Teoría y análisis de las imágenes

Podeu obrir i baixar el llibre clicant al títol.
Nota: També es pot descarregar el llibre des del portal bibliogràfic Dialnet en aquest enllaç:

Teoría análisis de las imágenes (Dialnet)

Aquest any fa 35 anys de la publicació del meu llibre Teoría y análisis de las imágenes l'any 1983. Es per això que he volgut regalar-lo als antics companys i amics com tornar-ne a fer difusió doncs el pas de tants anys, la seva inaccessibilitat i el fet de que els 1200 exemplars que es van publicar s'exhaurissin en 2 anys l'han deixat fora de circulació.

Aquest llibre va ser el resultat de que m'hagués de preparar la impartició de l'assignatura Análisi de les formes visuals de primer curs de la carrera de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Va ser fruit dons de la necessitat d'elaboració i sistematització teòrica. Va tenir una publicació artesanal, doncs va ser publicat per les Edicions de la UB com a pre-edició partint de fotocopies reduïdes i enquadernades del meu original mecanografiat.

Malgrat tot va tenir una repercussió i una difusió extraordinàries que em van sorprendre a mi mateix. Molt més que els altres meus 3 llibres. És a quasi totes les biblioteques universitàries d'Espanya. En el seu moment cercant a internet em vaig assabentar d'aquesta repercussió. Jo em pensava que les coses quedaven penjades per sempre a internet però no és així doncs cercant ara a la xarxa ja no apareixen tots aquells llocs on apareixia referenciat el llibre. Parlo doncs de memoria. Sortia en un text sobre els estudis de semiòtica visual a Espanya com un dels pioners junt amb uns altres de Villafañe, Gubern i Vilches. Tot i així jo mai m'he considerat un semiòleg sinó més aviat un teòric de la comunicació humana i de la comunicació visual en particular, que es serveix de la semiòtica com un instrument més. Va ser utilitzat com a font bibliogràfica durant molts anys a assignatures de diverses carreres i doctorats de diferents ambits relacionats amb la comunicació visual. Fins va a arribar a inspirar  dues tesis doctorals d'arquitectura de la UPC i de la UTEM de Santiago de Chile. Avui ha quedat arraconat suposo que pel fet d'estar exhaurit durant tants anys i no haver-se reeditat a diferència d'altres textos com els del Villafañe, Gubern o Vilches que comentava abans o d'un text tant fluixet, amb perdó, com La Sintaxis de la Imagen de Dondis. Vull creure que pot seguir sent útil especialment després de que un antic company de docència em comentés que seguia estant vigent i em fes inflar com un gall d'indi.

Ús faré cinc cèntims del plantejament del llibre. Em trobava amb una colla de treballs i disciplines dispersos i sense connexió relacionats directe o indirectament amb el tema i el meu propòsit va ser abordar un intent de síntesi i sistematització de tots ells. Em vaig inspirar en l'epistemologia de Bachelard, Feyerabend i Skolimowski, però sobretot vaig trobar el marc de referència teòric generalista de referencia que em permetia relacionar les teories i disciplines més concretes, en la Teoria General de Sistemes de Ludwig von Bertalanffy directament i també de la seva aplicació a la sociología per part de Buckley. Vaig beure a partir d'aquí d'una colla de disciplines i autors dels que faré un resum. La cibernètica: Wiener, Ashby, Weaver. L'Etologia: Eibl Eibesfeld, Hinde, Wilson, Manning, Morris. La comunicació no-verbal: Ekman i Friesen, Morris, Birdwhistell. Estudis antropològics i etnològics com els de Hall, Morris, Morin, Eliade. La Teoria de la Comunicació Humana de Palo Alto: Bateson, Watzlawick, Jackson, Ruesch, Scheflen, Verón o teòrics independents com Durand. Les teories de la percepció visual, des de la Gestalt a les de processament d'informació passant per la percepció de l'art: Katz, Koffka, Lindsay y Norman, Gibson, Luckiesh, Kepes, Arnheim, Gombrich, Hochberg. Els estudis que ja hi havia sobre els mass media: Moles, Enel, Lotman, Metz, Barthes, Peninou, Baticle, Thibault-Laulan, Masotta, Dondis, Colombo. La semiòtica en general: Jakobson, Prieto, Barthes, Bremond, Benveniste, Eco, Greimas, Casetti. O la retòrica tant general com de la imatge: Cohen, GroupeM, Barthes, Durand, Enel, Moles, Peninou. I el resultat va ser aquest llibre.

Us faré u resum de l'índex perquè us acabeu de fer càrrec del seu contingut:

Primera Parte: La Construcción de un mundo visual

1.1 Nociones sobre la Teoria de sistemas

1.2 Sistemas abiertos: Tipos y características

1.3 La percepción: Visión interespecífica e intercultural

1.4 Los códigos perceptivos visuales

1.5 Las ilusiones visuales y el proceso perceptivo

1.6 Procesamiento de información perceptiva

Segunda Parte: Imágenes, significación y comunicación

2.1 Significación y representación

2.2 El proceso de comunicación

2.3 Los niveles de organización textual

2.4 Conceptos básicos del enfoque semiótico

2.5 Una propuesta de método de análisis

2.6 El análisis retórico

Epidèmia de pilons a les voreres

L'estrany misteri dels pilons:



Fig. 1. Terrassa



Us preguntareu de què estem parlant?. Doncs es tracta d'un component del mobiliari urbà, consistent en un cilindre metàl.lic, col.locat en serie a les voreres, just al costat de la vorada. N'hi ha des de "sempre" a totes les ciutats, i se suposa que la seva funció és que els cotxes  no envaeixin les voreres. Dit d'altra manera: una arma anticotxes. El vianant se suposa que és qui en sortiria afavorit.

Per vés a saber quins motius, durant tot el 2009 i també el 2010, la quantitat d'aquests objectes grotescos ha proliferat de forma exponencial, per les voreres dels nostres pobles i ciutats. Jo em centraré en els llocs  pels que em moc més habitualment: el meu poble (Castelllar del Vallès), Sabadell, Terrassa i Barcelona. A Terrasssa, per exemple, ja fa anys que n'hi havia en llocs molt concrets, com alguna sortida d'escola o similar. Veiem que es tractava de pilons massissos, d'una peça, tornejats i relativament estrets de diàmetre (figs. 1, 2). Fins a Brussel.les en podem veure de semblants, amb unes motllures més treballades. Això si en espais puntuals i voreres amples (fig.3)

 

Fig. 2. Terrassa



 

Fig. 3.  Brussel.les



Fig. 4a.

