Aixecar la llebre

 "AIXECAR LA LLEBRE"

Aixequem la llebre.

Fa massa temps que dorm.

No ho saben els caçadors?

Mai no els va decebre?

Tenen complex de majordom?

Potser en són admiradors.

No és qüestió de sal i pebre; 

més aviat de dignitat, 

de no dormir a la palla; 

de qui no sap concebre 

viure sempre humiliat; 

galifardeu que sempre calla.

Massa llebres per aixecar; 

a cada cantonada una; 

a vegades cansa i tot, 

però si no es vol anar de tort, 

ni acabar fet una runa, 

ara i adés cal sortir a caçar.

Francesc Marcé i Puig

4 d’agost de 2025.

Ha arribat l'agost

 "HA ARRIBAT L'AGOST"

Dies escapçats 

fan via de matinada; 

sols esbojarrats 

foragiten la contrada, 

perduts els encenalls, 

pensaments com degotalls.

Poetesses adormides 

al matí esmorzen figues 

i panxacontents 

sens cap mesura, 

al cap, corona d'espines, 

beuen d'una font impura.

Reietons endormiscats 

maten dies pentinant gats.

Raps bullits sens cap soroll 

agiten bisbes de corcoll.

Poca pena tot plegat, 

no hi doneu gaires voltes, 

no us perdeu en cap congost; 

les cabòries són absoltes; 

el món ja s'ha tancat; 

és que ja ha arribat l’agost.

Francesc Marcé i Puig

3 d’agost de 2025

El darrer patac

"EL DARRER PATAC"

Les granotes fan quac, quac;

els ases canten el Virolai; 

núvols ardents que fan piu, piu; 

tremola nu un afalac; 

neix de cantó l’últim esglai; 

el rei fa ganyotes i se’n riu.

Arriben focs cansats de l’Uruguai; 

la terra sencera és un parrac; 

a la ciutat ningú no hi viu; 

noies torrades i un desmai 

s’enlluernen tot menjant tabac; 

qui encara no és mort fa la viu, viu.

El vent no parla però escriu; 

rics que s'afilien a la FAI; 

déus que assagen el darrer atac; 

dansen junts mossèn Cinto i l'Espriu; 

si no és ara ja no serà mai; 

és l’hora del darrer patac.

Francesc Marcé i Puig

2 d’agost de 2025

Na Úrsula

 "NA ÚRSULA"

Na Úrsula van i venen, 

una mena de rèptil teutó, 

ningú sap qui l'ha ungit, 

fa anar tothom de corcoll; 

els qui l'envolten s’entretenen 

amb tot són inútil brogit.

No llepa fils però llepa culs 

de tothom qui li omple el sarró.

Ens ven ni per un plat de llenties, 

fent veure que salva esculls; 

malaguanyat si te’n refies, 

moriràs pelat en un racó.

A Europa l'han raptat 

i no és pas cap Zeus adelerat; 

potser un tòtil meridional 

que se'ns passa per l'engonal, 

mentre tots somiem truites 

ben pagats de ser els més cultes.

Cal una altra revolució francesa, 

desfer-se d’aquesta Bastilla, 

retornant el poder al poble 

i en una nova contesa, 

vestida d’un afany més noble, 

deslliurar-se de tanta cotilla.

Francesc Marcé i Puig

1 d’agost de 2025

Quin putiferi

 "QUIN PUTIFERI"

Cruixits i cruiximents, 

ceps sense sarments,

gorgs espaordits, 

pulmons sense pits,

qualsevol babau 

pot esfondrar la nau, 

fent que el món es desesperi.

Marededéu quin putiferi.

Francesc Marcé i Puig

30 de juliol de 2025.

Fuig la rosada

 "FUIG LA ROSADA"

Perfum d'esglai, 

rosada trista, 

com un desmai 

fugint de pista.

Trist alambí 

delirant roses 

com un coixi 

tot fet de noses.

