Entrades
Reflexions dirigides al Rector, al Conseller i al Tripartit pel que fa a la vessant política.
I al col.lega Dr. Enric Canela, a qui he seguit fins a Brussel.les, respecte el Pla de Bologna.
-En record de Pepe Rubianes-
0)No tinc cap afany de polemitzar, ni de barallar-me, ni de liderar cap moviment, sinó simplement el d'exercir el meu dret d'expressió. He après en pròpia carn que a tots ens cal enfrontar l'estress excessiu de la nostra societat, amb la major tranquilitat possible. Això també te relació amb Bologna i la societat que volem doncs el benestar del ciutadà és el que sembla que tots perseguim. Això equival a Salut Mental i Llibertat individual.
1)Avui al vespre he conegut les tristes noticies del desallotjament de l'edifici central de la UB i sobretot de les càrregues policials del matí i especialment del vespre; aquesta última d'una brutalitat extrema, com mostraven les mateixes imatges de TV3. Desenes de ferits, entre gent que passejava pel carrer (un nen a l'Hospital), periodistes, i estudiants que protagonitzaven una manifestació d'unes 4.000 persones, contra el pla de Bologna.
2)Rector Didac Ramírez, segurament vos tindreu part de raó en alguns aspectes (no ho poso en dubte); però la meva experiència de la ocupació com a professor de Belles Arts és molt diferent. Jo he vist una colla d'estudiants exercint el seu dret d'expressió i manifestació d'una forma pacífica i festiva, més semblant a allò que els artistes denominen performances (una forma creativa d'expressió), que no pas a cap tipus de violència.
Es dedicaven a debatre, exposar les seves idees i portaven fins i tot algún testimoni directe del maig francès. No oblidem que son els "nets" d'aquell maig dels 68, d'aquell Berkeley i no sols això. El racó que s'havien muntat amb quatre coses feia goig i donava vida a la Facultat. Fa poc vaig sentir una noia, en un grupet d'alumnes, assegudes a l'escala, dient com els seus pares li explicaven quan ells (nosaltres) corrien (corriem) davant dels grisos. A la meva classe van venir uns quants alumnes, que de forma molt didàctica, van escenificar i exposar força be les seves idees. Al final tots els alumnes i jo mateix els varem aplaudit. No crec que a Belles Arts els estudiants siguin més civilitzats que a la resta de Facultats. No oblidem que son els fills de la democràcia i que això potser vol dir que els hem educat be i tenen esperit crític. Fa dos dies tots els criticàvem pel seu passotisme. Com es diu vulgarment "no es recorda el capellà de quan era escolà".
Perdoneu Rector, però haver d'acabar recorrent a aquestes mesures en una societat democràtica és un síntoma de que alguna cosa no va be.
3)Conseller Joan Saura jo he votat al tripartit, a Esquerra en concret, i en ocasions anteriors ho havia fet per Iniciativa. Vaig assistir emocionat al primer míting autoritzat a Catalunya del PSC, quan es declarava autogestionari; i encara recordo la cabellera de'n Sisa entre el públic, escarolada si fa o no fa com la que duia jo. Vaig neixer a l'Hospitalet, d'on vos vareu ser regidor.
Al meu bloc em declaro d'esquerres, antidogmàtic, antiautoritari i radical. Radical, no en el sentit mal interpretat d'extremista, sinó en el sentit que li dona Cooper d'intentar anar a l'arrel de les coses. Sempre m'he considerat independent. Mai he militat en cap partit, ni tinc intenció de fer-ho; tan sols en organitzacions de base com el CISE (comité de Información y Solidaridad con España) i als comitès de curs de la Facultat a l'època del final del franquisme.
Precisament mentre escric aquestes línies, al meu estudi, puc veure des d'aqui, penjada a la paret la punyent i a l'hora dolça imatge del póster que Picasso va fer per al CISE: Aquells ulls que envegen, des de darrera d'unes reixes, el colòm que hi ha a fora, protagonista en primer plà, ocupant gran part del dibuix: la Llibertat. No és per això que lluitem tota le gent d'esquerres?. Pel dret a decidir com a ciutadans, com a persones, com a membres d'una cultura i d'una nació.