Els que volem examinar aquí, tenen un diàmetre bastant més ample; son iguals a totes les viles esmentades i,de seguida, veurem també que son  bastant més fràgils. De fet a Barcelona ja n'hi havia d'aquest mateix tipus el 2006, com vaig poder descobrir en una pel.licula catalana. Però aquests darrers temps han criat com les rates.



Fig. 4b. Part superior amb la marca.



Han aparegut, i no paren, per tot arreu, sense solta ni volta. En voreres estretes, passos de vianants, i fins fora de les voreres. Es tracta d'un model de piló (figura 4a) cilíndric, de 84 cms d'alçada total, compost de 3 peces: 69 cms. la peça inferior, sens comptar la part enterrada, 3 cms. la peça niquelada, 12 cms. la peça superior i 9 centímetres de diàmetre. Vaja, aparentment una bona estaca. Tots son iguals i pressumptament fabricats per una mateixa empresa, (alguns en porten la marca a la superfície circular superior i d'altres no) (fig. 4b). A la capital, només faltaria, a la part superior hi porten l'escut de la ciutat. Volem analitzar el cas des de tres punts de vista diferents i complementaris: El disseny i materials de la peça en si. Les seves funcions com a component del mobiliari urbà. I la justificació o no de les depeses públiques que comporta tot plegat.

1-El disseny de l'objecte:



Fig.5. Desmuntat



Avanç n'hem donat les mesures. Malgrat  el seu embalum es molt probable que no arribi ni als 10 Kgs. de pès. Cal afegir que son cilindres buits de ferro i les 3 peces van encaixades l'una en l'altra. Els antics i els que trobem a l'estranger son d'una sola peça i aparentment massissos. Curiosament en termes estètics resulten molt més "pesants" visualment els que ens interessen a nosaltres que no pas aquells altres. També n'he vist a l'Hospitalet, cas a part, on en  tenen tot un mostrari per triar, d'altres més agradables a la vista.

 

En el cas dels "nostres" pilons , tot i així, el punt més feble és a nivell pràctic: en l'estructura. Qualsevol cop d'un cotxe o d'altra mena desmunta les 3 peces (fig. 5), o bé enfonsa la part niquelada, entre les altres dues (fig 6). El fet de no ser massissos i massa febles fa que de seguida s'acabin torçant (figs. 7 i 8), o

senzillament acabin aixafats (figs. 9 i 10).



Fig. 6. Enfonsat

Fig.7 Tort

Fig. 8. Tort. Fora de la vorera.

    Per acabar-ho d'adobar entre les primeres fotografies que vaig fer, cap el juny del 2009, i les de mig any més tard, podem veure que en gran nombre han acabat rovellats (figs. 11, 12a i 12b). Estan pintats amb pintura negra amb partícules metàl.liques, però de mala qualitat, doncs els pilons de les baranes de casa meva porten més de deu anys pintats sense rovellar-se.

Fig.9. Tort i aixafat fora de la vorera.

Fig 10. Detall del piló aixafat de ple de la imatge anterior.

La conclusió és senzilla: a part d'un disseny de l'objecte mal aconseguit, disfuncional (buit per dins i amb 3 peces que es desencaixen), els materials són d'ínfima qualitat. Suposo que això deu tenir relació amb el preu, però ja en parlarem al tercer punt.



Fig 11. Mig any i el rovell se'ls menja.



Fig. 12a. Tort i rovellat.



Fig. 12 b. Més que rovell, corrosió.


               2- La funció com a mobiliari urbà i l'impacte en el paisatge:

Si la funció és impedir que els cotxes pugin a les voreres, estem matant mosques amb canonades. Veure carrers amb un seguit de pilons a ambdues voreres estretes, separats per menys de 2 metres l'un de l'altre, els atorga un paper dominant, convertint els carrers en una mena de gimcana estrambòtica (figures 13 i 14).  A tall d'anècdota, a Terrassa, venint de Sant Llatzer amb cotxe, al sud de la plaça Vella i fins desembocar a la Rambla passes per un carrer o seguit de carrers, d'un sol sentit, amb les voreres molt estretes i la calçada també, d'un sol carril, plens de pilons, que més que produir efecte túnel sembla una atracció de Port Aventura. Amb els vianants esquivant pilons, pujant i baixant de la vorera, per acabar de donar-li un puntet de "morbo".

Fig. 13. Fileres de pilons.

Fig. 14. Aglomeració fora vorera.

Però i la funció primària de protecció dels vianants?. En voreres amples, com vèiem a Brussel.les pot ser útil. O per exemple en una zona de vianants sense voreres, per protegir els vidres d'un teatre, com trobem al carrer Tete Montoliu de Terrassa (fig.15).

Fig. 15. Protecció de vidrieres.



Fig. 16. Pilons a la calçada.



Ara bé, resulta que els trobem, com hem anat veient, en voreres  estretes, fins i tot de poc més d'un metre d'ample (figs. 11 i 13). Fins arribar al punt absurd de què, com també hem vist, quan no es poden encaixar a la vorera, es posen a la calçada (figs. 8, 9, 10,14, 16). A la figura 16 fins sembla que se ne'n fotin, doncs es reforça amb una senyal de prohibit aturar-se. Aquí ja no esdevenen una defensa enfront dels cotxes, sinó un perill per aquests, que ja no han de vigilar a no topar amb la vorada, sinó a no rascar amb els pilons. Però la disfuncionalitat, com ja podem haver intuït no ho és tan sols respecte els cotxes, sinó també respecte als suposats beneficiats, o sigui, els vianants. Si venen dues persones o més, una al costat de l'altra, i algú en sentit contrari, si abans ja no tenien més remei que baixar de la vorera, ara cal afegir-hi que han d'esquivar els pilons. El perill en relació als automòbils doncs augmenta.

Fig.17. Piló rascat.



Fig. 18. Cotxe rascat.

En pobles com el meu, que en un altre article titllava d'aspirants a petites caricatures de Barcelona, el fet pot arribar a l'absurd absolut: ja hem vist els pilons fora de la vorera (gran idea). En carrers d'un sol carril estret, com el mateix carrer Major, aparcar pot esdevenir un perill no ja pel vianant sinó pel cotxe, que no te marge de maniobra, posem per aparcar a l'altra banda. Piló i cotxe poden acabar com a les figures 17 i 18. El planxista em va comentar precisament, que amb aquesta disbauxa estaven fent l'agost. A més a més els pilons no es veuen pel retrovisor interior, d'aquí els pilons torts i aixafats que hem vist. Un exemple matusser el tenim en l'aparcament a l'aire lliure de la figura 19, on per protegir el fanal colpejat, se'l rodeja de pilons, que el conductor no veu quan maniobra i son els que reben els cops (a part del cotxe, és clar).

