Nous líders? Nous partits? (carta als companys de l'ANC)

 Acostumo a estar d'acord amb molts dels arguments de Ramón Grosfoguel. Però no hi estic d'acord del tot (o amb molts matisos) en el que diu de què si els nostres líders no estan a l'alçada del moment (que no ho estan) caldrà buscar-ne uns altres. Si es refereix a què caldrà "despedir-los", si. Si a que no podem avançar sense líders, en el sentit tradicional d'algú que ens guiï, no. 

I és que ja som prou grandets i madurs tots (i el moviment) com per continuar amb el mantra de que fins que no surtin grans líders no anirem enlloc. Potser que ho apostem tot com a moviment i individus a l'autogestió com a única estratègia eficaç i alliberadora i abandonem aquesta mena de sentiment religiós messiànic. Ja és hora de matar definitivament el pare i superar el complex d'Edip. De fet en tota l'evolució dels darrers 10 anys ni "líders" ni partits n'han sigut l'avantguarda. S'han limitat a anar a remolc del moviment popular i quan no ho han fet han acabat a la "paperera de la historia" (ai la CUP que em sembla que beuran de la propia medicina).

Els "líders" i els partits només són eines estratègiques que, com els kleenex, s'usen mentre serveixen i després a les escombraries. Son o han de ser els "titelles" del moviment popular. Les eines de màrqueting. El problema el tenim quan s'institucionalitzen, son assimilats pel sistema i quan el poble acaba sent el seu "titella". Però desenganyeu-vos, això passa sempre. És si voleu una llei histórica o sociológica i cal estar-hi amatent per actuar en conseqüència.

No ens posem nerviosos/es per lo immediat. Un govern d'autonomieta post 155 no ens portarà a la independència ni enlloc. No han sigut capaços els darrers tres anys ni de gestionar la colònia com a virreis i encara menys la pandèmia. Aquest temps i les eleccions si que han servit per alguna cosa. Han actuat com analitzador que ha evidenciat el "no saber" sobre la situació. En llenguatge popular, tots s'han retratat, o han caigut definitivament les caretes. I tambe per evidenciar que el poble és l'únic que no defalleix (52%). Aquests grans partits i líders van ser els mateixos que quan la declaració d'independència es van fer enrera "pel nostre bé". No fos cas que prenguessim mal. Quan tots estàvem a punt per controlar el territori i defensar les institucions. I van fer el mateix amb la sentència amb la fantasmada del tsunami: tres accions per desfogar-nos i tots a casa. No fos cas que ells perdessin el control. El pitjor enemic ja no és l'estat espanyol (que ho és), som nosaltres mateixos o el tenim a casa  (Partal: ells no controlen el seu Estat però nosaltres no controlem els nostres polítics). Fa temps que tot això era prou clar o es veia venir.

No ens calen líders ni partits paternalistes i sectaris (ho seran sempre per definició). Qui no hagi acabat saturat de paternalisme amb la pandèmia que s'ho faci mirar. El que ens cal son bons analistes crítics o intel.lectuals no orgànics (en el sentit sartrià o foucaultià). I d'això en tenim afortunadament. Vegis Grosfoguel o Partal que son els més coneguts. Però n'hi ha molts més.

L'ANC podria tornar a tenir un paper primordial d'avantguarda i mobilització popular, com el va tenir d'entrada, sempre que tingui clar que l'estratègia de les performances ja s'ha acabat i ha deixat de ser útil, i com diu Grosfoguel cal una estratègia de "guerrilla urbana" i mantenir l'estat en escac permanent. Per això no calen grans manifestacions. Mentre seguim fent grans manifestacions que no porten enlloc, a part de tranquil·litza-nos la conciència, però que a l'Estat li entren per uns orella i li surten per l'altra, tot quedarà en fum. Ens hauria de resultar molt sospitós que les nostres manifestacions  massives siguin tant "pacífiques" i ben tolerades pel poder i a les de poca gent dels CDR's i enviïn la BRIMO a repartir llenya a tort i a dret. I si som massa vells per anar de "guerrillers" pel món, ja trobarem el nostre lloc per recolzar-los, i deixem pas als CDR's i als "urquinaones" qué ho tinguin clar. Una cosa si que és i ha quedat clara, que qui no arrisca no pisca o que no es pot fer una truita sense trencar els ous. I sembla que amb el congrés sobre unilateralitats ha d'haver resultat  ben evident que cap revolució ni procés d'alliberament surt totalment de franc. El que cal és que l'ANC passi d'un discurs molt radical a una praxi adient.

Potser ja n'hi ha prou sols  de remeis pal·liatius que curen poca cosa tot i que fan molt bonic com això de pagar impostos a la Generalitat perque els passi a l'estat. Potser sí que prepararan les estructures d'estat que la vicepresidència que les havia de preparar el 2017 va perdre pel camí, però no ens portaran a la independència.

I si l'ANC no sap assolir la praxi radical que requeriria el seu discurs ja ho faran d'altres com aquests orfes del tsunami que sembla que es preparen per noves movilitzacions, o els CDR's si es recuperen de les hòsties de la nostre BRIMO. Al magnífic conseller d'interior Sàmper sembla que el que més el preocupa és que amb la pandèmia s'ha perdut el "principi d'autoritat". El virus encara haurà tingut algun efecte positiu.

Nosaltres també som el nostre enemic en el sentit de què volem el resultat però ens atemorim quan veiem el preu que cal pagar. Vaja que en el fons creiem que és pot fer la truita sense trencar els ous. No deixem de ser o tenir mentalitat de petits burgesos. Ep, que no és per fer sentir culpable ningú (la culpabilitat la pitjor eina de domini del poder). Sols és una constatació o un fet a tenir en compte. Potser en el fons vivim massa bé per fer cap revolució. Perquè això és una revolució, encara que les suposades esquerres de pa sucat amb oli no ho vegin ni vegin que la contradicció principal és imperialisme/antiimperialisme. No ho fem per "patriotisme" sinó perquè aspirem a un món millor.

Potser l'ANC faria bé en organitzar expedicions a Rojava o Chiapas que intenten un canvi de veritat i emmirallar-se menys amb els que han acabat membres d'una UE tant mesella que ni ha sabut gestionar bé la pandèmia i sols serveix als interessos dels falsos estats-nació i les grans corporacions. Potser és que ens assemblem massa a aquests segons i poc als primers (i no vull deprimir a ningú).

Per cert un vaixell de Zapatistes de Chiapas arribarà a Europa a mitjans de juny i sembla que volien fer escala a Catalunya. L'ANC en sap alguna cosa? Si no és així estaría be enterar-se'n i si no s'ha fet convidar-los a casa nostra. Segur que ens transmetrien noves energies i la il·lusió dels que porten més de vint anys sense defallir i fent coses (això que ens agrada tant als catalans).

Una forta abraçada a tots/es.