Giravolts

 "GIRAVOLTS"

Reguitzells d'estaquirots estabornits 

sojornen i s'ofeguen dins dels llits 

filant estirabots escarransits 

com si ja no hi hagués més nits.

Ventall de cacics excretant romanços 

mengen figues d'un altre paner 

tot anorreant els mansos 

com si ja no hi hagués res a fer.

Que déu ens agafi confessats 

quan perdent el darrer alè 

ens nodreixin sols els pecats 

del que no fou però pogué ser, 

d'aquell món nou desitjat 

prô oblidat en giravolt matusser.

Francesc Marcé i Puig

26 de desembre del 2025.

Malfieu-vos

 "MALFIEU-VOS"

Malfieu-vos de qui no sap sobreviure 

sens donar consells de com cal viure. 

Malfieu-vos de qui no es sent a recer 

sens dir-vos sempre què s’ha de fer. 

Malfieu-vos de l’amo del veritable 

que si no el seguiu us fa sentir culpable. 

Malfieu-vos de qui us vol sempre implicats 

sens que hagi gosat mai trencar els plats. 

Malfieu-vos de qui tot ho denuncia 

sempre que no li impedeixi fer via. 

Malfieu-vos de qui clama alliberament 

de tot i de tothom menys de sa gent. 

Malfieu-vos de qui vol el retorn a l’essencial

malgrat sigui l’origen de tot mal.

Malfieu-vos de qui clama cap on anar 

i quan hi ha arribat ja en vol tornar. 

Malfieu-vos de tant de borinot 

que no és feliç si no aneu amb el cap cot.

Malfieu-vos de qui a malfiar empeny 

caient en paradoxa i a punt de perdre el seny. 

Francesc Marcé i Puig 

22 de desembre del 2025.

Jorn d'assossec

 "JORN D'ASSOSSEC"

Tremolors de bardisses inexistents 

omplen esvorancs impenitents, 

foraden llots lluny de l’oblit 

com si no haguessin existit. 

El dia ve després de la nit, 

allunyat de cap homilia, 

torb temorenc que s’ha escondit, 

mancat de destí i de guia. 

Ens gronxen ones de demàs, 

sens passats ni penitències, 

cap ensenya ni domàs, 

tan sols simples existències, 

una jornada sens cloenda, 

mans i ulls en un sol jaç. 

Francesc Marcé i Puig 

21 de desembre del 2025.

Sang, suor i anissos (Antologia personal)

 Antologia personal que inclou 161 poemes escollits entre els escrits des del 1969 fins ara mateix i publicats en els llibres "Mai m'he considerat poeta" (2020); "De merles, gripaus i altres cabòries" (2021); "Cants de sirena" (2022); "Faules immorals" (2023); "Esquitxos i impressions" (2024), així com un avenç del llibre "Cròniques del no-res" (2025), que sortirà el proper gener, publicat per Tarannà edicions, en format paper i e-book i que podreu trobar a llibreries i on-line. 

#FrancescMarcé #poesia #poetry

Nota: podeu obrir i descarregar el llibre clicant a dalt al títol d'aquest article.

Coberta del llibre

Feina feta

 "FEINA FETA"

Feina feta no fa destorb 

i apaivaga el mal neguit; 

quin cuquet més ben aprofitat 

el que ajuda a aixecar el cap 

i no prové de cap eixorb, 

sinó d’un propòsit assolit. 

Atènyer qualsevol objectiu, 

sigui minso o desbordant, 

esperona la puixança, 

ajuda a esquitllar-se del niu, 

part d’un anar-hi anant, 

part de mantenir-se en dansa.

Francesc Marcé i Puig 

11 de desembre del 2025.

Poetes II

 "POETES II"

Poetes folls i adelerats 

confoneu grans conteses 

amb tan sols tapar forats, 

adelitant-vos en figures 

que, de tant i tant esteses, 

ja tan sols semblen tortures. 

Sempre cercant qui sap què, 

perseguint transcendències, 

sempre perdent l’alè 

darrera absurdes essències. 

Amb vocació de sacerdots

ungits pel vostre culte, 

simple font d’estirabots 

d’una estranya secta oculta. 

