Alguns enllaços al títol de fotos, música i algun text és van perdre en tancar picasa i megaupload. Afortunadament las fotos s'han pogut recuperar.
Retrat de la portada: autor Quim Cañellas
Es posible la traducción al castellano y al vasco. Translation into English, French, Italian and German is possible.

Translation /Traducción

Cercar en aquest blog

Sobre Mi

La meva foto
Castellar del Vallès, Vallès Occidental, Provincia de Barcelona, Catalunya
Doctor en Psicologia, Prof Titular de Teoria i Anàlisi Formes Visuals. Dep Disseny i Imatge, Fac. BBAA, Univ. Barcelona.1981-2012. Jubilat.Treballs previs: -Investigador ICE UB, 5 recerques: efectes i recepció missatges audiovisuals,1975-1982. -Membre fundador Col·lectiu Higiene Mental La Florida, integrat a la Coordinadora de CHM i al Réseau-Alternative à la Psychiatrie,1976-79. -Educador terapeuta Albergue Infantil Terrassa,1976-78. -Investigador Carvis Publicidad S.A.1975 i 76.-Creador i redactor, revista gremi Ebenisteria l'Hospitalet,1974-76. Llibres publicats: 13,1977-2023, (imatge, disseny,comunicació i 3 poesia). Articles: 17, mateixos temes recerca. Podeu baixar 11 llibres des d'aquest bloc, 6 de Dialnet i 15 articles des del bloc (4 també a Dialnet). Cercar etiqueta "Treballs científics" i "Literatura". -Racionalista crític, intel.lectual?, tolerància 100, menys amb la intolerància, com assenyalà Karl Popper, radical, eclèctic, antiautoritari, insatisfet, outsider,sense embuts, autodidacta, com deia Gandhi el mateix val pels pobles i les persones: el dret d'autodeterminació, autonomia /VS/ heteronomia. Mai he tolerat que m'imposin que he de fer, dir o pensar.

Arxiu del blog


dilluns, 21 de desembre del 2020

Mai m'he considerat poeta. Poemes del segle XX i el XXI (I uns quants contes)

Recull de 127 poemes i 35 contes, escrits entre el 1969 i el 1980  i en diferents moments del segle actual.

 Nota: Podeu obrir i descarregar el llibre clicant al títol.

Jo no sempre he sigut sols algú amb ànsies de caràcter científic en el camp de la comunicació humana, o un apassionat de la política o de la música. Els lectors d'aquest bloc ja ho sabeu.

He passat per fases o èpoques, en que els meus interessos han estat molt diversos. Aquestes fases sovint han passat i s'han acabat, les he donat per tancades. He arribat fins quasi a oblidar-les. Però des de fa ja uns quants anys, sigui per l'edat o una serie de circumstàncies que m'hi van portar, he anat fent una mica "d’arqueologia" de mi mateix, o en definitiva arqueologia de les vivències de moments viscuts al meu passat. Aquest bloc n'és el millor exponent. El fet de què afortunadament sempre he tingut per costum no llençar res m’ha facilitat la feina.

Com deia l'Edith Piaff "Je ne regrette rien..."; no renuncio, ni m'avergonyeixo, ni em penedeixo de cap d'aquestes etapes.

Segurament no us podíeu imaginar que entre els tretze i els vint i dos anys, aproximadament o fins quasi el final dels setanta, jo també vaig gosar jugar a fer de poeta i fins escriure un quants contes. (Alguns els vaig publicar aquí). Curiosament, quasi igual que Arthur Rimbaud. No és que m'hi vulgui comparar, pel que fa a la qualitat, però les edats coincideixen més o menys, així com la bogeria, la disbauxa, l'esperit anarquista, bohemi, llibertí, cercador d'experiències. Vaja que m'identificava amb el personatge i encara avui m'inspira força simpatia. Tots dos abandonarem la poesia i la literatura molt joves; ell per dedicar-se a traficar amb armes i jo per dedicar-me a traficar amb les idees.

Vaig tenir la sort de tenir un pare que si que sempre va escriure poesia i de ben petit ja em va ensenyar els fonaments de la mètrica i la rima. De molt nano ja vaig escriure algún primer conte bastant impresentable i alguns poemes molt elementals. No sols vaig escriure poemes. Entre els anys 73 i 76 vaig escriure una serie de contes curts, però menys que poemes, dels que en conservo 35 (segurament tots). N’incloc 32 al final, més 2 de l’any 80. El 2009 en vaig tornar a escriure un altre amb què clouré aquest llibre. Abans dels 70 també havia escrit un conte llarg de 30 pàgines i una novela curta de 90, però que crec sincerament que no valen la pena i em fa molta mandra rellegir sencers. Als 13 anys em vaig presentar per primer cop a un premi, els Jocs Florals Infantils de L’Hospitalet, amb un poema dedicat al meu primer amor platònic i vaig guanyar la Flor Natural. El conservo, però no el poso aquí doncs considero que està bé com a record i prou.

Mai m’havia presentat a res ni ho he tornat a fer. De fet els poemes sempre els vaig escriure per a mi, com quelcom íntim i personal, o com a molt dedicats a alguna noia de qui m’havia enamorat i a qui si que els hi vaig donar. Sempre van tenir una certa funció terapèutica, de treure fora quelcom que portava a dintre i necessitava sortir. En realitat acostumen a expressar sentiments o impressions, relacionats amb el meu estat d’ànim, o amb vivències que me’ls han provocat. Conte en vaig publicar algun, traduit al castellà, a la revista del gremi d’Ebenisteria, que em van encarregar, vaig crear i me’n vaig cuidar entre el 1974 i el 76, mentre va existir. Vaig aprofitar per “colar-los-en” 3.

Conservo 60 poemes, la majoria agrupats en dos volums escrits a màquina sota el títol de «Una cosa per a cada instant...Molts instants per a cada cosa», que arrenquen des dels setze anys, l’any 1969. Ho sé perquè 9 d’ells també els tinc escrits a part i datats. Els dos volums no porten dates. Dubto que tots els escrivís el mateix any però no ho puc descartar. He trobat també un llistat numerat de 81 poemes, que inclouen molts d’aquests, però 21 no els he pogut localitzar. N’incloc aquí 50. Després he pogut agrupar tota una serie de poemes especialment de la primera meitat dels anys 70. Total uns 50 dels anys 70. N’incloc aqui 42.

Posteriorment vaig deixar d’escriure poesia i contes. El 2003 vaig esciure un poema i el 2009, any que vaig iniciar aquest bloc, i el 2010 vaig tornar a escriure 10 poemes i un conte, que aquest cop si que vaig publicar aquí al bloc. Cap el 2010 vaig fer una cosa que em va marcar. Vaig llegir en francès «Les fleurs du mal» de Charles Baudelaire, un altre bohemi llibertí, i per a mi va ser tot un descobriment, tant pels temes, molt propers als meus, com formalment en descobrir una mètrica i una rima molt més elaborades que les habituals, que em va servir d’inspiració ja en alguns poemes posteriors.

