"Debate del estado de la Nación"-Carta oberta al President Zapatero-

Carta Oberta d'un Ciutadà Català

a Jose Luis Rodriguez Zapatero

Benvolgut President


Permete'm que et parli de tu, doncs és un costum bastant arrelat dels de la meva generació, una mica més grans que tu, si no vaig errat (la de l'Aznar vaja, per entendren's, però d'esquerres). Permete'm també que parli clar i català, com es diu popularment a la meva terra, com ho faria amb un amic, i sent conscient de què la política és un àmbit infinitament més complex del que és capaç d'imaginar qualsevol ciutadà. En aquest sentit jo soc autodidacta en base a haver viscut i participat dels periodes que van des dels darrers 20 anys de dictadura, a la transició i la democràcia. No soc cap expert però tinc una opinió formada.

Company, tot i que he de confessar que no et vaig votar, soc dels que ens varem alegrar de la teva victòria, després dels anys negres de la segona legislatura de l'Aznar, en què la situació i l'ambient s'acostaven al feixisme, a la reacció i la intolerància més enllà del que podiem haver mai imaginat. I dels que amb el seu vot varen recolzar indirectament la teva investidura i la teva tasca de govern.

A l'època Aznar Euzkadi va ser una de les nacions espanyoles més perjudicades, amb una campanya d'assetjament, d'una violència explícita, d'una generació de desmembrament social que jo no havia viscut mai i em va terroritzar. De fet va esquitxar també a Catalunya; anyell expiatori de tots el mals, quan a Espanya li convé: aquí la societat està menys fragmentada que a Euzkadi i, en aquest sentit, sumant'hi el seu caràcter democràtic, fa més por que poguem alcançar les nostre aspiracions, que en el cas més conflictiu d'Euzkadi. Espero que no m'acusis de voler parlar en nom de Catalunya sens representar-la, com acostumes a fer amb el portaveu de CIU tot sovint al Parlament Espanyol. Només et cal estar atent als fets, les estadístiques i les enquestes, per saber quines son realment aquestes aspiracions.

Perdona que sigui clar i et recordi que tu vas participar en aquell frontisme contraproduent, i en vareu rebre un efecte boomerang a les el.leccions subsegüents. Celebro que el PSOE amb Patxi López, adoptés una postura més equilibrada, deixant d'anar a remolc del PP, tot i que al final no hagi fet honor a les espectatives, tornant a recolzar-se en aquest per arribar al poder a Euzkadi, en unes el.leccións falsejades per l'antidemocràtica llei de partits. Tinc la nostàlgia del record de la llarga època en què el PSOE i el PNB varen gobernar junts Euzkadi, en una col.laboració exemplar i realista.

Recordo que també ens varem il.lusionar amb les teves promeses de respectar la voluntat del poble català, respecte a l'Estatut que sortís del Parlament. De la mateixa manera que vas prometre treure'ns de la injusta guerra de l'Irak i ho vas acomplir.

Comprenc que un President està sotmès a moltes pressions tant per part de les contradiccions dins del seu mateix partit, com de l'oposició, grups de pressió de la societat civil, i una cojuntura i unes Institucions internacionals.

Però és important acomplir la paraula donada si es vol mantenir un cert carisma i credibilitat, que t'havies creat a pols. Vull creure que Espanya no és tant de dreta furibunda com va apareixer a l'època de l'Aznar. Espanya ja fa temps que ha superat el franquisme i l'espanyolisme fonamentalista (tant proper al jacobinisme francès), o si més no això ens agradaria poder creure als catalans.

L'Espanya de les autonomies, de seguida va esdevenir un cafè per a tots, per neutralitzar el pès de les nacions històriques diferents de Castella: Catalunya, Euzkadi i Galicia, o sigui les que varen disposar d'Estatut quan la República (a Galicia no arribà a entrar en vigor degut a l'alçament franquista). Crec en canvi que, a l'hora de la veritat, ha servit (o potser he de dir "hauria d'haver servit") per recuperar la varietat i la diversistat dels pobles i cultures que es troben actualment a l'Estat Espanyol.

Si fossiu prou perspicaços no haurieu seguit, ni seguirieu retallant a nivell d'Estat un Estatut, que ja no era cap gran cosa d'entrada (tenia poques diferències amb l'Andalús), creant així cada vegada més desafecció en el poble català, com ja fa temps va advertir el mateix President Montilla (per cert, del teu partit).