Fig. 19. Parany per cotxes.

Fig.20. Un pam per vianant.

  Però el límit total de l'absurd ens arriba amb el carrer de la figura 20, no pas zona de vianants, ans el contrari, on l'espai per on se suposa que han de passar els vianants és si fa o no fa d'un pam. Ara bé a la capital també es llueixen, doncs un cop eliminades les barreres arquitectòniques dels passos de vianants, amb una petita rampa, se'ls omple de pilons. No vull pensar com s'ho farà algú amb cadira de rodes, o una multitud esperant creuar (l'alçada dels pilons ve a ser la dels genitals (figs. 21, 22). També els hi trobem servint de límit per l'aparcament sens envair guals o cantonades (fig 23). Com s'hi pot aparcar si el piló no es veu?.

Fig. 21. Treu barrrera, posa barrera.

Fig.22. Se'ls podien estalviar.



Fig.23. Aparcar cada cop més fàcil.

 Per acabar aquesta part, ja esmentàvem que els pobles sovint son més papistes que el Papa, com podem observar a la figura 24, al carrer Major de Castellar, on en una vorera estreta es combinen pilons, jardineres i papereres, constituint una autèntica cursa d'obstacles. Qui parlava de barreres arquitectòniques...?.

Fig. 24. Cursa d'obstacles

Sobta, per altra banda, que un fenomen tant evidentment espaterrant no hagi provocat cap mena de reacció als mitjans ni a la ciutadania. Sols he vist una noticia, una sola vegada, a les noticies del 3/24, un dia de 2009, on els veïns es queixaven de què els pilons havien ocasionat problemes als bombers per acostar els cotxes i les escales, i eren una molèstia per a les ambulàncies que recollien habitualment malalts en carrers estrets, doncs havien d'esperar obstruint el transit, sens poder enfilar-se a la vorera. A mode d'anècdota, un company de Barcelona , que viu al costat de la Sagrada Família em va comentar, que al costat de casa seva hi ha un troç sense pilons, perquè pugui pujar a la vorera un cotxe de la Generalitat, que va a buscar algun alt càrrec.


3-La justificació de les despeses:

En aquest darrer punt tenim més preguntes que respostes. En realitat sembla haver-hi un fet palpable, o sigui, que, si com sembla, tots són fabricats per la mateixa empresa, i tenen la ínfima qualitat que hem vist, aquella s'ha forrat a costa dels cabdals públics, entabanant  a les institucions. Un primer dubte es planteja en el fet de trobar els mateixos pilons en pobles i ciutats diversos. Quí hi ha al darrera de tot plegat?. Els ajuntaments o la diputació?. Sembla que els primers doncs a l'Hospitalet hi trobem tot un mostrari molt més variat (sembla la fira dels pilons). Coincideix (no podem anar més enllà) amb l'època, en ple boom d'aquest fenomen, en que es destapen justament escàndols de corrupció a Santa Coloma, Sant Andreu de Llavaneres i Badalona, en l'anomenada operació Pretòria, per no fer esment només del sr. Milllet, o també dels casos de València i Balears, amb l'operació Gurkel.

La mala qualitat pot venir donada pel fet absurd de què als concursos s'acostuma a tenir com a criteri el preu més baix. Tot i així cal ser babau per comprar centenars de milers de la mateixa porqueria, i seguir-ne comprant i col.locant, i no crec que tots els responsables ho siguin. En una entrevista a TV3, el Síndic de Comptes recalcava com un dels punts clau en els concursos havia de ser la qualitat del producte i que s'estava treballant en aquest sentit. Quina pena que en aquest cas no hi arribessin a temps.

Si algú té la resposta al perquè d'una proliferació tan desaforada i constant d'aquests objectes, i del perquè dels centenars de milers d'euros que suposa, així com d'on han sortit i anat a parar, li agrairíem que ens ho expliqués, doncs el meu ajuntament ha omplert el poble de pilons i , en canvi, em respon després d'un any i mig de queixes, que no te pressupost per arreglar-me un metre quadrat de vorera.

Segurament els més afavorits d'aquest tripijoc deuen ser els gossos, que han vist multiplicar-se fins l'infinit on poder deixar la seva marca de pixum. Ja no els calen ni arbres ni parets. Tot i així, no n'he vist mai cap fer-ho: potser tampoc els agraden.

I pel que fa al fenomen en si potser només sigui el reflex de l'esnobisme compulsiu del nostre país: Quan varen descobrir les rotondes en varen aparèixer a cada cantonada i segueixen apareixent-ne als llocs més inútils. Amb els pilons també sembla que passi quelcom semblant: una mena de neguit institucional per veure on puc posar un piló més, i així ad infinitum.



nota: demano disculpes pel disseny gràfic, que no ve gens facilitat per les eines del bloc mateix i varia a més a més depenent del format de pantalla en que es llegeixi l'article.

La Colonització del Temps

Tota la xarxa institucional de control sobre l'individu, dirigida a retallar qualsevol de les seves possibilitatts d'autonomia, es pot concentrar en una fórmula sintètica: la colonització del seu temps. Un ventall de formalitzacions pre-establertes del devenir, li és imposada, aconseguint que sigui viscut per un temps que no li pertany i impedint-li la elaboració del propi temps.

Li és imposat un temps uniforme, seqüencial, linial, unidireccional, exterior, aliè, com a condició de la pròpia supervivència dins del sistema. és una temporalització que s'apareix com ineludible: primerament sota l'amenaça del buit i la inseguretat fora de les seves estructures; després sota l'amenaça de l'ostracisme; finalment sota l'amenaça de la pura violència , disfressada de bona acció.

És el temps de la familia , el temps de la producció, el temps d'un drama social que ens devora. Un temps que ens nega tot dret a l'experimentació de la soledat. Perquè la soledat i la seva vivència, suposen la posssibilitat de començar a descobrir el propi ritme, la propia cadència. Suposen la possibilitat de començar a auto-organitzar el propi viatge pe l'existència. Suposen la possibilitat de descobrir que no hi ha un temps ùnic, sagrat, tancat i omnipotent, sinó una proliferació de temps privats molt diferents. Suposen la possibilitat de descobrir que el millor  favor que podem fer als altres és respectar-los-hi  el seu temps.

