Avui he descobert de veritat els Carmina Burana

AVUI (per divendres 25) HE DESCOBERT DE VERITAT ELS CARMINA BURANA, després de tenir-los i escoltar-los en vinil des de fa més de 40 anys.

Orquestra Simfònica del Vallès, Cor Jove de l'Orfeó Català, Alicia Amo (soprano), Beñat Egiarte (tenor), Toni Marsol (baríton). Pau Casan i Josep Surinyac (pianos). A la Faràndula de Sabadell.

Intèrprets magnífics. La Simfònica del Vallès, res a envejar a la Berliner Philharmoniker, o a la Simfònica de la ràdio de Leipzig, que és la versió que tinc del 1966. Els cors, tots/totes literalment molt joves, no és cap tòpic dir que sonaven com els àngels. Existeixen: avui els he vist. He de dir que no sóc entusiasta de la música coral en general i menys de l'òpera, de la que m'agraden bàsicament les arias. Avui però he gaudit com un boig sentint-los i he de dir que jo, que no distingia un tenor d'un baríton, m'he quedat fascinat sentint a Toni Marsol (baríton) fent meravelles amb la veu i que quasi ens fa un streaptease a la taberna. Ho veureu al tercer video. Tot un personatge.

En realitat, no els havia sentit mai en directe, tot i que era una cantata que m'encantava i cal fer-ho, per descobrir el paper de cada intèrpret i el motiu de que hagi estat una obra que et fascina. Els he escoltat a casa abans d'anar-hi i ara mentre escric i ja no és el mateix. Ho entenc tot. Entenc perquè és i se la considera una obra mestra, tot i la seva senzillesa. Entenc perquè vaig dir a l'últim article d'aquest bloc que Carl Orff era dels pocs músics "clàssics" realment bons del SXX. Podria dir, lligant amb el que deia llavors, que una altra música Simfònica de qualitat del SXX és la de Alan Parsons (que escoltava al cotxe al anar i tornar) o la de Pink Floyd.

Als Carmina Burana, conflueixen una serie de factors molt especials. Una fusió i contrapunt perfecte entre tots els diferents "actors", cors, orquestra i solistes. Un contrast constant, amb continus canvis sobtats entre tons suaus i ritmes trepidants. Qui ha dit que la "marxa" sols és cosa del swing, el rock o la salsa?. Es un perfecte equilibri entre melodia i ritme, entre seny i rauxa. Orff hauria hagut de ser català en comptes d'alemany.

Però hi ha un factor que ho acaba de rematar. 24 poemes dels monjos desertors de Beuron, autèntics bohemis o contraculturals del SXIII. Satírics o reflexius, de taberna i amatoris, cantant a la fortuna, la primavera, els plaers del vi i el joc o l'amor i la sensualitat. La majoria en llatí i alguns en alemany. Que bé que sona el llatí cantat. Em recorda els temps de batxillerat. Potser hauríem de recuperar-lo com a llengua franca de totes les llengües romàniques i s'acabarien les picabaralles lingüístiques i la dependència del món anglòfon.

Normalment dels poemes se'n troba una traducció literal, però n'he trobat una bona traducció en català del que obra i tanca la cantata - Oh fortuna-, que us poso l'enllaç a baix. Té 700 anys i he pensat que el podria haver escrit jo. També us poso tres fragments de la interpretació que ha captivat a l'auditori, aplaudint-nos drets músics i públic i amb un bis final. Gaudiu-ne. 

Aquí teniu "Oh Fortuna", el primer poema, traduït per Gabriel Sampol. Enllaç:

        "Oh Fortuna". Traducció Gabriel Sampol

1) O Fortuna

2) I Primo Vere

3) In Taberna: Estuans Interius (Toni Barsol, baríton)

Avui he descobert Schubert a l'Auditori (i una cosa que ja sabia)

AVUI (per dissabte 19) HE DESCOBERT SCHUBERT a l'Auditori i una cosa que ja sabia. I us en poso un trosset de "La mort i la donzella" (quartet de corda nº 14 en re menor) interpretat pel Quartet Modigliani. Quina meravella!. 2 violins, una viola i un violoncel, pura passió. 

Avui vull opinar de música. Una disciplina que no he estudiat mai ni mai he sabut tocar cap instrument. En sóc doncs un analfabet, o no, doncs la porto escoltant, descobrint i col·leccionant des de fa 55 anys sense parar i m'apassiona. Si més no un melòman si que ho sóc i diuen que l'experiència és un grau. Segurament diré algunes bestieses. Procuraré no fer-ho i com a molt no passaran de ser les meves opinions. I si més no les xarxes tenen això. Que tothom pot opinar encara que no en tingui ni puta idea, que són la majoria.

Jo tinc i conec moltíssima música i contínuament en descobreixo de nova, tot i que lògicament sempre ets deixes coses. Els que em coneixeu segurament sabreu que sols a Spotify hi tinc més de 500 músics i quasi 14K peces, no sabria enumerar de quants estils i orígens diferents, sovint inclassificables.

