Mormoleig

 "MORMOLEIG"

Mormoleig de faves tendres 

i de rius d’estany, 

de qui creu que cal vendre’s, 

per tenir la clau del pany.

Mormoleig mig somicaire, 

tràngol endormiscat, 

estant de l'abisme al caire, 

tot negant-ne l'espadat.

Mormoleig d'un gran batall, 

esbatanador de somnis, 

reblant-ho amb un badall, 

tot mig fent-se l'orni. 

Mormoleig de qui fa creure 

que n'hi ha prou amb ferir l'ombra, 

i després ja podem jeure 

tot restant en la penombra. 

Mormoleig de tants desficis, 

de tanta remor de canvis, 

trasmudats en “beneficis”

de dubtosos intercanvis. 

Mormoleig, mormolejos, 

miratges, somiejos, 

de quan ens crèiem desperts 

i ens llevaren els encerts. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’agost del 2026.

Desendreçaments

 "DESENDREÇAMENTS"

En un món desendreçat, 

atuït i aclaparat, 

regnen els gripaus pudents 

que s'esmolen bé les dents, 

deixant tothom esmorteït, 

trasbalsat i atordit, 

colpit per l'immens traüt, 

que ha tornat a tothom mut. 

Fiblat per tant de trasbals 

ningú balla ja cap vals, 

amagats dins son catau 

car no els resta ja cap nau, 

que els pugui fer navegar 

d’ara cap més enllà. 

Tothom fent tentines, 

arrapats a les joguines, 

que els prometen agençar, 

-sens que calgui ja tibar, 

ni servar cap vella llei- 

tot són encaparrament, 

vers la felicitat pudent, 

que els promet tan mala gent. 

Afuats per tanta nosa 

rebenten la resclosa 

que els portava a cobejar 

un món més just i un nou demà. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’agost del 2026.

Ai Marçal

 "AI MARÇAL"

Maleïda la Marçal, 

que amb sa Sal, 

em té ben entrampat; 

amb ritme que no vessa, 

ni pressa, 

mica en mica fent forat.

M'ha tornar un lladregot, 

buit d'argot 

i amb poques pretensions

empantanegant versos, 

dispersos, 

perdut en sos alentorns. 

Potser li hauré d’agrair, 

-què hi puc dir-

aquest nou descobriment 

per la meva col·lecció 

o afecció 

envers el ritme més adient. 

Seguiré manllevant, 

guanyat cant, 

la veu dels avantpassats, 

en un plagi generós 

i amorós 

dels mots que m’han estat llegats. 

Francesc Marcé i Puig 

2 d’agost del 2026.

Paraules

 "PARAULES"

Paraules i significats 

no sempre van conjuminats.

Mots que eren talismans 

avui s'escapen de les mans.

Els seus sentits s'han capgirat, 

fins arribar a no dir re; 

rampoines ornamentals; 

espelmes que han perdut el ble;

paranys ordits per enemics 

engalipen oïdes diligents, 

poc a poc els van fent el llit;

de vells guerrers a nous servents. 

D’altres, de tant repetides, 

s’han fet música celestial; 

ja no en resten bous ni esquelles, 

no fan pessigolles, ni cap mal. 

No és pas or tot el que lluu, 

de Troia ja ens ve la lliçó; 

sempre amatents pot ser un pèl dur, 

però únic remei per tant mal so. 

Francesc Marcé i Puig.

2 d’agost del 2026.

Entremaliadures

 "ENTREMALIADURES"

Saltironen notes entremaliades

empeses per l'aire del ventilador.

Burxen com lleus nafres estarrufades 

sens que arribin a arraconar la calor.

S’albira una brufada que no arriba, 

llenguda però incapaç de decidir, 

temorosa, tímida, avergonyida, 

com aquell savi que no té res a dir.

Entremaliadures d'un temps esvalotat, 

malfactor disfressat  de bonança, 

picant l’ullet però tenint a tothom astorat,

com qui ara i adés ens té a tots en dansa, 

com qui promet l’ós sens haver-lo caçat, 

com qui diu que vindrà però mai s’atansa.

Francesc Marcé i Puig

1 d’agost del 2026.

Internet Archive Francesc Marcé. Llibres

Podeu consultar, llegir i descarregar lliurement  tots els meus llibres des del lloc web Internet Archive. Org, classificats en dues llistes: poesia i assaig, recerca, des del següent enllaç 👇 

CLIQUEU AQUÍ PER ACCEDIR ALS LLIBRES

Llista poesia: 7 llibres 

Llista assaig, recerca: 8 llibres sobre Teoria de la comunicació humana, teoria de la imatge, percepció, recepció de missatges visuals, recerca en disseny.

Amarat

 "AMARAT"

Amarat de lluïssors engarjolades 

veig esclatar les ales del vent.

Pel pendís de les hores retrobades 

reneix un inesperat sarment.

Amarat d’albades enllunades 

puc fugir del sempitern anar fent.

És clouen finestres oblidades 

de les que no cal fer-ne més esment.

Llampeguen en el buit noves ardors.