La impossibilitat de crear i descobrir el propi temps suposa un acte constant de violència a què de manera masoquista ens sotmetem nosaltres mateixos, amb una manca total de control sobre les forces que ens hi aboquen. Una situació d'aquest tipus, tard o d'hora, ha d'acabar esclatant per alguna banda. I és precisament quan la situació ens desborda, quan tenim més necessitat de disposar del nostre propi temps, de descobrir-lo, a través de la recuperació de la consciència de de la propìa soledat. I és precisament quan la situació es desborda, quan el sistema social pretén reduir encara més el tamany de la cel.la que ens pertoca. El sistema no perdona a aquells que no respecten el poder del TEMPS absolut, però els atorga en canvi la mercè d'escollir entre tres opcions: morir asssassinats, de fam, o per propia mà; éssser empresonats, o embogir.

FMP en alguna data de finals dels setanta o principis dels vuitanta.

Comentari:
Més endavant vaig descobrir el llibre de E.T Hall "Més enllà de la cultura", on parla per exemple de cultures i persones policróniques (tenen la capacitat de participar en múltiples activitats amb diverses persones simuntàniament) i monocròniques (se senten més còmodes si es poden ocupar d'una sola cosa en cada moment). Si no recordo malament titlla de policrònics als mediterranis i monocrònics els nordics. He de fer constar que jo soc monocrònic i mediterrani. Per una persona monocrònica esser forçada a un comportament policrònic te els mateixos efectes de la superpoblació: estrés i desorganització. A la inversa suposo que els policrònics es beuen abocats a l'avorriment per la manca d'estimuls que despertin el seu interès, i a la inquietud (el buit). Com assenyalava Castilla del Pino a "La incomunicación", l'aburriment no és fora, sinó dins d'un mateix (un estat dànim): la incapacitat de tolerar la manca d'acció, que ens fa conscients de la solitud no asumida. Ja no sabem fruir del "dolce far niente".
Per acabar faré menció a un moviment internacional, autoanomenat SLOW. Comença en el camp de la cuina, oposant a les consequències nefastes del fast food el slow food. El "mangiare bene" dels italians, però també el sexe slow o tàntric, el treball slow, l'escola slow i la vida slow: en definitiva aprendre a viure fugint da l'acceleració constant que ens imposa la nostre societat, del culte nefast a la velocitat en tots els aspectes, que fa per exemple que als paisos avançats la primera causa d'absentisme laboral sigui l'estrés. "L'Elogi de la lentitud" de Carl Honoré en fa una bona exposició.

La cultura de la por

La manipulació del desig


La societat occidental està malalta i la societat europea, desgraciada i paradoxalment, sembla que pugni per arribar a ser capdavantera d’aquest procés degeneratiu. Quan l’època de la guerra freda “semblava” que les coses eren prou clares: d’una banda les societats totalitàries comunistes (capitalisme d’Estat) i d’una altra les societats democràtiques, “obertes” com li agradava titllar-les a Karl Popper. Quan es va acabar aquest maniqueisme amb l’esfondrament de les primeres, les segones han anat perdent la vergonya en aquest sentit.

El control ferri de la ciutadania, en nom del be social, era patrimoni de les societats anomenades “comunistes” (Reich parlava de feixisme roig). A dos articles d’aquest bloc ja he fet èmfasi en l’obsessió pel control del ciutadà que caracteritza cada vegada més al nostre sistema social -“Multes, falsificacions, nevades i clients” i “Barcelona m’esborrona, Catalunya em fa patir”- (http://francescmarcepuig.blogspot.com/2010/03/multes-falsificacions-nevades-i-clients.html i http://francescmarcepuig.blogspot.com/2009/09/barcelona-mesborrona-catalunya-em-fa.html ). Emulant a Reich podríem dir doncs que hem anat passant de la democràcia formal al feixisme democràtic.

No dic res de nou. Suposats apocalíptics del llarg del segle vint ja ho havien pronosticat, així com quins en serien els mecanismes. Penso per citar-ne alguns en Aldous Huxley, George Orwell , Roland Barthes, Michel Foucault, René Lourau, Felix Guattari, Jean Baudrillard, o el moviment de l’antipsiquiatria dels anys 70. Anàvem en definitiva cap un totalitarisme emmascarat (mistificació, simulacre), i autocomplaent. Doncs be, ja hi som de ple des de fa temps.

Durant molts anys s’ha acusat els mitjans de comunicació de ser els responsables, amb totes les seves arts persuasives i de seducció de ser els principals responsables de la creació d’aquest fals mon feliç en què crèiem viure. De ser els creadors d’aquesta realitat paral•lela, basada en la falsa il•lusió de mobilitat social, caracteritzada per la competitivitat i la insatisfacció permanents, que equiparava l’esclavatge del consum compulsiu, amb l’aspiració a la felicitat. Tots ells com a mecanismes responsables de mantenir actiu el motor de la producció-consum. No cal ni recórrer als autors esmentats. Émile Durkheim, pare de la sociologia, mort el 1917 ja va encunyar el terme anomia per definir aquest tipus de societat basada en la contradicció entre aspiracions promogudes i possibilitats reals i, en conseqüència en la gènesi constant de frustració.

Tot això segueix sent cert. Però tot plegat ha empitjorat. Diguem que ens deixàvem enganyar pels mitjans i el conjunt de la dinàmica social, però també teníem una certa capacitat de resistència i distanciament. Per altra banda, tota aquesta dinàmica, propia del sistema capitalista és la que ha acabat desembocant, desbocada, en la macrocrisi actual, on l’engany i la mistificació ja resulten difícils de vendre.

Fins aquest punt els mecanismes de control social es fonamentaven doncs en la manipulació dels desitjos, la creació de falses necessitats, falses promeses, que ens portarien a l’acceptació i l’èxit social, al poder, al prestigi, a l’acumulació de possessions. Tots podíem assolir el paradís. O si més no fer-ho creure als altres, fent ostentació dels seus suposats fruits. Només depenia del propi esforç (en endeutament, estrès i insatisfacció permanent). La caricatura la tenim en el mite maniqueista yankee dels guanyadors i els perdedors, present a tota la seva producció audiovisual fins a la nàusea. Així justificaven allò obvi: tota la marginació social producte d’aquest fals mon feliç tot el malestar generat, no eren responsabilitat d’un sistema injust, sinó un problema personal de quatre desgraciats predestinats.


