Una altra Tannka

 

"TANNKA"

 

 

Tothom tancat,

dins la seva bombolla.

Un coll d’ampolla.

Ni trist, ni enfadat.

Ni crostó, ni molla.

 

 

Francesc Marcé i Puig.
17 de novembre de 2020

Què passa? -Rèquiem per una Societat malalta-

 

"QUÈ PASSA? -RÈQUIEM PER UNA SOCIETAT MALALTA-"

Què passa quan sols ens queden les paraules

i les paraules se les endú el vent?.

Què passa quan ja ningú ens escolta?.

Què passa quan s’han trencat totes les baules?.

Què passa quan no hi ha persones i sols hi ha gent?.

Què passa quan sols la solitud ens envolta?.

Què passa quan sols quedes tu i cap dels altres?.

Què passa quan el sol ixent és ponent?.

Què passa quan ja no és temps de revolta?.

Quan no queden veritats i sols faules?.

Quan son falsos els brillants, l’or i l’argent?.

Quan tots parlen sense solta ni volta?

Quan tot i ser plenes son buides les aules?

Quan la poca esperança s’ha anat perdent?

Quan la roca més dura ja ha estat dissolta?

Quan de ser tant a prop del sol se’ns han cremat les ales?

Quan no hi ha contacte, ni mirada, ni sentiment?.

Quan de tant no mirar enlloc tothom es giravolta?.

Quan la resposta és igual a bones i a males?.

Quan de tant no fer res no sabem ni què estem fent?.

Quan la culpa que no tenim ni tan sols és absolta?.

Quan no hi ha ningú assegut ni a cadires ni taules?.

Quan, a poc a poc, com el gel, ens anem fonent?.

Quan la realitat és una pregunta irresolta?.

Quan ja és igual si camines, corres o saltes?.

Quan tot allò que teníem s’ha anat perdent?.

Quan el més savi sembla un poca solta?.

Quan ens ha fugit la vermellor de les galtes?.

Quan és igual si guanyes o estàs perdent?.

Quan tant és si la grisor és poca, gaire o molta?.

Quan no hi ha diferència entre virtuts i faltes?

Quan l’alè dels altres ja no ens serveix d’aliment?.

Quan ja no és útil aquella equació resolta?.

Què passa amb tantes ànimes malaltes?

Que passa quan ja no se’n pot fer ni esment?.

Quan ni al costat del foc no t’escalfes?.

Quan ningú nota ni la cremor d’un ferro roent?.

Què hem de fer quan la gent ni s’escolta

i les paraules són pols en el vent?

Francesc Marcé i Puig
17 de novembre de 2020

Tres Tannkas

 

"TRES TANNKAS"

 

1/Quan camino 

amb el cos irat, 

no em domino 

i abomino 

de tota feredat. 

2/Fresc el dia, 

amb un sol apagat, 

com un espia, 

sol i palplantat, 

que fuig fent via. 

3/Res no dura, 

com fruita madura. 

Que isarda 

és la vida. 

Quina basarda!. 

Francesc Marcé i Puig 
11 de novembre de 2020 

Jo no soc d'aquesta època

 

"JO NO SOC D'AQUESTA ÈPOCA"

He descobert finalment 

Que jo no soc d’aquesta època. 

M’he reencarnat. 

Vaig viure lliurement 

a la França convulsa 

del segle dinou. 

Amb Baudelaire, 

Rimbaud i Lautrec. 

Vaig viure amb ells 

les nits de París. 

Vaig fruir de les nits, 

entre un respir i un ofec. 

Res de la nit m’era nou. 

La vida era per mi un affaire. 

Sa força m’impulsa. 

Expandint la ment. 

Seguint-los a ells m’he trobat, 

lluny de tota èpica, 

lluny de tot fonament. 

Francesc Marcé i Puig 

11 de novembre de 2020.

Res m'és aliè

 

"RES M'ÉS ALIÈ"

 

Res m'és aliè 
d'aquest món on visc. 
Res se m'escapa. 
Ni tan sols un alè, 
ni la flor d'un hibisc, 
ni cap punt sobre el mapa. 

Res m'és aliè 
d'allò que m'envolta. 
Gent, natura i ciutat. 
Mai poso cap fre 
enfront qui m'escolta, 
enfront qui em fa costat. 

Res m'és aliè 
del que al voltant succeeix, 
tant un plor com un riure, 
tant si algú pateix, 
com si algú vol viure. 

Francesc Marcé i Puig
11 de novembre de 2020.

  

Remembrança d'un Amor Prohibit

 

"REMEMBRANÇA D'UN AMOR PROHIBIT"



De quantes coses sols em resta el record. 
Ja se que del record no se'n pot viure. 
Però pot ser una bona excusa per escriure. 
I rememorar i reviure fins la mort. 