Perquè ha de fer por a ningú que hi hagi autonomies que aspirin a un grau més alt d'autodeterminació?. Està passant per exemple amb Escòcia a la Gran Bretanya, el Vennetto a Itàlia, Flandes a Bèlgica, etc. Tenim cassos de separació democràtica en paisos de la mateixa Unió Europea com Txequia i Eslovaquia, Estonia , Letonia i Lituania, etc, o tant anteriors com posteriors durant el segle XX i més recentment a Europa com els cassos d'Irlanda, d'Islàndia, Noruega, Finlàndia, i més recentment Montenegro. Perquè Espanya ha de marxar de Kosovo amb falses escuses, quan el motiu real és no haver de recolzar i reconeixer la imminent independència del país, no fós cas que el Catalans i Bascos demanéssim explicacions?.

Tenim cassos com el Quebec on s'han fet referendums d'independència, en què ha perdut per poc l'opció independentista i no ha passat res ni en el bandol del pertanyents a una opció o la contrària, i se'n faràn més. Tots els que hem referit son cassos de paisos democràtics. Si no ho saps, t'informo de què a Catalunya ha entrat a la mesa del Parlament una iniciativa popular legislativa per la convocatòria d'un referendum d'autodeterminació (amb més de 10.000 signants). Aquest dret a més a més fou reconegut pel Parlament de Catalunya, anys enrere.

Respectarà el teu govern el procés que se'n desprengui i el referendum i els seus resultats, si s'arriba a cel.lebrar? O be tornaràs a actuar com en el cas d'Euzkadi i el Lehendakari Ibarretxe?.

El dret d'autodeterminació és universal i reconegut per la ONU. Tu saps que intentar dir que sols és aplicable als països colonitzats el Segle XIX, i no als que van perdre definitivament la seva independència i els seus drets el segle XVIII, com Catalunya, és fer demagògia. Abans els fets de la història recent d'Europa ens ho han posat en evidència. No vull explicar-te la història de Catalunya i Espanya perquè segur que la coneixes millor que jo. Però si recordar-te'n alguns passatges significatius.

Suposo que a aquestes alçades ningu intel.ligent o de bona fè pot seguir creint-se la versió franquista de la història d'Espanya, ignorant que Catalunya va ser l'imperi meditarrani del segle XIV. Que el segle XII va tenir la primera constitució protodemocràtica, un segle abans de la Carta Magna anglesa. Que entre 1250 i 1350 va ser el primer país d'Europa més semblant al que avui denominem Estat-Nació. I que la seva bandera ja era la d'ara, mentre que l'espanyola es va crear per un decret de 1785. Son esdeveniments que caldria que coneguessin aquells que diuen que ens hem inventat com a poble fa quinze dies.

Recorda President que l'ideal inicial, que ens va entusiasmar a tots els que ens començavem a sentir Europeus, era el futur d'una Europa dels Pobles o les Nacions. D'una unió lliure i solidària de tots els pobles, incloent aquells que havien vist ofegada la seva llibertat des de feia segles i especialment pels suposats Estats-Nació sorgits el segle XIX i principis del XX, dins dels quals quedaren compartimentades i diluides les seves cultures. Una Europa que recuperés la seva riquesa i pluralitat originaria d'identitats i cultures diverses.

Crec que Europa és el futur de tots nosaltres (de fet ja n'és el present), en peu d'igualtat entre tots aquells que aspiren a tenir-hi una identitat pròpia, que també sigui respectada. D'això se'n diu la unitat en la diversitat i correspòn a un grau més alt de desenvolupament social, que l'uniformisme a que han tendit els Estats actuals. És absurda la por d'aquests darrers que viuen com una mort allò que no és més que una reneixença en un grau més alt de complexitat i de democràcia més genuina. Evidentment aquests Estats representen interessos de poder i econòmics que son els que realment guien el seu posicionament i son élls els que s'inventen nacions inexistents, per anorrear els ciutadans respecte una realitat molt més complexa, a fi de poder perpetuar-se.

Tu, quan vas assumir a la teva campanya la pluralitat Nacional d'Espanya, podies i hauries d'haver encapçalat un moviment cap a l'Europa dels Pobles.

Arribats en aquest punt, jo et vull preguntar a tu i als espanyols perquè Catalunya, si així ho desitja no ha de poder fer ús del seu dret d'autodeterminació, del seu dret a decidir lliurement. Abans recordavem com els referendums fets al Quebec no han implicat cap drama. A Catalunya passaria el mateix i tothom respectaria els possibles resultats. Ara mateix les situacions del Quebec i Catalunya son molt més semblants que fa cert temps. En l'hipotètic cas de què Andalusia decidís canviar la seva relació amb l'Estat Espanyol, se li hauria de respectar igualment.