Ròssec de penes 

destil·lant crits, 

sang a les venes, 

doll d'embolics.

Cargol sens banya 

no té muntanya 

ni pèl al pit, 

solcant l'espai.

Fum de fumera 

engarjolat 

que abans del fred 

ja s'ha tapat.

De l'esclafit el pet, 

murga perlada, 

amb un calfred 

fuig la rosada.

Francesc Marcé i Puig

30 de juliol de 2025

De juliol en juliol

 "DE JULIOL EN JULIOL"

Ara plou i ara no plou.

Les bruixes no es pentinen 

ni tampoc no van de dol.

El sol una cortina, 

els núvols borrissol.

Ningú no s’ho imagina, 

potser és que és massa nou, 

però el cel cerca consol, 

com una pobre fadrina 

quan creu que ningú la vol.

Així dia rere dia, 

cap ocell emprèn el vol, 

vençut per la melangia 

de veure’s dins d'un pou; 

de mar de fons a marejol.

La terra gira, qui ho diria, 

cada any entorn del sol.

Ho fa com qui no vol, 

remenant núvols i pluja 

i totes les aus en estol.

No li cal cap profecia, 

ni cap bruixot impertinent, 

per poder seguir fent via, 

com tot bon astre amatent, 

de juliol en juliol.

Francesc Marcé i Puig

29 de juliol de 2025.

El jardí de les Hespèrides

 "EL JARDÍ DE LES HESPÈRIDES"

Al jardí de les Hespèrides 

em plauria ser a recer, 

no per celebrar efemèrides, 

sinó tal com el canta en Verdaguer:

“Rieronets hi llisquen i fonts eixordadores,

llurs aigües adormint-se sovint entre les flors,

mentre eixes mig desclouen los llavis a ses vores

per dar a les abelles lo nèctar de sos cors”. (*) 

No cal cercar l’Atlàntida, 

ni d’Hèrcules els remors, 

ni d'Hesperis la partida 

per assolir noves llavors, 

nostra terra adormida 

ja n’és una gran llar 

si se’n sap trobar l'eixida 

que desvetllen els seus fars. 

De llevant fins a ponent 

i del nord al sud eixut

“pels riberencs herbatges, com un ruixat de perles, 

festívol saltirona l’aucell del paradís;

ou-s’hi glosar joiosos sintsons  i esquives merles, 

i a estones gemegar-hi lo tord enyoradís”.(*) 

Sols cal tenir l’oïda ben amatent 

i el fil de pescar ben gruixut 

perquè lluny de velles faules 

i de cap somni fonedís 

recuperem velles paraules, 

convertim tot plor en nou somrís. 

Francesc Marcé i Puig 

27 de juliol de 2025.

(*) Jacint Verdaguer, L’Atlàntida.

Els números rodons

 "ELS NÚMEROS RODONS"

No cal esbrinar el motiu, 

m'agraden els números rodons, 

més els parells que els senats.

No és pas per  ser més viu, 

ni per baixar de la font del gat 

com la Marieta de l'ull viu.

Potser algú se’n riu, 

o creu que és fetitxisme; 

fins i tot els més raonables 

tenen rauxes impensables 

i no cal que sigui res punible.

Als caps més clars hi sonen trons.

Si n'hi ha nou he d'arribar al deu, 

o arrodonir les centenes.

No arriba pas a compulsió 

però alleuja un poc les penes.

No és pas qüestió d’ètica, 

potser més aviat d’estètica.

No em cal cap diagnòstic 

d’algú que es cregui déu. 

Sóc més aviat agnòstic 

amb tant de corifeu. 

Francesc Marcé i Puig 

23 de juliol de 2025.

Ambrosia

 "AMBROSIA"

Cercant desesperadament l'ambrosia, 

nèctar dels déus pels mals de cada dia, 

se li descomposà a  les mans 

el remei que ja tenia.

