No deixis

 "NO DEIXIS"

No deixis que cap escorpí

decideixi el teu destí.

No deixis que cap escurçó 

t'emmiralli amb sa lliçó.

No deixis que cap granota 

del que és teu faci riota.

No deixis que cap pardal 

amb son cant et faci mal.

No deixis que cap porc 

t’ofegui en un gorg.

No deixis que cap gripau 

t’entabani amb anhels de pau.

No deixis que cap gos pollós 

tot bordant et prengui l'os.

No deixis que cap serpent 

t'escanyi amb mots que s'enduu el vent.

En aquest zoo que ens ha tocat 

qui no obre els ulls ja l'ha pifiat.

No cal caure en la paranoia, 

sols anar amb compte amb els cavalls de Troia. 

Francesc Marcé i Puig 

14 de juliol de 2025.

Degotalls

 "DEGOTALLS"

Degotalls encisats 

de perles sense coll

furguen consciències 

fins de l'os el moll.

Obtusos versos de Foix

fan singladura, 

tot cercant la cura 

d’un pobre gat moix.

La galerna no s'atura 

ni cantant l'Eurovisió. 

Cap carxofa empedreïda 

anirà mai més d’excursió. 

Quinta essències 

de caps grossos 

oculten sa presència 

a un exèrcit de talossos. 

Ningú entendrà mai més res 

i potser tampoc cal 

amb un barret tirolès 

i la flor del panical. 

Francesc Marcé i Puig.

14 de juliol de 2025.

A la manera d'Espriu

 "A LA MANERA D'ESPRIU"

Cor que ullprèn 

de glaçades  cimeres 

l’alè que es corprèn 

entenedor.

Buides buidors 

emmetzinades 

de vaixells ancorats 

al cel aqüífer 

d'una antiga cançó.

Bocins de no-res 

de mort esperada.

Glaçons de gel 

d'ocell penjat d'un arbre.

Metafísica de qui respira 

per una canya de vidre.

Jo ja no hi sóc.

Que ningú m'hi esperi, 

ni tan sols el meu dolor.

Francesc Marcé i Puig

13 de juliol de 2025.

Foc que no crema

 "FOC QUE NO CREMA"

Foc que no crema.

Sempre massa fum.

Ens mata la flema, 

el demà que s'esmuny.

Ofegats en símbols.

Afalagant consciències.

Defugint fets esquívols.

Sempre al límit la paciència.

Massa símbols sense fets,

rebolcant-nos en retrets 

que ningú mai escolta.

Sempre lluny de la revolta.

No ens diferenciem gaire 

de l'addicte al tic toc, 

sempre ebri de fum, 

mai sabent on és el foc.

Francesc Marcé i Puig

8 de juliol de 2025.

Goig i dolença

"GOIG I DOLENÇA"

Qui foll habita en el passat

i en el present submergir-se evita,

-tant és a una com a una altra edat-, 

en els llims per sempre levita, 

l'avenir li sembla un espadat, 

tot delit i tot goig foragita, 

caminarà sempre espantat, 

com ermità emboscat a sa ermita.

Quan s'espera sols dolença 

i a tot goig es renuncia, 

el destí fa complaença 

d’allò que un mateix anuncia.

Que la vida és plaer i dolor 

i un no cal que negui l'altre.

Qualsevol espurna pot encendre un foc.

Qualsevol llavor pot tornar-se arbre.

Francesc Marcé i Puig

7 de juliol de 2025.

L'oligarca

 "L'OLIGARCA"

Venereu-me! Sóc l’oligarca.

Quan me’n vagi us deixaré 

el món fet una merda.

No tindreu ni una barca 

per remar lluny d’aquest vesper;

ni una drecera verda, 

ni aire per respirar, 

ni averanys per on lliscar. 

Un cel fet de tenebra, 

una terra anihilada, 

tampoc cap camp per llaurar.

Seguiu el meu camí 

per no arribar enlloc.

El cel sols em pertany a mi, 

terra, aire i també el foc.

Sóc l'amo del vostre destí. 

Per jugar sols hi ha el meu joc.

Francesc Marcé i Puig

6 de juliol de 2025.

Pobre Tossa

 "POBRE TOSSA"

Es Codolar i platja gran, 

mar menuda i la muralla, 

potser massa capsigrany 

somiant dormir a la palla.