No nego la necessitat de la policia en un context social com l'actual. No soc tan utòpic. La qüestió és tant al servei de qui està aquesta policia, com quina s'entén que és la seva funció. Si serveix als qui governen i la seva política particular a qualsevol preu, o està al servei de tots el citadans que els hi paguem el sou. No és més eficaç la clàssica imatge del boby anglès, amb que tots els veins s'hi identifiquen, que la de l'home del sac?. Es tracta d'un cos repressiu, o d'unes persones molt especialitzades i ben preparades per mediar en la ressolució pacífica de conflictes socials. Fins i tot al camp del Disseny es parla d'un disseny centrat en l'usuari (al servei de). Aquí amb més motiu.
Ho he comprovat en pròpia carn fa anys amb l'Ertzainza a Euzkadi ( quan aquí ni somiavem amb una policia pròpia), carregant contra una festa popular, plena de gent gran i pares amb criatures, només perquè quatre extremistes els havien estat provocant. Encara me'n recordo corrent amb el meu fill en braços. Tots esperàvem els mossos i ara els veig actuar igual avui i en altres ocasions. Si aquesta és la manera d'actuar que els ha de caracteritzar, no ens calien policies autonòmiques ni als uns ni als altres, podiem haver deixat seguir fent la feina bruta als grisos o als marrons, que els van succeir amb Martín Villa, o la guardia cívil. Ens hauriem estalviat calés i en podriem dir mal sense mala consciència.
Per entendren's, menys porres i més escuts. Si no hi ha més remei que identifiquin els elements violents i els aillin. Tots ens recordem del coix de les rambles i el rubio (si no em falla la memòria). Tots els d'esquerres tenim consciència i experiència respecte a la presencia de provocadors i infiltrats a totes les manifestacions, que serveixen després per justificar l'ús de la violència. No tenim una magnífica escola de mossos?; doncs potser els ensenyen poca psicologia i fins i tot poques arts marcials defensives (perquè no) i massa com s'apallissa algú i a veure el citadà com l'enemic a abatre. A la secció de vincles hi trobareu imatges de la càrrega dels mossos contra els estudiants. Les de TV3 a la nit, encara eren molt més colpidores.
Sembla també com si el fet de parlar d'una minoria ja els criminalitzés, justificant també la violència. Si que son una minoria d'estudiants, que aviat està dit, si es te en compte que tenen més poder de convocatòria que els partits o les centrals sindicals: reuneixen 4.000 persones a la tarda, per protestar per uns fets succeits al matí. Per altra banda, no estèm tots d'acord en el respecte a les minories, en el seu dret a expressar-se i manifestar-se?. No en parlem com una característica de la democràcia, com d'una forma de riquesa social?. Sempre, a la història, els canvis, els avenços han començat per les minories. No erem una minoria els que ens moviem per la democràcia?. Fins i tot a les protocultures dels ximpancés (gràcies Jane Goodall en els teus 75 anys) succeeix així, i els joves en son els protagonistes.
Fins aquí la meva reflexió dirigida als qui ostenten el poder polític.
Ara potser cal parlar una mica de Bologna, que està a l'origen dels fets. Voldria contrastar les posicions del Dr. Enrique Javier Díez Gutiérrez professor de la Universidad de León, crític amb Bologna. A la secció de vincles del bloc podeu accedir a la seva pàgina web, on exposa de forma clara el perquè de la seva postura. També podreu trobar un altre vincle al bloc del Dr. Enric Canela, a favor de l'aplicació que s'està fent del plà i clarament en contra de l'actuació dels estudiants.
Amic Canela (espero que no t'ofengui que et tracti d'amic, encara que no ens coneixem directament). Et vaig seguir en la teva convocatòria a Brussel.les i tornaria a fer-ho. Em sab greu però no comparteixo la teva postura ni la teva actitud respecte a Bologna i el que està passant. Soc un d'aquests que ha signat el manifest del PASS i el PDI, de la mateixa manera que vaig apuntar-me al bloc dels Deu Mil i he signat la petició del referendum. Com pots veure en ambdos cassos em trobo dintre de les minories. Deu ser una vocació o el meu destí. Estic molt més d'acord amb la postura crítica del Dr. Diez.