I justament aquest any 2020, després de 10 anys de no escriure’n, n’he tornat a sentir la necessitat de fer-ho. Vaig començar el 15 de maig amb un poema titulat Spleen V, títol que llavors li vaig manllevar a Baudelaire i amb el que vaig tancar un cicle. I després n’he escrit 23 més, molts d’ells també deutors de la seva tècnica poètica. M’han anat brollant espontàniament i de forma continuada, la majoria concentrats en 4 mesos (d’agost a novembre). I com em succeia sempre, un cop escrits he experimentat una sensació de benestar, pau o tranquil.litat, de feina acomplerta. Si voleu, com si m’hagúes tret un pès de sobre, com si hagés avançat una passa més d’algún camí. En total doncs 35 poemes del segle XXI. 

El llibre consta doncs de 127 poemes i 35 contes curts.

En conjunt en trobareu de millors i pitjors i fins d’estils bastant diferents. A mi m’ha passat llegint poetes o escriptors de debò. Només que en trobeu uns quants que us facin pensar jo també he sentit o he pensat això o quelcom semblant, jo també m’he sentit així i m’hi veig reflectit, ja em donaré per satisfet. Espero que en gaudiu. Com fem tots amb la poesia, fullejeu el llibre i llegiu aquells poemes i contes que us cridin l’atenció, a la cacera d’algun que ús faci dir: «aquest estava bé» o «aquest m’ha agradat».




dimarts, 17 de novembre del 2020

Una altra Tannka

 

"TANNKA"

 

 

Tothom tancat,

dins la seva bombolla.

Un coll d’ampolla.

Ni trist, ni enfadat.

Ni crostó, ni molla.

 

 

Francesc Marcé i Puig.
17 de novembre de 2020



Què passa? -Rèquiem per una Societat malalta-

 



"QUÈ PASSA? -RÈQUIEM PER UNA SOCIETAT MALALTA-"


Què passa quan sols ens queden les paraules
i les paraules se les endú el vent?.
Què passa quan ja ningú ens escolta?.
Què passa quan s’han trencat totes les baules?.
Què passa quan no hi ha persones i sols hi ha gent?.
Què passa quan sols la solitud ens envolta?.

Què passa quan sols quedes tu i cap dels altres?.
Què passa quan el sol ixent és ponent?.
Què passa quan ja no és temps de revolta?.
Quan no queden veritats i sols faules?.
Quan son falsos els brillants, l’or i l’argent?.
Quan tots parlen sense solta ni volta?

Quan tot i ser plenes son buides les aules?
Quan la poca esperança s’ha anat perdent?
Quan la roca més dura ja ha estat dissolta?
Quan de ser tant a prop del sol se’ns han cremat les ales?
Quan no hi ha contacte, ni mirada, ni sentiment?.
Quan de tant no mirar enlloc tothom es giravolta?.

Quan la resposta és igual a bones i a males?.
Quan de tant no fer res no sabem ni què estem fent?.
Quan la culpa que no tenim ni tan sols és absolta?.
Quan no hi ha ningú assegut ni a cadires ni taules?.
Quan, a poc a poc, com el gel, ens anem fonent?.
Quan la realitat és una pregunta irresolta?.

Quan ja és igual si camines, corres o saltes?.
Quan tot allò que teníem s’ha anat perdent?.
Quan el més savi sembla un poca solta?.
Quan ens ha fugit la vermellor de les galtes?.
Quan és igual si guanyes o estàs perdent?.
Quan tant és si la grisor és poca, gaire o molta?.
Quan no hi ha diferència entre virtuts i faltes?
Quan l’alè dels altres ja no ens serveix d’aliment?.
Quan ja no és útil aquella equació resolta?.

Què passa amb tantes ànimes malaltes?
Que passa quan ja no se’n pot fer ni esment?.
Quan ni al costat del foc no t’escalfes?.
Quan ningú nota ni la cremor d’un ferro roent?.

Què hem de fer quan la gent ni s’escolta
i les paraules són pols en el vent?





Francesc Marcé i Puig
17 de novembre de 2020

divendres, 13 de novembre del 2020

Tres Tannkas

 

"TRES TANNKAS"

 


1/Quan camino 

amb el cos irat, 

no em domino 

i abomino 

de tota feredat. 




2/Fresc el dia, 

amb un sol apagat, 

com un espia, 

sol i palplantat, 

que fuig fent via. 



3/Res no dura, 

com fruita madura. 

Que isarda 

és la vida. 

Quina basarda!. 



Francesc Marcé i Puig 
11 de novembre de 2020 




Jo no soc d'aquesta època

 

"JO NO SOC D'AQUESTA ÈPOCA"


He descobert finalment 
Que jo no soc d’aquesta època. 
M’he reencarnat. 
Vaig viure lliurement 
a la França convulsa 
del segle dinou. 
Amb Baudelaire, 
Rimbaud i Lautrec. 
Vaig viure amb ells 
les nits de París. 
Vaig fruir de les nits, 
entre un respir i un ofec. 
Res de la nit m’era nou. 
La vida era per mi un affaire. 
Sa força m’impulsa. 
Expandint la ment. 
Seguint-los a ells m’he trobat, 
lluny de tota èpica, 
lluny de tot fonament. 





Francesc Marcé i Puig 
11 de novembre de 2020.


Res m'és aliè

 

"RES M'ÉS ALIÈ"

 

Res m'és aliè 
d'aquest món on visc. 
Res se m'escapa. 
Ni tan sols un alè, 
ni la flor d'un hibisc, 
ni cap punt sobre el mapa. 

Res m'és aliè 
d'allò que m'envolta. 
Gent, natura i ciutat. 
Mai poso cap fre 
enfront qui m'escolta, 
enfront qui em fa costat. 

Res m'és aliè 
del que al voltant succeeix, 
tant un plor com un riure, 
tant si algú pateix, 
com si algú vol viure. 




Francesc Marcé i Puig
11 de novembre de 2020.


  

dimecres, 11 de novembre del 2020

Remembrança d'un Amor Prohibit

 



"REMEMBRANÇA D'UN AMOR PROHIBIT"



De quantes coses sols em resta el record. 
Ja se que del record no se'n pot viure. 
Però pot ser una bona excusa per escriure. 
I rememorar i reviure fins la mort. 


I quin millor record que l'amor prohibit. 
Aquell que en un moment donat et va fer reviure. 
Aquell que et va embogir tant de dia com de nit. 
Aquell que ja de gran et va tornar a fer sentir lliure. 


Quan ja et semblava que tot per tu s'havia acabat. 
Vas i trobes un cos preciós que de cop se't lliure. 
I et perds en els seves sines com caient d'un espadat. 
I fins hi arribes de tant en tant a conviure. 


