Alguns enllaços al títol de fotos, música i algun text és van perdre en tancar picasa i megaupload. Afortunadament las fotos s'han pogut recuperar.
Retrat de la portada: autor Quim Cañellas
Es posible la traducción al castellano y al vasco. Translation into English, French, Italian and German is possible.

Translation /Traducción

Cercar en aquest blog

Sobre Mi

La meva foto
Castellar del Vallès, Vallès Occidental, Provincia de Barcelona, Catalunya
Doctor en Psicologia, Prof Titular de Teoria i Anàlisi Formes Visuals. Dep Disseny i Imatge, Fac. BBAA, Univ. Barcelona.1981-2012. Jubilat.Treballs previs: -Investigador ICE UB, 5 recerques: efectes i recepció missatges audiovisuals,1975-1982. -Membre fundador Col·lectiu Higiene Mental La Florida, integrat a la Coordinadora de CHM i al Réseau-Alternative à la Psychiatrie,1976-79. -Educador terapeuta Albergue Infantil Terrassa,1976-78. -Investigador Carvis Publicidad S.A.1975 i 76.-Creador i redactor, revista gremi Ebenisteria l'Hospitalet,1974-76. Llibres publicats: 13,1977-2023, (imatge, disseny,comunicació i 3 poesia). Articles: 17, mateixos temes recerca. Podeu baixar 11 llibres des d'aquest bloc, 6 de Dialnet i 15 articles des del bloc (4 també a Dialnet). Cercar etiqueta "Treballs científics" i "Literatura". -Racionalista crític, intel.lectual?, tolerància 100, menys amb la intolerància, com assenyalà Karl Popper, radical, eclèctic, antiautoritari, insatisfet, outsider,sense embuts, autodidacta, com deia Gandhi el mateix val pels pobles i les persones: el dret d'autodeterminació, autonomia /VS/ heteronomia. Mai he tolerat que m'imposin que he de fer, dir o pensar.

Arxiu del blog


dimarts, 8 de setembre del 2009

Tal faràs, tal trobaràs. Conte d'estiu.

S'havia anat escolant feixugament aquella tarda de final de juny, entre gota de suor i gota de suor. Un altra dia de feina, a voltes monòtona, a voltes emprenyadora. Però aquell era un dia diferent. Era divendres. Jo ja feia temps que, per pura necessitat de supervivència, havia decidit, com quasi tothom (mira tu que original), que els divendres tocava xerinola.

Vaig abandonar els estris quotidians i em vaig decidir a emprendre el camí de l'aventura coneguda, però sempre nova. Em vaig dirigir cap a l'altra punta de la ciutat. Cap el cantó salvatge. Primer vaig fer un mos i després em vaig encaminar cap aquell bar de sempre, fosc i ple de fum, on em trobava amb altres homenots i donotes com jo, companys de nits en vetlla.

De mica en mica varen anar arribant els habituals. El xarcuter que feia de pintor surrealista. El botiguer, pallasso de vocació, que actuava en locals de mala mort per quatre xavos. El dependent que ens llegia els seus poemes, escrits a la llum d'una espelma. El professor d'escola activa que es transvestia cada nit. El carnisser amb tarannà de filòsof, que debatia amb entusiasme les seves noves teories. Aquella noia de cara eixuta i misteriosa, que es passava les hores jugant a escacs. Aquella altra que servia copes, llogava una habitació de casa seva, i es lliurava després a la seva vocació teatral. Aquella que, darrera de la seva pinta de mosqueta morta, es destapava de cop cantant amb la guitarra cançons que et feien estremir...

Parlaves una estona amb un i una estona amb l'altra, i es formaven petits cercles de conversa, seriosa, informal o esbojarrada. Corria a mars la cervesa, com qui no vol, i circulaven ritualment els cilindrets de maria. I molt sovint t'hi trobaves algú que no havies vist mai i, com per art de màgia hi entaulaves conversa, per acabar descobrint sempre una persona que et sorprenia, i que tenia molt més a dir que tots aquests entesos que parlen massa.

Així la nit, a poc a poc, sens adonar-nos-en, s'anava apropant al dia. Varen passar els segons, els minuts i les hores i va arribar el moment en que l'amo del bar, fart de tots nosaltres, però a l'hora un més de la colla amb ganes de participar sense obligacions, iniciava el ritual de retirada. Es posava seriós i en un temps que es podia perllongar des d'uns minuts a una hora, feia l'impossible per foragitar-nos del local.

