Cloenda

 "CLOENDA"

La vida no és de cap manera;

la vida és així o aixà, 

segons el blat que hi hagi a l'era, 

segons qui l'ha hagut de segar.

Francesc Marcé i Puig

19 d’octubre del 2026

Rèquiem

 "RÈQUIEM"

Inesperat cop de ploma 

ha esborrat el paisatge 

de tot un ara i aquí, 

com l'esposa de Sodoma 

s'ha estroncat aquell viatge, 

aquell vol de colibrí.

Ja no hi ha somni vivent, 

ni cap brisa marina, 

no espurneja el sol rogent, 

ja no hi vola cap gavina. 

Aferrat a aquell miratge, 

talment cosa del destí, 

anhelant tot un demà 

-convertit en son ostatge-

ni un pessic per fer camí, 

ni cap tanca per saltar. 

Massa difunts en vida, 

massa dolls corsecats, 

massa terra abolida, 

ja no cal ni rentar els plats. 

Francesc Marcé i Puig 

19 d’octubre del 2026

Epitafi

 "EPITAFI"

Calleu, calleu, 

que no parli ningú, 

potser el silenci 

il·lumini algú.

Començar, començar 

i tornar a començar 

com si mai s’arribés 

del cert a començar. 

Quan les fonts ja no brollen 

i ja no plouen llàgrimes, 

els cors ferits sangloten 

i esclaten les ànimes. 

Ni suport, ni empara 

quan cavalques 

mars d’impotència 

per horitzons erms 

de tota volença. 

Solituds estavellades 

contra si mateixes, 

taules malparades 

esqueixen les vaixelles. 

Diuen que el no-res és buit, 

buit de tot el que fa el pes, 

però resulta ser curull, 

curull de tantes amargors, 

despits i solituds espúries.

Omple un buit pregon 

cada racó d’aquest món 

i tot és soroll, 

ni tan sols hi ressona 

el darrer mi bemoll. 

El pit-roig, tossut, 

es resisteix a marxar, 

el caliu d’aquell niu 

no permet oblidar. 

Posà tots els ous 

en una cistella, 

en pau descansi 

tota il·lusió novella 

-abocat el vi ranci-

COROL·LARI 

Massa sovint, 

la prudència i el seny, 

delmen afanys i il·lusions, 

tot atiant traïcions. 

Francesc Marcé i Puig 

Octubre del 2026

No hi ha dia després

"NO HI HA DIA DESPRÉS"

No hi ha dia després, 

no hi ha dia d'avui, 

ni tan sols hi ha cap dia, 

quan de sobte es pon el cor 

i el tel que l'acollia.

Quan les espesses hores 

pugnen per no reixir, 

quan s'esberlen les vores 

i el demà enyora l’ahir. 

No hi ha delit, 

no hi ha puixança, 

no hi cap l’oblit, 

al casal de la recança. 

On són les aigües turbulentes?, 

on és l’atzur desfermat?, 

on l’airecel que prometia 

que mai més a les palpentes, 

que mai més cap pany barrat, 

maridar la nit i el dia?. 

No hi ha dia després 

quan malda el cor corprès 

per restar sempre ancorat 

al día abans de tot plegat. 

Francesc Marcé I Puig 

21 de setembre del 2026.

A la recerca del món perdut

 "A LA RECERCA DEL MÓN PERDUT"

Cap joia de fel 

no pitja la mel 

ni empeny cap estel 

cap a horitzons d’albada.

Piuladissa de tallarol 

enjonca de la ment el vol, 

a la recerca de consol 

com moneda trobada.

No para el cervell 

amb cert desgavell, 

deixant-hi la pell 

amb cabòries de tornada.

Idees i delers 

llacen pregons carrers, 

per refer vells recers, 

lluny de cap terra cremada.

Francesc Marcé i Puig

20 de setembre del 2026.

El xiulet de l'estornell

 "EL XIULET DE L'ESTORNEL"

Encalçat per l’esquerp xiulet 

de l'estornell, 

avui que no sé qui sóc, 

ni què sóc, ni on sóc, 

ni tan sols sé si sóc, 

-ni en parlem de perquè sóc- 

embadalit com pobre soc, 

lliscant entre cendra i foc, 

que feixuc obrir la porta, 

a un no-res que res conhorta; 

que fatxenda l’estornell

que creu dominar el joc 

i és tan sols un pobre ocell; 

que creu que és seu un món, 

que a poc a poc se li fon.

Francesc Marcé i Puig

19 de setembre del 2026.

