La cultura de la por

La manipulació del desig


La societat occidental està malalta i la societat europea, desgraciada i paradoxalment, sembla que pugni per arribar a ser capdavantera d’aquest procés degeneratiu. Quan l’època de la guerra freda “semblava” que les coses eren prou clares: d’una banda les societats totalitàries comunistes (capitalisme d’Estat) i d’una altra les societats democràtiques, “obertes” com li agradava titllar-les a Karl Popper. Quan es va acabar aquest maniqueisme amb l’esfondrament de les primeres, les segones han anat perdent la vergonya en aquest sentit.

El control ferri de la ciutadania, en nom del be social, era patrimoni de les societats anomenades “comunistes” (Reich parlava de feixisme roig). A dos articles d’aquest bloc ja he fet èmfasi en l’obsessió pel control del ciutadà que caracteritza cada vegada més al nostre sistema social -“Multes, falsificacions, nevades i clients” i “Barcelona m’esborrona, Catalunya em fa patir”- (http://francescmarcepuig.blogspot.com/2010/03/multes-falsificacions-nevades-i-clients.html i http://francescmarcepuig.blogspot.com/2009/09/barcelona-mesborrona-catalunya-em-fa.html ). Emulant a Reich podríem dir doncs que hem anat passant de la democràcia formal al feixisme democràtic.

No dic res de nou. Suposats apocalíptics del llarg del segle vint ja ho havien pronosticat, així com quins en serien els mecanismes. Penso per citar-ne alguns en Aldous Huxley, George Orwell , Roland Barthes, Michel Foucault, René Lourau, Felix Guattari, Jean Baudrillard, o el moviment de l’antipsiquiatria dels anys 70. Anàvem en definitiva cap un totalitarisme emmascarat (mistificació, simulacre), i autocomplaent. Doncs be, ja hi som de ple des de fa temps.

Durant molts anys s’ha acusat els mitjans de comunicació de ser els responsables, amb totes les seves arts persuasives i de seducció de ser els principals responsables de la creació d’aquest fals mon feliç en què crèiem viure. De ser els creadors d’aquesta realitat paral•lela, basada en la falsa il•lusió de mobilitat social, caracteritzada per la competitivitat i la insatisfacció permanents, que equiparava l’esclavatge del consum compulsiu, amb l’aspiració a la felicitat. Tots ells com a mecanismes responsables de mantenir actiu el motor de la producció-consum. No cal ni recórrer als autors esmentats. Émile Durkheim, pare de la sociologia, mort el 1917 ja va encunyar el terme anomia per definir aquest tipus de societat basada en la contradicció entre aspiracions promogudes i possibilitats reals i, en conseqüència en la gènesi constant de frustració.

Tot això segueix sent cert. Però tot plegat ha empitjorat. Diguem que ens deixàvem enganyar pels mitjans i el conjunt de la dinàmica social, però també teníem una certa capacitat de resistència i distanciament. Per altra banda, tota aquesta dinàmica, propia del sistema capitalista és la que ha acabat desembocant, desbocada, en la macrocrisi actual, on l’engany i la mistificació ja resulten difícils de vendre.

Fins aquest punt els mecanismes de control social es fonamentaven doncs en la manipulació dels desitjos, la creació de falses necessitats, falses promeses, que ens portarien a l’acceptació i l’èxit social, al poder, al prestigi, a l’acumulació de possessions. Tots podíem assolir el paradís. O si més no fer-ho creure als altres, fent ostentació dels seus suposats fruits. Només depenia del propi esforç (en endeutament, estrès i insatisfacció permanent). La caricatura la tenim en el mite maniqueista yankee dels guanyadors i els perdedors, present a tota la seva producció audiovisual fins a la nàusea. Així justificaven allò obvi: tota la marginació social producte d’aquest fals mon feliç tot el malestar generat, no eren responsabilitat d’un sistema injust, sinó un problema personal de quatre desgraciats predestinats.


La manipulació dels temors

La colonització mental. El modelatge de les consciències és molt més fàcil d’assolir mitjançant la seducció basada en la manipulació del desig. Especialment en una societat suposadament democràtica que “prefereix” aconseguir el control dels seus membres utilitzant la persuasió i no el constrenyiment directe o la força. Això és quelcom abastament conegut per la psicologia social i, no cal dir-ho, per la publicitat o la propaganda.

De fet, intentar convèncer, amenaçant amb els mals que ens esdevindran si no fem cas, sempre ha tendit a ser més aviat contraproduent. En aquesta societat oberta era poc rendible intentar el control, manipulant els temors de la gent. Recordem sinó dos cassos paradigmàtics. El control del tabaquisme i els accidents de trànsit. Dos mals pretesament prou objectius i demostrables. Es van fer centenars de campanyes fins a mostrar de la manera més crua possible els desastres físics i la quantitat de morts esgarrifoses produïdes pel tabac. I el mateix amb la circulació viaria: gent esbudellada, plors i crits, invalideses irreparables, famílies trencades. Mai van funcionar, doncs en termes generals reaccionem a la contra envers la por extrema, i sempre tendim a pensar que això només els passa als altres.

També era conegut pels experts que l’apel•lació a la por només pot fer canviar conductes i potser a la llarga actituds, si es percep com associada a conseqüències altament creïbles. I en casos com els esmentats un càncer llunyà no ho resulta, o un paraplègic a la família potser convenci aquella família i prou. Les conseqüències doncs han de ser molt més concretes i immediates, o sigui, coercitives. Així hem arribat a la quasi prohibició de fumar per llei i a convertir en delicte directament punible allò que abans ni tan sols consideràvem una infracció de transit (córrer una mica més o menys). Dos casos en que la persuasió s’ha substituït per la repressió pura i dura. No entraré en la discussió bizantina de si això ha redundat en un be per la salut o no, però el que si és evident és que ha redundat en una pèrdua de llibertats. “Pel nostre be”, però respecte a la seva funcionalitat social, suposa un pas enrere en la societat oberta i un pas endavant cap a la societat tirànica.

Que interessa menys el “nostre be”, que el guany directe i sense embuts en l’acceptació de la coerció com a mal menor, en l’acceptació de què resulta ineludible l’augment progressiu dels poders repressius de l’Estat, n’és un bon exemple el que, des de la nostra òptica consideraríem hipocresia nord-americana. Als USA tenien ja fa temps aquest mateix tipus de constriccions. En canvi, quelcom que a nosaltres ens sembla i seguirà semblant aberrant, ni tocar-ho: tothom pot tenir un arsenal d’armes de guerra a casa en nom de no limitar les llibertats civils.

Aquí sortim de casa patint per quin dels mil radars ens enganxarà en un descuit, per si perdrem el carnet o acabarem a la presó. Allà no sembla que els preocupi gaire quin veí els engegarà un tret.