Mai menyspreïs el que tens, 

ni et refiïs de xamans, 

que l'afany de massa béns 

pot tornar-nos inhumans 

i sovint el que és a prop 

pot ser la millor herbada, 

esdevenir el millor xarop, 

més que cap joia somiada, 

per cremar en el foc etern 

tots els monstres de l'avern. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de juliol de 2025.

Ningú culpable

 "NINGÚ CULPABLE"

Pluja de drons solcant el cel.

Les estrelles ja no ens calen, 

no cal que brillin els estels, 

n'hi ha massa i ens atabalen.

La intel·ligència, artificial, 

que pensar massa ens fa mal. 

Si les neurones s'esforcessin, 

podria ser que col·lapsessin. 

Tot és qüestió d'endorfines, 

de les que no som responsables. 

Tot s’arregla amb medicines. 

Tot mal del món és curable

gràcies a les farmacèutiques. 

Que bé!. No hi ha ningú culpable. 

Francesc Marcé i Puig 

20 de juliol de 2025.

Asterix

 "ASTERIX"

Ens perd massa parafernàlia. 

Més ens valdria que imitéssim 

el poble d'Asterix a la Gàl·lia. 

Seguir lluitant tant com poguéssim. 

Que els romans tot el que poden s'ho mengen, 

investits d'una gola immensa. 

Per cada petit avenç es vengen. 

Sempre la foten per on menys es pensa. 

I al final sols resten quatre gats, 

disfressats de monges de clausura, 

confonent estalvi amb usura, 

preocupats per com van empolainats, 

per veure qui la té més dura 

o qui és custodi de l’essència més pura. 

Francesc Marcé i Puig 

18 de juliol de 2025.

Com si res

 "COM SI RES"

Avui he sucat

                         pa amb mel, 

                         llum d'estel, 

                                     de tu, 

perduda en l’horitzó 

de dintre del meu jo, 

com si res, 

sense cap pes, 

com un esclat de pols, 

a peu, 

un llamp molt lleu, 

intens, proper, 

sens brogit de so, 

sense  cap tro, 

ni pèrdua aparent, 

cap cel turgent, 

rua sens revolts, 

so de cançó,

immensa, propera, 

que no té espera, 

ni reclama res, 

un bes, 

una abraçada, 

de verge trobada, 

caminar de costat, 

fins qui sap quan, 

un plor d’infant, 

fins més enllà, 

fins qui sap quan, 

el cel dirà.

Francesc Marcé i Puig

17 de juliol de 2025.

Botifarra de pagès

 "BOTIFARRA DE PAGÈS"

Hi ha qui ens diu que el món s'acaba.

Hi ha qui ens vol tenir mesells 

sens poder dir ni fava, 

el silenci dels anyells.

Cal dir a tots aquests botifarroners:

Un, dos, tres, botifarra de pagès!.

Cada centúria és el mateix 

i no diguem cada mil·lenni. 

Sempre es ven el mateix peix, 

sempre la mateixa orquestra, 

sempre el mateix prosceni.

Cal dir a tots aquests botifarroners:

Un, dos, tres, botifarra de pagès!. 

Entretinguts amb això tan transcendent, 

ens oblidem del dia a dia, 

tot lliscant per la pendent 

mentre els profetes en fan via. 

Cal dir a tots aquests botifarroners:

Un, dos, tres, botifarra de pagès!. 

Que hi ha coses més urgents, 

que als profetes no els agraden, 

doncs si ensenyem les dents 

s’acaba el benefici pels seus béns. 

Cal dir a tots aquests botifarroners:

Un, dos, tres, botifarra de pagès!. 

Francesc Marcé i Puig 

16 de juliol de 2025.

Aixecar-se del llit

 "AIXECAR-SE DEL LLIT"

Joia de viure.

Goig d'escriure.

Si algú ens ha enredat 

és que li hem deixat.

No cerquem anyells expiatoris 

pels nostres propis desoris.

Si no solquen les naus 

és per ser massa babaus.

Si no s'inflen les veles 

cosim ben bé les teles.