Saltar de l'espadat

 "SALTAR DE L’ESPADAT"

Desesmat i esmaperdut 

l’humà d’aquí i ara mateix, 

embadocat i força peix 

mentre li aixequen la camisa, 

arrapat a qui l'ha ensarronat, 

bevent sempre a galet 

tant si fa sol com fred, 

-sempre al caient de la cornisa-

ben guarnit i ben lluït, 

ullprès per qui l’engalipa, 

sens saber-se mai enredat, 

però sempre embadalit, 

addicte a comèdia i artifici, 

mai decebut per l’enganyifa, 

per tant de sopar de duro 

sens veure’n mai benefici, 

rebolcant-se en l'autoengany 

i tal dia farà un any, 

ignorant frau i parany; 

a ningú ha de sorprendre 

que de cop es deixi corprendre 

per sortillers, mags o xamans 

que, amb miraculós remei, 

prometen pau i felicitat, 

ni que sigui saltant d’un espadat.

Francesc Marcé i Puig

9 de setembre del 2026.

Tannkat i barrat

 "TANNKAT I BARRAT"

Quina temptació 

de tancar les portes 

quan du l'oratge 

mala premonició 

i esperances mortes.

L'atzur segrega 

pregons pous de llet agre, 

afanys corromputs,  

vi que s’ha fet vinagre, 

naufragi dels ets i uts. 

Venen desastres, 

diu qui els vol provocar. 

No és cosa d’astres, 

ni de manca de pa, 

ni de vestits o sastres. 

Mort l’últim home, 

doll de racionalitat, 

ja tan sols resta 

esperar que la poma 

aterri de l’arbre

(i no ens caigui pel cap). 

Francesc Marcé i Puig 

4 de setembre del 2026. 

Passar per l'embut?

 "PASSAR PER L'EMBUT?"

“No sóc avar sinó del que he viscut” 

Màrius Torres.

Quasi finades les planúries estivals, 

engavanyats per la caterva de tecnofeudals 

i els seus daltabaixos dia a dia anunciats, 

no deixarem que el nostre esguard sigui vinclat 

per venedors de bicicletes sense pedals.

No ens aclofarem en els gemecs, 

ni en un garbuix d’inútils precs.

No ens apaivagaran falses promeses, 

ni desencertades buides proeses.

Tampoc ens perdrem en eixorcs renecs.

Ningú ens arrabassarà el que hem viscut, 

ningú ens farà oblidar quan hem nascut.

No és una simple revifalla 

d’aquell mut que sempre calla, 

ni el darrer alè del vell vençut.

Potser ja n’hi ha prou de dormir a la palla.

Potser ja n’hi ha prou de passar per l’embut.

Francesc Marcé i Puig.

26 d’agost del 2026.

Defora i dedins

 "DEFORA I DEDINS"

Quan tot el que brolla defora, 

esdevé encongit per repetit, 

com una paraula molla 

que ja no fa bon profit, 

quin perill, el parany, l’esquer, 

de capgirar-se cap el dedins, 

defugint tot aquell mullader, 

endrapant la pròpia cua fins 

que giravoltant com un foll, 

-les seves deixalles engolint- 

hom es cregui alhora nau i moll, 

encantat fitant la bromera 

que emergeix dels seus confins, 

feliç dalt de la figuera.

Francesc Marcé i Puig

23 d’agost del 2026.

Neta la vaixella

 "NETA LA VAIXELLA"

Ensabonada i neta la vaixella, 

tasses, plats i gots a l'escorredor,

-amb els instants ben ajocats- 

convida, lluny del plany desassossegat, 

i al marge del rutinari aparador, 

a escoltar, aixecant lleument la cella,

-segrestat per blues malhumorats- 

i fondre’s dins les nits de blanc setí, 

o amb el bell xiscle grinyolat, 

temps era temps, a l'oest un bon matí, 

amb la disbauxa que ja fuig 

i els escarafalls dins del rebuig.

Potser és un somni delitós, 

potser una escletxa d’enclaustrament, 

no és pas cap núvol sospitós, 

potser no res en un sol moment, 

potser l’acord d’agulla i fil, 

potser la reina besant l’alfil.

Francesc Marcé i Puig

23 d’agost del 2026.

Decaïments

 "DECAÏMENTS"

 

L'urc pansit esberla 

el tarannà del temps, 

una negra perla 

n'esbotza els fonaments.

Miralls d'ombres escapçades 

trossegen els records del vent; 

xiscles muts són endebades, 

núvols folls fan testament.

Qui sap on comencen, 

qui sap on acaben 

les arrels dels rius; 

qui sap com discorren, 

qui sap com menyscaben 

totes les morts dels vius.

   

 

Francesc Marcé i Puig

19 d’agost del 2026.

 

Lluors

 "LLUORS"

Lluors que no llueixen, 

-remembrança d'estralls tibats-

retops que sols panteixen 

com globus mal llastats.

Delmats arran de platja 

l’exercit i els seus soldats, 

bramant pel mal oratge 

i els ossos masegats, 

no se'ls acut que sols lluen 

els qui per lluir han maldat, 

no aquells que només traspuen

-eixorbats i emmirallats- 

innocència i ingenuïtat: 

l'infern n’és ple d'aquest veïnat. 

Francesc Marcé i Puig 

18 d'agost del 2026. 

Escletxes de núvol

 "ESCLETXES DE NÚVOL"

Remuga, remuga, 

ocult en sa espluga, 

que ben poc l'aixopluga, 

la gola poruga 

d'un profeta borni, 

expert en fer l’orni, 

tot fugint d'estudi 

davant el diluvi 

que a prop ja belluga. 

Qui sap si s'atansa 

un doll de recança, 

mancat de balança, 

fugint d’un Sant Jordi, 

que no salva prô cansa, 

com foll que sols dansa, 

enfront del diluvi 

anunciat d’antuvi, 

com del llavi la pansa. 

Esclaten escletxes, 

no és cosa de metges, 

ni d’arquers amb fletxes, 

ni de frares heretges, 

ni fuites d’esperança, 

ni rossinyols cap a França, 

ni de trencar cap llança, 

ni de campi qui pugui, 

ni que el cel s’ho endugui. 

Quan anuncien pluja, 

i el dòlar s’apuja 

pel bram d’una truja 

i el canvi pel canvi 

sens que hi hagi recanvi, 

i babau qui no fuja, 

potser ha arribat l’hora 

de què fem enfora 

tant teulat que no sopluja. 

Deixem-nos de punyetes

i mànigues estretes, 

sempre amb fils i vetes, 

experts o poetes, 

o fent les maletes, 

creient-nos atletes 

d’una gran competició 

on rep sempre el nostre crostó. 

Escletxes de núvol 

no obren aixetes. 

Francesc Marcé i Puig 

16 d’agost del 2026.

Gossos, gossos, gossos

 "GOSSOS, GOSSOS, GOSSOS"

Gossos, gossos, gossos, 

per tot arreu hi ha gossos, 

n'hi ha més que criatures 

-fan les vides massa dures-

Abans eren els orbs 

que duien gossos guia, 

avui tothom eixorc 

sense un gos per fer via.

L'home gras i corpulent 

amb el gos ben menut, 

mirant-lo de dalt estant 

com si l’hagués perdut.

La noia escardalenca 

guiada pel llebrer, 

que si ella no es trenca 

és que ell no li deixa fer.

L’avi del gos salsitxa 

que tampoc sap caminar, 

no fan passa ni mitja 

si és que surten a voltar.

La xiqueta esverada 

amb el gos descontrolat, 

que a tothom entrebanca, 

si és que algú se li ha creuat.

El pinxo perdonavides, 

que no te mitja bufetada, 

amb Rottweiler per cuirassa, 

per si de veres van maldades.

Qui ha suplert infants per gossos, 

doncs no cal dur-los a escola, 

ni arriben a fer-se mossos, 

ni abandonen la garjola.

El personatge solitari, 

estalviant-se tot contacte, 

que amb el gos ha fet el pacte, 

defugint aquell calvari.

Fins n’hi ha que barregen 

gossos i criatures, 

així a tothom maregen 

amb el que per ells són cures. 

Tots recollint les merdes 

amb fosques bossetes 

com si fossin perles 

per a ments estretes. 

Per tot arreu lladrucs i udols 

o xiscles com de rata, 

tan si ho vols com si no ho vols, 

empassant-te la sonata. 

I si no ets d’aquesta penya 

seràs titllat de boig o malastruc

-per tot aquest qui emprenya- 

com una bola de retruc. 

Francesc Marcé i Puig 

12 d’agost del 2026

Bajanades poètiques

 "BAJANADES POÈTIQUES"

Com que ho diu un poeta 

diuen que poesia és, 

malgrat que l'estructura 

no faci gens el pes.

Com que ho diu un poeta 

hi ha d’haver misteri, 

doncs sa ment inquieta 

és de muses ministeri.

Com que ho diu un poeta 

ha de ser venerat, 

paraula de profeta, 

no cal treure’n l’entrellat.