La globalització de la por

La llavor ja està sembrada. He citat els dos cassos més clars, més propers, mes recents i que, fins fa ben poc només hauríem considerat propis del puritanisme anglosaxó. Però la qüestió no és tan simple. Després de la guerra freda va venir la guerra contra el “terrorisme”, eufemisme per denominar la lluita pel control de regions estratègiques especialment pels recursos petroliers i fins i tot el mercat de l’opi: guerres de l’Irak, Afganistan, Txetxenia, etc. En els cas dels Americans en concret se’ls descontrolaven aquells que els havien fet de comparses (Irak enfront de Iran), o Bin Laden i companyia, o sigui els Muhaidins que havien criat i alimentat per lluitar contra la URSS a l’Afganistan. Després els atemptats del 11S a N.Y., Londres , Madrid i arreu del planeta. “El terror” en majúscules, incontrolable, que ens amenaçava a tots i a tot arreu, estava servit. I amb ell una nova raó per restringir les llibertats arreu. Aquí si que els mitjans de comunicació juguen un paper crucial estenent contínuament la sensació de perill global entre la població. Qualsevol amb suposats trets àrabs és un potencial terrorista. Ara els dolents de les pel•lícules ja no son els russos.

Entre les conseqüències directes, citem només el deliri dels controls surrealistes als aeroports, que tothom accepta amb resignació (una nova interiorització de la necessitat de control en nom de la por). No tinc dades de que aquestes mesures hagin evitat cap atemptat. Si recordo que ETA va atemptar a Mallorca malgrat totes aquestes mesures. I aquest estiu passat em van fer llençar una ampolla de rom cubà a l’aeroport, perquè podia ser un líquid explosiu. El més absurd del cas és que el comentari del policia va ser que si l’hagués facturat no hauria tingut problemes (vaja que el problema es portar la bomba a la butxaca i no a la maleta).


La por es fa quotidiana i es desborda

La por a l’estrany
La immigració creixent desperta ben aviat el diable de la xenofòbia: la por a l’altre, al que és diferent, al que pot posar en perill la fermesa de les nostres creences i certeses. Però abans ja citàvem l’associació entre àrab i terrorista. En aquest sentit una conseqüència més de la suposada disbauxa mundial que ha seguit a la desaparició dels blocs, sumada a la globalització, és que de cop els mitjans comencen a anar plens de la màfia russa o ucraïnesa, de les bandes d’albanesos, kosovars , romanesos o llatinoamericans, tots disposats a atracar-nos, robar-nos o matar-nos. Ens trobem doncs rodejats de forasters que amenacen contínuament la nostra seguretat. Foraster doncs igual a delinqüent perillós.

Ben cert que es produeixen delictes reals, però tampoc hem passat a viure al salvatge oest. Abans també hi havia atracaments, robatoris a vivendes, màfies i assassinats. Llavors els bocs expiatoris eren els gitanos (com que eren d’aquí semblaven més controlables), i també hi havia una màfia genovesa, italiana, etc, vivint tranquil•lament a la Costa del Sol. Ningú en feia massa cas. Ara els mitjans de comunicació, de cada fet puntual aconsegueixen derivar-ne una psicosi col•lectiva. Però és que alimentar la sensació d’inseguretat ciutadana és un altre mitja d’aconseguir noves renúncies a les nostres llibertats. Espanya, si no vaig errat, és el segon país d’Europa pel que fa a càmeres de seguretat, en locals, carrers, etc. Ens vigilen constantment per la nostra seguretat i renunciem doncs a la intimitat sense problemes.

La publicitat sense escrúpols, que ara sap que si que funciona, ja comença a aprofitar-se’n i de pas ho fomenta. Heu vist l’anunci de la marca d’alarmes “Securitas Direct”?: “¿Cuando oyes un ruido por la noche tienes miedo?. ¿Sientes que alguien podria estar entrando en casa mientras duermes?. Llama a Securitas Direct. Llama ahora i acaba con el miedo.”

La por a perdre el mon feliç
Evidentment amb la crisi econòmica la por al que “et ve a prendre la feina” és quan es manifesta més clarament. Una altra cara de la xenofòbia. Aquesta es una de les pors, basades en fets reals i coneguts per tots. La crisi, ens pot portar a perdre la feina, els pocs que encara en tenen, o el subsidi d’atur, o posar en perill les pensions, En definitiva cada dia perdem o podem perdre qualitat de vida: la casa que ja no podrem pagar, el cotxe que no podrem comprar, el futur dels fills en perill, les vacances que no podrem fer... i els polítics irresponsables no paren de fer-hi demagògia en propi benefici mesquí, els mitjans d’alimentar-la i els especuladors d’aprofitar-se’n..

De fet les noticies sempre han magnificat la catàstrofe i apostat per la morbositat, però és que actualment semblen un seguit sense fi de pel•lícules de terror.

Les catàstrofes naturals reals o fictícies
La natura incontrolable sempre ha estat una de les pors fonamentals de la humanitat. Des del diluvi universal fins a les plagues d’Egipte. Ara i aquí sempre hem tingut incendis, forestals, inundacions, etc. Però des de fa un cert temps sembla que aquestes s’hagin multiplicat per mil: tsunamis, terratrèmols, volcans. Sempre n’hi ha hagut, però la globalització i immediatesa de la informació d’aquells mitjans tremendistes ens acaben transmeten la sensació de què no estem segurs mai ni enlloc. No oblidem per altra banda que també van molt be per justificar o amagar la inadequació d’unes infraestructures, fruit d’una política injusta al servei directe o indirecte de grans corporacions que s’hi enriqueixen.

Un exemple actual del tremendisme dels mitjans el podem trobar en el núvol de fum del volcà islandès que recorre Europa. No es que fem apologia de la censura, però si que apel•lem a la prudència. Els primers dies del núvol de cendra ja sentíem per televisió especulacions sobre si podria provocar un estiu més fred i plujós i, si sortia de l’atmosfera, fins i tot una baixada global de les temperatures. Segur que és cert. Però quans volcans entren en erupció contínuament, sense que tinguem el pànic a una mena d’hivern nuclear a sobre.

Un exemple brutal de manipulació burda d’una catàstrofe natural centrada en la salut, el tenim en el cas de la grip A que s’ha produït aquesta temporada. Hi varen caure de quatre potes des de la OMS fins tots els governs mundials. Al final no va quedar més remei que acceptar que havia estat un bluf, que amb els milions de vacunes inútilment produïdes, les úniques beneficiaries eren les empreses farmacèutiques. Ara be, en conjunt, la propensió al pànic esdevé endèmica i llavors tots farem el que sigui fins agafar-nos a un clau ardent.