Penso que tots dos (i ho faria extenssiu als dos "bàndols"-majoritari i minoritari-) en el fons aspirem al mateix. Pel que fa a les postures personals ambdos aspirem a una Estat Català, federat amb Espanya o amb Europa, democràtic, lliure i igualitari. I precisament en aquest sentit les postures respecte a Bologna tampoc son tant oposades com semblen. Tots volem una Universitat al servei de la Societat. Tots volem una Universitat didácticament al servei dels estudiants, basada en una pedagogia més propera a l'estudiant, que propicii un contacte més directe, centrada més en la tutoria i el treball en equip que en la classe magistral ( que també te el seu moment pertinent). Que potencii més la iniciativa i la creativitat que la memorització absurda. En aquest sentit la meva amiga Anna Calvera que ha fet molta feina en pro de Bologna, quan li vaig preguntar, fa temps, de què anava tot això, em va contestar: En fer el que tu portes fent des de que ets a la universitat. No és aquesta en definitiva la funció tradicional de la Universitat: crear coneixement. Ser una altra minoria de treballadors del saber, capaç d'aportar propostes a la societat, contribuint, així com totes les altres capes de treballadors, a millorar el funcionament i la funcionalitat de l'estructura social. No vivim suposadament en una societat oberta, hipercomplexa i autoorganitzadora, que cerca la sostenibilitat a tots els nivells?.
En definitiva totes dues postures estàn d'acord en la millora pedagògica, malgrat que es confongui sovint això amb el burocratisme, però una no passa d'aquí (és la meva opinió), i l'altra volem veure que hi ha al darrera. Volem evitar fer el joc a altres interessos que no tenen res a veure amb la nostra manera d'entendre el món. No mostrem avorriment davant la posició dels estudiants, perquè no volem equiparar-nos a l'avorriment que li provoquen a l'Estat espanyol, les aspiracions dels catalans (majoritàries a casa, però minoritàries respecte d'Espanya).
A la pàgina de L'Enric Canela on he participat mostrant la meva opinió, con tants d'altres en un o altre sentit, en Jordi treu la conclusió que el que hi havia darrera el posicionament contrari dels estudiants no era Bologna, sinó que era el sistema. Veient'ho com quelcom negatiu. Que en realitat anaven "d'un altre pal". Jo li vull respondre clar i català: doncs si Jordi tens raó, és el sistema (home si fins i tot la Imma Mayol, companya de'n Saura te la "gosadia" de declarar-se antisistema, fet que em sembla molt be). Tots, volguem o no, hem de viure dins el sistema, encara que no ens agradi i el volguem canviar. En definitiva en això Marx no s'equivocava, el motor de la vida son les contradiccions, tant a nivell personal com social, i quan en superem unes caïem en unes altres de noves. Aquesta es la complexitat de la realitat.
Bologna i la situació creada al voltant seu és un síntoma d'aquestes contradiccions; és un producte i un cas concret del funcionament del sistema. Bologna és part del sistema, i aquest sistema tots sabem que es troba en una profunda crisi, no sols econòmica i en uns paisos, sino global, tant pel que fa a tots el aspectes de la vida quotidiana, com pel fet d'afectar a tothom. Ja fa temps que no valen els anàlisis maniqueistes d'abans. Per cert, recordo que el senyor Aznar en un debat electoral amb Felipe González li va dir "no me saque usted este maniqueo" (debía pensar-se que eren uns nans que es porten a la butxaca).
Ara ja no es tracta de comunisme o capitalisme. En realitat allò era una mixtificació. Es tracta d'un sistema de mercat, d'intercanvi de bens. Sempre ho ha estat i no han sabut fer-lo funcionar ni el capitalisme d'Estat dels paisos mal anomenats comunistes, ni el neolliberalisme, posem per cas, dels EEUU, actualment enfonsats. Per sort potser ara amb l'Obama canvii una mica la situació. S'ha despreciat molt a Chomsky ( Nordamericà per cert) des de l'establishment, però potser val la pena que tots el llegim amb atenció.