La manipulació dels temors

La colonització mental. El modelatge de les consciències és molt més fàcil d’assolir mitjançant la seducció basada en la manipulació del desig. Especialment en una societat suposadament democràtica que “prefereix” aconseguir el control dels seus membres utilitzant la persuasió i no el constrenyiment directe o la força. Això és quelcom abastament conegut per la psicologia social i, no cal dir-ho, per la publicitat o la propaganda.

De fet, intentar convèncer, amenaçant amb els mals que ens esdevindran si no fem cas, sempre ha tendit a ser més aviat contraproduent. En aquesta societat oberta era poc rendible intentar el control, manipulant els temors de la gent. Recordem sinó dos cassos paradigmàtics. El control del tabaquisme i els accidents de trànsit. Dos mals pretesament prou objectius i demostrables. Es van fer centenars de campanyes fins a mostrar de la manera més crua possible els desastres físics i la quantitat de morts esgarrifoses produïdes pel tabac. I el mateix amb la circulació viaria: gent esbudellada, plors i crits, invalideses irreparables, famílies trencades. Mai van funcionar, doncs en termes generals reaccionem a la contra envers la por extrema, i sempre tendim a pensar que això només els passa als altres.

També era conegut pels experts que l’apel•lació a la por només pot fer canviar conductes i potser a la llarga actituds, si es percep com associada a conseqüències altament creïbles. I en casos com els esmentats un càncer llunyà no ho resulta, o un paraplègic a la família potser convenci aquella família i prou. Les conseqüències doncs han de ser molt més concretes i immediates, o sigui, coercitives. Així hem arribat a la quasi prohibició de fumar per llei i a convertir en delicte directament punible allò que abans ni tan sols consideràvem una infracció de transit (córrer una mica més o menys). Dos casos en que la persuasió s’ha substituït per la repressió pura i dura. No entraré en la discussió bizantina de si això ha redundat en un be per la salut o no, però el que si és evident és que ha redundat en una pèrdua de llibertats. “Pel nostre be”, però respecte a la seva funcionalitat social, suposa un pas enrere en la societat oberta i un pas endavant cap a la societat tirànica.

Que interessa menys el “nostre be”, que el guany directe i sense embuts en l’acceptació de la coerció com a mal menor, en l’acceptació de què resulta ineludible l’augment progressiu dels poders repressius de l’Estat, n’és un bon exemple el que, des de la nostra òptica consideraríem hipocresia nord-americana. Als USA tenien ja fa temps aquest mateix tipus de constriccions. En canvi, quelcom que a nosaltres ens sembla i seguirà semblant aberrant, ni tocar-ho: tothom pot tenir un arsenal d’armes de guerra a casa en nom de no limitar les llibertats civils.

Aquí sortim de casa patint per quin dels mil radars ens enganxarà en un descuit, per si perdrem el carnet o acabarem a la presó. Allà no sembla que els preocupi gaire quin veí els engegarà un tret.


La globalització de la por

La llavor ja està sembrada. He citat els dos cassos més clars, més propers, mes recents i que, fins fa ben poc només hauríem considerat propis del puritanisme anglosaxó. Però la qüestió no és tan simple. Després de la guerra freda va venir la guerra contra el “terrorisme”, eufemisme per denominar la lluita pel control de regions estratègiques especialment pels recursos petroliers i fins i tot el mercat de l’opi: guerres de l’Irak, Afganistan, Txetxenia, etc. En els cas dels Americans en concret se’ls descontrolaven aquells que els havien fet de comparses (Irak enfront de Iran), o Bin Laden i companyia, o sigui els Muhaidins que havien criat i alimentat per lluitar contra la URSS a l’Afganistan. Després els atemptats del 11S a N.Y., Londres , Madrid i arreu del planeta. “El terror” en majúscules, incontrolable, que ens amenaçava a tots i a tot arreu, estava servit. I amb ell una nova raó per restringir les llibertats arreu. Aquí si que els mitjans de comunicació juguen un paper crucial estenent contínuament la sensació de perill global entre la població. Qualsevol amb suposats trets àrabs és un potencial terrorista. Ara els dolents de les pel•lícules ja no son els russos.

Entre les conseqüències directes, citem només el deliri dels controls surrealistes als aeroports, que tothom accepta amb resignació (una nova interiorització de la necessitat de control en nom de la por). No tinc dades de que aquestes mesures hagin evitat cap atemptat. Si recordo que ETA va atemptar a Mallorca malgrat totes aquestes mesures. I aquest estiu passat em van fer llençar una ampolla de rom cubà a l’aeroport, perquè podia ser un líquid explosiu. El més absurd del cas és que el comentari del policia va ser que si l’hagués facturat no hauria tingut problemes (vaja que el problema es portar la bomba a la butxaca i no a la maleta).


La por es fa quotidiana i es desborda

La por a l’estrany
La immigració creixent desperta ben aviat el diable de la xenofòbia: la por a l’altre, al que és diferent, al que pot posar en perill la fermesa de les nostres creences i certeses. Però abans ja citàvem l’associació entre àrab i terrorista. En aquest sentit una conseqüència més de la suposada disbauxa mundial que ha seguit a la desaparició dels blocs, sumada a la globalització, és que de cop els mitjans comencen a anar plens de la màfia russa o ucraïnesa, de les bandes d’albanesos, kosovars , romanesos o llatinoamericans, tots disposats a atracar-nos, robar-nos o matar-nos. Ens trobem doncs rodejats de forasters que amenacen contínuament la nostra seguretat. Foraster doncs igual a delinqüent perillós.

Ben cert que es produeixen delictes reals, però tampoc hem passat a viure al salvatge oest. Abans també hi havia atracaments, robatoris a vivendes, màfies i assassinats. Llavors els bocs expiatoris eren els gitanos (com que eren d’aquí semblaven més controlables), i també hi havia una màfia genovesa, italiana, etc, vivint tranquil•lament a la Costa del Sol. Ningú en feia massa cas. Ara els mitjans de comunicació, de cada fet puntual aconsegueixen derivar-ne una psicosi col•lectiva. Però és que alimentar la sensació d’inseguretat ciutadana és un altre mitja d’aconseguir noves renúncies a les nostres llibertats. Espanya, si no vaig errat, és el segon país d’Europa pel que fa a càmeres de seguretat, en locals, carrers, etc. Ens vigilen constantment per la nostra seguretat i renunciem doncs a la intimitat sense problemes.