L’ecologisme: de reivindicació a coartada
Allò que va començar com una lluita per salvar el planeta de l’activitat industrial autodestructiva s’ha acabat convertint en un problema institucionalitzat de civisme i normatives ciutadanes on el responsable, culpable, perseguible i punible és l’individu. De la lluita per reduir la contaminació global encara se n’enriuen a les cimeres de Kyoto i semblants, on el que conten son interessos econòmics obscurs de gran abast. El forat de la capa d’ozó sembla que hagi desaparegut per art de màgia. L’Antàrtida sembla que ja no es desglaça. Les selves tropicals no es desforesten. Com en el cas del tabac i el transit, tampoc negaré els beneficis del reciclatge, però el que si que és cert és que els gran responsables del fons de la qüestió han passat a un segon pla, i ha sorgit una altra eina de control del ciutadà. Ja ha sorgit un altre tipus de ciutadà dolent i que cal fer sentir culpable: el que no recicla. Una pregunta que ens podríem fer és quan de negoci amaga aquest ecologisme de “baix nivell”, quin grau d’eficàcia real te, i quin grau de simple ficció col•lectiva. En definitiva, novament un problema estructural que s’acaba fent recaure sobre les espatlles de l’individu. Tinc noticia de què hi ha hagut algun cas en que s’ha intentat fomentar la denuncia entre veïns, vaja allò tan abominable que s’ha denunciat de la dictadura castrista.


Però algú hi surt guanyant

Si repassem el panorama, podríem arribar a la conclusió de què hem retrocedit en el temps. Hem tornat a l’època del domini social de l’Església Catòlica, que d’aquests mecanismes de control n’era mestre. Controlava les ments amb la por a l’infern, tant real pels creients -tothom- com la sèrie de mals que hem anat desgranant. Acompanyat, com ara, de la repressió pura i dura, des de la Inquisició, fins a la simple marginació social absoluta. En definitiva els autèntics mestres en la manipulació de la por.

Però de la manipulació de la por fa molt de temps que els economistes en coneixen l’eficàcia, per exemple per fer caure les borses, dins del joc de l’especulació monetària, que curiosament està molt directament relacionada amb tot el que hem estat exposant. És de domini públic que l’avui filantrop Sr. Soros va fer la seva fortuna a base d’enfonsar l’economia Argentina mitjançant fosques especulacions borsàtils.

Però la cosa va més enllà. Sembla un acudit de mal gust que hagi estat l’especulació desenfrenada i l’absolut descontrol del mercat financer un dels principals causants de la crisi econòmica que estem patint. Que haguem hagut de salvar els bancs amb els diners públics (els nostres) i, gracies a la por generada, acabem acceptant qualsevol norma en detriment de la nostra qualitat de vida, quan cap govern ni institució internacional s’atreveix a regular i controlar aquest mercat financer, que és l’únic que hi surt guanyant. No ho dic jo. Ho afirmava un catedràtic d’economia política a TV3 no fa ni dos dies.

Queda clar doncs a qui afavoreix realment l’estratègia de la por: els únics que no perden diners amb la crisi si no que s’hi enriqueixen. Ja han anat sortint al llarg de l’article. Ni els governs pobrets saben el que es fan, o dit d’altra manera, es limiten a ser els titelles, a fer el joc, als autèntics protagonistes de la tragèdia (la nostra): El sistema financer, les grans farmacèutiques, els cartels petroliers i la industria armamentística.

Poden seguir campant tranquil•lament, doncs entre els ciutadans han aconseguit que s’imposi el conformisme, la impotència, la resignació, la manca de protesta i l’acceptació de la dictadura de facto com un mal menor. Ens han convertit en una ciutadania desmobilitzada, dòcil i atemorida.

Filla

Filla

Quina enveja filla meva.

Dolça i tendra:

Una flor de primavera.

Esclatant-te la joia al pit.

Negror d’uns ulls

Que tornen càlida la nit.

Rinxols tant entremaliats.

Suau carona.

Font dels records més estimats.

Sols tu l’única alegria.

L’únic regal

d’aquesta marcida vida.

 
Francesc Marcé i Puig
16 de maig de 2010

SPLEEN IV

Spleen IV

Solitud, vil daga traïdora.

Per trucar ja no resten portes.

Restes d'un miserable farcell.

Les moixaines d'ahir son mortes.

Enyoro el contacte d'una pell

tendre dolça i acollidora.

Cada dia soc més orfe i vell.

En Levi Strauss ni cru ni cuit.

S'han fos amics companys i parents.

L'horitzó un inabastable buit.

S'ha esmicolat la rosa dels vents.

Fredes llàgrimes de color vermell.

Sols una pila d'ossos cruixents.

Ni llum ni espurnes, tan sols foscor.

Llefiscosa baba de cargol.

Ni crits ni rialles ni remor.

Silenci pitjor que tot soroll.

Ni goig ni joia ni presents.

El cervell no aguanta un escorcoll.

És pura massa putrefacte.

Les idees em buiden els ulls.

Ja no hi ha marge per cap pacte.

Embarrancat enmig dels esculls.

Vaixell que no arribarà mai a moll.

Francesc Marcé i Puig

2 de maig de 2010.

SPLEEN III

Spleen III

Aquelles flors ja no tornaran.

Es marciran les orenetes.

Ja no fluiran mai més els rius.

Els escarabats sortiran dels nius.

Sords els timbals i les trompetes.

Les garjoles ens acolliran.

Els morts es cruspiran tots els vius.

Macabre dansa que agermana,

unes mans que ja no son netes.

Mala maror que s'encomana.

Res no en resta del que no ha existit.

Mentides, veritats, tan se val.

Vanes il.lusions de cors petits.

Quin fàstic profund tot aquest ball.

Eixordador batall de campana.

Babaus egocèntrics emmudits.

Paraules buides, parauletes.

Es rebenta el buit dels nostres pits.

I la sang glaçada a les venes.

Ja ningú fa cas dels nostres crits.

Ningú escolta les nostres penes.

Francesc Marcé i Puig

30 d'abril de 2010.

SPLEEN II

Spleen II

Fugiu tèrboles aigües del destí.

Enfonseu cadàvers putrefactes.

Ni flors ni violes ni romaní.

Tan sols trossos d'òrgans tumefactes.

Foragiteu els humors de la fel.

Rastre de sang quallada pel camí.

Ni terra ni aigua ni tan sols cel.

Només quatre copes d'un agre vi.

Furgueu dins el ventre de l'amada.

Negre cau d'escurçons plens de verí.

Gallinàcies de curta volada.

Els darrers alens provant de fugir.

Esclafeu els caps contra els turons.

Pinteu de gris la nit estelada.

Claveu-vos totes les dents dels taurons.

Arranqueu la vostra pell suada.

Convertiu-la en tires d'un aspre lli.

Embolcalleu-vos en negre vel.

Timpans esclatant per forts impactes.

Darrers crits d'una ànima esclafada.

Folleu-vos a la mort desitjada.

Deixeu-la atrofiar els vostres olfactes.

Formigues devorant-vos com la mel.

El coll partit, saltant del darrer pi.

Francesc Marcé i Puig.

30 d'abril de 2010.

L' Amona

L’ Aia, una nena d’uns tretze anys, estava molt il•lusionada perquè l’institut per fi s'acabava i començaven les esperades vacances de Setmana Santa. Ella i la seva família se n’anaven sempre de viatge a un poblet a prop de San Sebastian a veure el seu tiet i la seva amona, que és com es diu àvia en basc. Aquest viatge el feien cada any però sempre era molt esperat per la família encara que a l’Aia li costava separar-se de les seves amigues. Així que aquell dia en acabar l’última classe d’institut, se’n va anar cap a casa a començar a fer la maleta. El dia següent feien el gran viatge i volia tenir-ho tot preparat. Quan ja ho tenien tot a punt, van anar a dormir.


