Llompartejant

"LLOMPARTEJANT"

S'alcen al cel de les calaixeres, 

ombrívoles mans de mort, 

aspre recull d'heures ploraneres; 

fugen llangardaixos sense conhort.

Aspres llàgrimes enteranyinades, 

solquen rius desesperats;

per l’airecel de cuixes matineres, 

violinades cordes xisclen cap al tard.

Rellotges tous trenquen albades 

i omplen tolls de soledat; 

ben lluny d'antigues terres osques 

afanys i neguits són oblidats, 

perduts per dreceres boges; 

potser és que tot ja s'ha acabat.

Francesc Marcé i Puig

23 de juliol del 2026. 

Intrusos

 "INTRUSOS"

Esventren cels 

farcits d'estels, 

sollen estanys 

–nous averanys-.

Sorruts trescant 

amunt i avall, 

esbudellant, 

somriures.

Destorben viures, 

tot descordant

terrabastalls 

-vampirs sens alls-.

Ningú ha convidat 

tant de forassenyat, 

-d'asprors llogades 

a esquenes vinclades-.

Llangueixen mel 

a tall de fel, 

defugint veus 

vellutades.

Barrem el pas 

al bordegàs, 

que es creu portaveu 

de totes les contrades.

Deixem florir 

un altre cop 

llambordes 

virolades.

Francesc Marcé i Puig

22 de juliol del 2026.

Empaitant paraules

 "EMPAITANT PARAULES"

Em plau empaitar paraules, 

em plau caçar mots oblidats, 

ocultes en velles faules, 

perdudes en fulls descuidats.

Vetllar pel que sembla perdut, 

alçant-les amb nova alenada, 

refent el que el vent s'ha endut, 

furgant novella tornada. 

N'hi ha que em deixen embadalit 

enfront l'esllavissada 

d'un univers decandit 

com una tassa vessada. 

Em plau embolicar-me 

caçant noves fites al vol, 

perdent-me al fons de l'abisme 

de tantes veus en estol. 

No em trobareu mai esmaperdut, 

ni enfonsat en llot llefiscós, 

mentre encara rutlli el meu cos 

i encara em resti salut. 

Qui gosi tractar de despulla 

aquesta llengua que ens mou, 

com si ja no calgués el que fou, 

com tardorenca fulla, 

serà engolit per l’enrenou 

d’un riu que tot ho remulla, 

d’un esclafit que tot ho remou. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de juliol del 2026. 

Grinyols

 "GRINYOLS"

Em grinyola la sabata 

com mal esgarip de gata.

Boina i nevat bigoti, 

armilla fosca i gaiata, 

ferreny i adust m'esguarda

-des del seu retrat- 

aquell besavi batlle,

per sobre de la corbata.

Potser a ell li grinyolen 

aquests temps que tot ho esmolen, 

com si no restés cap data.

Massa grinyols, brams i udols 

que tot ho desbaraten, 

-l’avui, l’ahir i l’avenir-

tal com sabata barata.

Francesc Marcé i Puig

16 de juliol del 2026. 

Estranya calma

 "ESTRANYA CALMA"

Què passa aquest estiu 

que arreu s’està tranquil?. 

És el canvi climàtic

o tots al frenopàtic?.

Els ha desfet la xafogor 

o tothom amb massa por?. 

Tothom ha perdut l’esma 

o creuen que és quaresma?. 

Se'ls han perdut els esclops 

o son tan savis com els pops?. 

Potser és maduresa 

esperant nova contesa. 

Potser tan sols és la calma 

abans de la tempesta. 

Tothom agafant forces 

per quan petin les borses. 

Ningú sabent què fer 

tement el proper merder. 

Tot galifardeu corprès 

esperant què ve després. 

Francesc Marcé i Puig 

15 de juliol del 2026. 

El món s'acaba

 "EL MÓN S'ACABA"

Hom repeteix que el món s'acaba, 

sens parar de gemegar.

Quan s'acabi de veres 

no tindrà llàgrimes per plorar.

Francesc Marcé i Puig

15 de juliol del 2026. 

A l'alba

 "A L'ALBA"

El món el governa a l'alba 

una estranya calma. 

Tan sols el gall esberla 

un silenci que s'esquerda.

Hom diria un miratge 

o un somni desvetllat, 

tal com ser un ostatge 

d'un déu massa primmirat.

El sol tot s’ho emporta 

amb son ànim prepotent, 

burxant a cada porta, 

alçant a un excés de gent, 

que es mou atrafegada 

sens saber què està fent. 

Francesc Marcé i Puig 

15 de juliol del 2026.

Hi havia

 "HI HAVIA"

Hi havia una vegada 

un camí planer 

sens cap ensopegada.

Hi havia una vegada, 

lluny de la bardissa, 

una gran bellugadissa.

Hi havia una vegada 

amb cap cap entaforat

dins cap obscur forat.

Hi havia una vegada 

amb ningú engolint 

femta arremolinada.

Hi havia una vegada 

on s'esvaní tot porc 

i tot esforç eixorc.

Hi havia una vegada 

on no solcava l'aire 

cap núvol rondinaire.

Com ens agrada creure 

que temps era temps hi hagué 

allò que mai hi va heure. 

Francesc Marcé i Puig 

12 de juliol del 2026.

Calitja

 "CALITJA"

Ja no hi sóc, 

ja en resta poc 

de la fera 

que esvera.

No em cerqueu, 

no em trobareu, 

ja m'he fos, 

tot mig confós.

Cap ocell 

a dins del niu, 

ja és desfila 

el voraviu.

Tot cercant 

la pell de l’ós, 

ni lladrucs 

d'un pobre gos.

Ja m'he mort 

sense conhort, 

com patata 

sense hort.

A l'estiu 

no fa viu, viu 

ni el poeta 

quan escriu.

Res no espera, 

desespera, 

fins la figa 

a la figuera.

Ha canviat 

fins el solstici, 

quin panteix, 

ai quin desfici.

Hom pateix,

no hi ha ofici,

tan sols mareig

sens benefici.

És la calitja 

que esquitxa, 

sens cap paraula, 

ni tan sols mitja.

Francesc Marcé i Puig

6 de juliol del 2026.

Verdaguejant

 "VERDAGUEJANT"

Esbufega la marinada esgarrapant terra endins, 

rínxols de terra eixuta esbadellen antics coixins, 

del macís de Sant Llorenç trinxant la maltractada escorça;

cent mil espectres de vells ciclistes cruixits i atabalats 

pedalen esmaperduts i potser no gaire deixondats, 

símbols d'un món sense força.

Pàl·lids i pudents fulls de llibre rònec aquells vells herois 

verdaguerians, encimbellant-se carenes i cingleres tan cofois, 

ni tan sols el record en resta i es que potser tampoc cal, 

en un temps de pa sucat amb oli i comandes d’Amazon , 

on ningú arrisca la testa ni arriba a treure’s mai la son 

i un lleu ensurt fa massa mal.

Els herois d’ara mateix són simple realitat virtual, 

un pinxo, un esgarriacries, un lladre o un animal, 

i les fites cobejades caramels enverinats,

servits a ritme trepidant i en safata de plàstic 

per aquells a qui escurar-nos no fa pas cap fàstic: 

saben que mai trenquem el plats.

Francesc Marcé i Puig

4 de juliol del 2026.

Respiro

 "RESPIRO"

Respiro l’encís del teu alè 

en el somriure de cada porus 

d'aquesta pell que m’embolcalla. 

Em sento més bell que vell 

quan ton esguard se m'encomana, 

envaït per aquest virus 

d’una intimitat sense fre.

Vull seguir sempre abeurant-me 

amb ton beuratge fetiller, 

punyent fada atrafegada. 