La publicitat sense escrúpols, que ara sap que si que funciona, ja comença a aprofitar-se’n i de pas ho fomenta. Heu vist l’anunci de la marca d’alarmes “Securitas Direct”?: “¿Cuando oyes un ruido por la noche tienes miedo?. ¿Sientes que alguien podria estar entrando en casa mientras duermes?. Llama a Securitas Direct. Llama ahora i acaba con el miedo.”

La por a perdre el mon feliç
Evidentment amb la crisi econòmica la por al que “et ve a prendre la feina” és quan es manifesta més clarament. Una altra cara de la xenofòbia. Aquesta es una de les pors, basades en fets reals i coneguts per tots. La crisi, ens pot portar a perdre la feina, els pocs que encara en tenen, o el subsidi d’atur, o posar en perill les pensions, En definitiva cada dia perdem o podem perdre qualitat de vida: la casa que ja no podrem pagar, el cotxe que no podrem comprar, el futur dels fills en perill, les vacances que no podrem fer... i els polítics irresponsables no paren de fer-hi demagògia en propi benefici mesquí, els mitjans d’alimentar-la i els especuladors d’aprofitar-se’n..

De fet les noticies sempre han magnificat la catàstrofe i apostat per la morbositat, però és que actualment semblen un seguit sense fi de pel•lícules de terror.

Les catàstrofes naturals reals o fictícies
La natura incontrolable sempre ha estat una de les pors fonamentals de la humanitat. Des del diluvi universal fins a les plagues d’Egipte. Ara i aquí sempre hem tingut incendis, forestals, inundacions, etc. Però des de fa un cert temps sembla que aquestes s’hagin multiplicat per mil: tsunamis, terratrèmols, volcans. Sempre n’hi ha hagut, però la globalització i immediatesa de la informació d’aquells mitjans tremendistes ens acaben transmeten la sensació de què no estem segurs mai ni enlloc. No oblidem per altra banda que també van molt be per justificar o amagar la inadequació d’unes infraestructures, fruit d’una política injusta al servei directe o indirecte de grans corporacions que s’hi enriqueixen.

Un exemple actual del tremendisme dels mitjans el podem trobar en el núvol de fum del volcà islandès que recorre Europa. No es que fem apologia de la censura, però si que apel•lem a la prudència. Els primers dies del núvol de cendra ja sentíem per televisió especulacions sobre si podria provocar un estiu més fred i plujós i, si sortia de l’atmosfera, fins i tot una baixada global de les temperatures. Segur que és cert. Però quans volcans entren en erupció contínuament, sense que tinguem el pànic a una mena d’hivern nuclear a sobre.

Un exemple brutal de manipulació burda d’una catàstrofe natural centrada en la salut, el tenim en el cas de la grip A que s’ha produït aquesta temporada. Hi varen caure de quatre potes des de la OMS fins tots els governs mundials. Al final no va quedar més remei que acceptar que havia estat un bluf, que amb els milions de vacunes inútilment produïdes, les úniques beneficiaries eren les empreses farmacèutiques. Ara be, en conjunt, la propensió al pànic esdevé endèmica i llavors tots farem el que sigui fins agafar-nos a un clau ardent.

L’ecologisme: de reivindicació a coartada
Allò que va començar com una lluita per salvar el planeta de l’activitat industrial autodestructiva s’ha acabat convertint en un problema institucionalitzat de civisme i normatives ciutadanes on el responsable, culpable, perseguible i punible és l’individu. De la lluita per reduir la contaminació global encara se n’enriuen a les cimeres de Kyoto i semblants, on el que conten son interessos econòmics obscurs de gran abast. El forat de la capa d’ozó sembla que hagi desaparegut per art de màgia. L’Antàrtida sembla que ja no es desglaça. Les selves tropicals no es desforesten. Com en el cas del tabac i el transit, tampoc negaré els beneficis del reciclatge, però el que si que és cert és que els gran responsables del fons de la qüestió han passat a un segon pla, i ha sorgit una altra eina de control del ciutadà. Ja ha sorgit un altre tipus de ciutadà dolent i que cal fer sentir culpable: el que no recicla. Una pregunta que ens podríem fer és quan de negoci amaga aquest ecologisme de “baix nivell”, quin grau d’eficàcia real te, i quin grau de simple ficció col•lectiva. En definitiva, novament un problema estructural que s’acaba fent recaure sobre les espatlles de l’individu. Tinc noticia de què hi ha hagut algun cas en que s’ha intentat fomentar la denuncia entre veïns, vaja allò tan abominable que s’ha denunciat de la dictadura castrista.


Però algú hi surt guanyant

Si repassem el panorama, podríem arribar a la conclusió de què hem retrocedit en el temps. Hem tornat a l’època del domini social de l’Església Catòlica, que d’aquests mecanismes de control n’era mestre. Controlava les ments amb la por a l’infern, tant real pels creients -tothom- com la sèrie de mals que hem anat desgranant. Acompanyat, com ara, de la repressió pura i dura, des de la Inquisició, fins a la simple marginació social absoluta. En definitiva els autèntics mestres en la manipulació de la por.

Però de la manipulació de la por fa molt de temps que els economistes en coneixen l’eficàcia, per exemple per fer caure les borses, dins del joc de l’especulació monetària, que curiosament està molt directament relacionada amb tot el que hem estat exposant. És de domini públic que l’avui filantrop Sr. Soros va fer la seva fortuna a base d’enfonsar l’economia Argentina mitjançant fosques especulacions borsàtils.

Però la cosa va més enllà. Sembla un acudit de mal gust que hagi estat l’especulació desenfrenada i l’absolut descontrol del mercat financer un dels principals causants de la crisi econòmica que estem patint. Que haguem hagut de salvar els bancs amb els diners públics (els nostres) i, gracies a la por generada, acabem acceptant qualsevol norma en detriment de la nostra qualitat de vida, quan cap govern ni institució internacional s’atreveix a regular i controlar aquest mercat financer, que és l’únic que hi surt guanyant. No ho dic jo. Ho afirmava un catedràtic d’economia política a TV3 no fa ni dos dies.

Queda clar doncs a qui afavoreix realment l’estratègia de la por: els únics que no perden diners amb la crisi si no que s’hi enriqueixen. Ja han anat sortint al llarg de l’article. Ni els governs pobrets saben el que es fan, o dit d’altra manera, es limiten a ser els titelles, a fer el joc, als autèntics protagonistes de la tragèdia (la nostra): El sistema financer, les grans farmacèutiques, els cartels petroliers i la industria armamentística.