Europa no se perquè no aixeca el cap d'una vegada i agafa el lideratge, defensant fins on calgui el seu model tradicional (el menys dolent dels models), que l'ha convertit durant molts anys en el bressol de les cotes més altes de democràcia al món. En canvi s'ha dedicat a anar a remolc dels Estats Units decadents del periode Reagan- Bush. En aquest moment Bologna ha passat justament de representar en els seus inicis la cerca d'una societat més justa, a representar tot el contrari, en el seu intent d'imitar el model d'universitats americà, competitiu (en el mal sentit, o sigui oposat a cooperatiu) i venut als interessos de les empreses, essent fins i tot més papistes que el Papa.
Quan em referia a Europa pensava en L'Estat del Benestar o, si voleu en una socialdemocràcia, però no sols formal, sinó genuina. D'economia mixta, participativa, transversal, basada en la subsidarietat, en la solidaritat, el repartiment de la riquesa i la conjugació del interessos individuals, socials, culturals, internacionals i planetaris (sostenibilitat). Això ens feia estar orgullosos de sentir-nos europeus. Em sembla que no hi ha cap partit que no utilitzi aquests termes fins la sacietat, buidant-los de contingut, convertint-los en simple demagògia electoral (sempre estem de campanya electoral), com a cortina de fum per acabar ocultant els interessos i objectius contraris: quan se suposa que estem tots per reduir o eliminar els immensos desequilibris socials, els paisos creixen portant-los al límit entre rics i pobres en el seu si, així com entre paisos rics i pobres a nivell mundial. En realitat és de domini comú que l'economia depèn tant de les seves propies lleis, com de l'atzar, com de la política econòmica, especialment financera, que es porti a terme. Això vol dir que és relativament controlable o regulable, atenent als objectius que es persegueixen. I en aquest cas control, curiosament, en termes cibernètics vol dir possibilitat d'elecció, pluralitat d'alternatives, es a dir, llibertat, no determinisme sinó autodeterminisme.
Quina és doncs la solució a què aspirèm?. Després no ens estranyem de les explosions socials als barris marginals, o de la desafecció de què parla el President Montilla, aplicable no sols al cas de Catalunya respecte a Espanya, sinó també dels ciutadans pel que fa als seus representants, a la política i a la societat que els margina.
No estem tots (si més no la suposada esquerra) per una major llibertat, solidaritat i igualtat, dins d'una societat i un món més justos?. Si fins i tot en el fons el Papa te raó, encara que després ho interpreti d'una manera sectària (jo soc ateu, si és que cal posar-se alguna etiqueta). No es tracta de parlar dels valors cristians a la constitució europea, però ningú pot negar que els valors cristians de base (no les regles i normes fora de temps de l'Esglesia com a institució) formen part de la nostra herència històrica i cultural. I ara estic pensant per exemple en allò d'estima el teu proisme com a tu mateix, o de l'aposta pels desposseits, i es veuen reflectits en la mateixa Declaració dels Drets Humans, suposadament assumida tant per les dretes com les esquerres.
A què estem jugant doncs tots plegats mentre el vaixell s'enfonsa? Aquest és un d'aquells cassos en que el veritable problema rau en la solució que s'ha adoptat o es pretén adoptar i la única resposta que sabem donar és més del mateix. Com va estar de moda una temporada, l'expressió que s'escau es que a tots ens cal canviar de xip. No podem renunciar a les utopies, encara que a la hora de la veritat el més important sigui el viatge a Ítaca.
Potser la resposta a adoptar per part dels estudiants i de tots els que ens qüestionem la situació sería una vaga a la japonesa. Ocupem la Universitat per fer-la nostra. Treballem més i amb més il.lusió que mai. Parlem de projectes concrets. Quedem-nos treballant a les nits si cal com he fet jo mateix avui, motivat per la necessitat de trobar respostes a tot aquest desgavell; i sobretot cerquem la manera de disfrutar amb el que fem. Com deien els anarquistes: a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves possibilitats. Al cap i a la fi, la vida és curta i d'aquí dos dies sens haurà escapat el tren i no haurem fet res per agafar-lo. Menys voler presumir d'excel.lència i més intentar aconseguir que cadascú trobi el seu lloc, per modest que sigui, de forma que se senti motivat. Menys competitivitat i més cooperació, recolzament i respecte mutu. Només així potser ens en sortirèm.