-Aia, desperta’t...

-Aia, va, si us plau... –va dir la mare.

Ella seguia adormida quan la seva mare li va dir:

-Aia, he de donar-te una mala notícia!

-Què, què? –va dir de sobte.

-Aia, l’amona s’ha mort!

-Què, què dius? No, no pot ser... NOOO!

I així va estar una hora, plorant, cridant, sense entendre res, no ho podia creure. Després la mare va dir a la resta de la família que l’amona s’havia mort i tots es van posar a plorar al sofà, consolant-se com podien. L’Aia volia ajudar a la seva mare, sentia que ella era la que necessitava més recolzament però encara que ho intentava, no podia. No sabia que dir-li, si ni tan sols ella estava bé, no es sentia capaç d’ajudar a ningú.

Van passar més de dues hores quan la mare es va plantejar viatjar, és clar, ja ho tenien tot preparat, pensaven marxar just aquell dia. Així que van haver d’avisar a tothom i després van agafar el cotxe i es van posar en marxa. Tots estaven callats, sense saber que dir. La mare plorava i repetia lo dur que seria viure sense la seva mare. L’Aia tenia una sensació de buit, tenia un nus a l’estómac que ningú li podia treure, una ferida oberta que no sabia com tancar-la.

Finalment van arribar al poblet, a la casa de l’amona, i van veure un munt de gent. Tots venien a donar suport a la família i no parava de vindre gent i més gent... L’Aia i el seu germà, en Toni, van pujar les escales i van anar a la cuina, aquell lloc tan especial, aquell lloc on la seva àvia va passar tantes hores i va fer de l’amona una excel•lent cuinera. Es van asseure i no van poder parar de plorar, la seva amona, la que sempre els ajudava en tot se n’havia anat. Aleshores l’Aia va veure llum a l’habitació on dormien ella i la seva àvia.

-Qui hi ha allà? –va preguntar.

-L’amona –va dir en Toni.

Sense poder més, van posar-se a plorar altre cop i van anar a veure-la. Estava estirada, tapada, semblava que dormís. L’Aia tenia l’esperança que de cop, tot hagués esdevingut un mal son, i es despertés d’aquell son tan profund. No ho podia assimilar, el dia anterior havia parlat amb ella per telèfon i estava perfecta.

Més tard la gent va agafar els cotxes i van anar cap al tanatori. Allà van posar la seva àvia a una sala on els familiars i els amics la podien veure. L’Aia, com sabia que a la seva amona li agradaven molt les flors, va sortir als jardins que envoltaven el tanatori a agafar flors silvestres, aquelles petites margarides que surten a la gespa i poc després, les persones del tanatori li van posar les flors a les mans de l’àvia.

Tots estaven molt dolguts i tristos, però l’Aia a part d’això, estava molt sorpresa, ja que era la primera vegada a la seva vida que se li moria algú i no sabia de quina manera s’actuava en aquells moments tan durs. Per ella cada vegada que parlaven de la seva àvia era burxar la ferida perquè el sol fet de parlar d’ella en passat la destrossava. No podia suportar-ho.

Família i coneguts no paraven d’entrar i ella no en coneixia ni a la meitat. Tot eren presentacions i salutacions a persones desconegudes per ella. Persones que no significaven res per ella, moltes d’elles grans, i que per un moment va pensar , haurien pogut morir-se totes abans que la seva amona, encara que es va penedir de pensar-ho.

Cap a les vuit de la tarda, la família se’n va anar cap a casa. Van dormir amb dificultat i el dia següent van anar cap al cementiri. La cosa no millorava, per l’Aia, cada cop tot era més dur, deixar a l’amona en aquell lloc va ser molt difícil. A més a més la sensació d’irrealitat encara li perdurava i no sabia com, però quan ja estava a casa, encara sentia sorolls a la cuina, com si la seva amona estigués cuinant.

Primer el cotxe fúnebre seguit de la família, van arribar al cementiri. L’Aia pensava que això només es feia en les pel•lícules però ja va veure que no. Va recordar que varies vegades li havia dit a la seva mare que volia venir al cementiri a portar flors al seu avi però mai hauria imaginat que la primera vegada que hi aniria seria per enterrar a la seva àvia. No volia creure-ho. No podia imaginar el fred que tindria ella sola allà. Plovent i amb un peluix que li havia regalat la seva àvia, l’Aia va acomiadar-se d’ella.

El dinar es va fer en un restaurant anomenat “Juanito Kojua” que la seva amona i el seu avi sempre hi anaven quan eren joves. L’Aia, recordant la seva amona, va menjar dos plats que la seva amona feia molt bé. A la tarda es va celebrar el funeral i encara que l’Aia i la seva família no era gaire religiosa van respectar la celebració a l’església. L’Aia i en Toni no sabien quan es s`havien d’aixecar, per això sempre miraven al seu voltant i intentaven cantar les cançons típiques encara que no se les sabien.

El dia es va acabar i un altre cop els va costar molt adormir-se perquè no paraven de recordar l’amona. L’Aia va pensar que no valia la pena tornar a fer aquell viatge tan divertit per ella, perquè ja no hi havia el motiu pel que hi anaven, no hi seria l’amona.

Els dies següents van transcórrer sense cap fet important però l’Aia i la seva mare van haver de buidar els armaris i calaixos que contenien coses de la seva àvia. Tota una vida en uns calaixos, records entranyables.

Això va ser molt i molt dur perquè era com si li robessin la seva intimitat, les seves coses personals. En els armaris van trobar roba, sabates, joies i bufandes però també van trobar fotos, postals, llibretes i testaments dels seus pares, un bisó dissecat portat del Canadà i diners antics dels temps de la guerra. Aquest temps que s’hi van dedicar va ser molt dolorós perquè moltes coses les van haver de llençar i totes li recordaven molt a l’amona. Aquells dies l’Aia no podia treure’s del cap la seva àvia, sobretot quan estava a casa i li venia a la memòria quan ella cuinava, quan jugaven a cartes, quan li llegia contes... Aquells dies van ser els dies més horribles de la seva vida. A l’Aia li havia desaparegut l’àvia, com per art de màgia, l’havia perdut. Li havien tret una part d’ella, li havien robat un mur que la sostenia dreta.

El dia anterior de començar de nou l’institut, ella i la seva família van emprendre el viatge de tornada. Van acomiadar-se de la seva àvia, l’anima de la qual sabien que s’havia quedat impregnant la casa , però tant solitari sense ella... Van agafar el cotxe i van sortir del poblet plorant, fins i tot el cel, per la seva amona. I així, plovent, van marxar cap a casa.

L’Aia encara pensava que tot allò podia ser un mal son i es pessigava de tant en tant, però era impossible que la seva amona es despertés d’aquell son tan profund.

 
 
Ainhoa Marcé i Ormaza
Primer premi Concurs literari de Sant Jordi
Primer cicle de ESO, IES Castellar.

SPLEEN

Spleen

Rius salats brollen dels meus ulls.