Dins del camp de l'anomenada música clàssica m'encanta sobretot tota la barroca i també els compositors més coneguts del XVIII i el XIX.

De Schubert lògicament en coneixia l'existència, però mai m'havia inspirat curiositat. Nascut a final del XVIII i mort de sífilis als 31 anys a principi del XIX. Alumne de Salieri el "suposat" assassí de Mozart. Avui m'ha fet vibrar a mi i a tot el públic. Segur que els intèrprets n'han estat en part responsables. Melodia, harmonia i sobretot ritme i passió a dojo. El resultat, després de 3/4h de gaudiment, 10 minuts aplaudint i han hagut de sortir 4 vegades. Ja tinc un altre músic per anar descobrint en calma.

La cosa que ja sabia me l'ha confirmat l'altre quartet (mateixos instruments). No en diré el nom doncs segur que tots/es són virtuosos, que han estudiat anys de conservatori i sols és la meva opinió de la música i no d'ells. Tampoc diré el nom dels compositors de les 2 peces, autors d'aquí, del XX i el XXI respectivament, doncs segurament són genis a qui no arribo a la sola de la sabata.

Però exceptuant Carl Orff,  Ravel i crec que quasi ningú més, doncs Dvorak va morir el 1904 i Grieg el 1907, sempre he considerat que l'anomenada música clàssica és va acabar el XIX. I tot això de la música dodecafónica, atonal o dissonant (la dissonància en psicologia és un problema d'adaptació) era una presa de pèl, o quelcom tant elitista que sols l'entenen ells. Al cap i a la fi a tota la música clàssica a què m'he referit, grans autors sovint recollien o s'inspiraven en músiques o cançons populars. I en aquest sentit sempre he considerat que l'autèntica música clàssica del segle XX, és la música popular tant rica i variada, i la gran difusió, globalització i processos de fusió a que ha donat lloc, des de la fàcilment classificable a la inclassificable. 

Per resumir en alguns exemples generals, des del blues, que desemboca en el rock i el pop i totes les infinites derivacions, fins al redescobriment, difusió i "barreja" amb les anteriors de tota la música popular o folk d'Europa, Assia, Àfrica i América. I si volem citar 3 casos de música "estranya" i inclassificable diferents, però que és un plaer escoltar, tenim Philip Glass, la Penguin Café Orchestra i Pascal Comelade, entre moltíssims altres.

Però és que la 1a peça d'avui del 2on quartet de corda (autor del XX), suposo que atonal, doncs cadascú anava per lliure, no hi havia ritme ni melodia ni harmonia, de 1/2h, ha sigut infinitament avorrida i m'ha sonat com un orgue de gats. No he aplaudit i el públic quasi gens. La 2a peça (autor del XXI), igualment avorrida, almenys "sonava més a música" i tots hem aplaudit, suposo que pel contrast amb l'anterior, però ni de lluny com a la interpretació de Schubert.

En definitiva un vespre musical molt instructiu i en un sentit o altre una experiència interessant.

Aquest darrer mes no em puc queixar del meu aprenentatge i gaudiment musical. He sentit un duet de violí i contrabaix interpretar músiques del món, un grup de bluegrass, i un intèrpret i després una colla tocant Handpan, un instrument que no havia sentit mai, i avui descobert un clàssic magnífic com Schubert, que tenia pendent, i sentit en directe aquesta música contemporània que ja considerava poc interessant i se m'ha confirmat.

Amb covid i tot he sentit més música en directe que mai i mireu que és difícil!
Animeu-vos a buscar ocasions de sentir-ne, encara que suposi un esforç, perquè al final almenys, encara que tot faci pudor, sempre ens queda la musica, com cantava el malaguanyat Aute, de qui també sempre és un plaer escoltar les seves cançons desbordants de sensibilitat.

Us mostro 3 fragments de "La mort i la donzella", pel Quartet Modigliani

Cul de Sac

"CUL DE SAC"

Quan tot i saber que sols és real la solitud,

et resisteixes al teu destí d'ermità.

Quan després d'anys d'esperar res de ningú,

no et resignes a renunciar al caliu dels altres.

Quan després d'anys de renunciar a tota esperança,

encara et resta l'esperança d'un afecte correspost.

Quan malgrat tot estar en contra no vols canviar d'actitud.

Quan de fet cap d'aquests intents del tot et delità.

Però malgrat el teu autoengany encara esperes algú.

I segueixes de boig cercant per tots els antres.

Quan malgrat l'oblit encara cerques una aliança.

Quan ximple de tu vas creure la vida haver recompost.

Quan tens clar que la única sortida és trencar-ho tot.

Fugir ben lluny i oblidar-te d'aquest passat ja mort.

Quan ja no saps què s'ha fet d'aquelles flors.

Però no ets prou fort per tirar al dret i restes en la dissort.

O és que no saps com fer-ho doncs ets un estaquirot?.