¡Excelente articulo!
ResponEliminaNaturalment em pots considerar amic per moltes raons tot i que puguem tenir algunes discrepàncies pel que fa al Pla de Bolonya. I no creguis, també les meves posicions pel que fa a Bolonya han estat sempre en minoria, o si més no soc dels pocs que s’ha expressat des del primer moment en contra del model triat allà on un s’havia de queixar.
ResponEliminaEstic en contra del manifest que comentes has signat i que segons xifres té pocs signants dels nostres col•lectius. Predomina la gent del camp de les Humanitats, però així i tot el nombre és proporcionalment petit. Val a dir,que no crec que ser una majoria doni la raó.
No cal ni dir que en la forma d’Estat estem d’acord i en qui ha de prendre les decisions pel que fa a la universitat també: Catalunya i ningú més. Una universitat al servei de la societat. Pel que expliques coincidim plenament en el model pedagògic i a més ho estem intentant fer.
Jo soc i he estat crític des del primer dia amb l’adopció feta per l’Estat espanyol respecte a Bolonya, molt crític, i tots els que han seguit el meu bloc ho saben. Altra cosa és quan les coses entren en el que considero un procés irreversible i veig que estudiants i professorat, prenen posicions que en res els beneficiaran, especialment els estudiants.
La meva coincidència amb Jordi Domènech, l’estudiant que esmentes, és molt gran. La lluita plantejada al si de molts llocs és antisistema i coincidiré amb tu també en què el sistema està en crisi.
El que no veig és que el canvi de plans d’estudi, deixa-m’ho dir així, que hem fet, sigui un canvi que vagi més enllà; malauradament no hem canviat massa coses. I sota el meu punt de vista, de ciències, hem fet uns plans d’estudi molt més adaptats a les necessitats dels estudiants, també de la recerca, segur en el meu camp, i de la societat en general, inclòs el mercat que és qui contractarà als titulats.
Pel que fa als estudiants i el fet que passin la nit estudiant en una Biblioteca no tinc res a dir sempre que sigui això. La meva profunda i radical oposició no és contra els que estan contra Bolonya, és contra els que volen alterar la convivència quan defensen unes posicions, les comparteixi o no. Si haguessis anat, no sé si ho has fet, durant aquestes darreres setmanes al nostre emblemàtic Edifici Central hauries vist el que era allò. No crec que cap persona “normal” pogués defensar la continuïtat d’allò. I el rector ja sabia que havien hagut agressions a Geografia i Història i Filosofia i tenia una immensa pressió del professorat i PAS per a què acabés amb allò.
En el meu cas, com he dit i a ciències, penso que s’ha fet una bona feina d’adaptació. I pel que fa als estudiants crec que s’han equivocat del tot en lluitar contra molins de vent. Lluiten contra una privatització de la que no he vist ni una sola mostra i unes empreses a la universitat que no existeixen (a banda d’algun caixer automàtic que tots fem servir). Tant de bo alguna empresa més s’interessés per la feina, bona feina, que es fa, però ni això.
Penso que els estudiants s’han equivocat perquè el que havien de demanar són les beques, el gran forat negre del sistema, més encara quan la majoria de les coses són irreversibles perquè un munt de plans d’estudi reformats ja estan funcionant i aprovats. I la resta, a casa nostra, començaran l’any vinent peti qui peti.
Què canviaran amb aquestes lluites? Res. Si de bon principi s’hagués anat a aconseguir coses assolibles, ja veuríem. Imagines tot el sistema demanant beques amb una sola veu les beques des del primer dia? La política també és l’art del possible. Dic també perquè quan no es plantegen utopies el món s’adorm, però ara hi havia una urgència de millora i no s’ha aprofitat el temps.