Però no us penseu que aquí s'acabava la batalla. Aquest era precisament el moment de la incertesa i l'esperança. Mai se sabia què podia passar. A vegades, acabàvem en massa tots al bar de la cantonada, que tancava més tard. En d'altres ocasions uns marxaven cap a casa, o vés a saber cap a on, i d'altres s'escampaven en petits grupets, tot passejant, tancant un bar darrera l'altra, o anant a esmorzar al local més matiner del barri.

Ara bé, de tant en tant, es produïa l'inesperat més esperat. Algú s'animava, feia pinya, i arrossegava als més incondicionals cap a casa seva. Llavors érem com una processó que s'esmunyia lentament, parada rera parada, recorrent carrerons, fins la llar de l'il.luminat. Però això també implicava els seus rituals, sovint fruit de la mancança: No tenim beguda!. Algú ha d'anar a cercar cervesa!.

Doncs si, aquell precís divendres em va tocar a mi fer de furtiu caçador de "birres" enllaunades. A aquestes hores de la matinada hi ha tota una munió d'indis i "pakis" que te n'ofereixen pel carrer. Jo vaig anar a topar amb un indi. Cervesa...?, Cervesa...?. Ja estavem salvats. El vaig seguir pel mig de carrerons recargolats sense final, fins arribar on el seu "còmplice" les tenia amagades. Ell només en duia dues a la mà. I aquest detall tant senzill va ser el desencadenant d'uns fets que, al cap de poc temps, em deixarien bocabadat.

Mentre anàvem a la cerca del manà pel col.lectiu d'eixelebrats, ens varem creuar amb una parella jove d'estrangers, que també varen requerir els seus serveis. Eren dos i ell tenia dues llaunes. Tot normal. Però vet aquí que quan els va dir que valien dos euros, aquella parellona només tenia un bitllet de vint. Això per a l'indi evidentment era un handicap. I ells s'anaven a quedar frustrats. A mi em va sortir de dins sense pensar (sovint em passen aquestes coses): "Ja us convido jo", els vaig dir. El xicot, amb els ulls foragitats em deia: "però si jo soc un fill de puta!". La noia em mirava sens saber què dir. L'indi no sabia com reaccionar. "M'és igual. Ja us convido jo", vaig reblar. I així va ser.

Ells dos se'n varen anar entre atordits i contents. Mentre continuàvem fins el punt de destí, l'indi no parava de mirar-me i gesticular. Semblava com si se li hagués aparegut un bodhisattva o una deïtat mateixa, i els seus gestos, vaig poder interpretar que eren, com de reverència o admiració. El fet és que, quan varem arribar on hi havia les provisions, li vaig demanar deu cerveses. Les va anar a buscar. Les vaig comptar i n'hi havia onze. En dir-li, em va respondre: "te la regalo".

Mentrestant, els meus col.legues ja es començaven a posar nerviosos amb la tardança i, afortunàdament, em varen trucar pel mòbil. Dic afortunàdament perquè, entre tanta giragonsa per carrers amb poca llum jo ja estava pràcticament perdut. Després la matinada és va allargar fins les nou del matí, com sol passar en aquestes ocasions.

Va passar una setmana de treball embrutidor. I va tornar a arribar el divendres. La fortuna ha volgut que sempre sigui així. Havia arribat el dia de la gresca.

Vaig desfer-me de tot el pes mort i vaig començar la rutina alliberadora dels divendres a la nit. Al bar ens hi varem trobar tots o quasi tots: el pallasso, les pallasses, els pintors, els poetes, les actrius, els filòsofs...tots ells de vocació i cap de professió. Va córrer la cervesa, la maria, la conversa, els acudits, el debat i les confessions inconfessables, com cada divendres a la nit.

Arribat el moment l'amo ens va fer fora com d'habitud i varem acabar una colla al bar de la cantonada. Però la gent es va anar esmunyint de mica en mica. I el bar de la cantonada també va tancar. D'entre els últims de Filipines, aquell dia no n'hi havia cap de gaire animat com per continuar la gresca més enllà. Al final em vaig quedar sol, a la porta del bar tancat i pensatiu. Això de tant en tant també succeeix i no és cap drama. "Què faig ara?" em vaig preguntar. Encara no tenia cos de retirada. Però sempre hi ha una sortida.

Aquell dia em vaig dirigir cap a la rambla del barri, on sempre fa goig de passejar. Feia hores que no menjava i em va venir gana. Tot era tancat. Però com si alguna deïtat s'hagués compadit de mi se'm va aparèixer un "paki" oferint-me un pastisset de carn. Ja estava salvat. Li vaig dir que si i li vaig preguntar quan valia. "Un euro" em va dir. Vaig treure el moneder de la butxaca. El vaig obrir, tot inclinant-lo perquè llisquessin les monedes, però, vatua l'olla! no n'hi quedava cap. Per sort, al bitlleter tenia un bitllet petit: de deu euros. Li vaig oferir. Però ai renoi!, el paquistanès no tenia canvi. M'havia quedat amb un pam de nas.

De sobte, darrera meu, sorprès, com per encanteri, vaig sentir la veu d'un noi que se'm dirigia. Em vaig girar. Hi havia una parella que també volia pastissets i havia seguit la meva conversa amb el venedor. Ell em va dir: "NO ET PREOCUPIS, JA ET CONVIDO JO". I així va ser.

Quan me l'anava menjant i ja havia aconseguit baixar del núvol místic en què els esdeveniments m'havien sumit, em vaig donar compte de què la meva convidada a la parella estrangera del divendres anterior m'havia sortit de franc: l'indi m'havia regalat una cervesa i la parella de la rambla el pastisset. Que estranya i justa és a vegades la vida!.


Francesc Marcé i Puig
Estiu del 2009
#NitsDeBarcelona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Objectius del Bloc

- Exercir el meu dret d'expressió com a simple ciutadà. Tenint en compte les dificultats i limitacions per accedir als mitjans de comunicació convencionals, he considerat que internet era la millor via.
- No pretén ser un bloc ni estrictament profesional, ni purament personal, ni especialitzat. En realitat pretén abarcar una mica tots aquests objectius: Introduir informació relativa al meu treball científic, a experiències personals que puguin resultar útils, a les meves opinions polítiques i dels fets d'actualitat de diversos camps, fins i tot a vivences més personals, així com a enllaços amb pàgines web o altres blocs que em semblen interessants.
- No hi pretenc dogmatitzar, ni fer-me l'interessant, sinó integrar-me dins la xarxa d'intercanvi de comunicació social, en què es basa qualsevol cultura. Compartir informació.
-Parteixo d'uns principis bàsics: Com deia Bachelart la objectivitat no existeix sinó la objectivació: fer que els altres puguin seguir i contrastar els teus arguments, coneixent la perspectiva de la que parteixes. Com assenyala Paul Watzlawick, hi ha tantes realitats com punts de vista. O com defensa Paul K. Feyerabend, la objectivitat només pot sorgir de la proliferació teòrica, o sigui del contrast entre perspectives.


CARACTERÍSTIQUES DEL BLOC

Aquest bloc te un caràcter dinàmic. Es va construint i reconstruint a mesura que avança. I això és tant a nivell formal com de continguts. En termes de continguts es fan recorreguts endavant i endarrera, tractant sobre temes d'actualitat, o treballs recents, així com es fan recuperacions d'articles, experiències u obres de l'autor de diferents èpoques. Te un caràcter biogràfic en el benentès de que la biografia no és res més que el reflexe de la nostra multiplicitat de relacións amb el món, i en aquest sentit és això el que s'hi vol expressar.

En termes formals això implica que encara que el seu format és linial, la seva lectura no te perquè ser-ho. S'hi poden trobar "publicacions" més o menys "intemporals" en periodes anteriors del bloc, que poden mantenir el seu interès, juntament amb altres més cojunturals, però que vistes en perspectiva poden passar a tenir un interès "històric".


També implica que en la mesura que s'hagin perdut continguts d'alguns articles, o calgui actualitzar-los si és posible, ho indicarem o intentarem restaurar-los.

En aquest sentit recomano també revisar de tant en tant els enllaços, en la mesura en que es poden anar ampliant o modificant, i inclòuen una amplia varietat de temes així com eines, fonts de dades o iniciatives, on és fàcil trobar quelcom d'interès.



Creative Commons

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Subscribe in a reader