El meu esperit és mort,

però el meu cor batega massa fort.

No vull morir però m'ha traït la vida.

Ja no puc superar més esculls.

El temps fugisser m'ha apunyalat el pit.

Un mon capgirat pugna per engolir-me.

No hi ha estrelles a la nit.

Ni llueix el sol durant el dia.

Totes les flors s'han marcit.

Només conec el gust amarg.

Totes les portes s'han tancat.

No em resta ni el recurs de la fugida.

El meu jardí s'ha pansit.

Els fruits podrits cauen dels arbres.

Tots els ocells han emmudit.

Cada instant se'm clava dolorós.

L'alè s'esmuny per cada ferida.

Totes les portes s'han tancat.

No em queden forces ni per cercar la sortida.

El meu cos em tortura cada nit

i el cervell em flagel.la cada dia.

Ja ni vull, ni desitjo, ni espero res.

Continuar ja no te sentit.

Tan sols fantasmes poblen el meu destí.

Ja no importa a ningú aquesta despulla.

Tots aparten la vista indiferents o esporuguits.

Ni els bells records del passat son reals.

No em resta ni el recurs de la melangia.

Si encara queda una espurna de pietat.

I als cavalls els maten com deia la pel.lícula.

Que algú s'apiadi d'aquest cadàver vivent

i, en un acte de valentia,

posi fi al seu patiment.

Francesc Marcé i Puig

24 de març de 2010

Abans de començar a llegir Baudelaire.

Multes, falsificacions, nevades i clients.

Multes i falsificacions

Aquest no pretén ser un article anecdòtic. Vull partir de cassos concrets, compartits per molts de nosaltres, per anar més a l'arrell de l'assumpte. Anirem des de les multes a Barcelona, fins a la nevada monumental del 8 de març.

No fa gaire temps em vaig trobar amb una sorpresa, que em va indignar i volia reflectir en aquestes pàgines. Ara s'hi han afegit tantes coses, que ha esdevingut un símptoma d'una situació molt més profunda.

Visc en una urbanització a 40 Kms de Barcelona, on treballo i també m'hi desplaço per simple oci. No tinc més remei que utilitzar el cotxe, com tants ciutadans d'aquest país. Ja fa molt que vaig assumir el fet que anar a Barcelona em suposava gastar-me cada vegada una picossada en aparcaments, omplint així les arques públiques i privades, sinó volia fer-ho per la via de les multes d'aparcament. Hi he deixat doncs segurament bastants centenars d'euros.

El meu historial de multes dels darrers anys és doncs mínim. D'aparcament a BCN en concret en recordo una de la nit de cap d'any (!) de deu fer 2 o 3 anys. Vaig deixar el cotxe a Via Laietana, al costat de muralles, on aparquen autocars turístics. Fins les vuit del matí era permès. Em va passar el temps i el vaig anar a recollir a les 9 i ja tenia la multa. Autocar no n'hi havia cap i la ciutat era buida. Em vaig negar a pagar-la per injusta. Llavors ho podies fer no acceptant la notificació i l'Ajuntament era impotent fora dels seus límits. Ara ja no i m'explico de seguida.

El dijous 7 de maig de 2009 em vaig quedar a Barcelona fins tard i després vaig anar a dormir a casa d'un amic, per no tornar de matinada a casa (l'endemà havia de treballar). Vaig deixar el cotxe en una zona de pagament doncs no hi havia cap altra possibilitat, al carrer Secretari Coloma, i se'm va repetir la història d'aquell cap d'any. El divendres 8 arribo a la Zona Universitària, on treballo. El aparcaments de la Universitat son insuficients i deficients. Entre els que treballem a les facultats, els parcs científics i els estudiants, s'hi ajunten cada dia milers de cotxes impossibles d'ubicar. Tothom aparca com pot. El pàrquing de la Facultat era ple i el vaig deixar al carrer (procuro no fer-ho i tampoc hi sol haver lloc), això si, trepitjant una mica un pas de vianants, després de preguntar al conductor del cotxe de la neteja si el molestava i dir-me que no. En sortir em vaig trobar la segona multa en dos dies. No en tinc cap altra de pendent, que jo recordi.

Cada dia puc veure agents municipals recaptant a costa del caos de la Zona Universitària i fins la grua enduent-se cotxes. Resulta xocant, indignant, o en termes legals un cas clar de prevaricació, veure com la mateixa zona i voltants, quan hi ha futbol al camp del Barça, s'omple de milers de cotxes a sobre les voreres i a qualsevol lloc i no es posa ni una multa ni se'n retira cap. Les prioritats semblen evidents: el futbol és d'interès nacional i permet totes les excepcions, mentre que el treball, la docència i la recerca es fan per caprici i per molestar el transit.

Novament vaig decidir no pagar unes multes que em semblaven injustes. Però ai nois, quina va ser la meva sorpresa en trobar-me a la bústia les notificacions de les multes, "amb justificant de recepció", que jo no havia signat mai. Quan vaig veure el carter li vaig preguntar indignat com era possible que no hagués deixat l'avís de correus. Llavors em vaig assabentar de que les multes de l'Ajuntament de Barcelona ja no les reparteix correus sinó el propi ajuntament o algú pagat per ell.

Doncs si senyor, ara l'Ajuntament de Barcelona o qui el representi es dedica a FALSIFICAR LES SIGNATURES DELS CIUTADANS als justificants de recepció, per assegurar-se l'acompliment del seu afany recaptatori sense límits. Que jo sàpiga això és simplement un delicte.

Si hi afegim que l'administració s'ha dotat ja fa temps d'instruments dubtosos de tal forma que els nostres diners ja no estan segurs ni als bancs, doncs te'ls poden embargar del compte, suposo que encara que sigui il.legalment m'ho acabaran cobrant. Entre l'administració i els bancs ens tenen collats. Estem indefensos. Tots els nostres diners passen pels bancs, nòmines i pensions incloses. Aquests se n'aprofiten per especular sens donar-nos ni un duro d'interessos, ni custodiar-lo (ja no ens queda ni intimitat ni drets de cap mena). I per postres quan s'enfonsen per la seva mala gestió, els beneficis incontrolats i els sous escandalosos dels seus directius, els ha de rescatar l'Estat també amb els nostres diners. d'Això se'n diu ser cornut i pagar el beure. Som presoners de l'administració i les entitats financeres.

Resulta paradoxal que la justícia no pugui executar una sentència fins que no aconsegueix notificar-ho personalment al culpable i l'ajuntament en canvi tingui patent de cors. I parlo amb fonament, doncs fa pocs anys vaig guanyar un judici en què la part contrària m'havia d'indemnitzar (res de l'altre món, tenint en compte els fets). No ho van poder portar a terme fins passat més d'un any doncs al culpable dels fets, que sabien on vivia pel judici i vivia a prop de casa, no hi havia manera de lliurar-li la notificació.

A la nostra societat queda clara doncs la doble vara de mesurar. Quan qui ha de cobrar és l'administració tot s'hi val. Quan és el ciutadà la legalitat arriba a límits absurds. Per si algú tenia algun dubte comença a quedar clar que l'administració no està precisament al servei del ciutadà, sinó al contrari.