I quin millor record que l'amor prohibit. 
Aquell que en un moment donat et va fer reviure. 
Aquell que et va embogir tant de dia com de nit. 
Aquell que ja de gran et va tornar a fer sentir lliure. 


Quan ja et semblava que tot per tu s'havia acabat. 
Vas i trobes un cos preciós que de cop se't lliure. 
I et perds en els seves sines com caient d'un espadat. 
I fins hi arribes de tant en tant a conviure. 


I penetres dins seu com mai ho havies fet. 
I gaudeixes d'un plaer que mai havies conegut. 
I d'aquella pell tant blanca com la llet. 
I fas l'amor, estirat, dret i assegut. 


I tornes a fruir de tota una dona, 
en la seva esplendorosa joventut. 
Aquells ulls verds i aquella cabellera rossa. 
Aquella figura tant nua i tant perfecte. 
que et torna foll i no li veus cap defecte. 
I et tires de cap dins la seva profunda fossa. 
I que et fa trobar, en el que per molts és pecat, 
pura meravella i pura virtut. 


Qui t'havia de dir que descobriries una perla, 
just al lloc més impensat. 
Que et faria sentir com mai t'havies sentit. 
Que et faria superar els límits fins l'infinit. 
Més dolça que el cant d'una merla, 
quan renaixies en la seva voluptuositat abraçat. 


Amb qui tornaries a descobrir l'aventura. 
I la tendresa i la companyia. 
I tornar a fer l'amor sense pressa. 
Sense tabús ni armadura. 
Cercant-la sens descans un dia i un altre dia. 
Sens patir mai per si el got vessa. 


Noia tendra i amorosa. 
El pitjor que vaig fer fou deixar-te escapar. 
Sempre complaent i saborosa. 
Que sol em vaig sentir quan vas marxar. 
Sempre recordaré quan sentíem música, 
l'un al costat de l'altre al vell sofà. 


O aquell cop que ens vam passar la nit ballant, 
aquella diada màgica de cap d'any. 


Però tu eres una criatura lliure. 
A qui era impossible retenir. 
Era molt conscient del joc que jugàvem. 
Un temps que no em cansaré de reviure. 
Com de la mica de tu de què vaig gaudir. 
Com de la il·lusió de què ens estimàvem. 


Que cada vegada que t'ho deia, 
em deies calla, no em diguis això. 
Tot i que jo sabia que t'agradava, 
doncs resplendies com una flor. 


Et segueixo estimant en la llunyania. 
Donaria el que fos perquè fossis aquí. 
Per poder retrocedir en els anys. 
Tornar a abraçar-te i petonejar el teu cos. 
Segueixes sent com una llum que em guia. 
Quan no se com prosseguir. 
El que em vas donar compensa tots el danys. 
Guardo el teu record com un nen gelós. 


He trigat molt de temps a adonar-me 
de què tots els mals em van venir, 
quan vam perdre el contacte, 
quan anys després de ser fora, 
va ser com si s'hagés trencat el nostre pacte 
i ja no vaig saber res de tu a cap hora 
i no vaig saber que es va esdevenir. 


Els nostres cossos que s’acoblaven, 
com dues meitats d'una taronja, 
de cop ja no es trobaven. 
Ja no érem part l'un de l'altre, 
ni que fos en la distància flonja. 
Els ulls que tant s'havien mirat, 
de sobte ja no es miraven. 


Feia tant que no acariciava 
la teva mà amb el meu dit. 
Però encara recordava 
el que tu m'havies dit: 
"a qui estimes tot li perdones". 
No se si tu a mi m'has perdonat, 
que no hagués anat a rescatar-te, 
que no hagués sigut més valent, 
amb la meva noieta de formosos ulls. 
Ho tinc fixat a la meva ment, 
perquè no vaig poder salvar aquells esculls, 
perquè no vaig saber atrapar-te, 
quan tu em cridaves de lluny 
i jo no reaccionava, astorat, 
com un vaixell sacsejat per les ones. 


Tot i que el temps ja no és vàlid 
i el cor s'ha omplert de molsa, 
malgrat que encara resta ansiós, 
i les meves paraules ja no t'arriben, 
i als racons del meu cervell et perds, 
i tot el que resta tan sols és fum, 
no pot amb mi la peresa, 
i segueixo pensant el que et vaig dir, 
el darrer dia quan tu vas partir: 


"Necessito la teva cara dolça, 
les teves mans suaus, 
el teu cos tendre, 
el teu somriure tímid, 
el teu contacte càlid, 
el teu caminar graciós. 
Necessito sentir que em miren 
els teus preciosos ulls verds. 
Necessito despertar amb la llum 
de la teva bellesa". 


