (aquells que vivim i treballem a Catalunya) és aquella imatge d'Espanya negra, que es repeteix massa sovint, que ve de lluny i es perpetua, i es manifesta com a despreci o fins i tot odi ancestral i irracional cap el notre país i la nostra gent. Saps que no parlo de cap paranoia sinó d'una realitat quotidiana. Et recomano, en aquest sentit la conferència de l'escriptor en llengua catalana, l'anglo-català Matthew Tree, pronunciada a la London School of Economics, titulada "La vida a la banda del rebre", i que constitueix el darrer article d'aquest bloc.

Catalunya podria haver optat per una sortida federalitzant, com el mateix partit socialista se suposa que defensa, o confederal, com a Suissa, o d'independència. La intransigència de l'Estat Espanyol cada vegada ens ha anat convencent a més catalans de que la única opció que ens permetria resoldre satisfactoriament per a tots la nostra relació amb Espanya, és la última. Al cap i a la fi quan un matrimoni no s'entén la opció mes racional i que encara pot permetre mantenir l'amistat és el divorci.

Seguiriem sent bons veïns ( jo crec que millors), col.laborant en peu d'igualtat en el si d'una Patria gran comuna Europea. Als Estats Units d'Amèrica, qualsevol Estat disposa de molta més independència que qualsevol de les regions o nacions dins l'Estat Espanyol, i tots es senten profundament americans, tot i que les diferències son sovint molt més radicals que aquí. Les diferències entre les seves constitucions i lleis són més grans que les existents entre els diversos estats europeus, obsessionats a homogeneitzar-se. Perquè només ens fixem en els coses "dolentes" dels EEUU?.

Aprenem dels americans allò que tenen de positiu que és molt, i no ens emmirallem amb altres aspectes, en els que Europa els passa al davant (com per exemple la sanitat o l'educació), evitant fer passes enrere a l'Estat de Benestar, que suposa la més gran aportació política actual d'Europa de cara a la resta de paisos democràtics del món. No ens emmirallem en el creixement i centrem-nos en la sostenibilitat a tots els nivells de la realitat, des de l'econòmic, fins a la integració de l'individu dins de la societat, i la organització social i política.

Al cap i a la fi democràcia vol dir poder del poble i aquest només és possible amb una gran dossi de transversalitat, més que de jerarquia; de democràcia directe, encara que soni a anarquista. De fet l'anarquisme es considera a si mateix com la més alta expressió de l'ordre, partint del principi de "a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats". El dret a l'autonomia, a l'autodeterminació, a decidir sobre les seves relacions socials, s'aplica doncs tant a les nacions o les cultures com als individus, que en son el seu fonament. Aquest és un dels principis vitals de l'esquerra genuina.

"El que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions". Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948).

Amb tot el meu respecte i confiança en el teu potencial modernitzador i de progrés (en tots els seus sentits)

Francesc Marcé i Puig

Nota: Para traducir al castellano ir a la herramienta "Google traductor" al principio del bloc.

La Situació de la Relació entre Catalunya i Espanya vista per un anglo-català: Matthew Tree. Tot un Exercici de Lucidesa.

El 28 de Desembre del 2006, el professor Joan Solà va publicar un article al diari Avui amb el títol “Plantem cara” en el qual, de manera contundent, denunciava la greu situació de la nostra llengua i també la falta d’actituds decidides en la seva defensa. Tot seguit, altres articles i també moltes cartes al director es van solidaritzar amb el contingut de l'esmentat article reclamant, també, la creació d’un “moviment civil” que reaccionés enfront d’aquesta greu situació. Això va donar lloc poc després al neixement del col.lectiu "Català Sempre" (.. en favor de la llengua, el que no fem nosaltres no ho farà ningú) amb l'objectiu d'afavorir l'ús social del català.

(Clicant al títol d'aquest article podeu accedir-hi i si ho creieu convenient recolzar la iniciativa.) Nota: L'enllaç a l'article i al col.lectiu ja no està disponible.

Jo rebo habitualment els seus e-mails informatius. Ahir em va arribar la "Lletra 54". Reprodueixo les parts fonamentals del seu text doncs m'ha semblat extremament interessant:



El novembre del 2008 l’escriptor i periodista Matthew Tree va pronunciar una conferència a la London School of Economics en la qual donava una encertada informació sobre la situació que es viu a Catalunya. Va posar-li per títol "Life on the Receiving End" (La vida a la banda del rebre).