Poden seguir campant tranquil•lament, doncs entre els ciutadans han aconseguit que s’imposi el conformisme, la impotència, la resignació, la manca de protesta i l’acceptació de la dictadura de facto com un mal menor. Ens han convertit en una ciutadania desmobilitzada, dòcil i atemorida.

Filla

Filla

Quina enveja filla meva.

Dolça i tendra:

Una flor de primavera.

Esclatant-te la joia al pit.

Negror d’uns ulls

Que tornen càlida la nit.

Rinxols tant entremaliats.

Suau carona.

Font dels records més estimats.

Sols tu l’única alegria.

L’únic regal

d’aquesta marcida vida.

 
Francesc Marcé i Puig
16 de maig de 2010

SPLEEN IV

Spleen IV

Solitud, vil daga traïdora.

Per trucar ja no resten portes.

Restes d'un miserable farcell.

Les moixaines d'ahir son mortes.

Enyoro el contacte d'una pell

tendre dolça i acollidora.

Cada dia soc més orfe i vell.

En Levi Strauss ni cru ni cuit.

S'han fos amics companys i parents.

L'horitzó un inabastable buit.

S'ha esmicolat la rosa dels vents.

Fredes llàgrimes de color vermell.

Sols una pila d'ossos cruixents.

Ni llum ni espurnes, tan sols foscor.

Llefiscosa baba de cargol.

Ni crits ni rialles ni remor.

Silenci pitjor que tot soroll.

Ni goig ni joia ni presents.

El cervell no aguanta un escorcoll.

És pura massa putrefacte.

Les idees em buiden els ulls.

Ja no hi ha marge per cap pacte.

Embarrancat enmig dels esculls.

Vaixell que no arribarà mai a moll.

Francesc Marcé i Puig

2 de maig de 2010.

SPLEEN III

Spleen III

Aquelles flors ja no tornaran.

Es marciran les orenetes.

Ja no fluiran mai més els rius.

Els escarabats sortiran dels nius.

Sords els timbals i les trompetes.

Les garjoles ens acolliran.

Els morts es cruspiran tots els vius.

Macabre dansa que agermana,

unes mans que ja no son netes.

Mala maror que s'encomana.

Res no en resta del que no ha existit.

Mentides, veritats, tan se val.

Vanes il.lusions de cors petits.

Quin fàstic profund tot aquest ball.

Eixordador batall de campana.

Babaus egocèntrics emmudits.

Paraules buides, parauletes.

Es rebenta el buit dels nostres pits.

I la sang glaçada a les venes.

Ja ningú fa cas dels nostres crits.

Ningú escolta les nostres penes.

Francesc Marcé i Puig

30 d'abril de 2010.

SPLEEN II

Spleen II

Fugiu tèrboles aigües del destí.

Enfonseu cadàvers putrefactes.

Ni flors ni violes ni romaní.

Tan sols trossos d'òrgans tumefactes.

Foragiteu els humors de la fel.

Rastre de sang quallada pel camí.

Ni terra ni aigua ni tan sols cel.

Només quatre copes d'un agre vi.

Furgueu dins el ventre de l'amada.

Negre cau d'escurçons plens de verí.

Gallinàcies de curta volada.

Els darrers alens provant de fugir.

Esclafeu els caps contra els turons.

Pinteu de gris la nit estelada.

Claveu-vos totes les dents dels taurons.

Arranqueu la vostra pell suada.

Convertiu-la en tires d'un aspre lli.

Embolcalleu-vos en negre vel.

Timpans esclatant per forts impactes.

Darrers crits d'una ànima esclafada.

Folleu-vos a la mort desitjada.

Deixeu-la atrofiar els vostres olfactes.

Formigues devorant-vos com la mel.

El coll partit, saltant del darrer pi.

Francesc Marcé i Puig.

30 d'abril de 2010.

L' Amona

L’ Aia, una nena d’uns tretze anys, estava molt il•lusionada perquè l’institut per fi s'acabava i començaven les esperades vacances de Setmana Santa. Ella i la seva família se n’anaven sempre de viatge a un poblet a prop de San Sebastian a veure el seu tiet i la seva amona, que és com es diu àvia en basc. Aquest viatge el feien cada any però sempre era molt esperat per la família encara que a l’Aia li costava separar-se de les seves amigues. Així que aquell dia en acabar l’última classe d’institut, se’n va anar cap a casa a començar a fer la maleta. El dia següent feien el gran viatge i volia tenir-ho tot preparat. Quan ja ho tenien tot a punt, van anar a dormir.


-Aia, desperta’t...

-Aia, va, si us plau... –va dir la mare.

Ella seguia adormida quan la seva mare li va dir:

-Aia, he de donar-te una mala notícia!

-Què, què? –va dir de sobte.

-Aia, l’amona s’ha mort!

-Què, què dius? No, no pot ser... NOOO!

I així va estar una hora, plorant, cridant, sense entendre res, no ho podia creure. Després la mare va dir a la resta de la família que l’amona s’havia mort i tots es van posar a plorar al sofà, consolant-se com podien. L’Aia volia ajudar a la seva mare, sentia que ella era la que necessitava més recolzament però encara que ho intentava, no podia. No sabia que dir-li, si ni tan sols ella estava bé, no es sentia capaç d’ajudar a ningú.

Van passar més de dues hores quan la mare es va plantejar viatjar, és clar, ja ho tenien tot preparat, pensaven marxar just aquell dia. Així que van haver d’avisar a tothom i després van agafar el cotxe i es van posar en marxa. Tots estaven callats, sense saber que dir. La mare plorava i repetia lo dur que seria viure sense la seva mare. L’Aia tenia una sensació de buit, tenia un nus a l’estómac que ningú li podia treure, una ferida oberta que no sabia com tancar-la.

Finalment van arribar al poblet, a la casa de l’amona, i van veure un munt de gent. Tots venien a donar suport a la família i no parava de vindre gent i més gent... L’Aia i el seu germà, en Toni, van pujar les escales i van anar a la cuina, aquell lloc tan especial, aquell lloc on la seva àvia va passar tantes hores i va fer de l’amona una excel•lent cuinera. Es van asseure i no van poder parar de plorar, la seva amona, la que sempre els ajudava en tot se n’havia anat. Aleshores l’Aia va veure llum a l’habitació on dormien ella i la seva àvia.

-Qui hi ha allà? –va preguntar.

-L’amona –va dir en Toni.