Si no s'alcen els pals 

deixem de ser pardals. 

Tampoc caiguem en culpar-nos 

donant-nos cops al pit. 

La decepció i el despit 

no ens ajuden a aixecar-nos. 

Cap déu ens salvarà 

del que no fem per pròpia mà. 

Tan sols cal aixecar-se del llit

foragitant tot cor encongit. 

Francesc Marcé i Puig.

15 de juliol de 2025.

Foteses

 "FOTESES"

Llànties d’espígol, 

defugint temps esquívols.

Pues d'eriçó 

que ni tan sols punxen 

però s’ericen en munió.

Ànimes de canti, 

adoradores d'un jou 

que les suplanti.

Ni tan sols la mar es mou.

Les ones ja no burxen.

Pous com espadats, 

plens de déus regalats, 

que amb prou feines suren, 

però clamen ses maldats 

dins dels plats que escuren.

Oli a tot un cos 

de pell adormida, 

abúlia reeixida, 

cor com un monyó, 

ànima pansida.

Canten els turons, 

pedres a rodolons.

Canten les carenes, 

mortes les sirenes.

No hi resta ningú 

a dins de cap iglú.

Francesc Marcé i Puig

15 de juliol de 2025.

No deixis

 "NO DEIXIS"

No deixis que cap escorpí

decideixi el teu destí.

No deixis que cap escurçó 

t'emmiralli amb sa lliçó.

No deixis que cap granota 

del que és teu faci riota.

No deixis que cap pardal 

amb son cant et faci mal.

No deixis que cap porc 

t’ofegui en un gorg.

No deixis que cap gripau 

t’entabani amb anhels de pau.

No deixis que cap gos pollós 

tot bordant et prengui l'os.

No deixis que cap serpent 

t'escanyi amb mots que s'enduu el vent.

En aquest zoo que ens ha tocat 

qui no obre els ulls ja l'ha pifiat.

No cal caure en la paranoia, 

sols anar amb compte amb els cavalls de Troia. 

Francesc Marcé i Puig 

14 de juliol de 2025.

Degotalls

 "DEGOTALLS"

Degotalls encisats 

de perles sense coll

furguen consciències 

fins de l'os el moll.

Obtusos versos de Foix

fan singladura, 

tot cercant la cura 

d’un pobre gat moix.

La galerna no s'atura 

ni cantant l'Eurovisió. 

Cap carxofa empedreïda 

anirà mai més d’excursió. 

Quinta essències 

de caps grossos 

oculten sa presència 

a un exèrcit de talossos. 

Ningú entendrà mai més res 

i potser tampoc cal 

amb un barret tirolès 

i la flor del panical. 

Francesc Marcé i Puig.

14 de juliol de 2025.

A la manera d'Espriu

 "A LA MANERA D'ESPRIU"

Cor que ullprèn 

de glaçades  cimeres 

l’alè que es corprèn 

entenedor.

Buides buidors 

emmetzinades 

de vaixells ancorats 

al cel aqüífer 

d'una antiga cançó.

Bocins de no-res 

de mort esperada.

Glaçons de gel 

d'ocell penjat d'un arbre.

Metafísica de qui respira 

per una canya de vidre.

Jo ja no hi sóc.

Que ningú m'hi esperi, 

ni tan sols el meu dolor.

Francesc Marcé i Puig

13 de juliol de 2025.

Foc que no crema

 "FOC QUE NO CREMA"

Foc que no crema.

Sempre massa fum.

Ens mata la flema, 

el demà que s'esmuny.

Ofegats en símbols.

Afalagant consciències.

Defugint fets esquívols.

Sempre al límit la paciència.

Massa símbols sense fets,

rebolcant-nos en retrets 

que ningú mai escolta.

Sempre lluny de la revolta.

No ens diferenciem gaire 

de l'addicte al tic toc, 

sempre ebri de fum, 

mai sabent on és el foc.

Francesc Marcé i Puig

8 de juliol de 2025.