Què n'heu fet del cau d'artistes, 

pintors, músics i poetes?.

De tota aquella canalla 

ja no en resta ni l'ou com balla.

Només penseu en la pela.

Ja no solca el mar cap vela.

La platja gran atapeïda 

de massa gent esmorteïda.

Ni tan sols per festa major 

no hi ha ambient d'envelat; 

com més brogit millor, 

tan sols compte omplir el pap.

No cerqueu als balcons domassos, 

sols a dalt una estelada, 

com esperança oblidada 

de qui omple butxaques a cabassos.

Tota parla és estrangera 

des del far fins a Sant Vicenç;

ja no en queda ni l’encens 

del salat que fa llitera.

Malgrat tot jo me l’estimo, 

potser perquè he vingut de fora 

i em sento a casa quan és buida 

d’aquest excés de xerinola, 

ningú no va a córrer cuita 

i no sona tanta gramola.

Com es pot estar enamorat 

d’unes restes de grandesa, 

d’un caliu que ja és passat?.

Deu ser que en resta la bellesa 

d’un paisatge benaurat, 

d’un corbs marins que fan contesa, 

d’uns murs de pedra ben alçats, 

altius i ferms besant la mar.

Francesc Marcé i Puig

4 de juliol de 2025.

Màrius Torres

 "MÀRIUS TORRES"

Fonedís, ara ressona 

el so del darrer sonet, 

record d'en Màrius Torres, 

com quadre a la paret. 

Lluint desimboltura, 

curull de senzillesa, 

d'un cor que no s'atura, 

mancat de tota fressa. 

Com ànima en pena, 

cercant no se sap què, 

d'una llàntia, el ble 

d'un ciri, la cera, 

de són riu, la llera. 

Potser, allò que el mena. 

Francesc Marcé i Puig 

2 de juliol de 2025.

Víctimes

 "VÍCTIMES"

Ser víctima mai pot ser 

un objecte de plaer, 

un estat a conquerir,

condició d'enaltiment, 

objectiu a aconseguir,

glorificant el patiment.

Avui les víctimes són herois 

de qui és festegen les mancances,

que apareixen ben cofois

empastifats de lloances.

Quan ser víctima és converteix 

en una manera de ser 

a què tothom aspira, 

en una mena de deler 

mitjançant el que es respira 

i el món et reconeix,

la cosa va malament, 

la millora es perverteix.

Per ser algú ara cal patir 

i exposar-ho amb escreix, 

sense que en calgui reixir, 

ni cap rescabalament.

Amb aquest panorama 

el victimari es frega les mans, 

en veure que l’afectat 

gaudeix del propi estat, 

que les xacres son talismans 

i que aquest desori s’encomana.

Al botxí ja li va bé 

tot aquest capgirament, 

que li aplanin el carrer 

aplaudint el propi turment.

Quan les mancances son valors 

que cal defensar i assolir, 

o estats a mantenir, 

li hem fet un gran favor 

al nostre veritable botxí.

Francesc Marcé i Puig

30 de juny de 2025.

Oficis

 "OFICIS"

Hi ha qui treballa el fang, 

hi ha qui fa carreteres, 

hi ha qui aixeca edificis, 

hi ha qui extreu sang, 

hi ha qui ven ulleres, 

hi ha cent mil oficis.

A mi m'agrada ser 

treballador de l’intel·lecte.

És el que he après a fer 

intentant ser circumspecte.

Tots els oficis son bons 

i omplen si t'agraden.

Tant és posar maons 

com collir maduixes.

Tan sols dues condicions: 

relacions que no degraden 

i mai més el dret a cuixa.

Francesc Marcé i Puig

28 de juny de 2025.

Visca la sàtira

 "VISCA LA SÀTIRA"

Cada dia m'agrada més 

el sarcasme, la sornegueria, 

bona arma quan no es pot fer via 

o via fora el que no fa el pes.

Poca cosa ha canviat 

des d'Aristofanes o Plaute.

Poc original la humanitat,

creient-se llesta, tan incauta.

Al final tan sols resta 

el que sap agafar distància, 

el que no perd la testa 

i és mordaç amb elegància.

Digueu-li a Joan Fuster, 

fins i tot al gran Erasme, 

que el món mai ha anat bé, 

ni la vida és un orgasme.

Francesc Marcé i Puig

28 de juny de 2025.