O és que ja son massa esforços aclaparadors?.

Potser sols et resta esperar sens esperar res.

Deixar per fi de témer-lo i fondre's en el buit.

Buidar la ment de cabòries i el cos de cap desig.

Deixar de fer esforços i de portar cap pes.

Deixar d'esmerçar-se per degustar cap fruit.

Moure's per rodalies i no intentar ser al mig.

Però per desgràcia ja és tard per fer-se budista.

I seguiràs donant voltes al cercle viciós de tu mateix.

I seguiràs somiant en la teva particular utopia.

Movent-te sens parar en un circ de més d'una pista.

Cremant inútilment energies amb escreix.

Esperant descobrir la porta algun dia.

Francesc Marcé i Puig
13 de setembre de 2020

Descuidar la Salut Mental pot ser Pitjor que la Pandèmia

Alguna d'aquestes autoritats tant responsables, que tant es preocupen dels rebrots, i sols se'ls acut tallar la socialització i les sortides, ha tingut en compte que el problema de salut mental pot ser (ja ho està essent segons les dades) més greu que la pandèmia?. I si continuem així anirà en augment. No és una qüestió menor. És fonamental.

En comptes de restringir la socialització anul·lant festes majors, concerts, actuacions i activitats col·lectives bàsiques per la salut mental, no tenen prou imaginació o interès per promoure-les al màxim, pel bé de tots, buscant solucions imaginatives en què es mantinguin les mesures de seguretat necessàries (ja s'ha fet amb èxit però molt poc)?. No és tant difícil si hi ha voluntat.

Els preocupen i prohibeixen activitats socials i culturals i no els importa que anem atapeïts als transports públics! És estupidesa o hipocresia? La salut mental no és part de la salut general? Son uns irresponsables o ignorants o se'ls en fot?.

Doncs només que pensin, ja no per la gent (cadascú de nosaltres), si no per l'economia, que si un 65% de la població o més, acaba de baixa psiquiàtrica (una proporció infinitament major que la d'infectats) l'economia llavors segur que se'n va a la merda. I una depressió no es supera en setmanes (no se'n mor si no et suïcides) sinó que dura bastant més.

Si les autoritats són inútils, substituïm-les per unes altres amb sols 2 requisits: 1/Que tinguin una visió de conjunt i a llarg termini i no es limitin a tapar forats. 2/Que recuperin el lema del maig del 68, ara més vigent i necessari que mai: "La imaginació al poder!".

Si no segur que no ens en sortim ni a curt, ni a llarg termini. Les conseqüències indirectes socials i psicològiques de la pandèmia i la mala gestió de tot plegat, seran (ja son) molt pitjors que la pandèmia mateixa. Les relacions humanes, la interacció i el lleure compartit són bàsiques per la salut mental. No n'hi ha prou amb assessors epidemiòlegs (a qui tampoc fan cas). També calen psicòlegs, psiquiatres, sociòlegs i antropòlegs.

Article d'Eduard Vieta, cap de Psicologia i Psiquiatria del Clínic: El 65% de la població té símptomes d'ansietat o quadres depressius.

http://www.elpuntavui.cat/societat/article/1841427-el-65-de-la-poblacio-te-simptomes-d-ansietat-o-quadres-depressius-a-causa-del-confinament-per-la-covid-19.html

Avui Estic Cansat D'estar Cansat

"AVUI ESTIC CANSAT D’ESTAR CANSAT"

Que cansat estic de planyem per la solitud.

Que cansat estic d'esperar res dels altres.

Que cansat del desig mai del tot acomplit.

Que cansat de mantenir amb esforç la flama viva.

Que cansat de voler atrapar instants amb incertitud.

Que cansat de la il·lusió de compartir amb un nosaltres.

Que cansat d'obtenir per resposta sovint el despit.

Que cansat seguir esperant cap alternativa.

Potser és que ja ha arribat aquell moment de dir prou.

Potser és que ha arribat el moment d'engegar-ho tot a dida.

D'oblidar un sol que no crema i una pluja que no mulla.

Ja n'hi ha prou d'aigua que no sacia i foc que no escalfa.

Potser és que ha arribat el final d'un cicle que ja es clou.

Potser és que ja és absurd seguir preguntant-se per la vida.

Seguir pendent de si l'arbre la tardor desfulla.

Seguir pendent del principi de l'omega i la fi de l'alfa.

Potser ha arribat l'hora de fer un salt sense trapezi.

Potser ha arribat l'hora de cercar noves fites i fronteres.

Potser n'hi ha prou de seguir intentant omplir el buit.

Si no ho faig ara ja no hi seré a temps.

Ja n'hi ha prou de patir per l'estima o el demèrit.

És el moment de descobrir altres atmosferes?.

Ben lluny de tota presència i de tot bruit.

Perdre's en la intensa pau d'un desert immens.

Francesc Marcé i Puig

2 de setembre de 2020

Poema d'una tardor prematura.