Entrades
"AVUI ESTIC CANSAT D’ESTAR CANSAT"
Que cansat estic de planyem per la solitud.
Que cansat estic d'esperar res dels altres.
Que cansat del desig mai del tot acomplit.
Que cansat de mantenir amb esforç la flama viva.
Que cansat de voler atrapar instants amb incertitud.
Que cansat de la il·lusió de compartir amb un nosaltres.
Que cansat d'obtenir per resposta sovint el despit.
Que cansat seguir esperant cap alternativa.
Potser és que ja ha arribat aquell moment de dir prou.
Potser és que ha arribat el moment d'engegar-ho tot a dida.
D'oblidar un sol que no crema i una pluja que no mulla.
Ja n'hi ha prou d'aigua que no sacia i foc que no escalfa.
Potser és que ha arribat el final d'un cicle que ja es clou.
Potser és que ja és absurd seguir preguntant-se per la vida.
Seguir pendent de si l'arbre la tardor desfulla.
Seguir pendent del principi de l'omega i la fi de l'alfa.
Potser ha arribat l'hora de fer un salt sense trapezi.
Potser ha arribat l'hora de cercar noves fites i fronteres.
Potser n'hi ha prou de seguir intentant omplir el buit.
Si no ho faig ara ja no hi seré a temps.
Ja n'hi ha prou de patir per l'estima o el demèrit.
És el moment de descobrir altres atmosferes?.
Ben lluny de tota presència i de tot bruit.
Perdre's en la intensa pau d'un desert immens.
2 de setembre de 2020
Poema d'una tardor prematura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada