Vivim en una Societat Asexuada

Tota la vida hauria d'estar impregnada de sexe, doncs aquest és en el fons de totes les nostre relacions, siguin d'una o altra mena. Som una espècie sexual. Per moltes altres el sexe te una funció purament reproductiva, responent a cicles hormonals. En el fons, en tots els primats, la situació ja és semblant:la tendència al contacte íntim, físic, sexual, afectiu, es barreja amb les relacions de poder, jerarquia, parentiu, etc.

Nosaltres sempre estem predisposats al contacte íntim, al fregament de les pells, a compartir olors, a l'escalfor mútua, a la transmissió contínua de feromones. És propi de tots el mamifers. En consequència no se si ens en podem atribuir ni tan sols la exclusivitat, pel que fa al fet d'equiparar el sexe a gaudiment i a equilibri psíquic i interpersonal.

A la societat occidental sobretot, ens toquem poc, tenim unes "bombolles personals protectores" (en el sentit de E.T.Hall) molt amples, que ens mantenen allunyats de l'altre. El que toca o agafa masssa, el que se'ns acosta més "d'allò acceptat", de seguida és percebut com un perill per la nostra intimitat, ens intranquilitza i ens fa sentir incòmodes.

Estem carregats de tabús, que son fruit, resumint, de la nefasta obsessió i acció secular de les esglésies (el cristianisme en general i el catolicisme molt en particular), en relació a la sexualitat. Potser és que es varen adonar, molt abans d'allò que explicitaria més tard en Reich: que la millor manera de dominar els individus, dins la societat, i convertirlos en esclaus fidels, és mitjançant la repressió de la força creativa i emergent de la sexualitat.

I vull deixar clara una cosa: que quan parlem aquí de sexualitat ens referim a totes les seves manifestacions i no sols a l'acte puntual i exclussiu del coit. Qualsevol que tingui noticia de S.Freud i de la seva importància en obrir vies pel coneixement de l'individu i la cultura sab de què estem parlant. La hipocresia més absoluta ens caracteritza com a societat, i per negar l'evidència compartimentem la sexualitat,fent diferències que, per definir graus de relació sexual, poden ser útils, però que a la pràctica funcionen com a coartades per justificar la nostra miseria sexual. Estic pensant en les suposades diferències entre, per exemple, sensualitat, sexualitat, afecte, estima, afecció, erotisme, seducció, etc. O la negació de la sexualitat als nens i al vells. En el cas dels vells la cosa ha anat canviant (la viagra ajuda), però la sexualitat infantil segueix sent el gran tabú, que no es pot ni esmentar sota pena penal.

Encara que sobre el paper se suposi que vivim en una societat molt "lliberal", "oberta", democràtica", no ens enganyem. Fixeu-vos que ara, el "Gran Germà, fins i tot permet als homosexuals casarse. O sigui que els permet, resumint, passar a tenir una sexualitat, tant excloent, limitada i reprimida, com era propi fins ara dels heterosexuals. La veritat és que seguim arrossegant en les nostres lleis, en la nostra mentalitat,en la nostra cultura, en la nostra personalitat, la llosa de tants anys de repressió relligiosa, de Santa Inquisició, per més ateus, seglars o laics que ens gosem proclamar.

La societat occidental és puritana.Quan parlo de la societat occidental m'estic referint tota l'estona concretament als Estats Units i Europa, com fan també Hall o D. Cooper. Com ja assenyalava en un altre article, el Papa actual te raó, la societat occidental te les seves arrels en el cristianisme; pero, la veritat, és que per acabar deixánt-nos aquesta herència, potser més ens hauria valgut que Gengis Kan hagués acabat d'ocupar Europa i s'hi "hagués quedat"; o que els califes arabs en comptes de dominar 700 anys part d'hispània, haguessin dominat tota Europa fins avui dia (no existiria ni el fonamentalisme islàmic ni el cristià); o que l'imperi Otomà hagués omplert Europa de Constantinoples i després de 600 anys se n'hagués allargat 100 més.

Si. La societat occidental és puritana per excelència, i aquest puritanisme quan no ho és de dretes ho és d'esquerres. I en aquest segón cas fins i tot des dels origens: Al principi de la revolució soviètica, que havia de generar "l'home nou" ja es produeix l'aixafament de la rebelió anarquista de Crondstadt, el 1921 (només 4 anys després). Els intents de Vera Schmidt a Moscou de fundar una pedagogia basada en la llibertat sexual, també per aquella època, son ràpidament esborrats del mapa. La revolució va fer ràpidament un pas enrera (si és que l'havia fet mai endavant), recuperant el puritanisme burgès (Reich ja parlava de Feixisme roig).

A la societat occidental no ens abracem prou, no ens petonegem prou, no ens acaronem prou; les dones no busquen els homes (com m'explicava un amic peruà), "para quitarse el calorcito", com la cosa més natural del mon. Tenim un sentit hipertrofiat de la intimitat. No ens enganyem per la presència constant i mixtificadora de la sexualitat enllaunada als mitjans de comunicació social, a la publicitat, fins i tot a la conversa. En realitat sempre s'hi amaga al darrere, una sexualitat reprimida, sublimada, limitada, encasellada, excloent, sotmesa a la gran eina de control del sistema: el sentiment de culpa.

Tot plegat te força relació amb els conceptes de temps monocrònic, pautat, restrictiu, limitador, unidimensional, que també ens atribueix E.T Hall als occidentals, per oposició a altres cultures, com pot ser el cas dels àrabs, els turcs o alguns paisos llatinoamericans. El temps policrònic, en canvi, suposa accions paralel.les, on importa més la implicació dels individus en la interacció,que l'adhessió a plans preestablerts. El temps i la organització vital que comporta no son mercaderia, que es gasta, perd, malgasta o cal estalviar. En les cultures policròniques els individus, com assenyala Hall (Més enllà de la cultura. 1976),"quasi mai están sols, ni a casa; tenen relacions amb diferents persones a l'hora i estàn constantment involucrats entre ells. La planificació sovint és fora de lloc i mai ve imposada. La sensualitat i la sexualitat mateixa estan molt mes a flor de pell. Formen part de la quotidianitat.

Com apuntavem abans, una necessitat radical dels humans i dels mamifers en general és el contacte (la funció fàtica de la comunicació -Jakobson-). La sexualitat és en definitiva l'expressió més genuina de la comunicació. Freud va instituir la sexualitat en el centre de totes les pulsions humanes i per tant en el centre del desenvolupament de la personalitat (de fet les necessitats primaries fonamentals has estat definides per diferents autors, com la de satisfer la fam i l'instint sexual-Kalivoda-).

Abans ens referiem a la sexualitat infantil que, en aquest sentit és fonamental, mentre la nostra societat és tan hipòcrita que la nega. Al psicoanàlisi se'l pot criticar des de molts punts de vista, però va assentar alguns dels pilars bàsics de la psicologia subsegüent i fins i tot actual. La sexualitat i l'inconscient crec jo que son dos d'aquests grans pilars.

Però el puritanisme occidental s'encomana, com és lògic, fins i tot a la ciència, i els fenòmens fruit de les relacions socials i interpersonals es biologitzen, es medicalitzen o es psiquiatritzen (ara es tracta menys de vigilar i castigar, que de "curar"). Aquesta estrategia, basada en la cosificació de les relacions socials en "entitats abstractes palpables", en la seva reificació en suposades pre-programacions genètiques; en la seva desqualificació com a possibles fonts de canvi, en les relacions interpersonals, que resulten útils al funcionament actual del sistema. Nega la llibertat d'escollir de l'individu, la seva autonomia, convertint-lo en víctima d'un destí que el fa diferent.

Aquesta estratègia afecta no sols a les suposades "desviacions"-ja en parlarem-, sino fins a la justificació dels rols sexuals, fruit d'aquesta història de les relacións socials. Per més feministes que ens poguem proclamar, seguim justificant i reforçant i assumint tots els mites, (resumint molt), del rol sexual actiu de l'home i el rol sexual passiu de la dona (amb totes les excepcions que es vulgui, doncs estem parlant d'ideologia dominant i no de cassos concrets). Antropòlegs i etòlegs ja fa anys que citen com a elements fonamentals, responsables de la hominització, la consciència de la mort -el distançament de si mateix-, la planificació i el llenguatge que surgeixen de la necessitat d'esdevenir caçadors, i l'aparició de l'orgasme femení que reforçarà els vincles entre mascles i femelles i la solidaritat entre els mascles caçadors, fets ambdós que contribuiràn en benefici de la perpetuació de l'espècie.(E.Morin. D. Moris. G. Bateson). Cito a Morris: "Altres femelles primats no semblen arribar a una culminació de l'episodi sexual; en canvi la femella del simi nú constitueix una excepció. Si el mascle segueix copulant més estona, arriba a un moment de consumació, una experiència orgàsmica esplosiva,tant violenta i alliberadora de la tensió com la del mascle i fisiològimant idèntica, excepte naturalment l'evacuació d'esperma".

A partir d'aquí, com que en definitiva la base de la posició biologista, respecte als rols sexuals queda clar que recau en una opció ideològica, penso que és difícil negar el caràcter cultural dels posicionaments diferencials de femelles i mascles respecte a la sexualitat.Diferències ni ha, encara que moltes siguin fruit de profecies autocomplidores, però estem parlant de la sexualitat com a ciment social compartit en peu d'igualtat entre ambdós sexes, en benefici de la cohesió social. I a més a més quan parlo d'ambdós sexes no excloc totes les combinacions possibles entre ells.