El Sistema contra l'individu.

El cas de les multes és un símptoma prou significatiu. Aquest deliri recaptatori, de persecució i control del ciutadà ja el vaig denunciar en aquest bloc a l'article "Barcelona m'esborrona. Catalunya em fa patir". Però l'assumpte és més greu. Obsessió recaptatoria que desemboca en el que suposo que, quan acabem d'analitzar els fets, tots estarem d'acord que només es pot titllar de malbaratament dels cabdals públics.

Només en posaré un exemple i crec que tots en podreu trobar de semblants a la vostra experiència immediata i quotidiana. Al meu poble, que fa quinze anys no recollia ni els cotxes abandonats perquè no tenia diners per comprar una grua municipal (ara tampoc els recull), els darrers anys s'ha embrancat en una cursa d'inversions absurdes, dubtoses, incomprensibles, innecessàries i inútils. S'ha fet una ampliació i suposada millora de la plaça major, de milers de metres quadrats, en pendent, plaça pura i dura, que deixa fins i tot les cases del carrer enfonsades per sota del seu nivell. Una plaça que no serveix ni pels "skaters", però que curiosament te a sota una empresa privada d'alimentació (de fet no n'és res més que la teulada), i unes quantes parades d'un suposat mercat municipal nou que, a l'hora de la veritat, ha quedat paralitzat i convertit en una simple estructura de bigues metàl.liques rovellant-se. Suposo que a part de les queixes, l'ajuntament s'hi deu haver arruïnat. Ah, i me n'oblidava, sota la plaça teulada de l'empresa privada, també s'hi ha fet un aparcament municipal de pagament.

A l'altra cara de la moneda, un altre fet significatiu. A la urbanització on visc (com tots els pobles està ple d'urbanitzacions), ens va costar desenes d'anys que hi arribés un autobús. Hi va arribar amb limitacions. Pocs els dies de cada dia, i cap ni els festius ni les vacances. Aquest any han decidit deixar-ho amb 4 autobusos diaris, perquè és deficitari. Ja hi tornem a ser. Des de quant un servei públic està destinat a produir beneficis?!. A tot el país s'ha tergiversat i pervertit el sentit del terme "servei públic". El seu objectiu és garantir i millorar la qualitat de vida del ciutadà, i per això paguem impostos. De seguida aprofundirem en aquest sentit arrel de l'enorme nevada del dia 8.

Abans només recordar una altra banda, per on fugen aquests diners que l'administració fa tot el possible per treure'ns de les butxaques: corrupció, corrupció i més corrupció a tots els nivells. Que ningú m'acusi de fer demagògia, ni de cassos aïllats. No es ara el moment de fer un llistat, però només cal repassar els mitjans de comunicació del 2009 per veure el degotall inacabable de cassos de corrupció, especialment a nivell municipal. És de domini públic.

I abans de continuar vull avançar una conclusió. Tot això de què estem parlant no son fets anecdòtics, ni tampoc em serveix ja l'excusa o explicació de que la culpa és dels polítics que tenim. No, benvolguts conciutadans, fa temps que ja "no queda be utilitzar aquest llenguatge", però la realitat és la que és, i el que falla de soca-rel és el "Sistema". Tots som víctimes del seu funcionament pervers.

La nevada i el vestit invisible de l'emperador

La nevada generalitzada del dia 8 ha acabat de deixar al descobert el caire invisible del vestit de l'emperador. Va nevar un dia, en realitat una tarda, i el resultat ha sigut tot Catalunya paralitzada. Trenta tres torres d'alta tensió retorçades com filferros. Dos cents mil ciutadans sense electricitat i aïllats. Això vol dir sense calefacció ni cap mena de comunicació: la televisió i la radio necessiten electricitat; tots els electrodomèstics també; les centrals telefòniques també; als mòbils se'ls acaben les bateries; internet, que ens ho soluciona tot no existeix sense corrent i no segueixo per no avorrir-vos. Molta més gent atrapada als seus cotxes. Aixoplugant la gent en pavellons municipals Encara ahir n'hi havia 60.000 que seguien en les mateixes condicions. Amb les botigues i tots els serveis inutilitzats. Havent de sobreviure a base d'entrepans i fent cua a l'unic forn obert com a la postguerra. El govern va informar dos cops, tard i poc en tot el dia 8. Els que teníem la sort, com jo mateix, de sofrir només unes 10 apagades esporàdiques durant el dia 8 i el mateix el dia 9, també per una torre d'alta tensió, encara podíem veure la televisió. Sort dels "Matins" de Josep Cuní, doncs sinó no hauríem sabut res de com evolucionava la situació, i el dilluns també estàvem aïllats. Fem-nos una única pregunta: Si en comptes d'un dia hagués nevat una setmana, ara estaríem parlant de centenars de morts com a Xile o Haití. De morts també n'hi ha hagut, per cert.

Que no ens parlin de catàstrofes imprevisibles (els homes del temps havien avisat de sobres); ni ens vinguin amb tòpics com que ara no s'ha de mirar enrere sinó aprendre dels errors. Aquests errors son endèmics. Nevada d'aquesta magnitud n'hi va haver una l'any 62. Però jo fa vuit anys em vaig quedar igualment incomunicat, sense llum, i la meva família va haver de dormir a Sabadell a casa d'uns amics perquè no podien arribar a casa. De tant en tant doncs es produeixen on no és habitual i cal estar preparats. Però quan no son les nevades, son les tempestats i inundacions, o els temporals de vent, o els incendis (tema d'actualitat al Parlament) i això passa cada any.

La meva emprenyamenta amb les elèctriques de l'article del 25 de setembre, desgraciadament m'ha donat la raó. Novament les elèctriques. L'electricitat es la base del funcionament de tot el sistema social, i cada cop més (tot està informatitzat). Es un be i un servei públic de primera necessitat. Es evident per tothom que les infraestructures elèctriques son absolutament deficitàries i fallen davant tots els fenòmens climatològics o naturals que hem esmentat. La única conclusió és que en un país que pretén defensar un Estat del Benestar i una economia mixta, no és acceptable ni comprensible que els sectors estratègics estiguin fora de tot control, o en definitiva en mans privades, que només busquen el negoci i el benefici, havent oblidat el seu caràcter de servei públic. El mateix Cuní ho va deixar molt clar quan va explicar que havia rebut una trucada d'Endesa, dient-li que no parlés més d'abonats, sinó de "clients". L'únic que els preocupa son els beneficis que, amb crisi econòmica i tot, no deixen de tenir.

Que no ens surtin ara amb la MAT. També seran torres que cauran com les altres. No m'ho invento: molts han dit que la única solució seria el soterrament. Això vol dir mils de milions d'euros i es evident que l'administració i els politics no estan per la labor, ni disposen del poder real per obligar a aquests gegants econòmics a reinvertir els seus guanys en aquest sentit. Davant d'això només hi ha una sortida de sentit comú. Ho va dir en Puigcercós i jo ho subscric: La infraestructura elèctrica s'ha de nacionalitzar!.