I penetres dins seu com mai ho havies fet. 
I gaudeixes d'un plaer que mai havies conegut. 
I d'aquella pell tant blanca com la llet. 
I fas l'amor, estirat, dret i assegut. 


I tornes a fruir de tota una dona, 
en la seva esplendorosa joventut. 
Aquells ulls verds i aquella cabellera rossa. 
Aquella figura tant nua i tant perfecte. 
que et torna foll i no li veus cap defecte. 
I et tires de cap dins la seva profunda fossa. 
I que et fa trobar, en el que per molts és pecat, 
pura meravella i pura virtut. 


Qui t'havia de dir que descobriries una perla, 
just al lloc més impensat. 
Que et faria sentir com mai t'havies sentit. 
Que et faria superar els límits fins l'infinit. 
Més dolça que el cant d'una merla, 
quan renaixies en la seva voluptuositat abraçat. 


Amb qui tornaries a descobrir l'aventura. 
I la tendresa i la companyia. 
I tornar a fer l'amor sense pressa. 
Sense tabús ni armadura. 
Cercant-la sens descans un dia i un altre dia. 
Sens patir mai per si el got vessa. 


Noia tendra i amorosa. 
El pitjor que vaig fer fou deixar-te escapar. 
Sempre complaent i saborosa. 
Que sol em vaig sentir quan vas marxar. 
Sempre recordaré quan sentíem música, 
l'un al costat de l'altre al vell sofà. 


O aquell cop que ens vam passar la nit ballant, 
aquella diada màgica de cap d'any. 


Però tu eres una criatura lliure. 
A qui era impossible retenir. 
Era molt conscient del joc que jugàvem. 
Un temps que no em cansaré de reviure. 
Com de la mica de tu de què vaig gaudir. 
Com de la il·lusió de què ens estimàvem. 


Que cada vegada que t'ho deia, 
em deies calla, no em diguis això. 
Tot i que jo sabia que t'agradava, 
doncs resplendies com una flor. 


Et segueixo estimant en la llunyania. 
Donaria el que fos perquè fossis aquí. 
Per poder retrocedir en els anys. 
Tornar a abraçar-te i petonejar el teu cos. 
Segueixes sent com una llum que em guia. 
Quan no se com prosseguir. 
El que em vas donar compensa tots el danys. 
Guardo el teu record com un nen gelós. 


He trigat molt de temps a adonar-me 
de què tots els mals em van venir, 
quan vam perdre el contacte, 
quan anys després de ser fora, 
va ser com si s'hagés trencat el nostre pacte 
i ja no vaig saber res de tu a cap hora 
i no vaig saber que es va esdevenir. 


Els nostres cossos que s’acoblaven, 
com dues meitats d'una taronja, 
de cop ja no es trobaven. 
Ja no érem part l'un de l'altre, 
ni que fos en la distància flonja. 
Els ulls que tant s'havien mirat, 
de sobte ja no es miraven. 


Feia tant que no acariciava 
la teva mà amb el meu dit. 
Però encara recordava 
el que tu m'havies dit: 
"a qui estimes tot li perdones". 
No se si tu a mi m'has perdonat, 
que no hagués anat a rescatar-te, 
que no hagués sigut més valent, 
amb la meva noieta de formosos ulls. 
Ho tinc fixat a la meva ment, 
perquè no vaig poder salvar aquells esculls, 
perquè no vaig saber atrapar-te, 
quan tu em cridaves de lluny 
i jo no reaccionava, astorat, 
com un vaixell sacsejat per les ones. 


Tot i que el temps ja no és vàlid 
i el cor s'ha omplert de molsa, 
malgrat que encara resta ansiós, 
i les meves paraules ja no t'arriben, 
i als racons del meu cervell et perds, 
i tot el que resta tan sols és fum, 
no pot amb mi la peresa, 
i segueixo pensant el que et vaig dir, 
el darrer dia quan tu vas partir: 


"Necessito la teva cara dolça, 
les teves mans suaus, 
el teu cos tendre, 
el teu somriure tímid, 
el teu contacte càlid, 
el teu caminar graciós. 
Necessito sentir que em miren 
els teus preciosos ulls verds. 
Necessito despertar amb la llum 
de la teva bellesa". 


Necessito tornar-te a dir com et deia, 
cada dia quan et veia: 
"Hola ulls bonics!" 
Encara que siguin solitàries totes les nits, 
encara que tot el que puc donar ja ho he donat, 
ets la vela àurica de la meva vellesa, 
la remembrança de què sempre que he pogut, 
amb tanta força com he sabut, 
com un boig he estimat. 




Francesc Marcé i Puig 
11 de novembre de 2020



dilluns, 2 de novembre del 2020

A Barcelona encara hi ha música (Al carrer)

 A BARCELONA ENCARA HI HA MÚSICA (Al carrer)

NOTA: Clicant al títol podeu veure un reportatge fotogràfic de tots els llocs que s'esmenten. 

Com que el toc de queda no és fins a les 22h i el confinament perimetral els caps de setmana estranyament llargs, he fet com tothom que pot, sortir entre setmana al màxim fins que ens segrestin a casa.

Vaig fugir de BCN fa 32 anys, tot i que hi vaig continuar treballant i anant de gresca. La ciutat comptal és com el primer amor, que mai s'oblida.

El 15 d'agost ja hi vaig fer una 1a visita "nostàlgica". Avui l'he portat a terme del tot. M'he retrobat amb la meva Barcelona, la més entranyable, la de sempre, la que no han aconseguit canviar malgrat Colaus i Covid, la que estimo.

Passejada de 6h, del Raval i el Gòtic a la Ribera, la Ciutadella, tornant pel Moll de la Fusta. 

Començant per la Boqueria (moltes botigues tancades, però fruites, verdures, pernils i olor de peix), - compro un entrepà i una cervesa-, la Virreina, les Rambles (encara hi ha floristes i quioscs que venen de tot menys diaris), el carrer de'n Roca, amagat just després de Portaferrissa, antiga ubicació del mític bar 2o Acto que vaig freqüentar, la plaça del Pi, el frontispici picassià del col·legi d'Arquitectes, la Catedral (feia anys que no hi entrava), el carrer del Bisbe, la plaça Sant Jaume, la plaça del Rei, la de Sant Felip Neri (fa mil anys hi vem salvar un borratxo de morir ofegat en un pam d'aigua), el carrer Llibreteria (el Forn Sant Jordi on compravem dolços de coco era tancat però a una sucursal al costat hi he pogut comprar panallets), el carrer Ferran, la plaça Reial, altra cop les Rambles (menció especial pel Kiosco Cazalla, de l'Arc del Teatre, quins records de joventut), Colom, pel carrer Ample, la Mercè, Sta Ma del Mar, el Fossar de Les Moreres, el Born, l'estació de França, la Ciutadella tant maca com sempre amb gent a la gespa i els bancs, tornada pel passeig de Colom (menció especial pel restaurant les 7 portes on a la prehistòria amb la família íntima vem celebrar el casament  als jutjats), i el moll de la Fusta i les golondrinas, les Drassanes i de nou la Rambla fins Canaletes i una ullada a la plaça Catalunya.

