Tot parla

 "TOT PARLA"

Tot parla, 

la pedra i l’herbei, 

la mirada 

que esguarda, 

el borrissol sens remei, 

l’actitud isarda, 

-amb prou feines copsada-

el gran espetec, 

el que no fa servei, 

el que conhorta l’ofec, 

el que fa basarda, 

el que sembla accessori 

o insignificant, 

la paraula emboscada 

o aquella esclatant, 

el gest esquívol, 

el racó ombrívol, 

l’espectacle 

espatarrant, 

el que sembla un miracle 

o allò menys rellevant. 

Tot parla 

malgrat sembli callar, 

prô això no és notable 

quan hom sap escoltar. 

Francesc Marcé i Puig 

21 d’octubre del 2025.

L'herba

 "L'HERBA"

Que arrogant l’herba, 

rovellada 

o verdejant, 

altiva i superba, 

homogènia o mestissa, 

de rec pautat 

o supervivent, 

plantada o fruit del vent, 

no sembla mai conscient, 

de què la falç no avisa, 

de què sempre ve el moment, 

-per no esperat 

menys punyent-

-per fred o glaçada- 

-per intencionalitat 

o eixutada- 

en què no albiri 

el sol ixent, 

en què ja no respiri 

fins una altra anyada. 

Francesc Marcé i Puig 

20 d’octubre del 2025.

Al·literacions cosmològiques

 AL·LITERACIONS COSMOLÒGIQUES 

A vegades ve de gust sospirar 

-sens afany profètic- 

-amb l’ànim un pèl erràtic- 

-com en trànsit hipnòtic- 

per un univers menys caòtic, 

ni ascètic, ni llunàtic, 

sols una mica menys patètic, 

on poder-se bellugar. 

Somiar amb un cosmos 

on hi càpiga allò herètic, 

també allò romàtic, 

que no sigui massa estàtic, 

fugint d’allò dramàtic, 

sols amb afany estètic, 

que no vol dir cosmètic 

i encara menys, simpàtic, 

sens caure en l’escleròtic, 

ben lluny d’un joc neuròtic.

Potser és massa exòtic 

aquest deliri poètic 

dins d’aquest parc temàtic, 

on no hi resta cap empàtic 

i que sols xucla allò estètic 

com un antibiòtic.

Hi ha massa maniàtic, 

dogmàtic i fanàtic 

que, amb l’ànim mimètic, 

a punt d’atac hepàtic 

assetja amb puny  frenètic 

-com comissari soviètic- 

tot intent selvàtic 

que fugi d’allò apàtic 

cap un món polifacètic, 

sens passar pel frenopàtic 

Francesc Marcé i Puig 

17 d’octubre del 2025.

Te n'adones

 "TE N'ADONES" 

Sovint té n’adones 

de la vàlua del que tens

quan ho perds. 

Enyores en aquell moment

potser massa instants, 

potser massa erts,

el que podries haver fet, 

el que podries haver dit, 

el que no hi vas parar esment

i de cop se t’ha acudit. 

I brollen els sentiments, 

desaforats, incontinents, 

que t’embarguen i et dominen, 

que t’esclaten dins del pit, 

et bufetegen de manera impenitent, 

talment monstres de la nit. 

T’hi voldries resistir,

foragitar-los,

remetre’ls al remitent,

que no haguessin existit, 

però cal deixar-los emergir,

lluny del plany indolent.

Cal entomar-los

com aquells companys, 

potser massa eixelebrats,

que tard o d’hora t’han de conduir

al redós de nous afanys, 

de renovades realitats.

Plora, nina plora,

que plorar no fa mal,

mai es fa a deshora,

quan plorar és el que cal.

A una amiga 

Francesc Marcé i Puig 

16 d'octubre del 2025.

Auto-centrats

 "AUTO-CENTRATS"

 

Sembla que per aquestes contrades 

estem envoltats 

de massa genis auto-centrats, 

que cada dia fan via 

delectant-se en els propis parracs. 

Són addictes als miralls 

que com els del Tibidabo 

els retornen espantalls 

sens eixir de son migrat lavabo.

Tot rosegant-se la cua 

es creuen signes de l’infinit, 

festejats per una immensa corrua, 

que llepa el seu ego arraulit.

La seva cosmologia 

no aguanta una breu inspecció, 

-de si mateixos erma al·legoria-

copsen tot altri com simple carn de canó.

Al seu senderi esquifit 

sembla que mai se li ha acudit 

que, més enllà dels seus desficis,

s’hi coven altres oficis, 

que, fora de sa pensa desnerida,

a despit d’ells, també hi floreix la vida.

Francesc Marcé i Puig 

15 d’octubre del 2025.

El melic

 "EL MELIC"

Si em miro el melic 

potser no escric. 

Massa poetes se’l miren 

i tan sols deliren, 

amb somnis perduts 

i mals aixoplucs. 

És l’esport nacional 

que a ningú fa mal, 

destil·la esperances 

i cou recances, 

tot distraient al personal. 