Però mare meva, hem tocat un altre tabú. Si els mateixos serveis públics que encara son estatals es pretén que funcionin amb criteris empresarials, o fins es tendeix a pseudoprivatitzar-los. I penso en les Universitats, els Transports públics (recordem l'exemple de l'autobús), les pensions, o la Sanitat. Els metges, reveladorament, ja fa molt de temps, que no parlen de pacients sinó de clients, com les elèctriques. Ho haurem de repetir?. S'ha perdut el concepte de "servei públic", o sigui allò que l'Estat ha de garantir per sobre de tot pel benestar dels ciutadans a qui hauria de servir. És una aberració pretendre que hagin de ser rendibles: el seu objectiu es capgira per deixar de ser el benefici social i passar a ser el benefici econòmic, oblidant-se del primer.

I de la mateixa manera que passa amb les elèctriques, com podem esperar que les administracions, en comptes de malbaratar els diners de tots, inverteixin abans de res en tots els components estratègics fonamentals pel funcionament de la societat. Amb prous llevaneus per quan facin falta, amb més avions i helicòpters pels incendis, amb infraestructures i serveis fonamentals, que evitin les conseqüències de les suposades catàstrofes, en comptes de en obres i accions sumptuàries o inútils de cara a la galeria, que els donin vots o beneficis econòmics. Al cap i a la fi pels partits polítics també som clients a disputar-se per l'obtenció del vot.

Per això he dit abans que el problema és que el "Sistema" no funciona. Si no es dona la volta totalment a la mentalitat i els valors que s'han convertit en dominants no anirem mai enlloc. Quan als Estats Units estant anant cap a la Sanitat Pública amb penes i treballs, aquí pretenem copiar-los el capitalisme salvatge. Caminem cap a la barbàrie.

I ara tocaré un altre tema tabú, que farà que més d'un digui "pobre ingenu". Què passa amb l'exèrcit, que a ningú se li acudeix ni parlar-ne?. Només ens preocupava el colpisme i després anar a fer la "mili". Quan això es va resoldre ningú s'ha qüestionat mai més res. Per començar, en comptes d'anar a fer falses missions humanitàries a l'Afganistan, perquè no les porten a terme aquí en ocasions com aquesta?. Me n'oblidava, ens van enviar 100 soldats de l'Aragó, com si aquí no n'hi haguessin, que només van servir perque l'ABC pogués ironitzar a primera pàgina que l'exèrcit venia a salvar Catalunya. La pregunta més elemental doncs és perquè no es mobilitza massivament amb els infinits mitjans de què disposa, cada cop que es produeixen urgències que la societat civil no pot assumir?. Però la pregunta de veritat és: perquè volem un exèrcit?. Qui esperem que ens ataqui?. Si els milers de milions que s'inverteixen en armament, avions, míssils, vaixells, tancs, etc, etc, s'invertissin en posar en òptimes condicions totes les infraestructures estratègiques de què parlàvem, el problema estaria resolt. I encara m'atreviria a dir més: hi hauria diners suficients per no patir per les pensions, ni la sanitat, ni l'educació, ni el transport, i ja hauríem sortit fa temps de la crisi econòmica. Que el reconverteixin en un cos d'elit de protecció civil perfectament equipat!. M'imagino tots els soldats treballant en el soterrament de les línies elèctriques: en menys d'un any estaria tot fet.

Desgraciadament el 1984 d'Orwell ja fa massa temps que es una realitat, o el Món feliç de Huxley. Fa temps que hem deixat de ser ciutadans, per ser la mamella de la que s'alimenta l'Estat i les grans companyies. Es com si tots estiguessim a l'exèrcit. Calladets, com més controlats millor, deixant-nos espremer, camí de l'escorxador. Tots som pel Leviatan, pel Gran Germà simple carn de canó.

Que no em vinguin ara amb la desqualificació de moda de tenir deliris sobre teories de la conspiració. Això és com l'acudit del que el tractava el psiquiatra perquè creia tenir un cocodril sota el llit i, quan va deixar d'anar-hi, li van explicar que se l'havia menjat un cocodril.

Un darrer exemple de la hipocresia d'aquest Sistema que, com els pares d'abans, ens tortura, explota i oprimeix pel nostre be. Tota la despesa monumental i les campanyes de persecució i criminalització dels ciutadans, suposadament per evitar les morts a la carretera i la contaminació. Sembla que respecte de la darrera no han servit per res. Pel que fa a les morts s'han reduït en un percentatge ben minso. En definitiva s'han mort mosques a canonades i s'ha creat una paranoia col.lectiva, que és el que resulta realment funcional per un "Sistema" injust com aquest. La darrera noticia sorprenent i realment preocupant, que només va sortir un dia i ningú en parla és que per primer cop a Espanya el suïcidis superen a les morts pel transit. L'Estat engegarà una campanya del mateix nivell per veure'n les causes i resoldre-les?. La resposta em sembla que la sabem tots: els morts ja no se'ls pot controlar, ni criminalitzar, ni sobretot treure'ls els diners. Un altre dia potser haurem de parlar de com afecta aquesta societat al benestar psicològic i l'equilibri emocional dels individus, que en son les seves víctimes.

Passió

El seu cor bategava a més velocitat els darrers temps i era perfectament comprensible. Tots hem passat en algun moment de les nostres vides per tràngols semblants i sabem, doncs, "de què va la cosa", com si diguéssim.

Havia perdut la gana. A l'oficina passava les hores abstret, fent estranyes cabrioles mentals entorn d'una imatge fascinant, que s'havia convertit, com per art de màgia, en la seva única raó d'existir. Però tots entenien la seva manera de fer i, en certa mesura, l'envejaven. Uns potser perquè havien perdut, ja feia molt de temps, aquella bella i jovenívola il.lusió. D'altres pel fet de no haver-la copsat mai, per haver arribat a la desesperacíó en la seva espera infructuosa. Fins i tot n'hi havia uns tercers que es permetien fer befa davant d'ell, però de forma molt subtil, evitant fins on era possible ofendre'l, doncs en realitat l'admiraven.

Els seus dies s'havien convertit en lapsus obligats i enutjosos entre nit i nit. La seva cara s'il.luminava progressivament quan, a la tarda, les manetes del rellotge s'apropaven a la vertical. El camí cap a casa es convertia en una carrera prenyada d'ansietat. Les seves mans tremolaven en obrir la porta. Ho feia en silenci, com si els seus moviments auguressin la suavitat que l'esperava rere el llindar: Per fi la tornaria a veure!.

Era tan formosa, tan senzilla i havia hagut de lluitar tant per arribar a posseir-la. Li agradava recordar, no sense cert sadisme, com havia triomfat en front dels seus competidors. Se n'enorgullia.