Dia complert. He fet 80 fotos (més que un guiri) de llocs, edificis i botigues immortals, com Subirà Cereria a Llibreteria, Llibreria Sant Jordi a Ferran, Farmàcia Nadal a Rambla-Bon Succés, o a la de paraigües i sombrilles al Pla de la Boqueria.

Però sobretot, dia complert, perquè després de veure ahir que fins l'Auditori ha cancel·lat tots els concerts, fins en hores fora de tocs de queda (em diuen que han obligat a tancar-ho tot: definitivament volen enfonsar la cultura), tot i que divendres encara vaig anar a un. Avui he tastat al carrer 3 estils diferents dels 9 concerts anteriors i que us poso aquí. 

Un saxofonista solitari tocant Jazz al costat de la Catedral (he aprofitat per menjar l'entrepà i beure la cervesa), una noia argentina amb guitarra cantant a lo Tracy Chapman davant la Catedral i un xicot de Burkina Faso i mare de Mali tocant a l'estil Ali Farka Toure, amb un instrument de corda fet de carabassa o quelcom semblant, a la Ciutadella. Això sols és possible a la meva Barcelona, la que estimo i, tot i que la vaig abandonar mai va ser del tot, doncs de molt jove li va robar el cor a un noi com jo, que venia de l'Hospitalet.

PD. M'he quedat sens veure una exposició del meu antic company de facultat, encara amic i gran fotògraf Manolo Laguillo, a la Virreina. Quina mania de tancar els dilluns si no es festa.



Kiosco Cazalla, Arc del Teatre 


La Ciutadella


La Ciutadella 


Floristes de les Rambles 


La casa dels paraigües i Sombrilles, Pla de la Boqueria


Farmacia Nadal, Rambla - Bon Succés 


Subirà Cereria, Llibreteria


Llibreria Sant Jordi, Ferran



El saxofonista


La cantant argentina 


El músic de Burkina Faso



dissabte, 31 d’octubre del 2020

Cinc Tannkas de Tardor

 “CINC TANNKAS DE TARDOR”


1/Si estic parat

El meu cos respira 

L'aire que transpira

Tal gos assedegat

Sols una guspira


2/No hi ha ametlles

Ni aquest any ni l'altra

És mort l’ametller?

Del seu nom el carrer

Fins la branca més alta


3/Lluna plena

De mitja tardor

El cor emplena

Tarda sense mullena

Ni del sol l'escalfor


4/El riu sense aigua

Ni tampoc hi ha gent

Ni cal paraigua

Ni mica de vent

Sobre el rostre indolent


5/És castanyada

Ni Halloween ni res

Prou bajanada

Sense cap interès

Que és festa nostrada


Francesc Marcé i Puig. 

31 d’octubre de 2020



Visca la Vida


“VISCA LA VIDA”


A mi no m’ha enfonsat aquest any maleït.
Tothom hi vol renunciar però jo li estic agraït.
Per mi ha sigut la culminació d'un créixer. 
Que va començar fa uns quants anys després d'una llarga nit. 
Jo aquest any he tornat a renéixer. 
No m'he trobat sinó m'he retrobat a mi mateix. 
Ha sigut tocar el cim d'un in crescendo assolit amb escreix. 
Ha sigut tornar-me a estimar i a conèixer. 


Ja no em cal cap droga per tocar el Nirvana amb els dits. 
Ni tan sols per deixar de patir i estar finalment tranquil. 
La meva única addicció és la música. 
Abans deia que no tenia religió tot i saber que l’Home és religiós per natura. 
Però la música és qui em fa entrar en comunió, 
amb els altres, l’univers i amb la meva persona. 
Aquest any m’he perdut per l’Àfrica. 
Jugant a gaudir de l’aventura. 
He tornat a jugar a ser poeta amb fruïció. 
A mi el desodorant ja no m’abandona.
Mentre quasi tot el món fa pudor. 


He descobert i redescobert amics i amigues oblidats. 
I com em Moustaki ja no estic mai sol en la meva solitud. 
Hi he après també a fer de la necessitat virtut. 
Amics i amigues el paradís no existeix ni ha existit. 
Però abandoneu el sentit tràgic de la vida doncs la utopia és el camí. 
Com a Sóc Llegenda heu esdevingut vampirs adormissats?


Soc jo l’únic ésser normal que queda? 
I per tant el més anormal de tots? 
A mi no m’espanten confinaments ni tocs de queda. 
Mai m’he considerat d’aquest món i no em fan por els antiavalots. 
Ja em poden confinar a casa o a la ciutat. 
Que no em confinaran mai la ment ni l’esperit. 
És impossible perdre si no has jugat. 
I en aquest joc no hi jugo per més que em vulguin esporuguit. 


Per això veient la ciutadania atemorida. 
Només se m’acut cridar una i altra vegada, Visca la Vida! 



Francesc Marcé i Puig 
31 d'octubre de 2020.
Escrit escoltant Michael Nyman i Philip Glass. 


dimarts, 27 d’octubre del 2020

Tanzània: Viatge iniciàtic

 

Breu diari d'una "aventura" africana:

El dia 6 vem sortir cap a Tanzània de Barcelona 3 catalans/es, via Doha, on vem trobar-nos amb una madrilenya, una pamplonica i un valencià, amb vol provinent de Madrid. Viatge íntim i privilegiat de 6 persones. Privilegiat doncs allà no hi ha covid però com està tot hi ha tant pocs turistes que ho vem viure com als anys 50 en pla Mogambo. On normalment hi havia 50 4x4 veient animals sovint érem nosaltres sols o algun cotxe més i prou. 

Al Serengeti i tot Tanzània el virus si que està realment fregit. Van tenir alguns casos al principi però, no sé com, ho van controlar i estan lliures de covid. Hi hauríem d'enviar els nostres governants a fer un curset. No us podeu imaginar el plaer de viure 11 dies sense virus ni mascaretes. 

A l'avió fins a Doha amb mascareta i pantalla, tot i portar PCR's negatives des d'aquí, quasi buit, al cap de no res ens vem poder relaxar i entre menjar i una cosa i altra, anar quasi tot el vol pràcticament sense. Aquest era l'avió dels rics. Cap a l'Àfrica la mateixa companyia, Qatar Arways, un avió més petit i atiborrats. El dels pobres. Però absurdament la meitat de davant. La del darrera buida i essent una mica espavilats, tota per nosaltres. Aterrem a l'aeroport del Kilimanjaro a les 7 del matí, després de 13 hores de viatge.

Escric això el dia 14, un cop mínimament posat a punt el mòbil nou que he comprat, doncs el meu el vaig perdre el dia 8 a la primera excursió que vem fer després de passar el dia 7 a Arusha. 