No sé si pensar 

que hi ha 

massa carn d’analista, 

massa mot fora pista, 

massa delitar-se 

amb el que pogué ser

i no serà. 

No és que condemni 

tot onanisme, 

ni vulgui exhalar moralisme, 

ni abomini del somni 

ni de l’insomni, 

ni del dret de tothom 

a la queixa,

però és que, amb escreix,

esqueixa 

tota lluentor de la vista. 

Francesc Marcé i Puig 

14 d’octubre del 2025.

Presagis catafòrics

 "PRESAGIS CATAFÒRICS"

Maleïts poetes 

d’ara mateix 

o que m’heu precedit, 

digueu-me

perquè us llegeixo a la bestreta, 

com si ja us hagués llegit. 

Quan, pallús de mi, 

se m’acut una paraula, 

que decideixo fer servir, 

un mot que m’ha d’atraure, 

com si no me’n pogués resistir, 

que, sens saber perquè, em captiva,

com si anés a la deriva,

al proper poema en què m’endinso, 

sigui d’en Segarra, Alcover, Abelló, 

Margarit, Torres o mossèn Cinto, 

em salta de cop al ulls distrets, 

trencant la cadena, un medalló 

que m’esquinça la mirada, 

talment una àmfora trobada, 

no esperada ni cercada, 

i que és just aquell vocable 

que jo pensava haver extret 

del meu enginy irrevocable.

Si no fos descregut i iconoclasta 

em fondria en fantasies, 

en somiejos d’estranyes connexions 

amb muses eixelebrades, 

per tots aquells sortillers guiades, 

per fer-me dir el que ells ja havien dit, 

per no caure en il·lusions 

de creure que puc ser jo 

qui està conquerint nous horitzons.

Francesc Marcé i Puig 

13 d’octubre de 2025.

Mar de nit

"MAR DE NIT"

El mar absent, 

però tant proper, 

acompanya 

qui és a recer, 

lleu brogit 

que amanyaga 

com un crit 

escardalenc, 

sorgit del fons 

d’un avenc, 

amb un ritme 

escadusser, 

com un himne 

que s’aprèn, 

color de gos com fuig, 

que llepa la galta 

sens rebuig, 

afalac dins de la nit, 

sense cap falta, 

lluny de tot oblit, 

que no sobta 

i corprèn, 

averany 

de qui sap què, 

lletania 

lluny del dia, 

plany joiós 

i envanit, 

bram d’ase estabornit, 

bressol, consol 

de cap cabòria, 

enemic de la cridòria, 

plàcid company, 

senzill delit. 

Francesc Marcé i Puig 

13 d’octubre de 2025.

1984:2025

"1984:2025"

Caps escapçats 

per molles de vidre 

ennueguen fermalls 

fets d’encenalls. 

Cloendes il·lustres 

sense cap llustre 

fumiguen sols 

sense consols. 

Crins de cavalls, 

que ni renillen, 

grillen enfilalls 

de cabeces d’alls. 

Cuca poruga 

que ni remuga 

s’esmuny a l’espluga; 

ja no belluga. 

Polls desfermats 

caven forats  

en pells eixutes, 

coves i grutes. 

Qui ho havia de dir, 

sense cap selva 

ni cap jardí, 

ja ni es salva 

qui sap fugir. 

Francesc Marcé i Puig 

11 d’octubre de 2025.

Epigrames implacables 3

"EPIGRAMES IMPLACABLES 3"

16

Notícia sempre ha estat 

allò que és novetat. 

Ara qualsevol cosa 

que no faci gaire nosa 

a qui mana el dictat.

17

Veritats incontestables 

tan sols n’hi ha als estables.

Però sempre hi ha obvietats 

amb que s’hi avé qualsevol jurat.

18

Ja ho va dir Aristòtil, 

qualla més la mentida creïble 

que la veritat inconcebible.

Prô ara que comanden tòtils 

tota brossa és digerible.

19

Va dir en Bertrand Russell

que el problema sempre és 

que els curts estan segurs de tot 

i els llestos mai ho estan de res.

Però potser és que l’entrellat 

rau en maldar per tanta seguretat.

20

Encara resultarà ser certa 

la dita de res nou sota el sol, 

sobretot si mai no obrim la porta 

a allò que seria palesament nou, 

deixant-nos de tanta quincalla 

feta per encisar la quitxalla.

Francesc Marcé i Puig 

10 d’octubre de 2025.

El so del silenci

 "EL SO DEL SILENCI"

El  so del silenci 

és un murmuri 

d’un poeta murri 

que en re no pensi. 

El so del silenci 

fueteja 

ànimes lànguides 

sense enveja. 

El so del silenci 

és com no res 

que et sobrepassa 

amb un bes. 

El so del silenci 

escarafalls 

d’un Prometeu 

sense enfilalls. 

El so del silenci 

mereix condemna 

per qui sens capteniment 

de sobte el trenca. 

Francesc Marcé i Puig. 

8 d’octubre del 2025.