Esgarips de feres enllaunades 

alenen amorosides noves sentors.

Res nou, res vell no és endebades.

Flirtegen runes brunes nous amors 

pel sol ixent ben amarades.

Francesc Marcé i Puig

25 de juliol del 2026.

Perdut en universos Llompartians

 "PERDUT EN UNIVERSOS LLOMPARTIANS"

Corrues de formigues 

engoleixen miralls escapçats. 

L’Agnès i l’Antònia esguarden expectants. 

No diguéssiu mai 

que el rellotge s'ha aturat. 

Aranyes enteranyinen 

estols de rats-penats. 

Els calaixos del capvespre 

romanen oblidats. 

La lluna somica 

llàgrimes de soledat. 

Ombres de llangardaixos 

agombolen els meus morts. 

Deu ser l'horabaixa 

llançant els daus de la sort. 

Geomètriques tardors 

a l'alba han fet escac. 

L’Antònia I l’Agnès pleguen veles 

de tot enyor caducat. 

S’atansa el crepuscle 

dins la pluja del passat. 

Francesc Marcé i Puig 

25 de juliol del 2026.

Enyors

 "ENYORS"

Enyor de quan la mare, 

aspre, titllava de fresca 

aquell amor salvatge 

d'un London recent albirat.

Enyor d'estar a l'empara, 

-compartint llesca i gresca 

amb tant de camarada-

d’un pis antic i tronat.

Enyor dels somiejos 

de noves ensenyes 

que havien de menar-nos 

a un món nou tant desitjat.

Enyor dels xiuxiuejos, 

fets a cau d’orella, 

de quan érem nanos, 

bufant el mot equivocat.

Enyor de nits inabastables, 

acuitant el qui sap què, 

com si l’endemà de feina 

mai hagués de ser copsat. 

No són enyors reviscolables, 

ni béns perduts que cal refer, 

tan sols vitualles de cuina, 

que pam a pam m’han adobat 

tal com he arribat a ser.

Francesc Marcé i Puig

24 de juliol del 2026.

Llompartejant

"LLOMPARTEJANT"

S'alcen al cel de les calaixeres, 

ombrívoles mans de mort, 

aspre recull d'heures ploraneres; 

fugen llangardaixos sense conhort.

Aspres llàgrimes enteranyinades, 

solquen rius desesperats;

per l’airecel de cuixes matineres, 

violinades cordes xisclen cap al tard.

Rellotges tous trenquen albades 

i omplen tolls de soledat; 

ben lluny d'antigues terres osques 

afanys i neguits són oblidats, 

perduts per dreceres boges; 

potser és que tot ja s'ha acabat.

Francesc Marcé i Puig

23 de juliol del 2026. 

Intrusos

 "INTRUSOS"

Esventren cels 

farcits d'estels, 

sollen estanys 

–nous averanys-.

Sorruts trescant 

amunt i avall, 

esbudellant, 

somriures.

Destorben viures, 

tot descordant

terrabastalls 

-vampirs sens alls-.

Ningú ha convidat 

tant de forassenyat, 

-d'asprors llogades 

a esquenes vinclades-.

Llangueixen mel 

a tall de fel, 

defugint veus 

vellutades.

Barrem el pas 

al bordegàs, 

que es creu portaveu 

de totes les contrades.

Deixem florir 

un altre cop 

llambordes 

virolades.

Francesc Marcé i Puig

22 de juliol del 2026.

Empaitant paraules

 "EMPAITANT PARAULES"

Em plau empaitar paraules, 

em plau caçar mots oblidats, 

ocultes en velles faules, 

perdudes en fulls descuidats.

Vetllar pel que sembla perdut, 

alçant-les amb nova alenada, 

refent el que el vent s'ha endut, 

furgant novella tornada. 

N'hi ha que em deixen embadalit 

enfront l'esllavissada 

d'un univers decandit 

com una tassa vessada. 

Em plau embolicar-me 

caçant noves fites al vol, 

perdent-me al fons de l'abisme 

de tantes veus en estol. 

No em trobareu mai esmaperdut, 

ni enfonsat en llot llefiscós, 

mentre encara rutlli el meu cos 

i encara em resti salut. 

Qui gosi tractar de despulla 

aquesta llengua que ens mou, 

com si ja no calgués el que fou, 

com tardorenca fulla, 

serà engolit per l’enrenou 

d’un riu que tot ho remulla, 

d’un esclafit que tot ho remou. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de juliol del 2026. 

Grinyols

 "GRINYOLS"

Em grinyola la sabata 

com mal esgarip de gata.

Boina i nevat bigoti, 

armilla fosca i gaiata, 

ferreny i adust m'esguarda

-des del seu retrat- 

aquell besavi batlle,

per sobre de la corbata.

Potser a ell li grinyolen 

aquests temps que tot ho esmolen, 

com si no restés cap data.

Massa grinyols, brams i udols 

que tot ho desbaraten, 

-l’avui, l’ahir i l’avenir-

tal com sabata barata.

Francesc Marcé i Puig

16 de juliol del 2026. 

