Verdaguejant

 "VERDAGUEJANT"

Esbufega la marinada esgarrapant terra endins, 

rínxols de terra eixuta esbadellen antics coixins, 

del macís de Sant Llorenç trinxant la maltractada escorça;

cent mil espectres de vells ciclistes cruixits i atabalats 

pedalen esmaperduts i potser no gaire deixondats, 

símbols d'un món sense força.

Pàl·lids i pudents fulls de llibre rònec aquells vells herois 

verdaguerians, encimbellant-se carenes i cingleres tan cofois, 

ni tan sols el record en resta i es que potser tampoc cal, 

en un temps de pa sucat amb oli i comandes d’Amazon , 

on ningú arrisca la testa ni arriba a treure’s mai la son 

i un lleu ensurt fa massa mal.

Els herois d’ara mateix són simple realitat virtual, 

un pinxo, un esgarriacries, un lladre o un animal, 

i les fites cobejades caramels enverinats,

servits a ritme trepidant i en safata de plàstic 

per aquells a qui escurar-nos no fa pas cap fàstic: 

saben que mai trenquem el plats.

Francesc Marcé i Puig

4 de juliol del 2026.

Respiro

 "RESPIRO"

Respiro l’encís del teu alè 

en el somriure de cada porus 

d'aquesta pell que m’embolcalla. 

Em sento més bell que vell 

quan ton esguard se m'encomana, 

envaït per aquest virus 

d’una intimitat sense fre.

Vull seguir sempre abeurant-me 

amb ton beuratge fetiller, 

punyent fada atrafegada. 

Immarcescible ballaruga 

aquest nostre vals més proper, 

com una cuca poruga, 

que fuig esfereïda, 

d'un innombrable vesper.

Fruïm de la mútua complaença 

com si no tinguéssim res més a fer, 

sens caldre remença ni temença, 

lluny de cap núvol obac o botifler.

Francesc Marcé i Puig

3 de juliol del 2026.

Sense títol

 "SENSE TÍTOL"

Treu el nas la lluna 

per l'escletxa de la morera.

Flirtejo amb un rat penat 

dins d’una nit sense títol. 

Sento la remor esquívola 

d'un món sense títol, 

l’ambigu gemec 

d'una munió d’éssers, 

sense títol. 

El silenci sepulcral 

de quan tot pot esdevenir, 

sense títol. 

Fugint d'un cosmos en mosaic, 

intitulat per delirants ments 

de bruixots descerebrats, 

amb títols auto-regalats. 

Com un insult la caldera 

del veí sense títol, 

en plena canícula. 

És fredolic el seu esglai d'estiu 

sense  títol?.

Potser més val sense títol 

que mal encapçalat. 

La lluna ja esguarda descarada 

des del seu núvol estant 

en aquesta hora sense títol. 

Qui més qui menys somiant, 

sense títol, 

amb son redemptor particular 

que tot ho torni a anomenar. 

Traidorencament l’alba, 

mentre escrivia, 

s’ha anat deixondant.

El gall i un cotxe arrencant

restauren la realitat. 

Encara giravolta

el rat penat despistat.

La lluna ja s'ha encauat.

Bruixots i embruixats, 

a punt,

per seguir marcant al ramat. 

Francesc Marcé i Puig 

3 de juliol del 2026.

Magarrufes

 "MAGARRUFES"

Llavors de plàstic reciclable 

omplen les panxes de l'estable.

Llavors de somnis digitals 

fan oblidar de tots els mals.

Llavors de tot i de no res 

engalipen com un fals bes.

Amors de xarxes socials 

fan humans els animals.

Amors lleus de temporada 

fan creure adulta la mainada.

Amors sens sojorn ni compromís  

veuen muntanyes on tot és llis.

Projectes buits de contingut 

fan passar a tothom per l'embut.

Projectes engalipadors 

venen de franc la pell de l’ós.

Projectes de ximples siderals 

fan ballar a tots el mateix vals.

Promeses de felicitat 

sens blat al sac i mal lligat.

Promeses de jorns inexistents 

fan inútils els escarments.

Promeses de pinxos delirants 

fan fregar a tothom les mans.

Que no s’aturi l’espectacle

que, amb un bon giny i panxa buida, 

tot seguit ve un nou miracle.

Francesc Marcé i Puig

27 de juny del 2026. 

Què volen?

 "QUÈ VOLEN?"

Què volen aquesta gent 

que crida tant pel carrer?. 

Són addictes al merder 

i ni saben què estan fent?. 

Potser reclamen existir 

i no saben què cal fer. 

Potser no tenen res a dir, 

potser, potser, potser, potser. 