Si el resultat del referendum fos afirmatiu no hauria de suposar cap tragedia. Ja ha passat l'època de les sol.lucions per la via de la força als paisos desenvolupats. Pensem que el procés no és com argumenten alguns de crear noves fronteres, doncs amb el procés de globalització mundial i de fluxos migratoris les fronteres cada vegada es van diluint més. Cada cop som tots més ciutadans del mon. Es tractaria això si d'un procés de recuperació d'identitats. El significat del "si" en un referendum s'hauria d'interpretar en el sentit de què una majoria de catalans hauria optat per mantenir amb Espanya no una relació d'amo a subordinat, sinó de germans en peu d'igualtat. A Catalunya es te una gran admiració per Espanya i la seva diversitat. També per la cultura de l'Espanya Castellana monolingüe, i la riquesa que ens aporta la seva llengua tant potent mundialment, a la que no renunciem i que de fet ja és una llengua vehicular com l'anglès.

Pensa que a Catalunya som un mosaic riquíssim, reflex de totes les cultures de l'Estat Espanyol. Gran part dels Catalans son "mestissos", en el sentit de què tenen origens en altres territoris de l'Estat. Els meus fills sense anar més lluny. Ara bé tenim una llengua propia, ancestral com la castellana, parlada com a mínim per uns 10 milions de persones (moltes més que algunes llengües oficials de la UE) i una gran i rica tradició literaria, que ja era admirada i coneguda fins i tot per l'Universal Miguel de Cervantes. Una llengua que serveix de ciment d'unió de tota aquella diversitat humana, no sols espanyola sinó de tots els indrets del món, que composa la nostra societat.

Allò que no ens agrada als catalans (aquells que vivim i treballem a Catalunya) és aquella imatge d'Espanya negra, que es repeteix massa sovint, que ve de lluny i es perpetua, i es manifesta com a despreci o fins i tot odi ancestral i irracional cap el notre país i la nostra gent. Saps que no parlo de cap paranoia sinó d'una realitat quotidiana. Et recomano, en aquest sentit la conferència de l'escriptor en llengua catalana, l'anglo-català Matthew Tree, pronunciada a la London School of Economics, titulada "La vida a la banda del rebre", i que constitueix el darrer article d'aquest bloc.

Catalunya podria haver optat per una sortida federalitzant, com el mateix partit socialista se suposa que defensa, o confederal, com a Suissa, o d'independència. La intransigència de l'Estat Espanyol cada vegada ens ha anat convencent a més catalans de que la única opció que ens permetria resoldre satisfactoriament per a tots la nostra relació amb Espanya, és la última. Al cap i a la fi quan un matrimoni no s'entén la opció mes racional i que encara pot permetre mantenir l'amistat és el divorci.

Seguiriem sent bons veïns ( jo crec que millors), col.laborant en peu d'igualtat en el si d'una Patria gran comuna Europea. Als Estats Units d'Amèrica, qualsevol Estat disposa de molta més independència que qualsevol de les regions o nacions dins l'Estat Espanyol, i tots es senten profundament americans, tot i que les diferències son sovint molt més radicals que aquí. Les diferències entre les seves constitucions i lleis són més grans que les existents entre els diversos estats europeus, obsessionats a homogeneitzar-se. Perquè només ens fixem en els coses "dolentes" dels EEUU?.

Aprenem dels americans allò que tenen de positiu que és molt, i no ens emmirallem amb altres aspectes, en els que Europa els passa al davant (com per exemple la sanitat o l'educació), evitant fer passes enrere a l'Estat de Benestar, que suposa la més gran aportació política actual d'Europa de cara a la resta de paisos democràtics del món. No ens emmirallem en el creixement i centrem-nos en la sostenibilitat a tots els nivells de la realitat, des de l'econòmic, fins a la integració de l'individu dins de la societat, i la organització social i política.

Al cap i a la fi democràcia vol dir poder del poble i aquest només és possible amb una gran dossi de transversalitat, més que de jerarquia; de democràcia directe, encara que soni a anarquista. De fet l'anarquisme es considera a si mateix com la més alta expressió de l'ordre, partint del principi de "a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats". El dret a l'autonomia, a l'autodeterminació, a decidir sobre les seves relacions socials, s'aplica doncs tant a les nacions o les cultures com als individus, que en son el seu fonament. Aquest és un dels principis vitals de l'esquerra genuina.

"El que és vàlid per als individus és vàlid per a les nacions". Mohandas Karamchand Gandhi (2 d'octubre de 1869 - 30 de gener de 1948).

Amb tot el meu respecte i confiança en el teu potencial modernitzador i de progrés (en tots els seus sentits)

Francesc Marcé i Puig

Nota: Para traducir al castellano ir a la herramienta "Google traductor" al principio del bloc.