Tot això, evidentment, res té a veure amb l’actuació de la policia que lamento, policia mal gestionada però també agredida. La policia en democràcia no és sempre culpable i enemiga. Cal analitzar fredament el que va passar i que cadascú assumeixi les seves responsabilitats. Vivim en un país, hereu encara del franquisme, on l’ordre públic és a priori sinònim de repressió. Es permeten piquets informatius a les vagues que el que són, sovint, són intimidadors. La democràcia, la llibertat, ha de permetre els esquirols o els que simplement ni hi creuen. La meva llibertat acaba on comença la teva.
Benvolgut Enric Canela.
ResponEliminaCrec que realment coincidim en el model d'ensenyament, d'universitat i de societat a què aspirèm. Crec que a l'hora de la veritat,la diferència entre els suposats "anti Bologna" i "pro bologna" és més fruit d'una mala apreciació per ambdues bandes, que no pas una contradicció real. Vosaltres poseu el punt de mira més en l'idiofenòmen de la història del procés d'aplicació del pla, dels fets quotidians que se'n deriven i nosaltres som més radicals en el sentit que li donava al meu article: ens preocupen més les possibles consequències que se'n poden derivar tant a nivell acadèmic, com politic o de la funció social de la universitat. La qúestió és que a vosaltres els arbres poden no deixar-vos veure el bosc i en el nostre cas pot succeir el contrari (que semblem poc sensibles al dia a dia i útòpics). Es comprensible des del punt de vista de la vida de cada dia que, segons com hagi evolucionat la situació, s'acabi fent insoportable pel Rector i el personal de la Central. Jo ja vaig comentar que la meva experiència de Belles Arts era la contraria. De fet si ara desmontessin el "xiringuito", crec que el trobariem a faltar. S'ha convertit en un punt de trobada dels estudiants.
Penso que la responsabilitat principal és de les institucions, reponsables d'usar tots els mitjans pacífics abans de recorrer a l'us de la força. Potser el Rector podria haver trobat la manera d'aillar els violents i buscar interlocutors vàlids. Resulta evident que la policia no va estar a l'alçada i avui crec que ja ningú s'ho qüestiona i es demana el cap de'n Saura o del director dels mossos. El video de Julia Rossell, que jo també tinc penjat al bloc, ens mostra uns mossos dedicant-se a la cacera de l'estudiant, que fa posar els pèls de punta.
Pel que fa a Bologna en si jo crec que és una falàcia parlar dels anti i els pro. Tots estem a favor de lo positiu que pot aportar el plà. Però tu mateix assenyales que en un principi no estaves d'acord amb l'aplicació que se n'ha fet, però ara ho veus com un procés sense retorn. És possible que s'acabi limitant a un simple canvi de pla d'estudis, sense més conseqüències, ni beneficis, en la mesura que resultarà impossible d'aplicar si no compte amb l'important finançament necessari. A aquest fenòmen ja ens hi tenen acostumats com a mínim els últims 25 anys.
El que ens preocupa als "minoritaris", penso que es pot resumir en dos aspectes. El primer el didàctic que, pel que es va veient está caient a marxes accelarades en un simple burocratisme absurt. En l'espai del meu bloc sobre els Jokes de'n Babiloni, es pot descarregar una taula d'equivalències entre el nou llenguatge "màquina" utilitzat a l'ensenyament amb els seus equivalents de sentit comú de tota la vida, que és divertit i aclaratori. A veure, te sentit tota aquesta parafernàlia de suposats pedagogs amb pretencions mal enteses, que introdueixen per exemple un sistema d'avaluació estandaritzat i uns plans docents, ón s'han de tenir en compte aspectes tant ambigus, discutibles i eufemístics que ni jo com a psicòleg em sentiria incapaç de saber com s'han de mesurar ni interpretar?. Penso en coses tant etèrees com actituds, aptituds, competències o habilitats dels alumnes i relacionat amb cada tema de l'assignatura. Això potser pot resultar adequat a primària o secundària però a la universitat resulta ridícul i inaplicable. Tota la vida s'han tingut en compte uns objectius de l'assignatura a alcançar per l'alumne i el professor, i uns criteris que son els que a cada professor li han semblat més adequats al seu cas particular. En definitiva ho podriem interpretar com un atac a la llibertat de càtedra i una mostra de desconfiança cap el propi professorat que s'ha hagut de guanyar les seves places a pols. No em sembla malament que es discuteixi i es debati sobre nous criteris objectius possibles, que facilitin l'avaluació més objectiva i justa, com tenir en compte, si s'ha treballat o no la bibliografia i si s'ha dedicat el temps necessari als treballs encomanats o no. Però això a l'hora de la veritat jo ho fem tots des de sempre i no ens cal caure en una obssessió normativitzadora portada a l'absurt i que lúnic que contribueix és a complicar-nos la feina i fer-nos-la més feixuga. Aquest és un aspecte.