Coneixedors de la importància d’aquesta conferencia, uns membres del nostre col·lectiu van creure oportú publicar-la en una de les nostres Lletres, prèvia la corresponent traducció al català. Estem segurs que estareu d’acord amb nosaltres, un cop llegida la conferència, que mereixia ser publicada.

Pel fet de ser pronunciada davant d’un públic no gaire coneixedor de la nostra realitat, la conferència de Matthew Tree conté moltes coses que per nosaltres no són cap novetat. Tanmateix, el que valorem és la forma clara i encertada en què les exposa i, sobretot, el fet que sigui ell, una persona no nascuda a Catalunya, qui faci conèixer la nostra història i el nostre present.

Reiterem doncs el nostre agraïment als que han fet possible que Català Sempre pugui oferir aquesta primícia i, sobre tot, a Matthew Tree que ens ha autoritzat a publicar-la, acceptant a la vegada la seva difusió a través d’internet sense restriccions.

Una última nota. Matthew Tree descriu la situació en què es troba el poble català, pren partit i acaba interpel·lant-nos amb aquestes paraules: I jo us dic que és aquesta una situació insostenible [...] Ara us toca a vosaltres...

Cordialment, Català Sempre

La veritat és que jo no hi tinc gaire afegir, doncs l'escrit de la Lletra és prou clar i explícit. Tan sols dues coses:
En primer lloc felicitar el filòleg i magnific mestre Joan Solà, per la seva iniciativa. Ell lògicament no se'n recordarà de les persones concretes, però és el responsable de què jo i molts d'altres, a principi dels anys 70, encara en plè franquisme, poguessim estudiar a la Universitat de Barcelona la Llengua Catalana i aprenguessim a estimar-la.
En segón lloc donar les gràcies a l'escriptor anglo-català Matthew Tree per la seva postura ferma i honesta. Gràcies per escriure en català. Gràcies per estimar la nostra terra i gràcies per haver-la fet teva. Mercès per donar-nos una lliçó, que ens hauria de fer sentir una mica avergonyits de la nostra pròpia tebiesa. Ens fan falta moltes persones com tu, Bé, de fet, cada cop, afortunadament n'hi ha més.
Us recomano que llegiu a la Lletra de Català Sempre el manifest "El Català llengua comuna", signat per 25 associacions de persones immigrades i organitzacions de suport a les poblacions immigrades.

En el text de Matthew Tree hi trobareu referències a les circumstàncies de la història de Catalunya i als origens de la relació "viciada" amb Espanya, que ha portat a la situació actual i que cal cercar bastants segles enrera. És un treball molt didàctic i enriquidor, com era esperable d'un magnífic escriptor com éll.

Desgraciadament els articles que es van guardar a megaupload ja no estan disponibles.
EL PODEU LLEGIR O DESCARREGAR (en català) CLICANT AL SEGÜENT VINCLE:
(http://www.megaupload.com/?d=YGU0CP4Z) No disponible.

LIFE ON THE RECEIVING END By: Matthew Tree
(Link to Document in english: http://www.megaupload.com/?d=FP512UG8) No disponible.
Nota: Tota la informació que proporcionem, excepte els comentaris personals, prové de la LLetra 54 i el web de Català Sempre.

Joan Salvat-Papasseit

Res no és mesquí

A Josep Obiols

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'enmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I la onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern __Primavera d'istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a neixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

__Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit
L'Irradiador del Port i les Gavines
1921

La Nit Barcelonina

Home-less



Avui t'escric a tu noieta
Quasi una criatura, noieta.
Una criatura desarrelada i enfonsada en l'oblit.
Noieta posseïda d'una pressa
que no saps d'on ve
ni on et fa anar.



T'escric a tu,
amagada darrera la teva capa,
com la caputxeta;
perseguida per llops (imaginaris?)...

inimaginables.



T'escric a tu noieta,
perduda en un mon hostil
que et resulta immens.
T'escric a tu que ets a la cara fosca.



T'escric a tu noieta,
perquè els altres ni et parlen;
perquè ets el mirall de la seva pròpia misèria;
perquè els fas por;
perquè la teva solitud els espanta.