Epigrames implacables 2

 EPIGRAMES IMPLACABLES 2

9
En aquest maleït planeta 
a punt de  colapsar 
tothom va a la seva 
i ningú no sap on va. 

10
Enlloc ja no hi ha cap persona, 
tan sols bots cap quadrats, 
experts en fugir d’estudi, 
dedicats a fer la mona, 
perpetuant un etern interludi. 

11
Aparences i aparences, 
tan sols compte l’escena, 
tan sols tigres de paper, 
tant és si hi ha mullena, 
com si cal adobar el celler, 
globus buit aquest carrer. 

12
Massa aldarull, massa xivarri, 
per emmudir cap petit crit, 
cap senyal que no encaparri, 
per desvetllar monstres de la nit, 
per ensopir la gent del Barri 

13
Sembla que la corrupció ve de lluny, 
dels ancestres més distants, 
manen els corruptes i es freguen les mans 
Sols sura qui té padrins. 
D’això en diuen democràcia 
Quina poca gràcia.

14
 És difícil de saber 
si hi hagut mai res de genuí,
en aquest maldestre jardí.
Però potser no és el més rellevant, 
ni cal mirar tan prim, 
tan sols no acabar engaltant 
tot el que fa pudor de socarrim.

15
És cert que el món se’ns descobreix 
segons la lupa amb que se’l mira, 
però amb l’objectiu d’ull de peix 
tot sembla de la mateixa mida.

Francesc Marcé i Puig 
6 d’octubre de 2025.

Corriols

 "CORRIOLS"

Plomes de plata 

coronen el cel, 

embolcallant núvols 

i algun estel. 

Corrandes de res 

i de tot; 

ni un mot 

no hi resta estès. 

Exploro racons, 

turons, 

massissos de bes, 

teixint un vel, 

rebel, 

clar però espès, 

que et veu i et devora, 

tothora, 

i si pogués, 

encara més. 

Bevent corriols, 

dolços bressols 

d’algú que t’enyora 

fins i tot quan hi ets. 

Francesc Marcé i Puig 

6 d’octubre de 2025.

Neuro

 "NEURO"

El meu neuro-pastisser, 

m’ha dit, 

no mengis més dolços que si no 

mala peça al teler. 

El meu neuro-cirurgià 

m’ha dit, 

que t’operi la IA que jo, 

ja no sé com va. 

El meu neuro-sacerdot 

m’ha dit, 

resa a les santes endorfines 

que així les coses van més fines. 

El meu neuro-conseller 

m’ha dit,

encomana't a la dopamina 

i no remenis el vesper, 

és la millor medicina. 

El meu neuro-psiquiatre 

m’ha dit, 

compte amb la serotonina, 

ta vida no val res, 

amb ella t’has de batre. 

El meu neuro-sexòleg 

m’ha dit, 

oblida't de la parella, 

cuida bé la oxitocina, 

el futur és un monòleg. 

El meu neuro-pedagog 

m’ha dit, 

pels nens tant és si el món 

és blau o groc, 

les emocions davant de tot. 

El meu neuro-polític 

m’ha dit, 

cada dia un comprimit, 

per pair més bé l’oblit, 

en aquest món monolític, 

neuròtic i neurític, 

sempre et caldrà ser guiat 

per tota aqueixa caterva 

de neuro-espavilats. 

Francesc Marcé i Puig 

3 d’octubre de 2025.

Epigrames implacables

EPIGRAMES IMPLACABLES 

1

Hi ha polítics

a qui més valdria no  haver nascut. 

Sortosament, tard o d’hora,

podrem dir, 

la història se us ha endut;

bon profit. 

2

Estossinada rera estossinada, 

l’anomenat progrés avança. 

Ben poca pleballa se’n pot nodrir.

A qui no balla la seva dansa 

no li queda ni un mal racó on morir. 

3

Paraules que emmirallen, 

creant fets que són sospir, 

arrosseguen ànimes de càntir, 

deleroses, cercant respir. 

4

Qui no ho abasta tot no és ningú, 

diuen males llengües de cor bru. 

Massa pallús se les escolta, 

sens ni somniar amb la revolta, 

no deixant mai de pagar-los tribut. 

5

Una lliçó dura hem après, 

la fantasia no alimenta ningú, 

si no s’ha llaurat bé la terra, 

si no hi ha oli a la llàntia 

perquè no s’apagui el ble. 

6

Plau aquesta cantarella 

que cal viure l’ara i aquí, 

fins podria ser molt bella, 

si no fos que, sols copsat, 

l’ara ja és ahir 

i ningú té el mateix aquí. 

7

Cal tenir afanys més que il·lusions 

doncs, si aquestes s’assoleixen,

sempre esdevenen decepcions. 

8

Alguna vegada estaria bé 

que per sostenir les creences, 

-implacables dogmes de fe- 

no calgués, desesperadament, 

fer bullir l’enteninent 

de qui es cerca complaença.

Francesc Marcé i Puig 

2 d’octubre de 2025