Com que ho diu un poeta 

d’antuvi és argument, 

sens cap font ell interpreta 

amb mots que fan sement.

Com que ho diu un poeta, 

qualsevol atzagaiada 

deixa la gent abstreta, 

atuïda, entotsolada.

La qüestió és que eixa rutina 

comporta capgirament. 

No és la ment preclara

qui salva l’argument. 

Eixorbats de màgia 

i raonament pueril 

a tothom contagia 

adorar qui ens venen 

com d’esperit prou gentil. 

En tots els camps s’abusa 

d’arguments d’autoritat, 

així la gent confusa 

no abandona mai el ramat. 

Francesc Marcé i Puig 

11 d’agost del 2026. 

 

Collonades

 "COLLONADES"

Aquesta societat 

on ens ha tocat viure 

té el personal entotsolat 

-pendent de sobreviure- 

en meres collonades 

que li amarguen les albades.

Que si dormo o no dormo, 

massa prim o massa gras, 

si m’informo o em desinformo, 

massa passes o un sol pas, 

ai que m’ha sortit un gra, 

potser demà no hi hagi pa.

Si estic trist perquè estic trist, 

sempre cal estar alegre, 

si ho he vist o no ho he vist, 

que no falti sal i pebre, 

ai l’avui, ai el demà, 

ningú sap què esdevindrà.

Ai els fills, ai els germans, 

massa joves, massa grans, 

ara donem-nos les mans, 

ara ens han envaït 

tot d’homes de pell fosca, 

ai que ens fotran el llit, 

ara fem-los la rosca.

Que si eclipsis o sequeres, 

vitamines o endorfines, 

massa dolç o massa aspre, 

tot canvi és un desastre, 

que ve l’administració 

a tocar-nos el crostó.

I mentre tots anem minvant, 

atuïts o espaordits, 

afeixugats i encaparrats, 

en etern anar-hi anant, 

hi ha qui es frega els dits 

xuclant els nostres parracs.

Francesc Marcé i Puig

8 d’agost del 2026.

Mormoleig

 "MORMOLEIG"

Mormoleig de faves tendres 

i de rius d’estany, 

de qui creu que cal vendre’s, 

per tenir la clau del pany.

Mormoleig mig somicaire, 

tràngol endormiscat, 

estant de l'abisme al caire, 

tot negant-ne l'espadat.

Mormoleig d'un gran batall, 

esbatanador de somnis, 

reblant-ho amb un badall, 

tot mig fent-se l'orni. 

Mormoleig de qui fa creure 

que n'hi ha prou amb ferir l'ombra, 

i després ja podem jeure 

tot restant en la penombra. 

Mormoleig de tants desficis, 

de tanta remor de canvis, 

trasmudats en “beneficis”

de dubtosos intercanvis. 

Mormoleig, mormolejos, 

miratges, somiejos, 

de quan ens crèiem desperts 

i ens llevaren els encerts. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’agost del 2026.

Desendreçaments

 "DESENDREÇAMENTS"

En un món desendreçat, 

atuït i aclaparat, 

regnen els gripaus pudents 

que s'esmolen bé les dents, 

deixant tothom esmorteït, 

trasbalsat i atordit, 

colpit per l'immens traüt, 

que ha tornat a tothom mut. 

Fiblat per tant de trasbals 

ningú balla ja cap vals, 

amagats dins son catau 

car no els resta ja cap nau, 

que els pugui fer navegar 

d’ara cap més enllà. 

Tothom fent tentines, 

arrapats a les joguines, 

que els prometen agençar, 

-sens que calgui ja tibar, 

ni servar cap vella llei- 

tot són encaparrament, 

vers la felicitat pudent, 

que els promet tan mala gent. 

Afuats per tanta nosa 

rebenten la resclosa 

que els portava a cobejar 

un món més just i un nou demà. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’agost del 2026.

Ai Marçal

 "AI MARÇAL"

Maleïda la Marçal, 

que amb sa Sal, 

em té ben entrampat; 

amb ritme que no vessa, 

ni pressa, 

mica en mica fent forat.

M'ha tornar un lladregot, 

buit d'argot 

i amb poques pretensions

empantanegant versos, 

dispersos, 

perdut en sos alentorns. 

Potser li hauré d’agrair, 

-què hi puc dir-

aquest nou descobriment 

per la meva col·lecció 

o afecció 

envers el ritme més adient. 

Seguiré manllevant, 

guanyat cant, 

la veu dels avantpassats, 

en un plagi generós 

i amorós 

dels mots que m’han estat llegats. 

Francesc Marcé i Puig 

2 d’agost del 2026.