Immarcescible ballaruga 

aquest nostre vals més proper, 

com una cuca poruga, 

que fuig esfereïda, 

d'un innombrable vesper.

Fruïm de la mútua complaença 

com si no tinguéssim res més a fer, 

sens caldre remença ni temença, 

lluny de cap núvol obac o botifler.

Francesc Marcé i Puig

3 de juliol del 2026.

Sense títol

 "SENSE TÍTOL"

Treu el nas la lluna 

per l'escletxa de la morera.

Flirtejo amb un rat penat 

dins d’una nit sense títol. 

Sento la remor esquívola 

d'un món sense títol, 

l’ambigu gemec 

d'una munió d’éssers, 

sense títol. 

El silenci sepulcral 

de quan tot pot esdevenir, 

sense títol. 

Fugint d'un cosmos en mosaic, 

intitulat per delirants ments 

de bruixots descerebrats, 

amb títols auto-regalats. 

Com un insult la caldera 

del veí sense títol, 

en plena canícula. 

És fredolic el seu esglai d'estiu 

sense  títol?.

Potser més val sense títol 

que mal encapçalat. 

La lluna ja esguarda descarada 

des del seu núvol estant 

en aquesta hora sense títol. 

Qui més qui menys somiant, 

sense títol, 

amb son redemptor particular 

que tot ho torni a anomenar. 

Traidorencament l’alba, 

mentre escrivia, 

s’ha anat deixondant.

El gall i un cotxe arrencant

restauren la realitat. 

Encara giravolta

el rat penat despistat.

La lluna ja s'ha encauat.

Bruixots i embruixats, 

a punt,

per seguir marcant al ramat. 

Francesc Marcé i Puig 

3 de juliol del 2026.

Magarrufes

 "MAGARRUFES"

Llavors de plàstic reciclable 

omplen les panxes de l'estable.

Llavors de somnis digitals 

fan oblidar de tots els mals.

Llavors de tot i de no res 

engalipen com un fals bes.

Amors de xarxes socials 

fan humans els animals.

Amors lleus de temporada 

fan creure adulta la mainada.

Amors sens sojorn ni compromís  

veuen muntanyes on tot és llis.

Projectes buits de contingut 

fan passar a tothom per l'embut.

Projectes engalipadors 

venen de franc la pell de l’ós.

Projectes de ximples siderals 

fan ballar a tots el mateix vals.

Promeses de felicitat 

sens blat al sac i mal lligat.

Promeses de jorns inexistents 

fan inútils els escarments.

Promeses de pinxos delirants 

fan fregar a tothom les mans.

Que no s’aturi l’espectacle

que, amb un bon giny i panxa buida, 

tot seguit ve un nou miracle.

Francesc Marcé i Puig

27 de juny del 2026. 

Què volen?

 "QUÈ VOLEN?"

Què volen aquesta gent 

que crida tant pel carrer?. 

Són addictes al merder 

i ni saben què estan fent?. 

Potser reclamen existir 

i no saben què cal fer. 

Potser no tenen res a dir, 

potser, potser, potser, potser. 

Potser creuen que viuen sols, 

potser ho estan de veritat, 

potser tan sols cerquen consols, 

potser ni tan sols s'ho han plantejat, 

potser volen oblidar els seus dols, 

potser defugen la realitat. 

Francesc Marcé i Puig 

22 de juny del 2026.

Baladres

 "BALADRES"

Conspícuament floreixen els baladres, 

curulls de flors roses i flors blanques, 

promeses de futur que entabanen; 

són assassins a més de lladres; 

esguardats de prop, olors que s'encomanen;

falsos averanys els flaires que emanen, 

com bellesa esquívola aflorant dels quadres, 

dolços paranys que els cors profanen, 

aus de somni que fugen per les branques, 

botxins a sou d’ignotes esquadres.

Passa això amb els cants de sirena 

que ens envolten avui de tota mena; 

quan te’n vols nodrir injecten mort obscena.

Francesc Marcé i Puig

20 de juny del 2026.