Potser creuen que viuen sols, 

potser ho estan de veritat, 

potser tan sols cerquen consols, 

potser ni tan sols s'ho han plantejat, 

potser volen oblidar els seus dols, 

potser defugen la realitat. 

Francesc Marcé i Puig 

22 de juny del 2026.

Baladres

 "BALADRES"

Conspícuament floreixen els baladres, 

curulls de flors roses i flors blanques, 

promeses de futur que entabanen; 

són assassins a més de lladres; 

esguardats de prop, olors que s'encomanen;

falsos averanys els flaires que emanen, 

com bellesa esquívola aflorant dels quadres, 

dolços paranys que els cors profanen, 

aus de somni que fugen per les branques, 

botxins a sou d’ignotes esquadres.

Passa això amb els cants de sirena 

que ens envolten avui de tota mena; 

quan te’n vols nodrir injecten mort obscena.

Francesc Marcé i Puig

20 de juny del 2026.

Biòpsia

 "BIÒPSIA"

Avui m'han foradat el cul, 

tot cercant la pròstata; 

mare meva quin embull;

deu ser pel fet de ser apòstata.

Diuen que qui t'estima et fa plorar, 

que sols pot perdre qui aposta, 

que quan te’n vas cal tornar, 

que cal recórrer el món de costa a costa.

A voltes cal deixar-se foradar, 

que no vol dir pas girar full, 

ni perdre’s per una vall angosta,

ni engolir tot allò que es cull, 

tan sols retrocedir per avançar, 

tan sols perdre una altra crosta.

Francesc Marcé i Puig

18 de juny del 2026

Lliscant

"LLISCANT"

Llisca l’avui 

com qualsevol ahir

-de pa amb sucre i vi- 

com un demà, 

que no acaba d'arribar, 

com un cel obac, 

esclau del darrer patac, 

com un pot de mel agre, 

un vi girat cap a vinagre, 

una espera que s'escola, 

una promesa que s'envola, 

un caliu furtiu 

d'ocell clos al niu, 

un afany de caminar 

massa a prop d'expirar, 

un alçar el puny 

que lentament s'esmuny.

Qui havia de dir 

que el pa amb sucre i vi 

potser no torni a eixir. 

Qui havia de creure 

que l’única sortida és jeure.

Però seguirem lliscant, 

anant enrere 

com si fos endavant, 

anorreats per il·lusions, 

aferrats a una espera 

de què aterrin nous graons, 

fitant el món 

des d’una talaia estant, 

com si no hi hagués 

ni ahir, ni avui, ni demà, 

com si hi hagués un sol jorn, 

com si ja no calgués esperar.

Francesc Marcé i Puig

9 de juny del 2026.

A poc a poc

 "A POC A POC" 

A poc a poc i bona lletra, 

sembla un refrany massa gastat, 

en el regnat de la ment distreta 

i el domini del terrat mal moblat;

quan qui toca diana i retreta 

pretén que tots ballin el seu ball, 

malgrat la feina mal feta 

i la cançó un terrabastall; 

i a qui no subscriu aquesta dansa 

se l'arracona culpabilitzat, 

se l'enfonsa en la recança, 

se’l considera poc dotat.

Quan fet i fet a tothom cansa 

l'allau de portadors de veritats.

Francesc Marcé i Puig

8 de juny del 2026.

Gargamels

 "GARGAMELS"

Escorcolla en Gargamel 

un pedaç farcit de gel. 

S'endinsa en la boscúria 

seguit d'una gran cúria. 

Se me’n refot dels Gargamels 

i els seus maleïts vels. 

Avui em sento barrufet 

fent petar tots els estels. 

Cap Gargamel mal fet 

em privarà per uns moments

-malgrat argúcies o paranys-

de què ja no em grinyolin les dents, 

de nedar pels meus propis estanys, 

de ser el meu propi follet. 

Francesc Marcé i Puig 

1 de juny del 2026.

La baldufa

 "LA BALDUFA"

Sóc una baldufa, 

vaig com el vent bufa, 

em diuen què he de dir, 

quin és el meu destí.

Cada dia em faig ressò 

de l’última cançó; 

no vull ser arraconat 

per qui m’és més preuat.

Sempre obeeixo, 

tinc el que em mereixo; 

em sento ben pagat; 

acoto el cap de grat.

Salto pel precipici

-no fer-ho quin desfici-

si sé que és el que cal 

a qui em posa el dogal.

Em moriré ben feliç 

de ser part d'aquest tapís, 

que per a mi ha teixit 

qui em mena des de petit.

Toco fort el voraviu 

a qui em vol esguerrar el niu, 

no sigui que l’amo de dalt 

em deixi sense jornal.