Contes infantils

 "CONTES INFANTILS"

Meu marrameu 

per més que em copseu 

no m'atrapareu 

fa el gat esverat.

Cric catacric 

diu el pobre grill 

a l’àgil conill 

encauant-se un xic.

Bub-bub bub-bub 

fa el gos poruc, 

plagi de lladrucs 

de qui no té veu.

Muu brama la vaca 

creient-se maca, 

mancada d'espill, 

lligada a l'estaca 

com un míser ruc.

Salta l'esquirol, 

tocant el flabiol, 

amb cara de rata 

amagant la cua 

com qui no vol.

Bestioletes 

d'un conte infantil 

no gaire originals, 

doncs d'aquests n'hi ha mil.

Francesc Marcé i Puig

27 de juny de 2025

Capgirament

 "CAPGIRAMENT"

Quan en nom de la diferència 

ésser un reprimit esdevé normal, 

no cal refer-se del que fa mal, 

ni tan sols tenir-ne consciència. 

Quan en nom de la tolerància 

cal respectar els intolerants, 

considerar-los els nostres germans, 

venerant la seva ignorància. 

Quan en nom de la solidaritat 

davant qui humilia cal acotar el cap 

tot mostrant-li agraïment 

pel suposat bé de la comunitat. 

Quan en nom de la igualtat 

cal acceptar l'estupidesa 

com una nova veritat 

que ens aporta riquesa. 

Vol dir que tots els termes s’han capgirat, 

que en nom d’una cosa es defensa la contrària. 

L’alienació ha vençut en nom de la llibertat. 

Que creient-nos lliures som uns pàries,

que l’adversari a vèncer ha triomfat 

i celebrem una victòria imaginària. 

Francesc Marcé i Puig 

27 de juny de 2025

Temps de viure

 "TEMPS DE VIURE"

Ja és temps de viure.

No sols de sobreviure.

Prou clams de l’esprît, 

plorant per no ser lliures 

sempre a punt d'esclafit.

Torb que no irromp, 

sempre tomb rere tomb,

mera fugida, 

sempre guaitant l’alè 

d'un follet que faci ble.

La vida és curta, 

doncs el temps la furta, 

sense punts per plors, 

tan sols per flairar olors, 

abans de marcir les flors.

Ningú rampinyant 

delers que venen i van, 

que sols son nostres, 

tal núvols fugissers, 

però són els nostres delers.

Que consumida 

tota aquesta vida, 

sigui millor guany 

tot allò que hem viscut, 

més enllà de què diran.

Francesc Marcé i Puig

24 de juny de 2025.

Cadàver empolainat

 "CADÀVER EMPOLAINAT"

La nostra llengua és morta.

Entre tots l'hem estossinat, 

mentre obriem la porta 

a qualsevol veïnat.

El gran germà s'ho mira, 

feliçment i espaterrat, 

doncs li hem fet la feina,

aplaudint entusiasmats.

Ens han furtat consciència 

i el cervell colonitzat.

Creiem honrar els orígens 

quan ni resta identitat.

No és multiculturalisme

deixar-se donar pel sac.

Esclaus aplaudint l'amo 

que els ha anorreat.

Llengua i pensament 

son una sola corrent.

Sols és pot estimar 

a qui t'ha sabut respectar.

No hi ha solidaritat 

entre pobres masovers 

i rics apoderats, 

entre coloms i esparvers. 

Ja repiquen a morts 

quan esglaien els propis mots,

quan sembla estrafolària 

la parla que fou grandària,

quan és de prestigi adoptar 

l’estil de qui no és germà,

avergonyint-se del propi 

com si fos cosa de cronopis,

quan es creu que per segons què 

la parla mare no fa el pes, 

quan es pensa que fa bona manera

injectar mots de llengua estrangera. 

Sobretot quan el pensament

 ja no és com el dels pares, 

sols simple afusellament 

del de qui branda les vares. 

Quan s’ha esgarriat gramàtica, 

convertida en simulacre, 

mentre es titlla de fanàtica 

la que és objecte de massacre. 

Celebrem grans festes, 

però assistim a un funeral, 

el de les nostres restes 

i sembla que tant se val. 

A ningú li estranya 

dels lèmmings el suïcidi. 

El món aplaudeix 

el darrer genocidi. 

Perquè hauria de sorprendre 

que una llengua ja no hi sigui? 

Francesc Marcé i Puig 

24 de juny de 2025.