Quan ansieu defugir el topicot, 

volent mostrar-vos creatius, 

tan sols caieu en un argot 

que, ni toca voravius, 

ni entén el més devot. 

Deixeu tanta martingala 

i tant de retorciment 

si tot veí de l’escala 

voleu que us faci compliment. 

Obvieu tant d’onanisme 

si preteneu punyir el proïsme. 

És bo que jugueu amb el llenguatge, 

que oferiu nous punts de vista, 

venerant o no velles imatges, 

proposant recórrer noves pistes, 

còmplices de nous oratges, 

lluny d’afanys massa egoistes, 

però no oblideu mai que sens palestra 

clamen en el desert tots els solistes. 

Francesc Marcé i Puig 

10 de desembre del 2025.

Escuradents de l'esperit

 "ESCURADENTS DE L'ESPERIT"

Ves a saber si ens calen 

escuradents de l’esperit, 

burxant ferums que exhalen 

massa viandes de mal profit. 

Ves a saber si ens calen 

ben esmolades destrals, 

punyals que apunyalen 

béns camuflats de mals. 

Ves a saber si trobarem 

com defugir les giragonses 

darrera les que ens amaguem, 

lluny d’estires i arronses, 

lluny de portals de Betlem, 

lluny de dallonses i daixonses. 

Francesc Marcé i Puig 

8 de desembre del 2025.

Diada diumengina

  "DIADA DIUMENGINA"

Escanyen els núvols 

un sol llangorós; 

esquívoles gotes 

no deixen petjada. 

-El tímid astre 

foragita la nuvolada-

Dringuen les copes 

cim d’una bona menjada. 

Brunyeixen les ments 

en rialla transfigurada, 

blasmant tot lament, 

tot xarop d’estopa. 

Fremeixen sentiments 

fins la propera trobada, 

esblaimant tot turment 

per la feina acabada. 

S’esquinça la tarda, 

en nit transmutada, 

gebror venjativa 

amb els excessos solars 

de fa poques mesades. 

Serenor envaint altiva 

esperits, cares i llars, 

llestos per noves jornades. 

Francesc Marcé i Puig 

30 de novembre de 2025

Aquell neguit

 "AQUELL NEGUIT"

Em bressola els pensaments 

una cançó melangiosa, 

recordança d’avui mateix, 

deixondit un cor que sanglota. 

Coratge poc avesat 

a què llangueixi ton encís, 

impracticable espadat 

com un núvol imprecís.

S’ha desclòs el sentiment, 

ha esclatat la resclosa, 

enyorança impenitent

com el cant de l’alosa, 

com un clam impertinent, 

un neguit que mai reposa.

Francesc Marcé i Puig 

9 de novembre del 2025.

Quin sentit té

 "QUIN SENTIT TÉ"

Quin sentit té 

entotsolar-se amb la mort, 

que s’esdevé 

malgrat tota volença, 

anticipant la dolença 

d’una falsa arribada a port. 

Quin sentit té 

turmentar-se en el dolor, 

enaltint la sofrença, 

com si el lament 

fornís renovada escalfor. 

Quin sentit té 

gaudir de tant lament, 

de tanta vehemència 

cap a qui es mostra patidor. 

Si no és que 

tot aquest encaparrament 

fa que no es pari esment 

a allò que importa de debò. 

Francesc Marcé i Puig 

2 de novembre del 2025

Tot parla

 "TOT PARLA"

Tot parla, 

la pedra i l’herbei, 

la mirada 

que esguarda, 

el borrissol sens remei, 

l’actitud isarda, 

-amb prou feines copsada-

el gran espetec, 

el que no fa servei, 

el que conhorta l’ofec, 

el que fa basarda, 

el que sembla accessori 

o insignificant, 

la paraula emboscada 

o aquella esclatant, 

el gest esquívol, 

el racó ombrívol, 

l’espectacle 

espatarrant, 

el que sembla un miracle 

o allò menys rellevant. 

Tot parla 

malgrat sembli callar, 

prô això no és notable 

quan hom sap escoltar. 

Francesc Marcé i Puig 

21 d’octubre del 2025.

