Entrades
Comentaris
“TRES TANNKAS D'HIVERN”
1/No espero res.
Ni tan sols
desespero.
Només un gran pes.
Faig que me’n allibero.
Mataria per un bes.
2/Tan sols aïllament.
I aquest bordar d'un
gos.
Ben buida la ment.
No hi ha ni un bri de
vent.
No se perquè en faig esment.
3/De nou m'ha salvat
la bona música
ardent.
Del cor dels músics,
penetrant el meu cap.
Això són instints
bàsics.
Francesc Marcé i Puig
26 de febrer de 2021
Definicions de diccionari: us de la força per aconseguir un fi, dominar algú o imposar quelcom.
1er ERROR COMÚ: reduir la violència sols a la violència física (agressió), sigui ofensiva o defensiva. Portat al limit: equiparar l'agressió sobre els objectes i sobre les persones.
La dominació s'obté fins més eficaçment per la violència psicològica que per la física.
Però en aquesta primera banalització, sovint demagògica i manipuladora (o per desconeixement de molts) hi cauen polítics, periodistes, opinadors, "intel·lectuals" i fins la gent que per un motiu o el contrari la condemna o la defensa.
VIOLÈNCIA ESPINA DORSAL DEL SISTEMA:
La teoría marxista distingia 2 mecanismes mitjançant els quals l'estat es manté i es perpetua: Aparells repressius, basats en la força física (policía, exèrcit, etc) i aparells ideològics, basats en l'imposició i perpetuació de l'ideologia dominant (família, escola, esglésies, mitjans de comunicació etc).
La sociologia va introduir un concepte important, el d'anomia (Durkheim), ampliat per altres autors i que implica que en una societat on hi ha una total discrepància entre objectius i possibilitats la frustració i la marginació són la regla.
L'antropologia va aprofondir en la relació entre control i marginació en la relació individu societat, amb els conceptes de sistema de seguretat grupal i individual, dues cares de la mateixa moneda: conductes i actituds esperades de l'individu pel manteniment del grup i aquestes adoptades per l'individu com a forma d'assegurar-se l'acceptació. Quan no és així la conseqüència és la marginació.
La cibernètica va ampliar aquests conceptes en parlar de regulació per mantenir l'homeostasi del sistema i com els subsistemes (individus) acaben actuant de reguladors. Tota perturbació de l'estabilitat ha de ser neutralitzada.
La psicoanàlisi ja havia ampliat el concepte de repressió en entendre'l com un mecanisme psicològic per introjectar les regles del sistema.
MARGINACIÓ = VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL DEL SISTEMA
Basaglia entenia la violència com la relació entre poder i no-poder, que porta a l'exclusió del 2on pel 1er.
Aqui novament hauríem de distingir entre les 2 vessants de la marginació: la física i la psicologica (sovint indestriables).
Centrant-nos en Catalunya: 1,7M de persones en risc d'exclusió (privació material severa 400K, 55% societat precarietat -35%- o exclusió - 20%-). 1,1M pobresa relativa. 400K infants en llars pobres. 500K a l'atur. Un 40% d'atur juvenil i els que no cobrant sous de miseria. Te "raó" el conseller quan es queixa que l'esclat juvenil va començar per la detenció de Hasel però ja és una altra cosa.
Però la marginació no sols és la conseqüència física de dominació d'un sistema injust basat en la desigualtat. La violència o marginació psicològica n'és la millor estratègia de control pel seu manteniment.
El nen a la família té com a màxima necessitat sentir-se acceptat i no introjectar les seves normes suposa el contrari, i a l'escola i tots plegats a totes les institucions socials i grups de pertanyença i tots acabem sent agents involuntaris de la violència del sistema, els seus reguladors. L'estrany, el rar, el que no és "normal" sempre és abocat a la marginació. I aquesta societat no para de crear marginats ("inadaptats"). "Rebotats" del sistema, etiquetats d'una o altra manera.
I finalment, especialment aquest segle, fins a tots als suposats règims democràtics la violència psicològica s'ha convertit en la principal arma de control social. L'estratègia de la por s'ha imposat (i quina por més gran que la por a la mort). Va començar amb la por al terrorisme internacional com a coartada (ara qualsevol acte agressiu és terrorisme). Continúa amb l'explotació de la por amb la pandèmia i després ja apareixerà algun altre motiu pel mateix objectiu. El poder sempre ens necessita dòcils, obedients i si contribuïm a fer-li la feina encara millor.
SI SENYOR CONSELLER SÀMPER. AIXÒ VA MOLT MÉS ENLLÀ DE LA PROTESTA PER LA CONDEMNA D'UN CANTANT. I EXPLOSIONS SOCIALS N'HI HAURÀ MOLTES MÉS.
AQUESTS POLÍTICS A QUI NO PAREM DE VOTAR PERQUÈ NO N'HI HA D'ALTRES NO ES VOLEN ENTERAR QUE EL PROCÉS EN CURS NO VA SOLS D'INDEPENDÈNCIA. ÉS UNA REVOLUCIÓ SOCIAL PER UNA SOCIETAT MÉS LLIURE, JUSTA I IGUALITÀRIA. AQUESTA ÉS LA REPÚBLICA QUE VOLEM.
Reflexió breu:
Us recorda algú el quadre de George Grosz de 1920?. Avui segurament no seria "untitled" i li hauria trobat títol. Per exemple?: "Espècimen típic fruit de la pandèmia vírico-político-ideològica-alienant-castradora".
El minimalisme en música pot ser magnífic. En política sovint suposa conformar-se amb un plat de llenties.
Potser en art i literatura són els únics àmbits on tot val i tant et pot regalar els sentits com estimular la ment allò més naïf, més retorçat, o més simple.
Reflexió breu:
Alguns entesos diuen que després de la pandèmia vindran els feliços anys 20 d'aquest segle. El Bosch ja va predir com serien. Mentrestant l'única cosa clara és que, a tots, el cervell ja ens fa pampallugues, com al quadre de Vasarely i tenim ganes de cridar "MeRdA", com al darrer quadre de l'amic Jordi Pericot.
Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies. Panell central.
Victor Vasarely. Vega III.
Jordi Pericot. MeRdA. 1984.