I aquest conte s’ha acabat 

tal com ha començat, 

mà al davant i mà al darrera 

i menjant sopes sens cullera.

Francesc Marcé i Puig

31 de maig del 2026.

Gràcies Edgar

"GRÀCIES EDGAR"

Gràcies Edgar Morin pel pensament complex 

ara que tot és simple com un mer reflex.

Gràcies Edgar per fer-nos comprendre 

que el saber és de tothom i no es pot vendre.

Gràcies Edgar per no oblidar el sentiment 

ara que sembla prohibit fer-ne esment.

Gràcies Edgar per unir tots els camins 

ara que campen sols i enfrontats tots els fins.

Gràcies Edgar per ta lluita constant  

ara que totes les conteses es fan i es desfan.

Gràcies Edgar per esperonar noves ments 

ara que sols interessa l'anar fent.

Gràcies Edgar per no defallir mai 

quan tots són hostatges de l’esglai.

Gràcies Edgar per infondre esperances 

quan dominen temors, odi i recances.

Gràcies Edgar, no t’oblidarem, 

duem el sarró curull del teu pensament.

Francesc Marcé i Puig

30 de maig del 2026.

El dia després del dia després

 "EL DIA DESPRÉS DEL DIA DESPRÉS"

El dia després del dia després 

no t’escarrassis gaire, tampoc hi és; 

s’esquinça i brolla com la sang, 

et porta a viure d’il·lusions 

de què s'aplanin els turons, 

a engolir aire tòxic d'amiant.

Així és com t'engalipa el temps, 

fent malsons del que no tens, 

mentre s'enfonsen els peus al fang, 

defugint un avui esmunyedís; 

no cal patir, no existeix el paradís 

de les danses que es fan i es desfan.

Gaudeix fort de l’ara mateix, 

com qui pesca el darrer peix, 

com qui acaba de parir un infant; 

que el que ara tens demà no hi és, 

que es fon enllà com un breu bes 

i sota el braç no hi porta pans.

I si aquestes cabòries et fan patir, 

com qui es deleix per un bon vi, 

no deixis de ser mai infant, 

no t’aferris tan sols al que et fa el pes; 

anhela la llibertat com fa el pres, 

sens creure prô que te la regalaran.

Francesc Marcé i Puig

29  maig del 2026.

El riu

 "EL RIU"

S'escola el riu, 

coll avall, 

de la plana, 

de la Cerdanya 

i esquitxa 

la calitja, 

que cou 

i s'encomana;

desclou 

la fresca;

res no es mou, 

sols una truita 

saltirona, 

sols una merla, 

solista, 

el silenci esberla, 

però acarona; 

el sol ardent

afluixa, 

per ponent; 

se’n riu el riu, 

de la quietud, 

sempre nou, 

però la quietud

proclama, 

res no mana, 

res s'empesca, 

res demana, 

sols transcorre;

sols un cavall 

l'escorcolla, 

mentre 

una mosca, 

fosca, 

l'aclapara;

grimpa 

pel meu peu 

una formiga 

enamorada; 

l’horabaixa 

ens xiuxiueja 

que la darrera 

menja del dia 

ja deu estar 

preparada.

Francesc Marcé i Puig

27 de maig del 2026.

Pels teus ulls

 "PELS TEUS ULLS"

Pels teus ulls m’esguarden 

totes les dones del món; 

combatives o bledes 

totes m'hi donen sojorn.

Els teus pits alleten 

tots els meus pensaments 

i tes natges molsudes 

m’embriaguen la ment.

En tu les estimo a totes 

amb un amor pregon 

que s'esmuny gota a gota 

fins esdevenir torrent, 

que solca l'atzur però no es fon, 

que de tant que creix mai s'esgota.

Francesc Marcé i Puig

25 de maig del 2026.

Trencaclosques

 "TRENCACLOSQUES"

Closques de mosques 

podrint-se a  les fosques

-maleït si t'enrosques- 

quin trencaclosques.

Oques i foques 

no semblen granotes; 

sobretot si són poques 

saltant amb les potes.

Miques molt maques 

munyint a les vaques 

planten estaques 

plenes de taques.

Cròniques afòniques 

semblen simfòniques, 

úniques túniques 

de les guerres púniques.

Un pic massa xic 

no fa gaire abric, 

com un cel gepic 

mirant-se el melic.

Banys sense danys 

trenquen els panys 

i omplen els bonys 

de mel de codonys.

Udols d’ase 

buiden la casa, 

esquincen l’espasa 

de tothom qui és casa.

Guixos somorts 

guixen els cors 

a un i altre port 

mancat de conhort.

No ho digueu a ningú 

que d’un cel tan bru 

i un temps tan convuls 

aviat no en resti ni la U.