L'herba

 "L'HERBA"

Que arrogant l’herba, 

rovellada 

o verdejant, 

altiva i superba, 

homogènia o mestissa, 

de rec pautat 

o supervivent, 

plantada o fruit del vent, 

no sembla mai conscient, 

de què la falç no avisa, 

de què sempre ve el moment, 

-per no esperat 

menys punyent-

-per fred o glaçada- 

-per intencionalitat 

o eixutada- 

en què no albiri 

el sol ixent, 

en què ja no respiri 

fins una altra anyada. 

Francesc Marcé i Puig 

20 d’octubre del 2025.

Al·literacions cosmològiques

 AL·LITERACIONS COSMOLÒGIQUES 

A vegades ve de gust sospirar 

-sens afany profètic- 

-amb l’ànim un pèl erràtic- 

-com en trànsit hipnòtic- 

per un univers menys caòtic, 

ni ascètic, ni llunàtic, 

sols una mica menys patètic, 

on poder-se bellugar. 

Somiar amb un cosmos 

on hi càpiga allò herètic, 

també allò romàtic, 

que no sigui massa estàtic, 

fugint d’allò dramàtic, 

sols amb afany estètic, 

que no vol dir cosmètic 

i encara menys, simpàtic, 

sens caure en l’escleròtic, 

ben lluny d’un joc neuròtic.

Potser és massa exòtic 

aquest deliri poètic 

dins d’aquest parc temàtic, 

on no hi resta cap empàtic 

i que sols xucla allò estètic 

com un antibiòtic.

Hi ha massa maniàtic, 

dogmàtic i fanàtic 

que, amb l’ànim mimètic, 

a punt d’atac hepàtic 

assetja amb puny  frenètic 

-com comissari soviètic- 

tot intent selvàtic 

que fugi d’allò apàtic 

cap un món polifacètic, 

sens passar pel frenopàtic 

Francesc Marcé i Puig 

17 d’octubre del 2025.

Te n'adones

 "TE N'ADONES" 

Sovint té n’adones 

de la vàlua del que tens

quan ho perds. 

Enyores en aquell moment

potser massa instants, 

potser massa erts,

el que podries haver fet, 

el que podries haver dit, 

el que no hi vas parar esment

i de cop se t’ha acudit. 

I brollen els sentiments, 

desaforats, incontinents, 

que t’embarguen i et dominen, 

que t’esclaten dins del pit, 

et bufetegen de manera impenitent, 

talment monstres de la nit. 

T’hi voldries resistir,

foragitar-los,

remetre’ls al remitent,

que no haguessin existit, 

però cal deixar-los emergir,

lluny del plany indolent.

Cal entomar-los

com aquells companys, 

potser massa eixelebrats,

que tard o d’hora t’han de conduir

al redós de nous afanys, 

de renovades realitats.

Plora, nina plora,

que plorar no fa mal,

mai es fa a deshora,

quan plorar és el que cal.

A una amiga 

Francesc Marcé i Puig 

16 d'octubre del 2025.

Auto-centrats

 "AUTO-CENTRATS"

 

Sembla que per aquestes contrades 

estem envoltats 

de massa genis auto-centrats, 

que cada dia fan via 

delectant-se en els propis parracs. 

Són addictes als miralls 

que com els del Tibidabo 

els retornen espantalls 

sens eixir de son migrat lavabo.

Tot rosegant-se la cua 

es creuen signes de l’infinit, 

festejats per una immensa corrua, 

que llepa el seu ego arraulit.

La seva cosmologia 

no aguanta una breu inspecció, 

-de si mateixos erma al·legoria-

copsen tot altri com simple carn de canó.

Al seu senderi esquifit 

sembla que mai se li ha acudit 

que, més enllà dels seus desficis,

s’hi coven altres oficis, 

que, fora de sa pensa desnerida,

a despit d’ells, també hi floreix la vida.

Francesc Marcé i Puig 

15 d’octubre del 2025.

El melic

 "EL MELIC"

Si em miro el melic 

potser no escric. 

Massa poetes se’l miren 

i tan sols deliren, 

amb somnis perduts 

i mals aixoplucs. 

És l’esport nacional 

que a ningú fa mal, 

destil·la esperances 

i cou recances, 

tot distraient al personal. 

No sé si pensar 

que hi ha 

massa carn d’analista, 

massa mot fora pista, 

massa delitar-se 

amb el que pogué ser

i no serà. 