Estic molt tentat de no tornar, després de moldre, torrar i prendre cafè al ritme dels cultivadors de cafè de Materuni i reneixer sota la Materuni falls, quasi ofegar-me sota la torrentada del Ngare Sero river, després de caminar kilòmetres per la seva llera. Visitar el llac Natron amb el volcà sagrat dels Masai, sempre present, l'Oi Doinyo Lengai.  Ballar amb els Masai fent salts increïbles. Veure les petjades dels primers humans, immortalitzades a la lava. Recórrer els contínuament canviants paratges del Serengeti, curulls de cebres i nyus que creuen el riu Mara en la gran migració, mentre un cocodril en devora algun, a la recerca de jirafes, elefants, hienes, gaseles, lleons, xacals, hipopòtams, antilops, senglars (faqoceros), mangostes, per acabar amb un babui cara dura dins del Jeep, després de trotar 12h diàries per pistes intransitables. 

Aquí em diuen Babu (avi), que es algú respectat i no abandonat a una residència, després de preguntar-me si sóc Jesús i haver d'aclarir-los que era molt més jove. I demà a córrer darrera els caçadors Hatzabé.

Hakuna matata (cap problema), Hakuna haraka (no hi ha pressa). Fa temps que van descobrir el carpe diem.



Materuni falls



Els cultivadors de cafè de la cooperativa de Materuni ens fan partícips del procés d'elaboració al ritme dels seus cants. 





Grup de dones Masai al seu poblat. Em van regalar un braçalet i demanar una foto. 



Al llac Natron amb el volcà Oi Donyo Lengai omnipresent. 


Pel riu Ngare Sero fins la cascada del mateix nom. 



La Gran Migració. Nyus creuant el Mara i un devorat per un cocodril. 


Un elefant d'enormes ullals. 



Lleona al Serengeti. 



Al Ngorongoro

Dijous 15: Darrer dia d'aventura tanzana. Quin país!. Demà visita a un orfanat i artesania i tornada a la nit. Avui hem acompanyat els Hatzabé (bosquimans fumadors de marihuana, que no ens han convidat a una caladeta) de cacera, a la zona del llac Eyasi. Potser té una part de turistada, però si es una representació deuen haver estudiat a l'Institut del Teatre. Els ocells els han caçat, mort, pelat i cuinat mentre els acompanyavem. 

Després hem anat a visitar un poblat dels Datoga, ferrers, que treballaven el metall com fa centenars d'anys. A Tanzània hi ha 126 tribus, amb 126 idiomes diferents i el swahili com a llengua comuna, que coneixen els escolaritzats. Què faria Espanya amb 126 llengües si de 4 amb més parlants n'hi sobren 3!! Jambo! (salutació).



Els Hatzabé ens han portat de cacera. 

Emprenent el vol cap a Doha, de tornada (dv 16  23:40). Deixo aquest meravellós país amb pena. A l'avió altra cop la mascareta i la pantalla després d'haver-ho oblidat durant 11 dies, tot i que a l'avió la cosa és bastant flexible.

A Tanzània les ciutats com, Arusha o Karatu, acostumen a no tenir història, com a la majoria de l'Àfrica colonial, sense un centre i piles de botigues, mig barraques en carrers polsegosos.

Avui, que semblava un dia sense gràcia, el país ens ha tornat a sorprendre. Si voleu anar a trobar un poble-ciutat que val la pena veure aneu a Mto Wa Mbu, al costat del parc del llac Manyara. Enmig d'una vegetació exuberant i diversa hi trobareu un mercat que fa goig, plantacions d'arròs, i sobretot extenses plantacions de plataners. 

El guia local ens ha explicat tot el procés del seu cultiu. Sabieu que el plataner produeix fruita un sol cop i es mor, i els torna a produir el fill que li ha nascut al costat, en sols 4 mesos?. Jo no. 

Ens han convidat a beure cervesa de plàtan i mill, de 2 graus que produeixen pel seu consum, que veuen, després de treballar, al bar o local social, fet amb fulla de plàtan. Del plàtan i l'arbre se'n fan mil coses. Cases, n'hi ha com aquestes, altres de fang, o de totxo com les de l'amo de la plantació. 

Per cert, a tot arreu hem menjat magnificament. No se si podré tornar a menjar plats preparats del Carrefour. I per si de cas no m'acostaré a la bàscula del bany.  

Finalment hem visitat el taller d'artesania de gent de la  tribu Makonde de Moçambic d'on van fugir de la guerra els anys 60 i hem dinat al "local" d'una Mama tastant una pila de plats. 

Torno havent millorat força el meu anglès macarrònic (el nostres guies parlaven castellà, però els locals poques vegades i la gent menys). Haven-t'hi xerrat força i els vespres amb l'encarregat d'un dels Tent Camps del Serengeti, amb qui vem intercanviar tlf i email i una mica alcoholizat amb les cerveses de mig litre d'qui, marca Safari o Kilimanjaro. La única frustració no haver vist el Kilimanjaro sempre amagat darrera els núvols i boires. 



Mercat de Mto Wa Mbu



I baobabs a les afores


Francesc Marcé i Puig

dilluns, 26 d’octubre del 2020

La merda de gestió de la pandèmia: Estratègia de la por

LA MERDA DE GESTIÓ DE LA PANDÈMIA IN CRESCENDO

1/Están aconseguint el que volen. Que ens sentim culpables la gent i ens acusem entre nosaltres (evidentment que hi ha gent irresponsable, però això no és el problema real ni la causa de tot plegat) en comptes d'exigir als governs que prenguin mesures realment eficaces i deixin de posar pedaços (el nostre govern i la majoria). Que prenguin exemple dels països que ho han controlat sens quasi confinar ningú. A Tanzània del 3er món no hi havia covid, ni a Islàndia o Corea, fins la China ho ha controlat. 4 gats irresponsables no provoquen rebrots, un govern irresponsable si. Les aglomeracions al metro sense distàncies qui les permet?. La mascareta apretat amb el del costat no serveix de res. 

Jo vaig prendre aquesta iniciativa fa 5 mesos partint de la proposta raonable del Nobel Paul Romer de fer tests massius a tothom durant 1 any, com única forma de controlar la situació, i l'han signat 136, i a ell no li ha fet cas ni deu. L'estratègia de la por funciona, així ens flagelem nosaltres i deixem fer a governs de mediocres. Enllaç següent:

Peticio Change: TEST AL 100% POBLACIÓ 1 ANY

2/Nomes faltava la decisió inútil i inconstitucional de la generalitat, per culminar el cúmul de desproposits, amb el toc de queda, com si el virus en pla vampir fos més actiu a la nit justament quan no hi ha aglomeracions, que es produeixen als transports o les sortides de les escoles, per posar 2 casos. Sembla que a més de tancar bars i restaurants s'acabaran teatres, concerts etc. I tots al psiquiatre en busca d'ansiolitics i antidepressius. Volen enfonsar el país i el món de la cultura, ja prou tocat. Un dels àmbits on les normes precisament és respecten escrupolosament.