L'altre aspecte és de més calat: és de caire polític. Segons com s'apliqui el pla, pot portar realment a uns graus desvaloritzats, en relació a les llicenciatures actuals, que no serveixin per a res,i que comportin la necessitat d'acumular masters (molt menys seriosos que les especialitats d'abans), o els mateixos doctorats que es limiten pràcticament a fer la Tessi. Jo he coordinat un doctorat durant 5 anys i penso que eren molt més seriosos els DEAS de l'última fornada de plans, que els masters que els poden substituir. I si es tracta d'especialització poca cosa es podrà fer amb masters d'un any, per anar més enllà de les generalitats dels graus. Sincerament em semblava més coherent el sistema de diplomatures de 3 anys, llicènciatures de segón cicle de 2 anys, i els doctorats o postgraus posteriors, que mai es va acabar a portar a terme del tot: es van retallar les llicenciatures, aproximant-les a una diplomatura i aquestes no es van generalitzar. Però, si mai es va acabar d'aplicar del tot la LRU o la LAU o a LOU, que si vols que et digui la veritat ja no se ni en quina estem, doncs totes han sigut "variacions sobre un mateix tema".
Si a aquest panorama hi afegim la falta de finançament esmentada, més el caràcter caríssim d'uns masters improvitzats sobre temes fins i tot absurds, i més dedicats a vendre la seva imatge per ser considerats rendibles sota l'amenaça de desaparició, ho tenim clar: la filosofia per dir un cas, o les llengües clàssiques no resultaràn mai rendibles i posiblement tampoc les matemàtiques pures;si més no a curt plaç , que és el que es pretén, amb criteris merament econòmics i no d'interès intel.lectual. Jo fa temps que dic que anem a convertir la universitat en una fàbrica de xoriços, en comptes de en una fàbrica de saber.
Es en aquest sentit que es pot parlar, d'estafa a l'estudiant, que per mantenir el nivell de les clàssiques carreres de 5 anys ara s'haura de costejar a la pràctica màsters que a l'hora de la veritat seràn privats (per això es parla de privatització de l'ensenyament), i se li escatimen els posibles postgraus d'abans. Passem d'un primer, segon i tercer cicle, al salt directe d'un primer cicle a un tercer cicle de pagament.
El lligam amb empreses i institucions està molt be en general com a mesura de contacte amb la realitat social, més necessària en unes carreres que en altres. Ara si això és converteix en un requisit per sobreviure, tornem al tema de la privatització, de la posada de la universitat al servei d'interessos ecònomics particulars i no de l'interès general. Ens venèm per un plat de llenties.
Tots tenim present, encara que sigui a través de les series americanes de televisió, on allò habitual és que per exemple els hospitals depenguin del finançament d'una empresa privada, posem uns laboratoris, als interessos dels quals estaràn directament lligades, si no volen quedar-se sense font de finançament. Però als EEUU la sanitat és privada,i l'educació superior de qualitat també. En aquest sentit els hi anèm milles per davant. La sanitat, l'educació i els serveis socials aqui son públics i universals, i això vol dir que s'han de finançar amb els nostres impostos, que per això els paguèm. Que es dediquin menys diners a l'exercit i l'armament, total per embarcar-nos en aventures tan poc clares, per no dir vergonyoses com les de l'Iraq o l'Afganistan, senyora Carme Chacón.
No estic parlant de cap utopia: a Costa Rica per exemple, varen renunciar a tenir un exercit i no sembla pas que el trobin a faltar.