Necessito tornar-te a dir com et deia, 
cada dia quan et veia: 
"Hola ulls bonics!" 
Encara que siguin solitàries totes les nits, 
encara que tot el que puc donar ja ho he donat, 
ets la vela àurica de la meva vellesa, 
la remembrança de què sempre que he pogut, 
amb tanta força com he sabut, 
com un boig he estimat. 

Francesc Marcé i Puig 

11 de novembre de 2020

A Barcelona encara hi ha música (Al carrer)

 A BARCELONA ENCARA HI HA MÚSICA (Al carrer)

NOTA: Clicant al títol podeu veure un reportatge fotogràfic de tots els llocs que s'esmenten. 

Com que el toc de queda no és fins a les 22h i el confinament perimetral els caps de setmana estranyament llargs, he fet com tothom que pot, sortir entre setmana al màxim fins que ens segrestin a casa.

Vaig fugir de BCN fa 32 anys, tot i que hi vaig continuar treballant i anant de gresca. La ciutat comptal és com el primer amor, que mai s'oblida.

El 15 d'agost ja hi vaig fer una 1a visita "nostàlgica". Avui l'he portat a terme del tot. M'he retrobat amb la meva Barcelona, la més entranyable, la de sempre, la que no han aconseguit canviar malgrat Colaus i Covid, la que estimo.

Passejada de 6h, del Raval i el Gòtic a la Ribera, la Ciutadella, tornant pel Moll de la Fusta. 

Començant per la Boqueria (moltes botigues tancades, però fruites, verdures, pernils i olor de peix), - compro un entrepà i una cervesa-, la Virreina, les Rambles (encara hi ha floristes i quioscs que venen de tot menys diaris), el carrer de'n Roca, amagat just després de Portaferrissa, antiga ubicació del mític bar 2o Acto que vaig freqüentar, la plaça del Pi, el frontispici picassià del col·legi d'Arquitectes, la Catedral (feia anys que no hi entrava), el carrer del Bisbe, la plaça Sant Jaume, la plaça del Rei, la de Sant Felip Neri (fa mil anys hi vem salvar un borratxo de morir ofegat en un pam d'aigua), el carrer Llibreteria (el Forn Sant Jordi on compravem dolços de coco era tancat però a una sucursal al costat hi he pogut comprar panallets), el carrer Ferran, la plaça Reial, altra cop les Rambles (menció especial pel Kiosco Cazalla, de l'Arc del Teatre, quins records de joventut), Colom, pel carrer Ample, la Mercè, Sta Ma del Mar, el Fossar de Les Moreres, el Born, l'estació de França, la Ciutadella tant maca com sempre amb gent a la gespa i els bancs, tornada pel passeig de Colom (menció especial pel restaurant les 7 portes on a la prehistòria amb la família íntima vem celebrar el casament  als jutjats), i el moll de la Fusta i les golondrinas, les Drassanes i de nou la Rambla fins Canaletes i una ullada a la plaça Catalunya.

Dia complert. He fet 80 fotos (més que un guiri) de llocs, edificis i botigues immortals, com Subirà Cereria a Llibreteria, Llibreria Sant Jordi a Ferran, Farmàcia Nadal a Rambla-Bon Succés, o a la de paraigües i sombrilles al Pla de la Boqueria.

Però sobretot, dia complert, perquè després de veure ahir que fins l'Auditori ha cancel·lat tots els concerts, fins en hores fora de tocs de queda (em diuen que han obligat a tancar-ho tot: definitivament volen enfonsar la cultura), tot i que divendres encara vaig anar a un. Avui he tastat al carrer 3 estils diferents dels 9 concerts anteriors i que us poso aquí. 

Un saxofonista solitari tocant Jazz al costat de la Catedral (he aprofitat per menjar l'entrepà i beure la cervesa), una noia argentina amb guitarra cantant a lo Tracy Chapman davant la Catedral i un xicot de Burkina Faso i mare de Mali tocant a l'estil Ali Farka Toure, amb un instrument de corda fet de carabassa o quelcom semblant, a la Ciutadella. Això sols és possible a la meva Barcelona, la que estimo i, tot i que la vaig abandonar mai va ser del tot, doncs de molt jove li va robar el cor a un noi com jo, que venia de l'Hospitalet.

PD. M'he quedat sens veure una exposició del meu antic company de facultat, encara amic i gran fotògraf Manolo Laguillo, a la Virreina. Quina mania de tancar els dilluns si no es festa.

Kiosco Cazalla, Arc del Teatre 

La Ciutadella

La Ciutadella 

Floristes de les Rambles 

La casa dels paraigües i Sombrilles, Pla de la Boqueria

Farmacia Nadal, Rambla - Bon Succés 

Subirà Cereria, Llibreteria

Llibreria Sant Jordi, Ferran

El saxofonista

La cantant argentina 

El músic de Burkina Faso