Evidentment el govern gene no tenia competències per fer-ho i ha hagut de recórrer a l'estat d'alarma per part del govern central.

Escrit irònic d'Enric Canela a Facebook ahir, en el mateix sentit del meu comentari (catedràtic biologia, antic company i organitzador dels 10k a Brussel·les) :

"Està clar que l’augment de contagis es deu a la mobilitat de la població i als contactes entre persones, especialment en llocs tancats. Els seus efectes es veuen en un augment de contagis, ocupació de llits d’hospitals i d’UCI. 

La causa dels augments cal buscar-la uns 15 dies abans. La crisi que patim va començar a final de setembre -primer d’octubre. 

Que va passar a partir de mitjans de setembre que no passava els dies anteriors. Quin és el fet diferencial?

Bingo: tothom va voler anar al restaurant, abans no anava ningú, i per això, després d’uns dies tancats hem vist com ja no es contagia ningú. Genial la visió dels nostres líders.

No neguem que cal frenar tot el que contribueix als contagis, però cal veure les elasticitats, que diuen els economistes". Resposta al meu comentari: "Imbècils al poder".

Comentari seu avui: "Estan trigant en adonar-se que van prendre una decisió inútil. Ara estan pensant en una més inútil encara.

No hi ha ningú de "ciències" amb capacitat per aplicar la lògica "causa - efecte"? 

Marc Ramentol, ha assegurat que la dinàmica de la pandèmia continua empitjorant, malgrat mesures com el tancament de bars i restaurants. Per això, ha indicat que caldrà que l’executiu imposi noves restriccions, com podria ser un confinament de cap de setmana. ‘Necessitem aplanar la corba, no n’hi ha prou amb reduir els contagis’, ha dit."

Reacció del món de la cultura davant el toc de queda en el sentit apuntat per mi (Joel Joan no és sospitós de negacionisme ni unionisme precisament). Enllaç següent:

EL MÓN DE LA CULTURA ESCLATA AMB EL TOC DE QUEDA (El Nacional. cat) 

Conclusió: tenim un govern de mediocres inútils incompetents que no sols no  ens portarà a la independència si no que portarà el país a la ruïna i la població massivament al psiquiatra. Vaja que no es diferencia massa dels governs de l'entorn, espanyol incluit.

Estratègia del govern/ns resumint: culpabilitzar la gent, fer-nos sentir culpables, i que ens culpabilitzem entre nosaltres per treure's les puces de la seva ineficàcia de sobre. De pas ningú protesta i tots obedients en aquest i tots els sentits. Han trobat, amb la pandèmia la forma ideal de controlar el poble. El 1984 d'Orwell perfecte. O fotem fora tots aquests polítics (un govern de tecnocrates sens interessos polítics, epidemiolegs, psicòlegs i economistes, controlaría la pandèmia en 4 dies) o no s'acabarà mai (els interessa) i ens tindran neutralitzats de per vida.

3/Matitzem-ho una mica, perquè no sembli que caiem en el pamflet. No em considero apocalíptic, ni propici a teories conspiranoiques, però al principi del confinament ja van sortir articles analitzant la situació a fons, com un d'Ignacio Ramonet i s'estan produint els pitjors presagis o hipòtesis. Quasi tots els països tallats pel mateix patró. Amb l'excusa de la pandèmia la ocasió ideal de neutralitzar i controlar la població. 

En política sociologia i psicologia no conten els discursos i justificacions si no les conseqüències de les accions empreses. I el resultat és uns població atemorida i neutralitzada i mesures que mai ataquen l'arrel. Quan s'arriba a un punt com l'actual és possible que l'única actuació sigui un confinament, però si després es torna al mateix cercle viciós no servirà de res. 

Si s'aprofités per fer tests massius i aïllar sols els contagiats tindria sentit, sinó estem a un cul de sac. La conclusió és que o no els interessa una solució real, fet que no s'entén si el resultat és un enfonsament de l'economia i de tot plegat,  o que sols son capaços d'una visió de curta volada i no a llarg plaç, i són doncs uns incompetents. Si hi ha països que ho han controlat amb controls massius perquè la resta no fan igual. Gran pregunta. 

Val la pena per començar llegir l'article o entrevista a Paul Romer que incloc a la petició i la seva proposta. Però només centrant-nos en les mesures preses, agafem el fet per exemple de que el màxim de contagis ara sembla que es produeixen a la feina i caldria doncs potenciar el teletreball. Si es així perquè no es fa això i en canvi és fa un toc de queda a la nit quan la gent no treballa. Sembla que contradiuen el que es de simple sentit comú. 

El mateix Canela ho assenyala amb les mesures preses amb els restaurants sense fonament ni cap resultat sobre els contagis. Potser és que sols estem doncs tots en mans de polítics mediocres i no hi ha cap conspiració conscient. Però tot i aixi cal analitzar quines són les conseqüències objectives de la seva actuació  sobre la societat, les persones, la salut mental i qui o què afavoreixen o propicien. I sigui conspiració o incompetència el resultat final és el mateix. Com es deia abans l'infern està ple de bones intencions.

Àfrica


“ÀFRICA”


Estic capturant, pas a pas, espurnes de felicitat. 
Submergint-me en la natura de selves subtropicals. 
Renaixent en el baptisme de salts d'aigua espatarrants. 
Recorrent rius amb l'aigua fins la cintura. 
Fins quasi ofegar-me en la seva força desbordant. 
Consumint el cafè produït a ritme de cants ancestrals. 
Encisat pels Masai, on un grup de dones quasi m'ha segrestat. 
Saltant amb ells fins quasi la il·lusió de ser un més de la seva cultura. 


I aquesta aventura enllaunada sols acaba de començar. 
Tanzània ens ha obert les portes i hem de seguir explorant. 
Coneixent gent acollidora delitosa de nosaltres i nosaltres d’ells. 
Per pistes i intransitables, espiat per una jirafa, un nyu i uns babuins. 
Engolits per la vall del Rift, el llac Natron i el volcà sagrat. 
Fonent-nos en un Serengeti contínuament canviant. 
Si ha existit el paradís, segur que es troba en aquests camins. 
Si encara hi ha natura verge, és en aquests paratges tant bells. 


He vist els nyus creuar el riu Mara i ser devorats per un cocodril. 
He vist cebres, hipopòtams i elefants. 
He vist lleons, gaseles, hienes i xacals. 
Sense barrots ni zoos, lliures a la sabana. 
M’he perdut en a la plana del Ngorongoro, envoltada de muntanyes mil. 
He caçat amb els Hatzabé, que ens han despedit amb danses i cants. 
Mentre un “mim” esplèndid imitava tots els animals. 
He assaborit els menjars d’una “mama” africana. 