Francesc Marcé i Puig

24 de maig del 2026.

A trenc d’alba

 "A TRENC D’ALBA"

Ardorosa esclata 

la rosa carmesí, 

copa desclosa 

d'un embriac vi.

Ensems panteixa 

ton llavi prim i fi;

xardorós em cerca 

just arran de coixi.

La nit s'esgargamella 

amb son silent crit, 

com fadrí que galleja 

valent però espaordit.

De grat reviscolen 

totes les benaurances; 

a plaer s'apaivaguen 

tristors i recances.

Arrapats guaitarem 

la claror que s'atansa, 

dansant romandrem 

ben junts a trenc d'alba.

Francesc Marcé i Puig

23 de maig del 2026.

Aquests aprenents de bruixot

 "AQUESTS APRENENTS DE BRUIXOT" 

Aquests aprenents de bruixot 

que alegrement

van covant l'ou de serpent 

i ens porten tots a l'hort, 

sens fer-ne mai esment, 

fins que tot sigui mort.

Tots aquests bordegassos 

s'omplen butxaques 

a cabassos, 

tot fent el paperina, 

deixant a la veïna 

en temps de vaques flaques.

Tots aquests pocapenes

-n’hi ha de totes menes-

que amb ensenyes i domassos, 

com si fossin matalassos, 

tallen a tot déu les venes, 

restant amb els cossos lassos.

Tots aquests engalipaires, 

que fan els mateixos flaires, 

mereixen judici final, 

-ens tenen fins els nassos-

ni que sigui sens fer mal 

i en temps de carnaval. 

Francesc Marcé i Puig 

22 de maig del 2026.

Que hi ha algú?

 "QUE HI HA ALGÚ?"

Què hi ha a algú en aquest racó de món

que no es dediqui a estroncar el son?.

Que hi ha algú més lluny de casa

que no s'acosti brandant espasa?.

Què hi ha algú atzur enllà

que no practiqui l'art d'estafar?.

Què hi ha algú en aquest planeta

que no cobri a la bestreta

per fer una feina mal feta?.

Què hi ha algú en un racó d’aquest astre

que no transfiguri els somnis en desastre?.

Què hi ha algú que el seu somriure

no amagui un llop que fa malviure?.

Què hi ha algú amb cara de bondat

que no et foti daltabaix d’un espadat?.

Què hi ha algú que no sols pensi en el guany

quan s’acosta desitjant-te bon any?

Que hi ha algú que fent amoretes

no sols pensi en treure’n les pessetes

Que hi ha algú que en fer-te un bes 

deixi de banda l’interès?.

Que hi ha algú que, sens caure en la ingenuïtat, 

amb un intercanvi just ja es sentí ben pagat?.

Perquè si ja no hi resta ningú

en aquest univers tan erm,

que camini dret amb l’ànim ferm,

potser més val apagar el llum 

i emprendre el camí cap a l’infern.

Francesc Marcé i Puig 

21 de maig del 2026.

Ocells, ocellots i altres tarambanes

 "OCELLS, OCELLOTS I ALTRES TARAMBANES"

El gaig, la merla i la puput, 

ocupes del jardí molt benvinguts, 

s'hi mouen com a casa seva, 

cercant-hi cucs per fer el vermut, 

no són pas serfs de la gleva.

Conviuen ben tranquil·lament 

amb un pica-soques despistat 

que se'ls mira des de dalt del pi, 

com si fos el seu terrat, 

des d'on potser no té res a dir. 

El pit-roig deu haver marxat 

a fer una mica de turisme, 

es deu sentir atabalat 

amb tot aquest proïsme 

que l'ha mig foragitat.

El rossinyol canta més lluny, 

sempre esquerp,  ben emboscat, 

no el veuràs mai, sempre s’esmuny; 

sembla ser d’una altra casta, 

d’un tarannà més iconoclasta. 

Els estornells i els seus xiulets 

deuen ser a altres indrets, 

fa temps que ja no se’ls sent, 

ves a saber si els ha espantat 

un barri tan gentrificat.

Un dia fins vam poder sentir, 

allà lluny cap el barranc, 

un bon grup d’abellerols, 

volant tots junts en estol, 

colors de l’arc de Sant Martí. 

I enmig d’aquest veïnat tan divers 

no hi pot faltar el mal intrús, 

com la tórtora otomana, 

que a tothom fa perdre els papers, 

amb el seu uh, uh de mala gana. 

I encara me’n deixo un fotimer; 

no vull exhaurir el paper, 

ni la paciència del lector, 

amb el meu afany  d’espectador 

enamorat de tant d’ésser volador. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de maig del 2026.