Biòpsia

 "BIÒPSIA"

Avui m'han foradat el cul, 

tot cercant la pròstata; 

mare meva quin embull;

deu ser pel fet de ser apòstata.

Diuen que qui t'estima et fa plorar, 

que sols pot perdre qui aposta, 

que quan te’n vas cal tornar, 

que cal recórrer el món de costa a costa.

A voltes cal deixar-se foradar, 

que no vol dir pas girar full, 

ni perdre’s per una vall angosta,

ni engolir tot allò que es cull, 

tan sols retrocedir per avançar, 

tan sols perdre una altra crosta.

Francesc Marcé i Puig

18 de juny del 2026

Lliscant

"LLISCANT"

Llisca l’avui 

com qualsevol ahir

-de pa amb sucre i vi- 

com un demà, 

que no acaba d'arribar, 

com un cel obac, 

esclau del darrer patac, 

com un pot de mel agre, 

un vi girat cap a vinagre, 

una espera que s'escola, 

una promesa que s'envola, 

un caliu furtiu 

d'ocell clos al niu, 

un afany de caminar 

massa a prop d'expirar, 

un alçar el puny 

que lentament s'esmuny.

Qui havia de dir 

que el pa amb sucre i vi 

potser no torni a eixir. 

Qui havia de creure 

que l’única sortida és jeure.

Però seguirem lliscant, 

anant enrere 

com si fos endavant, 

anorreats per il·lusions, 

aferrats a una espera 

de què aterrin nous graons, 

fitant el món 

des d’una talaia estant, 

com si no hi hagués 

ni ahir, ni avui, ni demà, 

com si hi hagués un sol jorn, 

com si ja no calgués esperar.

Francesc Marcé i Puig

9 de juny del 2026.

A poc a poc

 "A POC A POC" 

A poc a poc i bona lletra, 

sembla un refrany massa gastat, 

en el regnat de la ment distreta 

i el domini del terrat mal moblat;

quan qui toca diana i retreta 

pretén que tots ballin el seu ball, 

malgrat la feina mal feta 

i la cançó un terrabastall; 

i a qui no subscriu aquesta dansa 

se l'arracona culpabilitzat, 

se l'enfonsa en la recança, 

se’l considera poc dotat.

Quan fet i fet a tothom cansa 

l'allau de portadors de veritats.

Francesc Marcé i Puig

8 de juny del 2026.

Gargamels

 "GARGAMELS"

Escorcolla en Gargamel 

un pedaç farcit de gel. 

S'endinsa en la boscúria 

seguit d'una gran cúria. 

Se me’n refot dels Gargamels 

i els seus maleïts vels. 

Avui em sento barrufet 

fent petar tots els estels. 

Cap Gargamel mal fet 

em privarà per uns moments

-malgrat argúcies o paranys-

de què ja no em grinyolin les dents, 

de nedar pels meus propis estanys, 

de ser el meu propi follet. 

Francesc Marcé i Puig 

1 de juny del 2026.

La baldufa

 "LA BALDUFA"

Sóc una baldufa, 

vaig com el vent bufa, 

em diuen què he de dir, 

quin és el meu destí.

Cada dia em faig ressò 

de l’última cançó; 

no vull ser arraconat 

per qui m’és més preuat.

Sempre obeeixo, 

tinc el que em mereixo; 

em sento ben pagat; 

acoto el cap de grat.

Salto pel precipici

-no fer-ho quin desfici-

si sé que és el que cal 

a qui em posa el dogal.

Em moriré ben feliç 

de ser part d'aquest tapís, 

que per a mi ha teixit 

qui em mena des de petit.

Toco fort el voraviu 

a qui em vol esguerrar el niu, 

no sigui que l’amo de dalt 

em deixi sense jornal.

I aquest conte s’ha acabat 

tal com ha començat, 

mà al davant i mà al darrera 

i menjant sopes sens cullera.

Francesc Marcé i Puig

31 de maig del 2026.