Que gran, desconeguda i abandonada l’Àfrica, origen dels nostres ancestres. 
Deu ser l’únic lloc del món on encara hi resta quelcom de genuí. 
Si Cuba em va robar el cor, l’Àfrica me l’ha retornat. 
No és allà on hi ha carronyers, és aquí on tots semblem espectres. 
Que fàcil ha estat anar-hi, que difícil tornar cap aquí. 
Aquesta catarsi és al seu principi, resta molt de camí, això no s’ha acabat. 



Francesc Marcé i Puig. 
Començat al Serengeti. Acabat al Vallès. 
Octubre de 2020. 


dissabte, 26 de setembre del 2020

Avui he descobert de veritat els Carmina Burana

AVUI (per divendres 25) HE DESCOBERT DE VERITAT ELS CARMINA BURANA, després de tenir-los i escoltar-los en vinil des de fa més de 40 anys.

Orquestra Simfònica del Vallès, Cor Jove de l'Orfeó Català, Alicia Amo (soprano), Beñat Egiarte (tenor), Toni Marsol (baríton). Pau Casan i Josep Surinyac (pianos). A la Faràndula de Sabadell.

Intèrprets magnífics. La Simfònica del Vallès, res a envejar a la Berliner Philharmoniker, o a la Simfònica de la ràdio de Leipzig, que és la versió que tinc del 1966. Els cors, tots/totes literalment molt joves, no és cap tòpic dir que sonaven com els àngels. Existeixen: avui els he vist. He de dir que no sóc entusiasta de la música coral en general i menys de l'òpera, de la que m'agraden bàsicament les arias. Avui però he gaudit com un boig sentint-los i he de dir que jo, que no distingia un tenor d'un baríton, m'he quedat fascinat sentint a Toni Marsol (baríton) fent meravelles amb la veu i que quasi ens fa un streaptease a la taberna. Ho veureu al tercer video. Tot un personatge.

En realitat, no els havia sentit mai en directe, tot i que era una cantata que m'encantava i cal fer-ho, per descobrir el paper de cada intèrpret i el motiu de que hagi estat una obra que et fascina. Els he escoltat a casa abans d'anar-hi i ara mentre escric i ja no és el mateix. Ho entenc tot. Entenc perquè és i se la considera una obra mestra, tot i la seva senzillesa. Entenc perquè vaig dir a l'últim article d'aquest bloc que Carl Orff era dels pocs músics "clàssics" realment bons del SXX. Podria dir, lligant amb el que deia llavors, que una altra música Simfònica de qualitat del SXX és la de Alan Parsons (que escoltava al cotxe al anar i tornar) o la de Pink Floyd.

Als Carmina Burana, conflueixen una serie de factors molt especials. Una fusió i contrapunt perfecte entre tots els diferents "actors", cors, orquestra i solistes. Un contrast constant, amb continus canvis sobtats entre tons suaus i ritmes trepidants. Qui ha dit que la "marxa" sols és cosa del swing, el rock o la salsa?. Es un perfecte equilibri entre melodia i ritme, entre seny i rauxa. Orff hauria hagut de ser català en comptes d'alemany.

Però hi ha un factor que ho acaba de rematar. 24 poemes dels monjos desertors de Beuron, autèntics bohemis o contraculturals del SXIII. Satírics o reflexius, de taberna i amatoris, cantant a la fortuna, la primavera, els plaers del vi i el joc o l'amor i la sensualitat. La majoria en llatí i alguns en alemany. Que bé que sona el llatí cantat. Em recorda els temps de batxillerat. Potser hauríem de recuperar-lo com a llengua franca de totes les llengües romàniques i s'acabarien les picabaralles lingüístiques i la dependència del món anglòfon.

Normalment dels poemes se'n troba una traducció literal, però n'he trobat una bona traducció en català del que obra i tanca la cantata - Oh fortuna-, que us poso l'enllaç a baix. Té 700 anys i he pensat que el podria haver escrit jo. També us poso tres fragments de la interpretació que ha captivat a l'auditori, aplaudint-nos drets músics i públic i amb un bis final. Gaudiu-ne. 


Aquí teniu "Oh Fortuna", el primer poema, traduït per Gabriel Sampol. Enllaç:




1) O Fortuna






2) I Primo Vere






3) In Taberna: Estuans Interius (Toni Barsol, baríton)








dilluns, 21 de setembre del 2020

Avui he descobert Schubert a l'Auditori (i una cosa que ja sabia)



AVUI (per dissabte 19) HE DESCOBERT SCHUBERT a l'Auditori i una cosa que ja sabia. I us en poso un trosset de "La mort i la donzella" (quartet de corda nº 14 en re menor) interpretat pel Quartet Modigliani. Quina meravella!. 2 violins, una viola i un violoncel, pura passió. 

Avui vull opinar de música. Una disciplina que no he estudiat mai ni mai he sabut tocar cap instrument. En sóc doncs un analfabet, o no, doncs la porto escoltant, descobrint i col·leccionant des de fa 55 anys sense parar i m'apassiona. Si més no un melòman si que ho sóc i diuen que l'experiència és un grau. Segurament diré algunes bestieses. Procuraré no fer-ho i com a molt no passaran de ser les meves opinions. I si més no les xarxes tenen això. Que tothom pot opinar encara que no en tingui ni puta idea, que són la majoria.

Jo tinc i conec moltíssima música i contínuament en descobreixo de nova, tot i que lògicament sempre ets deixes coses. Els que em coneixeu segurament sabreu que sols a Spotify hi tinc més de 500 músics i quasi 14K peces, no sabria enumerar de quants estils i orígens diferents, sovint inclassificables.

Dins del camp de l'anomenada música clàssica m'encanta sobretot tota la barroca i també els compositors més coneguts del XVIII i el XIX.

De Schubert lògicament en coneixia l'existència, però mai m'havia inspirat curiositat. Nascut a final del XVIII i mort de sífilis als 31 anys a principi del XIX. Alumne de Salieri el "suposat" assassí de Mozart. Avui m'ha fet vibrar a mi i a tot el públic. Segur que els intèrprets n'han estat en part responsables. Melodia, harmonia i sobretot ritme i passió a dojo. El resultat, després de 3/4h de gaudiment, 10 minuts aplaudint i han hagut de sortir 4 vegades. Ja tinc un altre músic per anar descobrint en calma.

La cosa que ja sabia me l'ha confirmat l'altre quartet (mateixos instruments). No en diré el nom doncs segur que tots/es són virtuosos, que han estudiat anys de conservatori i sols és la meva opinió de la música i no d'ells. Tampoc diré el nom dels compositors de les 2 peces, autors d'aquí, del XX i el XXI respectivament, doncs segurament són genis a qui no arribo a la sola de la sabata.