Quan ja era al llit, es resistia a apagar el llum, tan sols per poder contemplar-la nua de tot ornament innecessari. Així era ella, sense cap pretensió gratuïta, enlluernadora per si mateixa, la companya perfecta, de pell envellutada, que el feia estremir, quan la palpava amb timidesa, com un adolescent. Els seus contorns semblaven tallats pel cisell dels déus. Tota ella emetia un aroma natural de flors llunyanes i meravelloses, que es convertia en quelcom irresistible, en quelcom que faria sucumbir sense remei a qualsevol home.

Necessitava tenir-la a prop. Així es sentia més segur. Respirava felicitat. En veritat, si la felicitat existia, ell l'havia aconseguit i desitjava, amb totes les seves forces, poder conservar-la. Això permet entendre que hi hagués una cosa que mai s'havia atrevit, ni mai s'atreviria a fer: Asseure-s'hi!. No endebades era la cadira més perfecta del món.

Francesc Marcé i Puig
Octubre 1974.

Korda: Fotògraf de la Revolució Cubana

Us presento un llibre, que juntament amb imatges conegudes, en presenta forces d'inèdites, acompanyades d'un text sobre la gestació, triomf i primers anys de la Revolució Cubana. El llibre és: "Cuba por Korda". Sota la direcció de Christophe Loviny, amb un prefaci de Jaime Sarusky, els textos a càrrec de Christophe Loviny y Alessandra Silvestre-Lévy i comentaris del fotògraf sobre gran part de les imatges. Editat per Calmann-Lévy/ Jazz Editions, Paris, 2002. Aurelia International S.A./ Aurelia Ediciones, 2008. ISBN: 978-84-612-2077-9.

Alberto Korda (Alberto Díaz Gutiérrez) va néixer el 1928 i va morir el 2001, just quan estava treballant en l'edició d'aquesta obra. És l'autor de la famosíssima fotografia d'Ernesto "Che" Guevara, que figura a la portada del llibre. Es tracta de la foto més reproduida de la història, tot i que éll no va veure ni un cèntim en drets d'autor.

El 4 de març del seixanta, poc més d'un any després del triomf revolucionari, el vaixell La Coubre, carregat de municions, era al port de l'Habana. Un sabotatge el va fer esclatar amb un balanç de 81 morts i 200 ferits. En el funerals massius del dia 5, va ser quan Korda va enregistrar aquesta fotografia. Es va trobar el Che de cara i, ensopegant, va disparar dos cops: una foto vertical i una altra horitzontal. Va reenquadrar la segona, doncs a la primera hi apareixia un cap darrera. Tot i així la foto va restar enterrada força temps. El 1967 Korda regala la foto a l'editor d'esquerres italià Gianfranco Feltrinelli. Amb l'assassinat del Che a Bolivia aquell any, Fidel Castro cedeix a Feltrinelli els drets de publicació del diari del Che a Bolivia. A l'hora l'editor va imprimir els primers milers de cartells amb la imatge del jove revolucionari, que ha acabat esdevenint fetitxe de la cultura de masses. Se'n van difondre milions sens que ningú sabés qui era l'autor.

          

Però Alberto Korda ja era conegut abans de la revolució. De fet era un amant de les dones, i amb les fotos de la seva mussa i esposa Norka, va revolucionar la fotografia de "moda". Va introduir la imatge actual de la model, prima, de figura estilitzada i sofisticada. Aquesta es una fotografia publicitaria de Norka, que va ser la model més cèlebre de Cuba i va desfilar per Dior.

En aquesta foto no li va posar nom. Si li hagués de posar jo, es diria "La nina era ella". Korda hi escriu aquest comentari:

"Llevaba una vida frívola cuando, alrededor de los treinta años, ocurrió un acontecimiento excepcional que transformó mi vida: la Revolución. Fue en esta época cuando tomé esta foto de una niñita que abraza un pedazo de madera a falta de una muñeca de verdad. Me di cuenta que valía la pena dedicar nuestro trabajo a una revolución que proponía suprimir esas desigualdades"(pag. 26).

De fet, amb el triomf dels rebels el varen cridar per formar part del nou diari "Revolución". Es va acabar convertint en el cronista de la Revolució Cubana. Si més no de quan el seu triomf encara despertava fortes esperances dins i fora de l'illa.

Aquesta sorprenent fotografia titulada "El Quijote de la farola", va ser feta durant el discurs de Fidel Castro el 26 de juliol de 1959 (festa nacional en record de l'assalt a la caserna Moncada), pocs mesos després d'acabada la guerra contra Batista. Fidel va convidar a la celebració  a l'Habana a tots els Guajiros (pagesos) del país.

Foto d'una guerrillera. La dona va jugar un paper fonamental a la Revolució. De fet la mà dreta, consellera i potser companya sentimental de Fidel Castro abans i després de reixir la revolució va ser Celia Sánchez, morta prematurament d'un càncer.

Acabo aquesta ressenya amb una inquietant imatge del "lider", volant cap a la Unió Soviètica, convidat per Nikita Jruschov, el 1963, després de la crisi dels missils amb els EEUU.

Realment un llibre impressionant visualment, per la mateixa qualitat de les fotografies, pel seu caràcter de crònica d'uns fets i una època, i pel text que ajuda a entendre-les i contextualitzar el conjunt. Obra pòstuma i homenatge a Alberto Korda, que us recomano sincerament.

 

Un veterà de l'Irak parla sense embuts

Una amiga m'ha fet arribar aquest video estremidor que li han enviat. Es demana que el veïem tots abans de què l'eliminin del You Tube, on és penjat des de desembre de 2009 per "Empowered By Knowledge". La imatge ja no és accessible i l'he eliminat però segueix a You Tube Es tracta del discurs d'un veterà de guerra nortamericà, Mike Prysner on expressa els seus sentiments respecte a la guerra de l'Irak, la seva presa de consciència davant la barbàrie, el seu sentiment de culpa i qui pensa que son realment els nostres enemics.



El trobareu a l'enllaç següent de You Tube.

http://www.youtube.com/watch?v=9kWU-JHetMM.


Pel que fa al contingut sobra tota mena de comentari: jutgeu vosaltres mateixos. Suposo que la majoria encara recordeu les manifestacions massives del març de 2003 en contra de la guerra, que varen suposar la primera estocada mortal contra el belicista Aznar i el primer avís als seus patrons Blair i Bush. Les primeres movilitzacions massives i simultànies a escala planetària. Especialment la del dia 15 amb més d'un milió de persones, tant a Barcelona com a Madrid, i 10 milions a 500 ciutats de tot el mon. Al passeig de Gràcia quasi acabem ofegats, com el metro en hora punta, la meva filla de 6 anys i jo. O els centenars de milers que ens tornarem a llançar al carrer el dia 22 en esclatar la guerra. Diuen que aquesta guerra s'ha acabat?: Si més no als mitjans de comunicació, com tantes altres que ni "existeixen". Guantánamo encara existeix i la darrera noticia d'escandol que he llegit és que ens n'envien uns quants presos a dispesa a Espanya. L'Afganistan no és pas tampoc cap exemple d'alliberament d'un poble, precisament, si no que cada cop recorda més el Vietnam. I ara sembla que els EEUU ens volen emmerdar a la península Arábiga. Com diu la frase feta "que Deu ens agafi confessats".