T'escric a tu noieta,
perquè ells que ni et coneixen,
et fan objecte de calumnia i de menyspreu.



T'escric a tu noieta,
que vius immersa en la por:
una por que no cessa,
que et te presonera,
que sols pot amagar terribles secrets,
que fins potser tu mateixa has oblidat.



T'escric a tu noieta,
que t'aferres a mi,
perquè no et vaig saber negar la ma
i no tens a qui ni a què aferrar-te.



T'escric a tu,
perquè com més et conec,
més em sento responsable d'aquesta societat,
que t'ha llençat al marge del camí.
Que et vol convertir en deixalla.



No és culpa........
És vergonya !.



Francesc Marcé i Puig.
10 de maig de 2009

Poema dedicat a una noieta d'edat i nacionalitat  indefinides, que de tant en tant apareixia per la porta del 2o Acto on no era massa benvinguda, sempre vestida amb el mateix anorac atrotinat amb caputxa, i que, segurament per la meva debilitat pels més febles i marginats, em vaig trobar sens saber com mig apadrinant i acompanya-la a passejar de tant en tant pels carrers del Raval fins Via Laietana i convidant-la a algun entrepà.

#NitsDeBarcelona

Thomas Jefferson: Revolucionari i visionari.

He de confessar que el meu coneixement de la revolució Americana és escàs. De fet en mirar-m'ho una mica m'he adonat que fins i tot és lleument anterior a la Revolució Francesa. Ja sabia que transcorrien molt paral.les, doncs el segle de les llums francès, la I.lustració, va tenir una influència molt important en els polítics i intel.lectuals de les colònies Americanes.
Va ser doncs si no vaig errat la primera revolució burgesa, amb aquell èmfasi en els drets de l'individu en front de l'Estat, i en la llibertat, com a principis bàsics, tot i que això anés tenyit d'un teisme que encara hi és present avui dia. Però en aquest germen hi havia aspectes que podien ser més radicals que els de la revolució francesa mateixa o de les revolucions populistes Mexicana i Soviètica, on l'individu s'anorreava dins del concepte de massa. La revolució anarquista espanyola, potser en va intentar ser la síntesi. Suposo que tot això explica el fet de que els europeus ens quedem bocabadats quan algú tan seriós en el seu pensament anarquista metodològic, com Feyerabend, de cop et surti dient a "Contra el Mètode", que la societat anarquista ideal és EEUU.
Evidentment que tot això no ens quadra amb la política imperialista, ultralliberal i a l'hora pràcticament feixista dels EEUU que coneixem des de la seva salvació d'Europa de la barbàrie Nazi i el seu enlairament a primera potencia mundial. L'imperi de la segona meitat del segle XX.
Però és just reconèixer, que com totes les altres revolucions dels darrers segles es varen aportar avenços en el millorament de la funcionalitat de l'estructura social i, a priori si més no, en el millorament dels drets de l'individu.
M'ha resultat sorprenent l'al.legat de Jefferson, pel seu caire radical, lúcid i premonitori. Per això mateix em sembla adequat com a commemoració d'aquest 1 de maig, encara que sigui amb dos dies de retard. Estava molt cansat, i em vaig dedicar a gaudir de les relacions familiars.

Nota: Cliqueu a la imatge per veure-la en un tamany més gran i poder llegir millor el text en què es centra aquest article.

A la Recerca del Temps Perdut. Poemes d'adolescència i primera joventut. (2)

Viure del record

No és senzill viure del record, amor.

No és senzill guardar promeses antigues,

doncs remou amb força el vent les espigues

i ja és mort el que un dia fou llavor.

És difícil viure sens aliment,

cercar la joia d'un cel blau però buit,

doncs no hi ha ahir, ni demà, sols avui,

i és difícil no veure el pas del temps.

El desig pot més que tu i jo, amor.

Venç la bèstia a l'home en la dolça pugna.

El dolor és plaer, el plaer dolor.

I dins l'escalfor suau d'una pell bruna,

Ja no m'importa si ets tu o és una altra,

sols el meu cos, llenya i el seu , espurna...

Francesc Marcé i Puig (data sens determinar).

Nota: Clicant al títol podeu llegir la presentació d'aquesta secció i llegir el primer poema publicat.