No és que condemni 

tot onanisme, 

ni vulgui exhalar moralisme, 

ni abomini del somni 

ni de l’insomni, 

ni del dret de tothom 

a la queixa,

però és que, amb escreix,

esqueixa 

tota lluentor de la vista. 

Francesc Marcé i Puig 

14 d’octubre del 2025.

Presagis catafòrics

 "PRESAGIS CATAFÒRICS"

Maleïts poetes 

d’ara mateix 

o que m’heu precedit, 

digueu-me

perquè us llegeixo a la bestreta, 

com si ja us hagués llegit. 

Quan, pallús de mi, 

se m’acut una paraula, 

que decideixo fer servir, 

un mot que m’ha d’atraure, 

com si no me’n pogués resistir, 

que, sens saber perquè, em captiva,

com si anés a la deriva,

al proper poema en què m’endinso, 

sigui d’en Segarra, Alcover, Abelló, 

Margarit, Torres o mossèn Cinto, 

em salta de cop al ulls distrets, 

trencant la cadena, un medalló 

que m’esquinça la mirada, 

talment una àmfora trobada, 

no esperada ni cercada, 

i que és just aquell vocable 

que jo pensava haver extret 

del meu enginy irrevocable.

Si no fos descregut i iconoclasta 

em fondria en fantasies, 

en somiejos d’estranyes connexions 

amb muses eixelebrades, 

per tots aquells sortillers guiades, 

per fer-me dir el que ells ja havien dit, 

per no caure en il·lusions 

de creure que puc ser jo 

qui està conquerint nous horitzons.

Francesc Marcé i Puig 

13 d’octubre de 2025.

Mar de nit

"MAR DE NIT"

El mar absent, 

però tant proper, 

acompanya 

qui és a recer, 

lleu brogit 

que amanyaga 

com un crit 

escardalenc, 

sorgit del fons 

d’un avenc, 

amb un ritme 

escadusser, 

com un himne 

que s’aprèn, 

color de gos com fuig, 

que llepa la galta 

sens rebuig, 

afalac dins de la nit, 

sense cap falta, 

lluny de tot oblit, 

que no sobta 

i corprèn, 

averany 

de qui sap què, 

lletania 

lluny del dia, 

plany joiós 

i envanit, 

bram d’ase estabornit, 

bressol, consol 

de cap cabòria, 

enemic de la cridòria, 

plàcid company, 

senzill delit. 

Francesc Marcé i Puig 

13 d’octubre de 2025.

1984:2025

"1984:2025"

Caps escapçats 

per molles de vidre 

ennueguen fermalls 

fets d’encenalls. 

Cloendes il·lustres 

sense cap llustre 

fumiguen sols 

sense consols. 

Crins de cavalls, 

que ni renillen, 

grillen enfilalls 

de cabeces d’alls. 

Cuca poruga 

que ni remuga 

s’esmuny a l’espluga; 

ja no belluga. 

Polls desfermats 

caven forats  

en pells eixutes, 

coves i grutes. 

Qui ho havia de dir, 

sense cap selva 

ni cap jardí, 

ja ni es salva 

qui sap fugir. 

Francesc Marcé i Puig 

11 d’octubre de 2025.

Epigrames implacables 3

"EPIGRAMES IMPLACABLES 3"

16

Notícia sempre ha estat 

allò que és novetat. 

Ara qualsevol cosa 

que no faci gaire nosa 

a qui mana el dictat.

17

Veritats incontestables 

tan sols n’hi ha als estables.

Però sempre hi ha obvietats 

amb que s’hi avé qualsevol jurat.

18

Ja ho va dir Aristòtil, 

qualla més la mentida creïble 

que la veritat inconcebible.

Prô ara que comanden tòtils 

tota brossa és digerible.

19

Va dir en Bertrand Russell

que el problema sempre és 

que els curts estan segurs de tot 

i els llestos mai ho estan de res.

Però potser és que l’entrellat 

rau en maldar per tanta seguretat.

20

Encara resultarà ser certa 

la dita de res nou sota el sol, 

sobretot si mai no obrim la porta 

a allò que seria palesament nou, 

deixant-nos de tanta quincalla 

feta per encisar la quitxalla.

Francesc Marcé i Puig 

10 d’octubre de 2025.