Fins els grups marginals, com els homosexuals, han caigut en la paradoxa d'agafar com a coartada aquest tipus d'argumentació, per assegurar-se l'acceptació social. La seva opció no és lliure, és genèticament predeterminada, i aixi doncs no queda més remei que acceptar-la. Trobem doncs les possibilitats i necessitats infinites de la sexualitat humana limitades a guetos, a compartiments estancs, evitant la contaminació i convertint-les en components reglats del sistema.

Als EEUU son pioners, i molt més inclinats a l'ús d'aquest tipus d'estratègia. El protestantisme encara és més purità que el catolicisme. Per tot arreu sorgeixen noves síndromes psiquiàtriques; sobretot, noves addiccions (les drogues serveixen de metàfora no retolada com a tal). L'addicció al joc o als videojocs, semblem més reals i perjudicials per l'equilibri de l'individu. Ara be, resulta patètic, poder arribar a sentir com es parla del concepte "d'addicció al sexe", i veure un Clinton confessant els seus pecats en públic, i fent proposit d'esmena i penitència, per esborrar la culpa. O que la paraula tendre o la caricia a la companya o company de treball, es converteixi en un crim d'assetjament.

Wilhem Reich, va anar més enllà, que el seu mestre Freud i va postular la repressió sexual, com la base de l'opresió social. Cooper va recollir el testimoni i escrivia: "Fer l'amor és bò en si mateix i millor com més vegades es produeixi, de qualsevol forma possible o concebible, entre el major nombre possible de persones i durant el major temps possible" (La mort de la familia. 1971); i publicava el Manifest orgàsmic (l'orgasme com element revolucionari, a "la gramàtica de la vida". 1974).

No em cansaré d'enfasitzar la hipocresia de la nostra societat respecte a la sexualitat. Després d'aquells autors que combinaven la reflexió cientifíca amb la reflexió sobre les seves bases ideològiques, en sorgiren de més cientifistes, com Masters i Johnson, o el famós informe Hide sobre la sexualitat femenina, que també reforçaven les tesis favorables a la desmixtificació de les relacions sexuals.

Només ens cal pensar, per exemple amb la sexualitat a l'antiga Grècia amb els efebs; o el paper tant peculiar de sexualitat sublimada o sublim de les geishas; o les ja quasi extingides societats matriarcals i els papers tan variants d'home i dòna a cada cultura (recordeu Margared Mead?). O només cal mirar les escultures dels temples Hindús o llegir el Kamasutra, o l'Ars Amandi d'Ovidi.

Som bisexuals de naixement (encara recordo com la professora de llatí en aclaria que aquells poemes apassionats de Virgili, eren dedicats als seus amants masculins). Som éssers sexuals practicament tota la infantesa. El joc de les atraccions i les seduccions mútues és present a totes les relacions socials. Els nostres objectes sexuals poden anar des d'un infant( pregunteu-los-hi als capellans), fins a una cabra (recordem les lúcides lliçons de Woody Allen), un conill (La Marquise d'O), o el nostre animal de companyia (probablement la veina del costat, madura i solitària, ens ho pugui explicar).

Totes aquestes tendències, com que no s'han pogut desenvolupar amb naturalitat, sorgeixen sota la forma de manifestacions deformades de si mateixes (o si més,no qualificades així pel mateix sistema que les engendre). D'entrada anava a dir "aberrants" però en sexe no és precisament el terme més adequat: a veure qui és el valent que s'atreveix a traçar la línia entre allò aberrant i el que no ho és. Com a molt m'atreviria a dir que l'unic aberrant és la violència no consentida, o consentida per alienació. Aquelles manifestacións esbiaxades (sustituts),es converteixen llavors en morboses, culpables i son utilitzades, pel sistema social, com anyells expiatoris per salvar del pecat als qui es considera "sans".

Sorgeixen sota la forma de paidofilia, de violacions i mals tractes. Sorgeixen criminalitzades. I tornem als límits d'abans. A Europa potser no hem arribat a tant, pero als USA tots hem vist, com el veí et pot denunciar per netejar-li el penis al teu fill de tres anys, quan l'estàs banyant. Fixem-nos que en definitiva, els síntomes no son tan diferents del prohibicionisme de l'alcohol als anys 30 als EUA, o de les anomenades "drogues" actualment (com si les legalment distribuides pels laboratoris no ho fosssin). Per cert, els interessos dels laboratoris farmacèutics, la industria d'armament i la banca, son els últims responsables i beneficiats de tota aquesta tramoia. Realment no costa gaire imaginar-los com l'antítesi de la sexualitat.

Al camp de la contracultura dels anys setanta es va fer un intent ingenu de canviar les arrels de les relacions socials, portant la revolució sexual a la pràctica quotidiana. Va durar el que dura un estornut. Però que no s'aconseguís no vol dir ni que estiguessin equivocats, ni que el problema no fos real. Vivim en una societat sexualment neuròtica i alienada; atrofiada, i algún dia, algú potser hauria de tornar a lluitar per canviar-ho.

Nota: Dedicat a l'amic i colega peruano-català Mariano Zuzunaga, amb qui sovint tenim interessants converses.