Sense poder més, van posar-se a plorar altre cop i van anar a veure-la. Estava estirada, tapada, semblava que dormís. L’Aia tenia l’esperança que de cop, tot hagués esdevingut un mal son, i es despertés d’aquell son tan profund. No ho podia assimilar, el dia anterior havia parlat amb ella per telèfon i estava perfecta.

Més tard la gent va agafar els cotxes i van anar cap al tanatori. Allà van posar la seva àvia a una sala on els familiars i els amics la podien veure. L’Aia, com sabia que a la seva amona li agradaven molt les flors, va sortir als jardins que envoltaven el tanatori a agafar flors silvestres, aquelles petites margarides que surten a la gespa i poc després, les persones del tanatori li van posar les flors a les mans de l’àvia.

Tots estaven molt dolguts i tristos, però l’Aia a part d’això, estava molt sorpresa, ja que era la primera vegada a la seva vida que se li moria algú i no sabia de quina manera s’actuava en aquells moments tan durs. Per ella cada vegada que parlaven de la seva àvia era burxar la ferida perquè el sol fet de parlar d’ella en passat la destrossava. No podia suportar-ho.

Família i coneguts no paraven d’entrar i ella no en coneixia ni a la meitat. Tot eren presentacions i salutacions a persones desconegudes per ella. Persones que no significaven res per ella, moltes d’elles grans, i que per un moment va pensar , haurien pogut morir-se totes abans que la seva amona, encara que es va penedir de pensar-ho.

Cap a les vuit de la tarda, la família se’n va anar cap a casa. Van dormir amb dificultat i el dia següent van anar cap al cementiri. La cosa no millorava, per l’Aia, cada cop tot era més dur, deixar a l’amona en aquell lloc va ser molt difícil. A més a més la sensació d’irrealitat encara li perdurava i no sabia com, però quan ja estava a casa, encara sentia sorolls a la cuina, com si la seva amona estigués cuinant.

Primer el cotxe fúnebre seguit de la família, van arribar al cementiri. L’Aia pensava que això només es feia en les pel•lícules però ja va veure que no. Va recordar que varies vegades li havia dit a la seva mare que volia venir al cementiri a portar flors al seu avi però mai hauria imaginat que la primera vegada que hi aniria seria per enterrar a la seva àvia. No volia creure-ho. No podia imaginar el fred que tindria ella sola allà. Plovent i amb un peluix que li havia regalat la seva àvia, l’Aia va acomiadar-se d’ella.

El dinar es va fer en un restaurant anomenat “Juanito Kojua” que la seva amona i el seu avi sempre hi anaven quan eren joves. L’Aia, recordant la seva amona, va menjar dos plats que la seva amona feia molt bé. A la tarda es va celebrar el funeral i encara que l’Aia i la seva família no era gaire religiosa van respectar la celebració a l’església. L’Aia i en Toni no sabien quan es s`havien d’aixecar, per això sempre miraven al seu voltant i intentaven cantar les cançons típiques encara que no se les sabien.

El dia es va acabar i un altre cop els va costar molt adormir-se perquè no paraven de recordar l’amona. L’Aia va pensar que no valia la pena tornar a fer aquell viatge tan divertit per ella, perquè ja no hi havia el motiu pel que hi anaven, no hi seria l’amona.

Els dies següents van transcórrer sense cap fet important però l’Aia i la seva mare van haver de buidar els armaris i calaixos que contenien coses de la seva àvia. Tota una vida en uns calaixos, records entranyables.

Això va ser molt i molt dur perquè era com si li robessin la seva intimitat, les seves coses personals. En els armaris van trobar roba, sabates, joies i bufandes però també van trobar fotos, postals, llibretes i testaments dels seus pares, un bisó dissecat portat del Canadà i diners antics dels temps de la guerra. Aquest temps que s’hi van dedicar va ser molt dolorós perquè moltes coses les van haver de llençar i totes li recordaven molt a l’amona. Aquells dies l’Aia no podia treure’s del cap la seva àvia, sobretot quan estava a casa i li venia a la memòria quan ella cuinava, quan jugaven a cartes, quan li llegia contes... Aquells dies van ser els dies més horribles de la seva vida. A l’Aia li havia desaparegut l’àvia, com per art de màgia, l’havia perdut. Li havien tret una part d’ella, li havien robat un mur que la sostenia dreta.

El dia anterior de començar de nou l’institut, ella i la seva família van emprendre el viatge de tornada. Van acomiadar-se de la seva àvia, l’anima de la qual sabien que s’havia quedat impregnant la casa , però tant solitari sense ella... Van agafar el cotxe i van sortir del poblet plorant, fins i tot el cel, per la seva amona. I així, plovent, van marxar cap a casa.

L’Aia encara pensava que tot allò podia ser un mal son i es pessigava de tant en tant, però era impossible que la seva amona es despertés d’aquell son tan profund.

 
 
Ainhoa Marcé i Ormaza
Primer premi Concurs literari de Sant Jordi
Primer cicle de ESO, IES Castellar.

SPLEEN

Spleen

Rius salats brollen dels meus ulls.

El meu esperit és mort,

però el meu cor batega massa fort.

No vull morir però m'ha traït la vida.

Ja no puc superar més esculls.

El temps fugisser m'ha apunyalat el pit.

Un mon capgirat pugna per engolir-me.

No hi ha estrelles a la nit.

Ni llueix el sol durant el dia.

Totes les flors s'han marcit.

Només conec el gust amarg.

Totes les portes s'han tancat.

No em resta ni el recurs de la fugida.

El meu jardí s'ha pansit.

Els fruits podrits cauen dels arbres.

Tots els ocells han emmudit.

Cada instant se'm clava dolorós.

L'alè s'esmuny per cada ferida.

Totes les portes s'han tancat.

No em queden forces ni per cercar la sortida.

El meu cos em tortura cada nit

i el cervell em flagel.la cada dia.

Ja ni vull, ni desitjo, ni espero res.

Continuar ja no te sentit.

Tan sols fantasmes poblen el meu destí.

Ja no importa a ningú aquesta despulla.

Tots aparten la vista indiferents o esporuguits.

Ni els bells records del passat son reals.

No em resta ni el recurs de la melangia.

Si encara queda una espurna de pietat.

I als cavalls els maten com deia la pel.lícula.

Que algú s'apiadi d'aquest cadàver vivent

i, en un acte de valentia,

posi fi al seu patiment.

Francesc Marcé i Puig

24 de març de 2010

Abans de començar a llegir Baudelaire.