Però exceptuant Carl Orff,  Ravel i crec que quasi ningú més, doncs Dvorak va morir el 1904 i Grieg el 1907, sempre he considerat que l'anomenada música clàssica és va acabar el XIX. I tot això de la música dodecafónica, atonal o dissonant (la dissonància en psicologia és un problema d'adaptació) era una presa de pèl, o quelcom tant elitista que sols l'entenen ells. Al cap i a la fi a tota la música clàssica a què m'he referit, grans autors sovint recollien o s'inspiraven en músiques o cançons populars. I en aquest sentit sempre he considerat que l'autèntica música clàssica del segle XX, és la música popular tant rica i variada, i la gran difusió, globalització i processos de fusió a que ha donat lloc, des de la fàcilment classificable a la inclassificable. 

Per resumir en alguns exemples generals, des del blues, que desemboca en el rock i el pop i totes les infinites derivacions, fins al redescobriment, difusió i "barreja" amb les anteriors de tota la música popular o folk d'Europa, Assia, Àfrica i América. I si volem citar 3 casos de música "estranya" i inclassificable diferents, però que és un plaer escoltar, tenim Philip Glass, la Penguin Café Orchestra i Pascal Comelade, entre moltíssims altres.

Però és que la 1a peça d'avui del 2on quartet de corda (autor del XX), suposo que atonal, doncs cadascú anava per lliure, no hi havia ritme ni melodia ni harmonia, de 1/2h, ha sigut infinitament avorrida i m'ha sonat com un orgue de gats. No he aplaudit i el públic quasi gens. La 2a peça (autor del XXI), igualment avorrida, almenys "sonava més a música" i tots hem aplaudit, suposo que pel contrast amb l'anterior, però ni de lluny com a la interpretació de Schubert.

En definitiva un vespre musical molt instructiu i en un sentit o altre una experiència interessant.

Aquest darrer mes no em puc queixar del meu aprenentatge i gaudiment musical. He sentit un duet de violí i contrabaix interpretar músiques del món, un grup de bluegrass, i un intèrpret i després una colla tocant Handpan, un instrument que no havia sentit mai, i avui descobert un clàssic magnífic com Schubert, que tenia pendent, i sentit en directe aquesta música contemporània que ja considerava poc interessant i se m'ha confirmat.

Amb covid i tot he sentit més música en directe que mai i mireu que és difícil!
Animeu-vos a buscar ocasions de sentir-ne, encara que suposi un esforç, perquè al final almenys, encara que tot faci pudor, sempre ens queda la musica, com cantava el malaguanyat Aute, de qui també sempre és un plaer escoltar les seves cançons desbordants de sensibilitat.

Us mostro 3 fragments de "La mort i la donzella", pel Quartet Modigliani
















diumenge, 13 de setembre del 2020

Cul de Sac



"CUL DE SAC"


Quan tot i saber que sols és real la solitud,
et resisteixes al teu destí d'ermità.
Quan després d'anys d'esperar res de ningú,
no et resignes a renunciar al caliu dels altres.
Quan després d'anys de renunciar a tota esperança,
encara et resta l'esperança d'un afecte correspost.
Quan malgrat tot estar en contra no vols canviar d'actitud.
Quan de fet cap d'aquests intents del tot et delità.
Però malgrat el teu autoengany encara esperes algú.
I segueixes de boig cercant per tots els antres.
Quan malgrat l'oblit encara cerques una aliança.
Quan ximple de tu vas creure la vida haver recompost.


Quan tens clar que la única sortida és trencar-ho tot.
Fugir ben lluny i oblidar-te d'aquest passat ja mort.
Quan ja no saps què s'ha fet d'aquelles flors.
Però no ets prou fort per tirar al dret i restes en la dissort.
O és que no saps com fer-ho doncs ets un estaquirot?.
O és que ja son massa esforços aclaparadors?.


Potser sols et resta esperar sens esperar res.
Deixar per fi de témer-lo i fondre's en el buit.
Buidar la ment de cabòries i el cos de cap desig.
Deixar de fer esforços i de portar cap pes.
Deixar d'esmerçar-se per degustar cap fruit.
Moure's per rodalies i no intentar ser al mig.


Però per desgràcia ja és tard per fer-se budista.
I seguiràs donant voltes al cercle viciós de tu mateix.
I seguiràs somiant en la teva particular utopia.
Movent-te sens parar en un circ de més d'una pista.
Cremant inútilment energies amb escreix.
Esperant descobrir la porta algun dia.



Francesc Marcé i Puig
13 de setembre de 2020





Objectius del Bloc

- Exercir el meu dret d'expressió com a simple ciutadà. Tenint en compte les dificultats i limitacions per accedir als mitjans de comunicació convencionals, he considerat que internet era la millor via.
- No pretén ser un bloc ni estrictament profesional, ni purament personal, ni especialitzat. En realitat pretén abarcar una mica tots aquests objectius: Introduir informació relativa al meu treball científic, a experiències personals que puguin resultar útils, a les meves opinions polítiques i dels fets d'actualitat de diversos camps, fins i tot a vivences més personals, així com a enllaços amb pàgines web o altres blocs que em semblen interessants.
- No hi pretenc dogmatitzar, ni fer-me l'interessant, sinó integrar-me dins la xarxa d'intercanvi de comunicació social, en què es basa qualsevol cultura. Compartir informació.
-Parteixo d'uns principis bàsics: Com deia Bachelart la objectivitat no existeix sinó la objectivació: fer que els altres puguin seguir i contrastar els teus arguments, coneixent la perspectiva de la que parteixes. Com assenyala Paul Watzlawick, hi ha tantes realitats com punts de vista. O com defensa Paul K. Feyerabend, la objectivitat només pot sorgir de la proliferació teòrica, o sigui del contrast entre perspectives.


CARACTERÍSTIQUES DEL BLOC

Aquest bloc te un caràcter dinàmic. Es va construint i reconstruint a mesura que avança. I això és tant a nivell formal com de continguts. En termes de continguts es fan recorreguts endavant i endarrera, tractant sobre temes d'actualitat, o treballs recents, així com es fan recuperacions d'articles, experiències u obres de l'autor de diferents èpoques. Te un caràcter biogràfic en el benentès de que la biografia no és res més que el reflexe de la nostra multiplicitat de relacións amb el món, i en aquest sentit és això el que s'hi vol expressar.

En termes formals això implica que encara que el seu format és linial, la seva lectura no te perquè ser-ho. S'hi poden trobar "publicacions" més o menys "intemporals" en periodes anteriors del bloc, que poden mantenir el seu interès, juntament amb altres més cojunturals, però que vistes en perspectiva poden passar a tenir un interès "històric".


També implica que en la mesura que s'hagin perdut continguts d'alguns articles, o calgui actualitzar-los si és posible, ho indicarem o intentarem restaurar-los.

En aquest sentit recomano també revisar de tant en tant els enllaços, en la mesura en que es poden anar ampliant o modificant, i inclòuen una amplia varietat de temes així com eines, fonts de dades o iniciatives, on és fàcil trobar quelcom d'interès.



Creative Commons

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Subscribe in a reader