Estranya calma

 "ESTRANYA CALMA"

Què passa aquest estiu 

que arreu s’està tranquil?. 

És el canvi climàtic

o tots al frenopàtic?.

Els ha desfet la xafogor 

o tothom amb massa por?. 

Tothom ha perdut l’esma 

o creuen que és quaresma?. 

Se'ls han perdut els esclops 

o son tan savis com els pops?. 

Potser és maduresa 

esperant nova contesa. 

Potser tan sols és la calma 

abans de la tempesta. 

Tothom agafant forces 

per quan petin les borses. 

Ningú sabent què fer 

tement el proper merder. 

Tot galifardeu corprès 

esperant què ve després. 

Francesc Marcé i Puig 

15 de juliol del 2026. 

El món s'acaba

 "EL MÓN S'ACABA"

Hom repeteix que el món s'acaba, 

sens parar de gemegar.

Quan s'acabi de veres 

no tindrà llàgrimes per plorar.

Francesc Marcé i Puig

15 de juliol del 2026. 

A l'alba

 "A L'ALBA"

El món el governa a l'alba 

una estranya calma. 

Tan sols el gall esberla 

un silenci que s'esquerda.

Hom diria un miratge 

o un somni desvetllat, 

tal com ser un ostatge 

d'un déu massa primmirat.

El sol tot s’ho emporta 

amb son ànim prepotent, 

burxant a cada porta, 

alçant a un excés de gent, 

que es mou atrafegada 

sens saber què està fent. 

Francesc Marcé i Puig 

15 de juliol del 2026.

Hi havia

 "HI HAVIA"

Hi havia una vegada 

un camí planer 

sens cap ensopegada.

Hi havia una vegada, 

lluny de la bardissa, 

una gran bellugadissa.

Hi havia una vegada 

amb cap cap entaforat

dins cap obscur forat.

Hi havia una vegada 

amb ningú engolint 

femta arremolinada.

Hi havia una vegada 

on s'esvaní tot porc 

i tot esforç eixorc.

Hi havia una vegada 

on no solcava l'aire 

cap núvol rondinaire.

Com ens agrada creure 

que temps era temps hi hagué 

allò que mai hi va heure. 

Francesc Marcé i Puig 

12 de juliol del 2026.

Calitja

 "CALITJA"

Ja no hi sóc, 

ja en resta poc 

de la fera 

que esvera.

No em cerqueu, 

no em trobareu, 

ja m'he fos, 

tot mig confós.

Cap ocell 

a dins del niu, 

ja és desfila 

el voraviu.

Tot cercant 

la pell de l’ós, 

ni lladrucs 

d'un pobre gos.

Ja m'he mort 

sense conhort, 

com patata 

sense hort.

A l'estiu 

no fa viu, viu 

ni el poeta 

quan escriu.

Res no espera, 

desespera, 

fins la figa 

a la figuera.

Ha canviat 

fins el solstici, 

quin panteix, 

ai quin desfici.

Hom pateix,

no hi ha ofici,

tan sols mareig

sens benefici.

És la calitja 

que esquitxa, 

sens cap paraula, 

ni tan sols mitja.

Francesc Marcé i Puig

6 de juliol del 2026.

Verdaguejant

 "VERDAGUEJANT"

Esbufega la marinada esgarrapant terra endins, 

rínxols de terra eixuta esbadellen antics coixins, 

del macís de Sant Llorenç trinxant la maltractada escorça;

cent mil espectres de vells ciclistes cruixits i atabalats 

pedalen esmaperduts i potser no gaire deixondats, 

símbols d'un món sense força.

Pàl·lids i pudents fulls de llibre rònec aquells vells herois 

verdaguerians, encimbellant-se carenes i cingleres tan cofois, 

ni tan sols el record en resta i es que potser tampoc cal, 

en un temps de pa sucat amb oli i comandes d’Amazon , 

on ningú arrisca la testa ni arriba a treure’s mai la son 

i un lleu ensurt fa massa mal.

Els herois d’ara mateix són simple realitat virtual, 

un pinxo, un esgarriacries, un lladre o un animal, 

i les fites cobejades caramels enverinats,

servits a ritme trepidant i en safata de plàstic 

per aquells a qui escurar-nos no fa pas cap fàstic: 

saben que mai trenquem el plats.

Francesc Marcé i Puig

4 de juliol del 2026.

Respiro

 "RESPIRO"

Respiro l’encís del teu alè 

en el somriure de cada porus 

d'aquesta pell que m’embolcalla. 

Em sento més bell que vell 

quan ton esguard se m'encomana, 

envaït per aquest virus 

d’una intimitat sense fre.

Vull seguir sempre abeurant-me 

amb ton beuratge fetiller, 

punyent fada atrafegada. 

Immarcescible ballaruga 

aquest nostre vals més proper, 

com una cuca poruga, 

que fuig esfereïda, 

d'un innombrable vesper.

Fruïm de la mútua complaença 

com si no tinguéssim res més a fer, 

sens caldre remença ni temença, 

lluny de cap núvol obac o botifler.

Francesc Marcé i Puig

3 de juliol del 2026.